Després
dels torrons, per segon any, comencem les activitats dels Senglanassos amb el Running
Darnius. El
dissabte 7 de gener a les 15,00 hores ens
vam trobar
a Darnius els sis participants ,
Pins, Bananes, Lluís Genover, Robert ,Josep Batlle i un servidor, vàrem sortir des de Darnius direcció a la Vajol pel
dret, després d’ una hora de pujada amb un que altre“bufet” arribem a la
Vajol, agafem direcció a Coll de LLí passant per camins desconeguts per la
majoria i després baixem fins a Les Illes, on feia un fred que pelava, pugem el
Coll de la Manrella i davallem a tota velocitat fins la Vajol on arribem
fosquejant. Parem a la Font D’Avall per fer un
“trago” i ens col.loquem els frontals i tot corrents pista fins a Sant
Esteve del Llop, i un altre camí per tornar finalment a
Darnius. Va ser una tarda perfecta, un bon recorregut, una colla collonuda i el
temps, menys la zona de Les Illes, també impecable.El finals els aparells
electrònics ens varen informar que el
recorregut va ser d’uns 25 kms i el temps emprat 4,00 hores.
El proper mes de maig del 2012 es celebrarà per primera vegada un raid de dos dies entre els pobles de Céret i Maçanet de Cabrenys organitzat conjuntament pels clubs de BTT dels Senglanassos de Maçanet i el Camí Calent Català de Céret.
Seran dues etapes llargues i dures amb sortida dissabte al matí de Céret, amb pernoctació a Maçanet i finalitzant diumenge a la tarda, altre vegada a Céret.
Aquest matí de diumenge ( 8 gener) ens hem trobat a les 9:00h per acabar de definir el recorregut que seguiran els corredors en la seva entrada a Catalunya.
Ha estat una trobada força nombrosa amb 15 participants, tant de la part francesa com de la catalana. Hem estat en Luky, en Joan Corominas, la Vicky, en Joan Molas, en Jordi Lopez, en Cani, en Pau Vial, el germà d´en Luky, en Pau Palomeras, en Luc Roitg, en Rodolphe, en Valentin, en Patrick, en Carles i en Lluís.
La sortida l´hem iniciat a la Casilla on el dia de la cursa, els corredors prèviament hi hauran arribat des de Puig Falcó. A partir d´aquest punt, els participants probablement seguirant el recorregut que hem fet aquest diumenge:
- la Casilla
- pista fins la Gavarra, la font del Bac, els Jessos
- baixada a mà esquerre pel corriol que arriba a Can Granja i St Pere dels Vilars
- pista i corriols resseguint el camí de pujada al Fau fins a la Farga
- travessem el riu pel pont i a mà esquerra pugem pel camí que va fins al dólmen. A partir d´aquí anem a buscar altre vegada el corriol de la Cursa del Fau , que ens portarà fins als Masos de la Costa
- pugem per l´esquerra per la pista fins a la màquina on agafarem el corriol del recorregut 1 de l´Enduro.
- arribem al Futgolf i per l´esquerra anem fins a Can Saguer on farem descens fins Maçanet.
Ha estat una bona sortida, amb molts de participants i que esperem que es vagi repetint.
Fins els propers diumenges al matí!!!!!!
Som i serem!!!
Com es va fent en diferents poblacions, hem volgut anomenar la darrera sortida de l'any que hem fet en BTT, com la Sant Silvestre de Maçanet.
En aquest cas hem fet una sortida senzilla i habitual com és la pujada de 12 kms de Maçanet fins al Santuari de les Salines per la pista forestal.
Estaria bé que de cares a propers anys, intentéssim que aquesta darrera sortida de l'any fós un clàssic.
Aquesta vegada ens hem trobat el dia 31 a les 9:00h en Cani, en Jordi Gordó, l´Olga, en Luky, en Pau Vial i en Lluís.
La baixada ha estat per la mateixa pista fins al km 6 on hem enllaçat amb el corriol de la ruta dels Senglanassos. Aquests corriol continua essent essència pura de BTT . A mig camí de baixada i abans d'arribar a la font del fil, hem enllaçat amb un nou corriol (per alguns) de baixada cap al mas Quintà que ens ha portat directament a Maçanet. També es tracta d´un sender fresat i divertit.
De cares al 2012 i a totes les sortides que fem la majoria de diumenges de l´any, a veure si sou més els que us engresqueu a recuperar la BTT que teniu guardada al garatge plena de teranyines i veniu a fer una volta amb els habituals. Les rutes les decidim/improvitzem el mateix dia i es trien en funció dels que siguem. Per tant, ànims i a veure si cada vegada som més, que ens ho passarem molt bé!!
Salutacions a tots/es i força cames pel 2012 que tenim un calendari interessant d´activitats.
Com tenim per costum de fa uns anys, aquest passat dissabte vàrem fer el sopar de fi de temporada dels Senglanassos. Enguany vàrem repetir a la Quadra, on ens van reservar un menjador per nosaltres i vam menjar un menú excel.lent, amb un servei molt acurat. Hi havia ganes de trobar-se després d'un any ple d'excursions i sortides molt diverses i amb l'habitual parèntesis del mes de novembre on sempre costa trobar un forat per fer activitats.
Aquesta any la peça de roba triada (i ja en van una bona colla...) ha estat una jaqueta de soft shell de bona qualitat. Vaig comprovar-ho personalment l'endemà mateix, que amb un vent gèlid no notava gens de fred. Per aquesta ocasió l'Emma va dissenyar un nou logo, que renova la imatge ja clàssica del nostre senglar i que va agradar molt.
Un cop repartits els soft shells, vàrem sopar i després de les postres vam passar un resum fotogràfic de l'any dividit en 6 peli cules on vam poder recordar i gaudir les excursions i travesses fetes, destacant sobre tot l'ascenció al Carlit i la Mini Carros de Foc, sense oblida-nos de la resta, com l'excursió matinal de Falgós al Comanegre, a primers d'agost, que va deixar imatges d'un verd intens, o la fantàstica Volta a Empordà en Btt de Maçanet a Cadaqués i tornar a l'abril.
