12/10/18

ULTRA GUARA SOMONTANO 52KM






Vuit anys exactes separen aquestes imatges. Cavalls del Vent 2010 i Guara Somontano 52 km aquest dissabte passat. La primera va ser un fracàs i em va deixar molt tocat moralment.
I Guara ha representat, d'alguna manera, un retorn a les curses de veritat i un retorn a mi mateix.
La segona edició de la Cavalls va ser la constatació d'un desastre anunciat. Després de molts anys de córrer tota mena de curses i marxes de llarga distància per muntanya, vaig abandonar al km 30 per falta d'entrenament. Ja feia temps que tirava més d'experiència i de força de voluntat que de forma física. I era inevitable que tard o d'hora acabaria estrellant-me contra alguna paret. I aquesta paret va ser la Cavalls i sobretot la pujada a la Tossa d'Alp de sortida que se'm va creuar. Algun dia hauré de tornar a Ultra Pirineu per esvair definitivament els meus fantasmes d'aquella pujada i de la cursa...
Jo crec que no havia abandonat mai ni una partida de caniques quan era petit. I abandonar a la Cavalls va ser la demostració real que, amb el temps que podia dedicar a l'entrenament, era inviable participar a les curses que m'agradaven.
Per acabar-ho d'adobar, el 2012 vaig tenir una tendinitis rotuliana de cavall. Per tossut, per continuar corrent amb dolor i per no prendre mesures quan era el moment. Això em va deixar pràcticament dos anys aturat i em va comportar un augment de pes important. A part de caixes i caixes d'antiinflamatoris i mesos i mesos de fisioterapeuta i inacabables sessions de propiocepció al gimnàs. Això i la falta de temps per entrenar em va fer entrar en una mena d’espiral negativa de la que pensava que no sortiria mai més.
Molt lentament, marcant-me petits objectius assolibles, tornant als meus orÍgens com a corredor de muntanya, les marxes de resistència de la FEEC, vaig poder recuperar una mica les velles sensacions de correr llarg per la muntanya. Com diu la famosa web d'ultres... "I run far". I tornar al que més m'agrada, a descobrir nous camins, nous pobles, nova gent i córrer durant hores i hores per la muntanya.
I després de molt de temps i amb motiu de celebrar els 25 anys de la primera Matagalls Montserrat que havia acabat (1992) i 10 de la més ràpida (2007, 12h amb Marc Dumanjó) l’any passat hi vaig tornar. Durant 14 hores vaig recórrer tranquilament els vells camins que tants cops havia fet de nit i que tant havia entrenat, per acabar a la muntanya màgica un cop més. Vaig poder reviure les velles sensacions de quan superes un repte de 82 km i impregnar-me de la il·lusió i la felicitat dels que la feien o acababen per primer cop. A més, vaig comptar amb la impagable assistència sorpresa dels meus amics Víctor Puig, Jordi Padrés i Jordi Batlle. Gràcies de nou companys.
Un llarg camí de retorn, fins que aquest dissabte passat, després d'una bona temporada d'entrenaments, vaig poder gaudir i ser finisher a la dura Long Trail Guara Somontano de 52 km i 3200 m positius.
Aquest retorn simbòlic no hauria estat possible sense una sèrie de persones o col·lectius.
Vull donar les gràcies als meus companys d'aventures i excursions de tota la vida, els Senglanassos, per acompanyar-me sempre en els meus projectes. Especialment a Jordi Batlle "Bananes" per donar-me suport constant des de la distància.
Al hombre de hierro, Per Eriksson, por animarme en cada entrenamiento y en cada carrera. Aun me acuerdo cuando me seguiste y me estiraste al final de la Marxa del Garraf el año pasado. No podía con mi alma y cada vez que te decía que no podía correr más tu me contestabas militarmente: SI PUEDES! I si que pude, si.
Si hi ha una constant que es manté invariable al llarg de la vida i que no falla mai es que, aquelles persones que coneguis en el mon de l'esport i de la muntanya, son persones que mereixen la pena. Es el cas de la meva nova família esportiva, Castelldefels Outdoor. Gràcies per tot el que aporteu i pels valors que transmeteu: treball, esforç, sacrifici, amistat, solidaritat, perseverança...
Vull donar les gràcies també a les meves companyes i companys d'entrenament de Outdoor Trail. Per la paciència d'esperar-me a cada entrenament i per animar-me sempre. Es un plaer compartir quilòmetres amb vosaltres perseguint els nostres somnis pel Garraf.
I sobretot he de donar les gràcies al nostre entrenador de Trail, Juan Cabo. Per fer-me creure en les meves possibilitats i ensenyar-me de nou el camí de les ultres. Sense ell aquest retorn hauria estat impossible. Gracias infinitas Juan.
I com no, a la meva família pel seu suport sempre incondicional.
Amics, amigues, he tornat.
Aquest escrit està dedicat a MarathonyVII i a tots aquells que les lesions o les circumstàncies els impedeix perseguir els seus objectius. Ànims i sempre endavant.
Ens veiem a la muntanya.