Nou logo
Passi de fotos Mini Carros de Foc
En acabar el passi de fotos vàrem presentar el calendari per l'any que ve, que ja podeu trobar a la secció corresponent. El calendari segueix la tònica d'aquesta any , alternants entrenaments de CACO (caminar / correr) amb Btt, en aquest cas farem la Volta al Canigó, alta muntanya, amb la travessa Cavalls del Vent i sortides familiars com l'excusió a Bassegoda i la sortida de tres dies a Andorra.
Després d'aquesta presentació, en Lluís ens va explicar que està fent gestions per trobar suport econòmic i ajuda per fer una intervenció a l'Ermita del Fau. La finalitat es que assegura el sostre, que està força malmès,
per tal que no caigui, precipitant el final d'aquest valuós patrimoni de les nostres muntanyes com ha passat amb Sant Cristòfol dels Horts. Certament va semblar una bona proposta i més si tenim en compte que l'ermita dona nom a la nostre cursa. En Lluís ens mantindrà informats al respecte.
En Robert també va intervenir per destacar l'alt nivell d'algunes cróniques i per dir que val la pena fer un esforç per mantenir-ho.
Estat actual de Sant Cristòfol dels Horts
I ja per acabar varem passar a fer l'amic invisible "especial senglanassos", una variant bastant particular de l'original que s'assembla més a la quinaputada que fèiem anys enrere que a res més. Ja el dilluns l'Emma ens va passar unes complexes instruccions que semblaven més les d'un televisor de darrera generació que no les d'una cosa tant simple com aquest joc. Resumint es tractava d'agafar alguna cosa que et fes nosa a casa i embolicar-la el millor possible de manera que semblés interessant. Després s'havien d'agafar els regals per ordre amb la particularitat que podies agafar del pilot o bé robar-li a un altre el que ell havia triat. Vam ser una iniciativa molt celebrada i vàrem riure una bona estona amb alguna de les andròmines que van sortir, tot i que també hi havia regals macos, com un marc de fotos amb fotos de les excursions i el senglar.
I fins aquí el sopar i desitjant iniciar les sortides del 2012.
Aquest dissabte m'he posat a l'altre banda de les curses i he fet d'espectador i fotògraf a la Cavalls del Vent. Acostumat a veure les curses des de dintre i per ser més exactes, les d'aquest nivell des de darrera, tenia ganes de veure els corredors capdavanters. Amb alguns dels millors corredors del mon inscrits, la Cavalls va agafant cada any més força. Els varem anar a veure amb la família a la Collada de Comafloriu a 2200m i poc abans de coronar el Niu de l'Àliga. Pel que fa al resultats, nova víctoria de Miguel Heras (germà de l'ex-ciclista professional Roberto Heras) i nou record de la prova amb 8h57', segona posició de Tòfol Castanyer amb 9:27, tercera per Aitor Leal amb 9:56 i quarta pel nostre admirat Txus Romon 10:05. L'únic dels nostres amics que va finalitzar, molt meritoriament va ser l'Eric Bastin amb un temps de 21h12'. L'Enric Sabaté, Jordi Paus i Philippe Verdoodt van abandonar per diferent raons. Cal dir que, malgrat que pels temps dels primers classificats pugui no semblar-ho, es una prova d'extrema duresa de 85km, la major part en alta muntanya.
Bé,
aquest dissabte
dia 17 de setembre
va començar una nova edició de la Matagalls-Montserrat, per nosaltres va
començar a l’aparcament de l’Eroski amb l’autocar que ens havia de portar a
Coll Formic, sincerament, aquest any no
ho tenia gens clar per culpa del temps, ja que segons les prediccions hi hauria
pluges i tempestes localment fortes, de fet,
al final em vaig deixar convèncer, però va ser ben be a l’últim moment,
per dir que a les 14h i 45m (hora de sortida),
la Montse va trucar a n’en Jordi (Bananes) que m’esperessin que si que
hi anava.
Érem Jordi Batlle, Pere Gich, Victor
Puig,Philippe, Isabel Aguilar,Jordi Motera, Xavi Diaz, Carles Callavé, Joan
Perich, Fèlix i jo en Josep, vàrem arribar a Coll Formic just a temps per
agafar el xip, núm. de corredor , camiseta i ja vàrem tenir que sortir, 1er en
Victor dos minuts mes tard en Jordi,en Pere i Jo, la resta sortia quasi una
hora més tard.
Vàrem començar
junts en Jordi, en Pere i jo, vam avançar en Victor, però he de dir que com a
molt vaig anar-hi 1 km amb ells, a partir d’aquí ja em varen deixar enrere, i
jo vaig anar fent la meva cursa. A
partir del Km 25 em vaig començar a trobar malament amb ganes de vomitar, sobre
el km 35 em va avançar en Philip, portava un bon ritme, ens vam saludar i tots
dos varem seguir amb la nostra.
Vaig arribar a Sant Llorenç Savall amb 7h i 10’, a l’avituallament només
vaig poder veure Coca Cola, aquí em va trobar en Victor i a partir d’aquell
moment vam fer la cursa junts.
En
els avituallaments que anàvem trobant no
em venia de gust res, només podia veure Coca Cola que vaig trobar demanant-la
als cotxes que feien d’acompanyants de corredors.
Vam
anar fent camí fins arribar a Monistrol allà en Victor va carregar d’aigua (em
feia una enveja veure com bevia i jo no podia passar un trist glop d’aigua!!!),
en arribar a la plaça de Monistrol en Victor va aprofitar per treure unes
pedres de les bambes i jo vaig anar al bar de la plaça a demanar un “Panaché”
feia molta estona que el tenia en ment, em vaig assentar a la terrassa del bar i glup..glup..glup.. fantàstic!! ja estava més apunt per fer l’última pujada i
així ho vàrem fer.
Quant estàvem a les escales ens van atrapar en Xavi Diaz i en Carles Callavé, que no els havíem vist més des de
l’autocar, anaven a un bon ritme.
Per fí, MONTSERRAT , al final vam
acabar amb 17 hores, en Victor, segurament l’hagués fet amb menys temps, si no
hagués anat amb mi. Ens vam refer una mica i cap a l’Empordà falta gent!!!
Després vaig parlar amb en Pere i en Jordi, no
la van poder fer junts, ja que en Jordi
també partir mes o menys del Km 25, tampoc es va trobar bé, vòmits... i no
podia seguir el ritme, en Pere va començar a trobar-se malament a
Monistrol, tot i això van fer 12h 30’ en
Pere i 13h 30’ en Jordi. Crec que si tots dos s’haguessin trobat bé i haguessin
marxat junts, la fita de baixar de 12 hores, hauria estat possible.
En Philipe va entrar en un molt bon temps de
13h 10’
Aquests son els temps que vam fer:
Fèlix 12h11'
Pere Gich 12h30'
Philippe 13h10' Acompanyat desde Sant Llorenç Savall, km 45, per en Jordi Paus
Jordi Batlle 13h25'
Xavi Diaz 16h
Carles Callavé 16h
Joan Perich 16h30'
Victor Puig 17h
Josep Batlle 17h
Isabel Aguilar 19h
Jordi Moter 19h
Després
d’una certa incertesa del com i de quina manera organitzàvem el dia de la
diada, tot es va encaminar cap a una bona direcció, ha estar una bona diada. El
fet que l’endemà fos el primer dia de col·legi, va fer que molts haguéssim de
fer equilibris... però ja ho diuen no es pot estar a l’altar i a la processó, i
a vegades es vol estar a tot arreu i no s’és enlloc.
Vam
quedar a dos quarts de set al pàrquing ( hem de reconèixer que l’hora ja esgarrifa una mica). A la plaça ja m’hi
esperaven, en Marc, en Carlos, en Lluis, en Victor, en Rafel, en Jep i en Bernat. (Anècdota : en Bernat és la primera Diada que ve
a caminar, i el seu pare l’hi havia dit durant la setmana, “diumenge ens hem
d’aixecar a dos quarts de 8”, i ell responia “dos quarts de 8, tant
aviat”.... llavors dissabte en Jep es va assabentar que s’havia quedat a dos de
set i quan li va dir a en Bernat... la
resposta va ser: “ no, si a dos quarts de 8 ja m’anava bé”... ( a mi em va fer
gràcia)
Ens repartim amb dos cotxes i amunt fins a la
Forestal.... agafem els trapaus i amunt cap a la collada dels pous, un cop allà
veiem pujar tota la colla del Centre Excursionista Maçanetenc , que aquest any
pugen amb cotxes fins al Moixer .
Al
roc del comptador , ens trobem la gran senyera que l’associació cultural Barra
d’en Rotllant va fer el 2002, i que una colla de voluntaris cada any pengen un
parell de dies abans de la diada. És un goig veure la Senyera en el punt més
alt de l’Empordà, i hem de saber reconèixer i agrair l’esforç i la perseverança
d’aquest grup de patriotes de Maçanet.
Un
cop allà el discurs...
Aquesta setmana, quan vaig saber l’enèsim atac a la nostre cultura i en particular a la nostre llengua, vaig sentir uns moments de frustració. Uns moments Mouriño....perquè ens entenguem, i em vaig començar a preguntar:
Perquè no entenen que tenir un estat amb diferents llengües i nacionalitats, és un patrimoni a protegir. Perquè manipulen la realitat dient que a Catalunya els catalano parlants no dominen el castellà. Perquè fa tants anys que ens intentem explicar i justificar a Madrid d’una cosa tant simple com és ser diferent. Perquè no entenen que si no utilitzem el català com a llengua vehicular a les escoles, el castellà se’l menjarà com el peix gros es menja el petit.
Però després d’uns quants “perquè”....em vaig intentar imaginar el grau de frustració que van passar els nostres avis o pares, quan la dictadura va esvair l’esperança de la república. I ja no parlem de la frustració que alguns aquí presents deuríeu sentir al veure que passaven els anys i no canviava res. Passats aquests moments de reflexió assenyada, però inoperant . Em va venir la rauxa....
Què collons... la resposta a totes aquestes preguntes només és una: No ens respecten tal com som i ens volen uniformats i servents. Portem molts anys encallats amb aquell vers del Poeta Maragall :“escolta Espanya la veu d’un fill que et parla amb llengua no castellana”, No ens han volgut escoltar mai, ens hem explicat de totes maneres....ells tenen una visió imperialista. Hem de saltar a l’últim vers: Adéu Espanya.
Però també hem de fer autocrítica, si hi ha una paraula que ha marcat molt els moments crucials de la nostre història, ha estat divisió. Mentre ells, després d’enllardar-se de fàstics durant quatre anys, es posen d’acord amb 15 dies per a canviar la constitució i d’aquesta manera posar aigua al vi al nostre autogovern. Nosaltres som incapaços de trobar una manera conjunta de canalitzar políticament el nostre emprenyament.
Aquests anys d’orgia econòmica, no han anat bé per a res... quan anava a cacera, en Siset ja ho deia: un gos fart no caça. Ara és un moment de menjar poc i pair bé, de moure’s poc però en la bona direcció. Aquesta nova realitat econòmica que ens tocarà viure, ens farà ser més pobres materialment, però ens destaparà l’olfacte.
Deixem-nos ja de collonades,i com va dir en Guardiola, si ens aixequem aviat, molt aviat , i ens fotem a treballar.
Aquest país és imparable.
Visca Catalunya
Llavors,
després de cantar “els segadors”, amb una energia col·lectiva significant, vam
fer ruta tots junts carena enllà, la carena sempre ens ofereix un espectacle, a
la part del Rosselló hi havia un mar de núvols que et convidava a llançar-t’hi.
I a l’Empordà, entre boirines i calitja s’intuïa un dia de calor.