10/9/18

Travessa del Canigó



La sortida al Canigó ha donat per molt, i de la mateixa manera que una muntanya és veu de diferent depenent des d'on es mira. Aquesta excursió segur que cadascú  dels 18 l'hem vista de manera particular. Però amb un balanç positiu segur.

Després de repassar el  "Pins check list", vam quedar dissabte a les 7.20 al pàrquing. Altesi baixes l'última hora fan mutar el grup a 18. Veiam si no m'en deixo cap. 

El Pins i el seu amic Enric, en Bananes, en Tene, en Martorell amb el seu amic Xavi, en Víctor, en Genover, en Lluís de l'Alba, en Xicu Bella, en Jep del Quintà amb el seu amic Rudy, en Jep Batlle, en Padrés, en Ferran, l'Oscar i l'Anna....aaah i Jo.

Ens vam repartir amb diferents cotxes i "amont" cap a Corsavi, i més "amont" cap a les antigues mines de Batera. Alla baixem dels cotxes i pugem a les motxilles.....collons quin pes.















Ens emfilem per un camí afressat pel bestiar cap a coll de cirera on esmotzarem. Allà comencem a percebre l'habilitat d'en Ferran per trobar el millor "seti". En Victor com quasi sempre tenia raó, millor caminar una estona abans d'esmortzar. Amb més pes a la panxa i menys a la motxilla remuntem un camí dret cap al pic de la gallinassa. Carenajem cap a Roca Negre on en Marc Dalmau i en Rudy comencen els seus estudis  amb alta muntanya. Passats uns moments complicats en aquest indret on una costella de l' Oscar escantona una pedra punxeguda,  baixem cap a un paratge molt bonic, els gorgs del Cadí, on ens retrobarem amb en Xicu que s'havia avançat al grup, crec que devia fer una bona becaina...i això a la nit sol destorbar el son.

Dinem, agafem aigua corrent...de la que no mata a la gent i amb algun peu xop  ens mitg perdem per retrobar el camí envoltats d'aigua i vaques que ens ha de dur cap a la xemeneia.

Treiem el cap per un collet on veiem el refugi que hem d'anar a baix, i on en Padrés ens explica que hi van fer proves amb dinamita per a obrir una nova ruta a la pica.

Si a Roca Negre haviem començat els estudis.... després de pujar la xemeneia ja teníem el doctorat. L'arribada a dalt va omplir tota la tropa d'una emoció acabada amb aplaudiments i seguida d'uns tarit-tari propis del mal d'alçada.... Fotos fantàstiques van precedir unes ganes de situar el cinturó de ronda en aquell mar de núvols. Hi ha un troç des de la sortida de Llança fins als Hostalets de Llers on es  pren consciència de la magestuositat d'aquest massis  que presideix aquest conjunt de muntanyes que han embolcallat la nostra vida. Feia anys que cada dia el veia pujant amb el cotxe, amb neu, emboirat, rogenc per la posta de sol...i em deia que hi havia d'anar.