Després
d’esmorzar plegats, ens vam separar, ells feien tota la serra fins a dona
morta, i nosaltres vam saltar cap al puig del Broser, just a la collada després
de les piques de Sant Martí, en el canvi de camí, ens va desaparèixer en
Marc.... després d’esperar-nos uns breus instants que podrien comportar un pipi
(breus, però multiplicats per les camallades que devia fotre en Marc!!!), es
van convertir en una distància insalvable...per les nostres veus. En Pumarola
va agafar la iniciativa d’anar-lo a buscar ( amb el risc que sol comportar
aquest fet a les pel·lícules), després
d’alguns intents, per part dels que esperàvem, de fer aquella estona més
distreta.... amb comentaris com : “els de la colla gran si se’l troben, es pensaran que ens hem emprenyat...
pensaran: pocs i mal avinguts”. En
Pumarola va tornar... sense en Marc.... però amb noticies... : “ és molt lluny”
va dir.
Passats
uns instants, tots miràvem la baga de la collada, esperant veure el cap
arrissat d’en Marc, però no va ser així, la silueta que s’anava dibuixant era
la d’una barreja entre “ un hombre
llamado caballo” i en Milin....
finalment va ser en Milin, resulta que anava avançat del grup i en Marc el va
trobar. Llavors li va ensenyar el camí i
vaja que en lloc de perdre’n un el vam guanyar.
Va
ser un plaer poder disfrutar dels coneixements de l’Emili i la seva companyia ,
ell que havia crescut al mas d’en Serra, ens va traslladar una visió més crua i
menys bucòlica del que era viure en aquell racó de món.
Un
camí de l’estat molt canviat ens va dur a la mina de ferro i un cop allà vam passar per sota d’un parell de faig molt
grossos i ens vam endinsar a Fraussa. El camí és una mica brut, però es passa.
La font del Broser no donava per tots i no ens hi parem
gaire estona, a més els mosquits se’ns carden
cada cop que ens parem. És any de mosquits i d’insectes, potser el mal
temps del juliol ha fet que tot eclosionés
a l’hora.
Els
deu últims minuts d’en Bernat potser li van semblar una hora,( No pateixis
Bernat, la teva percepció era l’encertada, era el teu pare que tenia el
rellotge espatllat)
A
l’arribada a La forestal tots tenim la mateixa impressió: És més llarg del que sembla el Camí de l’Estat.
Continuarà...falta la Diada infantil i el dinar al Molí amb els Segadors interpretats al violí per en Pau Vial.
Ahir Diumenge 14 d'agost es va disputar la 4ª edició de la Cursa del Fau a Maçanet
de Cabrenys.
Les previsions inicials mes optimistes que parlaven d'una participació de 250 corredors s'ha vist complertes i de quina manera: 311 participants.
Sota una forta calor els corredors van agrair que gran part del recorregut, anés paral.lel a rierols i per corriols, amb la corresponent ombra dels arbres.
L'organització es va esforçar de valent perquè fins a sis avituallaments fossin suficients davant l'enorme participació.
En la vessant competitiva Rafael Parés Teixidor (Independent) amb un temps de 1h 52'44" va guanyar la cursa. Es mostrava molt content d'haver guanyat la 4ª Cursa del Fau: D'avant tanta gent, s'està convertint en poc temps en una cursa de referència de la zona i tots la tenim marcada en el calendari. M'he trobat molt be tota la cursa, la gent animava molt a les pujades i els caminadors m'animaven molt" En segona posició entrava Jose Manuel Garrote (Centre Excursionista Jonquerenc) i completa el pòdium Adan Casado Momblan (Club Atletisme Roses) Per la part fèmines abans de sortir ja se sabia qui era gran favorita: Carmen Oliveres resident a Perpinyà i d'arrels empordaneses. Carmen Oliveres forma part de l'equip nacional de França en la distancia marató, quedant 8 en el ranking mundial, amb un temps de 2h11'22" establia una marca que es trigarà a batre en la modalitat fèmines, tot i la superioritat declarava: "Físicament sabia que podia perquè em dedico professionalment a això
però jo estic acostumada a l'asfalt, agafar un ritme i no parar, sense mirar al terra en canvi a la cursa del fau has de vigilar molt amb les pedres, saps que ningú apreta però ho vols fer be ja que els meus pares son de Campmany i tinc poques oportunitats de competir a espanya" "Li vaig dir a l'entrenador que venia a entrenar si veu per on hem passat...ja li veig la cara... poder parar uns segons al mig d'una cursa i observar les muntanyes, no té preu""Les constants pujades i baixades fan que estigui molt contenta i cansada alhora, ens veiem l'any que ve" completa el pòdium Luisa Perales Mantecon i Adriana Groso en el 2002 com a millor marca.
El Club BTT els Senglanassos ha trobat un circuit equilibrat i la formula de tancar la inscripció uns dies abans fa que es pugui plantejar nous reptes al poder coordinar amb temps la gestió de la cursa. Ja se sap la data de la propera: 12 Agost 2012 novament una mitja marató de muntanya al voltant de l'Ermita del Fau.
Aquest dissabte de manera una mica informal ens hem trobat una colla de senglanassos per anar a pujar al Comanegre, el cim més alt de la Garrotxa amb 1558m. La ruta més usual per pujar aquest cim es accedint per la pista que surt de Rocabruna i que porta a les Basses de Monars punt des del qual amb poc més de mitja hora
s'accedeix al cim. En el nostre cas i per proximitat geogràfica amb Maçanet vam sortir del Golf de Falgós. Des d'aquí vam guanyar la carena fronterera travessant una bella i ombrívola fageda que ens portà a la capçalera del riu Muga, des d'on es pot veure una bona part de l'inici del curs d'aquest riu. D'aquest punt s'accedeix al pla de la Muga, i després de diferents colls s'arriba al Coll de Falgueres, on s'inicia l'ascens molt marcat a
la carena i finalment al cim del Comanegre. La vista des del cim i en els darrers trams de pujada es molt maca, veient-se en primera instància les Torres de Cabrenys i el Canigó cap al nord i les Basses de Monars, la serra de Bestrecà i la resta de l'Alta Garrotxa cap al sud. Al cim vàrem fer les fotos de rigor, amb la pancarta dels senglanassos que en Lluís Genové ha afegit a la senyera que sempre porta quan hem de fer un cim. Després varem anar a esmorzar en un planell herbat, envoltats de grans àligues que quan van veure l'immens entrepà que va treure en Màgic i lo prim que es van fer els seus càlculs i es van pensar que era impossible que se'l cruspís tot sol. Però es van equivocar...
En acabat vàrem fer drecera per la part sud i menys humida de la baixada amb les sonores queixes de l'Olga pel pendent i mal camí i un cop a coll de Falgueres vàrem imposar un bon ritme i amb algun petit entrebanc vàrem arribar a l'hora de dinar a Maçanet. En total 21,4 km i més de 930 de desnivell positiu i unes 6h de marxa.
El passat cap de setmana 23/24 de juliol vam tenir la sort, una vegada més, de ser convidats i guiats per l’ amic Pins a fer una nova travessa per la zona del Parc Nacional d’ Aigüestortes i l’ Estany de Sant Maurici, tot i que aquest punt tant idílic, per nosaltres, en aquesta ocasió només sería un lloc de pas, ja que el nostre clar objectiu era fer la 2ª part de la “Carros de Foc”…
Per qui no ho conegui, o per si en voleu més info, podeu consultar
www.carrosdefoc.com
En aquesta 2ª edició vam ser una bona colla… en Pins, en Tene, en Jaume, en Jep, en Lluís, l’ Enric, en Víctor, i un servidor…
I a més, aquest any la cosa encara prometía més que l’ any anterior en el que potser el punt més exigent i més tècnic va ser pujar el Pic de Peguera ( 2980m )…
Aquesta vegada, en Pins ens había preparat un recorregut molt més llarg,
més exigent, més tècnic,… i això ens feia afrontar aquesta nova travessa amb aquesta il.lusió que sempre tenim per la muntanya, però també amb aquest respecte que també sempre l’ hi demostrem…
Durant la tarda i vespre del divendres, en Pins ja ens esperava tot il.lusionat al seu apartament d’ Espot… en Tene, en Jaume, en jep aniríen amb el cotxe d’ en LLuís que ja sortíen de Figueres a mitja tarda… i un servidor aniría amb el “mondeo” de l’ amic Víctor que habíem quedat a quarts de nou…
Quan en Puig i jo vam arribar a Espot, ja tothom dormía…l’ ambient era “frescot” i ja debíen ser quarts de dues de la matinada… en Pins, que a més d’ anfitrió i organitzador, ens feia de comitè de benvinguda, ens va dir que “els altres” estaven dormint al menjador i que ens tocava l’ habitació… carai quin detall companys ¡!!!!!...
Abans de posar-nos al llit, encara vam tenir temps de preparar-nos una mica la motxilla per l’ endemà ( bé… per al cap de unes poques hores… ) i llavors a intentar-se dormir el més aviat possible… diuen que quan queden poques hores per llevar-se cal dormir més depressa i ja està… je,je,je…
Bé doncs… la qüestió és que quan anàven tocant els despertadors dels mòbils ( 6h15’ ) jo ja feia força estona que estava despert…
De seguida ens vam aixecar… ens vam anar saludant i donant els nostres bons dies… i entre “cullunada i cullunada “ vam anar esmorzant… o sigui… un parell de cafès… alguna galeta… d’ altres com en Pins els seus cereals… i cap a les 7h sortíem puntualíssims de casa d’ en Pins, ja que habíem quedat amb l’ Enric al Parking del Parc Nacional…
Anàvem tant bé d’ horaris que ja ens vam trobar abans d’ arribar-hi…
A les 7h30’, després de fer la foto de grup, començàvem la travessa desde l’ Aparcament del Parc Nacional d’ Aigüestortes…
D’ allà començaríem una còmoda pujada amb el clar i primer objectiu d’ arribar al Refugi d’ Estany Llong ( 1987m ) on hi faríem una petita parada per esmorzar i per gaudir tranquil.lament de tot aquell preciós entorn… Cal dir que entre nosaltres ja començaven a sortir infinitat de converses de tot tipus… de caminades i curses anteriors… de feina… del tour… ahhhhhhhh i també de botigues ¡!!!!!... encara no he descobert de que anàven parlant en LLuís i en Pins, però l’ amic David l’ hi deia tot “filosofant”… “…per anar a una botiga has de saber el que hi has d’ anar a comprar…”… i com no… es van començar a despertar les “carcajadas” de tots, i aquella “frase”, com tantes d’ altres ja no va caure a terra…
Bé… i aquí començava la “feina de veritat”… ara ens tocava enfilar una exigent pujada fins el Coll de Contraix… que per cert, alguns estan tant i tant “Flex” que van pujant i pujant que llavors no veuen les fites i fan entreno doble… oi Marc ???... je,je,je……
I tal i com sempre es diu, després de una pujada ve una baixada… i si la pujada habia estat exigent… ara tocava un descens que encara et feia estar més alerta…
I parlant d’ estar alerta i del respecte a la muntanya, mentre anàvem baixant vam veure un parell de companys que ja ens habíem trobat unes hores abans, i que un d’ ells s’ habia lesionat el tormell de tal manera que l’ hi era practicament impossible caminar… evidentment, de seguida que els vam “atrapar” els hi vam oferir el nostre suport… i a més vam quedar que els hi baixaríem la motxilla fins al “plà” més proper… els hi vam fer veure que no teníen cap més alternativa que avisar l’ helicópter a través del “112”… i com que allà no hi habia cobertura de cap tipus, la única solució que vam tenir va ser arribar el més aviat possible al Refugi de Ventosa i Calvell ( 2220m )… i desde allà, amb el telèfon que tenen “via satélit” van trucar a emergències amb la “grata” sorpresa de que al cap de 10’ ja sentíem passar l’ helicópter… desitjgem que aquell company es vagi recuperant…
Quan vam arribar al Refugi vam aprofitar per dinar… en Pins, que de vegades és una mica “despistadillo” s’ habia deixat el dinar i allà el Refugi l’ hi van fer una truita que realment feia el seu goig…
Mentre anàvem menjant i comentant l’ ho de l’ helicópter, també anàvem veient com el temps anava canviat i s’ anava tapant cada vegada més…
Amb en Pins vam entrar dins el Refugi per fer un cafè i per demanar opinió sobre el Meteo… el guarda ens va comentar que creia que fins al Refugi de Colomers ja arribaríem… i la veritat és que tant ell com jo ens vam quedar convençuts… sens dubte, aquell home sabia el que es deia…
Per aquest mateix motiu i perquè teníem que ser abans de les 19h a Colomers, no ens podíem encantar i vam començar a fer camí de nou… allà encara ens quedava pujar fins al Port de Caldes… i també ens hagués fet gràcia pujar al Pic de Montardo, però era impossible… ja no teníem més hores… ens quedarà pendent per un altra ocasió…
Amb extrema puntualitat arribàvem al Refugi de Colomers (2100m)… que per cert, és increïble i no es pot entendre de cap manera, com un refugi de certa “recent” construcció funcioni per exemple sense aigua calenta… ja sabem que és un refugi, però avui en dia hi ha plaques fotovoltaiques als refugis més amagats del món…
Sobre les 7h30’ ja estàvem sopant… sopa…llenties…i quan tots ens esperàvem la carn… doncs no ¡!!!!!.....truita de riu ¡!!!!!......bé….. de viver…. Je,je,je…….