Amb recança marxem del cim...però l'hora del sopar s'acosta perillosament. Amb la pressa en Jep del Quintà va experimentar tècniques pròpies de superherois, els que el van veure certifiquen que hi té traça amb l'aterratge.

Al refugi tot va passar de pressa menys la digestió....dutxa de 4 minuts, repartiment de llits, sopa d'arrufar el nas dos cullerades abans de trobar-la boníssima. Un segon plat de barrejat de moltes olives amb anxova, bolets, seques, cansalada, pilotilles...la combinació perfecte per a crear Biogas!

Dormim...vaja no tothom, uns ronquen els altres reposen, d'altres barrinen....i en Xicu puja i baixa de la pica per fer temps....i cames.

L'esmorzar molt més lleuger que el sopar....

Agafem un camí bonic, molt bonic, aeri però vorejant la falda de les muntanyes, amb certes similituds al camí de l'estat de Fraussa. Creuem cledes i reixorts fins arribar a veure el repetidor del Moixer. M'oriento! que em costa, i emfilem l'últim tram amb poques ganes de xerrar, la motxilla pesa i abans no tornem a arribar al Coll de la Cirera hi ha un bon tram de pujada.

Deixem el "déjà vu" de la pedra on esmorzava en Ferran i el cami cap a Gallinassa enrera i daltabaix cap a Batera pel mateix camí que vam pujar.

Cotxe i cap a Tapis a dinar. Perquè a Tapis?

Pregunteu-ho als de Sant Llorenç....

Dinar per reblar el clau i cap a casa!

Un cap de setmana formidable amb data per tornar-hi al febrer!

Des de L'Empordà veus la megestuositat del Canigó, però trepitjant-lo he entès els versos de Mossèn Cinto!

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades

sobretot ara l'estiu

que les aigües són gelades.


Alguns mesos m'hi he estat;

no hi he vist persona nada

fora d'un rossinyolet

que en eixir del niu cantava.


Ai cançó del sol que surt

i cançó de la rosada !

Ai cançó del fontinyol

i de les flors que s'hi baden !


El rossinyolet s'ha mort;

fa tres dies que no canta.

Jo no puc estar-me allà

que l'enyorament m'hi mata.




3/11/17

ULLDETER-NÚRIA



Fantàstic cap de setmana el que hem passat aquests dies 7 i 8 d’octubre. Hem fet una travessa clàssica, Ulldeter-Núria. A les 8 del matí ens trobem en Pins, Bananes, Puig, Ferran, Lluís, Robert, Víctor, Annamaria, Joan Miquel, Tene, Jep Batlle, Jordi, Xe, Màgic i 3 campions que vull felicitar especialment, en Joel, l’Arnau Sánchez i la Laia Vila. Uns 35 km entre anar i tornar, en dos magnífics dies, amb unes vistes esplèndides, un sol radiant, una trobada d’aquelles que recordes sempre. L’objectiu, que es va complir perfectament, va ser fer l’anada pels cims de l’olla d’Ulldeter, enllaçant amb el final de l’olla de Núria. Pic de la Dona, Roca Colom, Bastiments, Fresser, Infern, barraca de Tirapits, Noucreus i carena fins al Pic de l’Àliga. Un camí genial, amb pujades i baixades tota l’estona, provant-nos la resistència a grans i petits. L’alberg va ser un gran encert, hi vam estar molt bé. Bon menjar i bona habitació, pel nostre grup només. L’endemà, a les 8, vam sortir per fer la tornada, més senzilla aparentment, però també llarga. Es va fer pel famós camí dels Enginyers. Concentració, estar al cas del que fèiem. Camí sinuós, al límit del perill. Algun pas tècnic, equipat amb cable o escalons, no val a badar. Espectaculars vistes, espectaculars els treballadors que el van fer. Sembla estrany com es va poder fer un camí aquí. Enllaça el refugi de Pic de l’Àliga amb el refugi de Coma de Vaca o Manelic. El pas més complicat en diuen clot de Malinfern. El camí es va fer en el seu moment per fer una presa al riu Fresser, que afortunadament no es realitzà. Al final d’aquest arribem al refugi de Coma de Vaca, un altre descobriment. Lloc de gran calma i bellesa, amb les gorgues del Fresser que ens acompanyen tota l’estona. En Xe hi va fer un bany express i tot. Un altre punt dur és l’ascens al coll de la Marrana, ja que hem de remuntar molta alçada. A partir d’allà descens per les pistes de Vallter i cap al cotxe. Dinar merescut i molt bo a Tregurà, a la fonda Rigà. Carta excel.lent, tots els plats són bons, per anar-hi cada setmana. En conclusió, grup fantàstic, temps excel.lent, camins exigents però bellíssims, plens d’isards, converses i humor en tot moment, política que no falti, els temps que vivim ho fan viure intensament. Senglanassos, un plaer, quan vulgueu hi tornem.