Mentrestant també cal dir que anávem fent sortides fins el petit heliport que hi ha al costat del Refugi per mirar si hi habia cobertura però no hi habia maneres…
També vam aprofitar que era encara molt aviat per mirar-nos tranquil.lament els mapes i per mirar el que ens quedava al dia següent… tothom hi deia la seva…
I tot seguit, com no podía ser diferent, a cap hora, ja pujàvem cap a dormir…
El diumenge ens aixecàvem a les 6h30’ per preparar motxilles, i per esmorzar super puntuals a les 7h30’, ja que volíem sortir a les 8h de Colomers cap al Port de Ratera ( 2514m )…
Sense pujar amb la exigéncia del dia anterior, tot i que deunidó, en 1h40’ ens plantàvem a dalt… d’ allà ja només ens faltaría fer una baixada “ de recuperació “ fins l’ Estany de Sant Maurici, on com sempre ens hi quedem tots “embabiats”… i d’ allà, sota la presencia dels “Encantats” ja aniríem baixant fins arribar novament al Parking del Parc Nacional…
Un cop a l’ aparcament, ja tothom pensava en la dutxa que ens esperava a l’ Apartament d’ en Pins, i evidentment també en el dinar de “Can Juquim”…
Sens dubte, haurà sigut una travessa amb tots els ingredients… amistat, natura, esport… i per el que l’ hi
agradin els temes més tècnics… ens hauran sortit unes 15hores efectives de caminada… uns 40kms… i més de 4500m de desnivell acumulat…
Ens veiem a la propera…
Salut i muntanya ¡!!… en aquest cas… molta i alta muntanya ¡!!
Un any més la Clàssica a l’Olla de Núria, organitzada conjuntament entre la Unió Excursionista de Vic i Vall de Núria, ha comptat amb corredors internacionals d’altíssim nivell. Sota un cel amenaçador de tempesta, boira i vent, la V edició de l’Olla de Núria ha donat el tret de sortida a un quart de deu del matí amb un total de 645 corredors a la línia de sortida, amb 15 nacions i 190 equips. El nivell dels corredors ha estat molt elevat tant entre els nois com entre les noies.
En categoria masculina s’han establert les cinc primeres posicions de sortida encapçalades pel rumanès Ionut Zinca ( 2h15’ ), seguit dels aragonesos Luis Alberto Hernando, actual campió d’Espanya, i Miguel Caballero, el quart ha estat en Marc Pinsach i el cinquè en Marc Solà. Els cinc han imposat un ritme altíssim, però els seus perseguidors no els han deixat les coses fàcils ja que els han estat vigilant de molt a prop. Entre les dones, cal destacar l’escapada en solitari de la Mireia Miró (2h36’), actual campiona del Món d’esquí de muntanya, que no ha deixat cap opció a les seves rivals. L’han seguit al podi l’Esther Hernàndez, que ha avançat a la Laura Orgué a la darrera baixada . La Mònica Ardid ha estat 4ª i la Núria Picas 5ª.
Per part nostra hi hem participat en Pere Gich ( 4h13’ ) i un servidor ( 3h39’ ), juntament amb altres companys procedents de l’ Escalenc/Empúries
Durant aquesta 5ª edició de l’Olla també s’ha disputat el Campionat de Catalunya per equips que se l’ha endut per 3r any consecutiu l’AE Diedre i, enguany, l’han acompanyat al podi el Mountain Runners del Bergadà i la Unió Excursionista de Vic/Club Atlètic de Vic. L’Olla de Núria forma part del Mountain Running International Cup, el circuit internacional de les nacions amb curses arreu d’Europa. Després de l’Olla els nous líders del circuit són el francès Michel Rabat, seguit del rumanès Ionut Zinca i del català Gabriel Crosas. Entre les dones la catalana Núria Picas es manté en primera posició. Les properes proves del Circuit seran el 21 d’agost a França amb la Course des Pérics, el 4 de setembre a Itàlia amb la Becca di Nona i el 6 de novembre a Sicilia amb l’Etna Race.
Tot i les males previsions meteorològiques per la jornada del diumenge, la cursa s’ha pogut dur a terme sense problemes, els corredors s’han trobat amb un fort vent durant tota la zona de la carena, la boira ha anat apareixent i amagant-se i a última hora del matí ha començat a ploure. Toti i així el recorregut s’ha pogut fer complet.
Un any més els corredors hem felicitat l’organització i Vall de Núria per la seva professionalitat i per la bellesa i duresa de la cursa.
Estimats senglanassos, sóc en Màgic i és un honor debutar com a cronista en aquest espai i explicar-vos el fantàstic cap de setmana que hem passat a Font-Romeu. Primer cal dir que és un gran mèrit el fet de trobar-nos tanta gent, i més amb mainada. També ha estat un èxit trobar un apartotel tan adient pel que necessitàvem. En tot això cal felicitar una peça clan, en Pins, tan metòdic i eficient.
La nostra aventura comença el divendres, quan tots (menys els Puig i en Robert i l’Isidre, que arribarien el dissabte) vam arribar a l’aparthotel quan vam poder, carregats de bosses i maletes, com si ens haguéssim de quedar a França de per vida. La boira i la pluja no ens ho van posar fàcil. Finalment, ens vam trobar tots al passadís de l’hotel. Entre rialles i guirigáis vam iniciar una bonica tertúlia, tot desant tots els bàrtuls a cada habitació. Cal agrair a l’àvia de la Cristina les exquisides truites que ens vam cruspir entre tots. La conversa queda tallada per les corredisses dels nens i l’anar i venir de maletes, com en un aeroport. Al cap d’una estona vam sopar cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Vam anar a dormir aviat, cosa que demostra que ens anem fent grans. A l’endemà ens esperava un gran dia. Volíem pujar al Carlit, muntanya mítica de l’excursionisme català, imprescindible.
Ens vam trobar al hall de l’hotel tots els nois i la representació femenina, l’Anna Maria. Vam marxar de seguida, sense saber del cert quin temps ens esperava, però carregats d’il.lusió. Entre els nois vam fer un fitxatge revel.lació, en Joan Miquel, que de ben segur ha trobat un nou hobby i li espera una llarga carrera d’èxits J. Dos cotxes i un camí emboirat i ens trobem al pàrquing del magnífic estany de la Bullosa. No fa tanta fred però ens abriguem bé i comencem el camí. Aquesta excursió la definiria d’excursió 10, perquè té tot el que esperem d’ una magnífica excursió: un camí que va pujant entre rius, rierols i estanys (un estany toca amb un altre tota l’estona), neu a mig camí , cosa que li dóna bellesa, grimpada final (per donar emoció) i una vista a dalt de tot espectacular. Pel camí anem trobant racons cada cop més bonics, fem fotos, xerrem i xerrem, ja que la muntanya uneix molt. Quan portem una estona, ens adonem que el camí és una hora més llarg del que ens pensàvem! Les cares d’alguns ens fan riure! Ho sabíem o no ho sabíem? Seguim endavant, el camí és tan bonic que cada cop estem més emocionats. Comencem a albirar a la llunyania el cim del Carlit, amb força neu per l’època. Tots diem que dret que es veu, allà hem de pujar? Trobarem neu? Sort que al grup n’hi ha de més experimentats que altres i això dóna molta confiança al grup. Quan portem molta estona de feina feta i estem al punt clau de l’ascensió, trobem un rètol en francès que diu “accés difícil, reservat als experts”. Un altre moment clan, un fart de riure, no només hem de fer una hora de més de camí, sinó que és difícil i per experts! La cosa promet! Comencem a trobar molta neu pel camí, un error i ens anem daltabaix! El nostre grup és divers i hi ha gent més preparada que altra,( però tots carregats d’il.lusió, ja que cap no havia pujat al Carlit) anem pujant i pujant, amb esforç. Anem seguint els passos del de davant i anem a parar a una altra pujada amb neu, amb un daltabaix considerable i un estany glaçat a baix. Una caiguda aquí implicaria anar a petar de caps a l’estany. Impressionants vistes, una bellesa espectacular, un altre món, podríem dir. Tenim el Carlit a sobre, comencem a grimpar i sort que ens ajudem els uns als altres. Després d’un esforç arribem al cim! Impressionant vista per les dues bandes del cim. Es veu la Pica d’Estats per una banda i el Canigó i el Puigmal per l’altra. Veiem estanys, muntanyes, és indescriptible. Tenim la fortuna de trobar un sol home a dalt,que molt gentilment ens fa fotos de grup. Quin moment únic fer-se una foto de grup a dalt d’un cim així. És un privilegi estar en un lloc així, amb una gent tan maca i un grup tan unit. Tenim també la sort que l’home se´n va i estem molta estona sols dalt del cim sense que vingui ningú. Frases com “això no es paga amb calers” o “val la pena ser viu” aquí dalt tenen tot el seu sentit. Entre abraçades i rialles, ens adonem de que bé que estem i ens sentim i de com més units estem que mai. Iniciem el descens, ràpid i bastant segurs. Hem de retrobar les nostres famílies i dinar junts si pot ser. El nostre deure de pares de família ens reclama! Refem tot el camí, tornem a trobar la neu, els estanys, els rierols i el bosc i ens tornem a trobar al cotxe. 15’5 km hem fet i han passat unes 6 o 7 hores. No està malament. Tots coincidim que ha estat un cim memorable i una gran experiència.
Arribem a l’hotel i cadascú retroba la seva família. Allà ens assabentem de que al matí les dones i els nens han anat al parc i que els Puig i en Robert i l’Isidre han arribat amb èxit. Ja hi som tots. També sabem que la Tessa ha pagat la fiança de totes les habitacions, donant una gran mostra de generositat i fe en la nostra netedat! , ja que tornar malament el pis vol dir perdre la fiança.
Dinem, reposem i ens trobem a la tarda, per anar al Parc Animalier dels Angles. Amb una filera de 7 cotxes arribem allà i ens adonem d’un fet indiscutible: la diferència d’hàbits i horaris dels catalans de França i dels catalans del sud. Trobem el parc tancat. Cap problema, tornarem! Els nens no patiran cap complex ni trauma, ja que demà tornarem! J. Decidim anar al Llac de Puigcerdà, tot pregant que el temps no ho espatlli, ja que tota la setmana hem patit pels capricis de la meteorologia. Tenim tots els ingredients d’una tarda en familia: lloc bonic, grup magnífic, nens i nenes jugant i fent entremaliadures, parc infantil, pipis inoportuns… Què més es pot demanar? Això tampoc no es paga amb calers. Anem a la plaça del poble i trobem en Ramon Pellicer, del TN de TV3. Les dones estan al.lucinades, els homes estareu d’acord amb mi, suposo, que no n’hi ha per tant. En aquell moment prenem una de les decisions més encertades de tot el cap de setmana: seure i fer el toc. Reposem i gaudim d’una cosa que es va perdent:veure jugar la mainada al carrer i poder xerrar amb bons amics. Al cap d’una estona anem al súper a comprar el que necessitem i tornem a l’hotel. Anem a sopar i dormir aviat, ja que no ens aguantem drets. No hem parat en tot el dia.