Màgic. 















8/3/17

Crònica de les jornades 46, 47, 48 i 49 de reconstrucció del Fau.

Quan un matrimoni arriba a les noces d'or, es sol fer una gran festa, realment és una fita molt important. Portar 50 anys casats vol dir en si mateix moltes coses:
Que s'han llimat amb èxit les arestes de caràcter que massa sovint fan que les peces no encaixin.
Que s'han anat esquivant amb solvència els diferents esculls sobrevinguts.
Que s'ha trobat el punt just d'amaniment a les petites coses del dia a dia.
I sobretot que s'ha sortejat l'atzar de Sant Pere amb Salut. 

Vaja que arribar a les noces d'or no és senzill, però nosaltres dissabte celebrarem la jornada 50 d'aquest peculiar casament que el poble de Maçanet ha fet amb el Fau.

Pel que fa a les jornades de juny, juliol, agost i setembre. S'ha començat a escardejar les parets de dins del refugi, s'ha tret una capa de fems i materia organica de 30 cm dels centenars d'anys que els baixos ha estat un corral. S'ha posat una finestra, tenim demanat la segona part del teulat i les canals de la vessant de ponent que recolliran l'aigua del refugi. S'ha fet molta neteja de runa i deixalles del mateix procés de les obres per tal que tot plegat fes patxoca per la cursa i l'aplec del Fau 2016. Tant una cosa com l'altre van ser un èxit,  la cursa va aconseguir el rècord de 384 inscrits (amb el conseqüent impuls econòmic que això implica en la reconstrucció ) . També  l'aplec va gaudir de molta alegria i xerinola, en Panxito d'Argelaguer amb el seu violí i els seus fills amb l'acordió i la berra van fer gaudir d'un ball típic d'aplec. I posats a recuperar tradicions, també vam sortejar una Toia per a poder pagar els músics...tal com s'havia fet sempre.

Només em queda convidar-vos a la gran festa de dissabte 1 d'octubre  a dos quarts de vuit marxem del Pàrquing.

Hi esteu tots convidats:

"No hi haurà pastis, caviar ni cava
però si un bon vi  i pa amb tomata"

"Hi haurà l'ingredient que les coses fa durar 
d'il·lusió i trampera no en faltarà"

Robert Oliva Urtós

Crònica de les jornades 42, 43, 44 I 45 de reconstrucció del Fau

A l'última crònica que vaig fer al mes de febrer, vaig fer èmfasi en els petits contratemps que havien sorgit a la hora d'instal.lar el teulat. Vaig dir-me a mi mateix que no faria cap més crònica fins que no haguéssim superat aquest escull. Un cop posada la serrera, el repte agafa una nova dimensió. Les jornades de febrer, març, abril i maig han servit per a consolidar l'edifici de l'antiga rectoria o el que serà el futur refugi. (D'ara en endavant "REFUGI) Quan dic consolidar....vull dir allò de "ara ja pot ploure". Fa un any i mitg vam desmuntar i derruir les restes del teulat centenari del refugi. Ho vam fer a contracor perquè era el teulat que ens proporcionava aigua per les obres i també evitava que les voltes de baix quedessin xopes quan plogués. Però ens feien falta teules per a refer el teulat de l'ermita.










Durant aquest any i mitg les voltes han quedat a la intempèrie, amb el conseqüent risc que el pes de l'aigua les pogués malmetre. 
Finalment tot ha anat bé,  i ara amb el teulat fet ja no hem de patir per la pluja. Però el que és de patir...sempre troba quelcom que li fa ballar el cap...I sabeu que és el que ara em fa patir ( entendreu que és un patiment light, no voldria banalitzar el patiment real de tantes persones ..), els llamps. Fa temps que parlem que hauríem de posar un parallamps al campanar, quan vas per aquests mons de déu. ..totes les ermites situades a dalt de les muntanyes solen tenir un parallamps.....Superstició?  Jo crec que segur que té una explicació física, i les lleis de la física són incommensurables. 
Per tant...un cop fet el teulat....Hauríem de posar el parallamps. Com? Ens en sortirem?
Sí i tant!!!!
Durant aquest 4 mesos s'han fet més coses  que el teulat, els paletes han fet una finestra a mida d'una reixa, ho heu llegit bé, normalment les reixes es fan a mida de les finestres....però nosaltres per si tot plegat no és prou difícil ....ens ho compliquem més!!
Aquesta reixa la veureu només d'arribar a dalt, i ha estat cedida per la Maria Antònia Ruf, que ha volgut aportar el seu gra de sorra al Fau.
També s'ha fet molta neteja de la runa generada per les obres I que estava escampada pels voltants, les motos han pujat molts sacs de sorra dels que ens va cedir Àrids Quaranta i l'efecte Foraster s'ha notat tant que gairebé ja hi ha totes les rajoles cedides per Matfi 3 a dalt.
Vaja, que el projecte del Refugi del Club Excursionista Maçanetenc al Fau porta una velocitat de creuer tot i els esculls que ens anem trobant, ...perquè parafrasejant i  versionant un xic en Serrat  podríem cantar:

"anem a peu....el camí fa pujada...
Però a les vores hi ha flors"

Vinga som-hi, que aquest any tenim una primavera espaterrant, els boscos gaudeixen d'una verdor especial i l'explosió de flors ho rebla.  Animeu-vos a pujar aquest dissabte 4 de Juny, a dos quarts de 8 hem quedat al pàrquing de Maçanet. 
Robert Oliva Urtós 

9/4/16

Jornades del Fau 40 i 41

A la crònica anterior fèiem una crida a tots els "Fauencs / Fauenques", ( s'enten que són tots aquells que segueixen amb interès la reconstrucció del Fau, vinguin o no vinguin a les jornades), per tal que  la jornada 40 catapulti les 20 xapes del teulat més aprop del cel.

La resposta va ser extraordinària, molts de Maçanet, alguns de Figueres i Girona que la nit avanç havien fet  parada i fonda a Riumajor i un de Terrades. 
És van poder fer tres grups de 5 persones. Quatre s'engarrapaven als útils i la sobrant reposava... fins a la propera rotació. 

Cada viatge és feien un mínim de tres o quatre o cinc..."bufets" (un bufet...pels més joves vindria a ser el que ara s'en diu un Kit-kat). És va treballar molt avanç de l'esmorzar....perquè temiem que les botifarres s'ens entrevessessin després. Però la veritat és que veure baixar el piló de baix mentre creix el de dalt ens va motivar a no baixar el ritme. 

Prop de mitgdia alguns van marxar, i quan tocaven la una ens van abandonar les forces. Però només quedava una xapa per pujar, aquí va ser clau l'aportació d'en Jaume Fàbregas, va dir:

"Si he vingut de Girona és per acabar la feina"

Ens el vam mirar amb una barreja d'admiració i recança, però finalment es va fer la última pujada.

Vaja, no us voldria fer una crònica excessivament èpica, però si que és de justícia posar en valor l'esforç que hem fet en aquesta jornada. Just en aquesta jornada del primer cap de setmana de desembre, en fa tres anys de la primera.

Tres anys on la il.lusió ha estat el pal de paller on s'ha vestit tot. Una il·lusió que s'ha anat renovant a cada nou repte , una trempera forjada amb una de les coses més boniques que passen entre persones :

LA COMPLICITAT.
Però aquí no acaba res...després de la titànica jornada 40 va venir la 41, va ser una jornada complicada, sobretot perquè ens va posar de relleu que la instal.lació del teulat no serà fàcil.