Al diumenge, alguns encara tenen forces per anar a córrer. Tot un mèrit. Altres tenim seny i dormim per refer-nos. Quan hi som tots anem al Parc d’Angles, on avui sí està obert. Després de pagar conjuntament iniciem la ruta. En comparació al parc de Molló, aquest és més gran i millor. Trobem isards, muflons, senglars, marmotes, cérvols, daines, rens, etc. Hi ha moments molt bonics, on veiem que la mainada s’ho passa molt bé, i els grans també. Ens fa il.lusió a tots, sobretot el moment que donem menjar als cérvols. Cal destacar també els óssos i els bisons europeus, que no es veuen cada dia! També alguns vam poder veure de lluny els llops. Cal dir que és admirable la funció d’aquests parcs, però també ens adonem que són com “reserves índies”, una mostra de la fauna que hem perdut als Pirineus. Que bonic seria anar a buscar bolets i trobar-te tot això. Perillós, diria algú, però autèntic. A Maçanet, quan veiem senglars fem un retorn a aquell món encara salvatge i natural, una natura que encara perdura autèntica i lliure.
Després anem a dinar a una típica zona de picnic i anem al llac de la Bullosa. Allà veiem centenars de cotxes aparcats. Els duminguerus també hi són a França. Aparquem on podem i fem l’excursioneta pels prats del llac. Anem trobant vaques, cavalls, poltres, rierols, prats… tot molt bonic. Els nens van jugant, saltant i fent de les seves. Tan enjogassats són els poltres com els nens, sobretot l’Arnau Sánchez. Fem una bona volta i tornem als cotxes, on hi ha una família de cavalls que es deixen tocar. Com que ens hem adaptat a l’horari francès ens queda mitja tarda per passar i decidim anar quasi tots a Montlluís. Aquest poble és un símbol de l’opressió que patí la nostra nació, quan es va fer el Tractat dels Pirineus i se´ns va dividir en dos parts. Una humiliació. És un recinte emmurallat per protegir-se de possibles atacs de l’altra banda dels Pirineus. El poble és petit i bonic. Seiem a fer el toc i reposar i ens adonem que encara s’hi parla català, ja sigui per la convicció nacional del cambrer o perquè la pela és la pela. Tornem a l’hotel i sopar i dormir aviat. Estic al.lucinat de la bondat que hem fet a la nit. Ens fem grans.
El dilluns es presenta plujós. Farem poca cosa. Hem de deixar el pis net i en perfectes condicions, sota pena de perdre la fiança que gentilment va pagar la Tesa. Quina pressió. Un error i quedarem davant dels nostres amics com uns bruts o uns vàndals. A més, per extensió, tot Maçanet sabria que som uns bruts. Suposo que per convicció o per por deixem el pis més net que si fos nostre. El moment que la mestressa de l’hotel passa revista és intens, qui la cagarà? Qui quedarà retratat? Per sort tots som gent correcta, recuperem la fiança i les finances dels Sánchez-Riera tornen a l’alça. Només en Pins es va deixar un jersei. Tot bé! Sortim tots els cotxes, fem una visita llampec a Llívia (on algú em podria dir què vam veure?) i després a dinar a Ripoll, gràcies a les gestions d’en Robert, sempre tan eficient, on va saber combinar noves tecnologies (mòbil Internet) amb les velles influències (familiars, contactes) i va saber trobar un restaurant adient, tres estrelles. Allà vam fer un bon tiberi i una conversa excel.lent. Vam començar a fer nous plans i a somniar en repetir aquesta estada tan bona, a repetir aquest clima d’amistat i convivència en un marc paradisíac com el de la Cerdanya. Hem quedat molt contents d’aquests dies. Repetim-ho de seguida! Això no es paga amb calers! Família, amics i excursions, què més volem? Una abraçada.
Després
dels torrons, per segon any, comencem les activitats dels Senglanassos amb el Running
Darnius. El
dissabte 7 de gener a les 15,00 hores ens
vam trobar
a Darnius els sis participants ,
Pins, Bananes, Lluís Genover, Robert ,Josep Batlle i un servidor, vàrem sortir des de Darnius direcció a la Vajol pel
dret, després d’ una hora de pujada amb un que altre“bufet” arribem a la
Vajol, agafem direcció a Coll de LLí passant per camins desconeguts per la
majoria i després baixem fins a Les Illes, on feia un fred que pelava, pugem el
Coll de la Manrella i davallem a tota velocitat fins la Vajol on arribem
fosquejant. Parem a la Font D’Avall per fer un
“trago” i ens col.loquem els frontals i tot corrents pista fins a Sant
Esteve del Llop, i un altre camí per tornar finalment a
Darnius. Va ser una tarda perfecta, un bon recorregut, una colla collonuda i el
temps, menys la zona de Les Illes, també impecable.El finals els aparells
electrònics ens varen informar que el
recorregut va ser d’uns 25 kms i el temps emprat 4,00 hores.
En categoria masculina s’han establert les cinc primeres posicions de sortida encapçalades pel rumanès Ionut Zinca ( 2h15’ ), seguit dels aragonesos Luis Alberto Hernando, actual campió d’Espanya, i Miguel Caballero, el quart ha estat en Marc Pinsach i el cinquè en Marc Solà. Els cinc han imposat un ritme altíssim, però els seus perseguidors no els han deixat les coses fàcils ja que els han estat vigilant de molt a prop.