I aquí és on ens trobem, a la jornada de demà dissabte dia 6 de febrer s'han d'anar encadellant les xapes del teulat.
No serà senzill..però entre tots ho aconseguirem. Us esperem a dos quarts de 8 al Parking.
(Paral·lelament a les jornades de restauració també han succeït coses importants pel Fau. S'ha organitzat un campionat de Trial per agrair als Cabirols trialeros la seva col·laboració fent de traginers de la sorra.
També El Foraster de TV3 (Quim Masferrer) ha passat uns dies a Maçanet, i ha pujat un sac de sorra a l'esquena....)









28/1/16

Jonades 38 i 39 al Fau

Les dues últimes jornades han estat les d'octubre i novembre.
Després de fer una crònica desafiant a Sant Pere dient que el primer dissabte mes no plovia mai, com no podia ser de cap altre manera...va ploure.
M'imagino Sant Pere i en Murphi mirant-s'ho des de dalt tot jugant al dòmino, i enfoten-se'n d'aquella colla que estan al peu del Fau tancats en un Land Rover.
Doncs sí, la jornada d'octubre ens la vam passar fent tertúlia dins el cotxe tot escoltant llamps i trons... De fet parlàvem del possible pacte JpS-Cup...( i si els tanquem a dins d'un Jip....tots plegats...segurament la tempesta seria a dins de l'auto).
Va semblar que sortia una escletxa de sol (com sovint també passa amb les negociacions Jps-Cup) i ens vam envalentonar a pujar una planxa del teulat, però aquí si que els de la partida de dòmino s'hi van acarnissar.... vam quedar tossudament xops.
La jornada de novembre va ser més tranquila, és va fer una neteja molt important del que serà la part de la cuina, i es va acabar de tapar quatre forats que faltaven de l'enresat del teulat.
És va pujar una altre xapa, i el més important de tot...ens vam adonar que a ritme d'una xapa per jornada tindríem el teulat acabat a finals del 2017. I d'en Pau Vial i de L'Arnau Bassols en van sortir dues iniciatives molt bones, (us he de dir que al principi no les veia pas clares). Una va ser fer una crida via xarxes socials per fer de la jornada de desembre una Marató per pujar el teulat. I l'altre fer més útils. I com que fa temps que m'he adonat que molt sovint són els altres els que tenen la raó, els hi vaig fer cas. He fet dos jocs més d'utils, i vaig escriure aquesta cadena per tal que viatgi pels inescrutables camins d'internet:
"Veiam nois i noies, amics i amigues, laides and gentleman's ha arribat un momen clau en el procés, em refereixo al procés de reconstrucció del Fau...que és el que està a les nostres mans que arribi a bon port.
Hem de pujar les xapes del teulat a dalt, per tant el proper 5 de desembre hem d' esperonar al màxim de gent possible per a fer aquesta marató local, per un dia hem d' engrescar a aquells dels nostres amics més preparats fissicament perquè posponguin de la seva atapeïda agenda les jornades de caça, les excursions o anar a fer les compres de Nadal, i així poder donar un pas definitiu en aquesta proesa que vam començar fa gairebé 3 anys. Fer un refugi al Fau.
Entre tots ho podem fer, ho tenim a tocar.
Iniciem aquesta cadena que hem de fer córrer per watts o per Facebook.
També fa falta gent que prepari l'esmorzar a base de xuies i allioli, per tant no només fa falta gent per pujar coses.
A compartir- ho i a engrescar-s' hi, el dia que el primer caminaire pugui passar la nit al Fau i al despertar alimentar l'esperit amb aquestes fantàstiques vistes.....tot aquests esforços es veuran compensats amb escreix."
Vaja... esperem que us haguem engrescat i que el dissabte dia 5 un exèrcit amb voluntat de ferro pugui fer front a aquest repte.
A dos quarts de 8 al Parking!!!

Robert Oliva Urtós.