13/12/07

Excursió al Comanegre

Aquest dissabte 8 de desembre hem anat a pujar el Comanegre sortint des del Golf de Falgós i seguint en tot moment la carena fronterera. Es tracta d'un recorregut sense massa desnivell, que únicament s'enfila de veritat en el tram final d'ascens cap al cim des de Coll de Falgueres. Vam iniciar la caminada a les 6:50 i encara de nits, En Víctor, en Jordi Batlle (Bananes), en Jep Batlle i jo mateix (Pins). Després d' arribar al Pla de la Muga i deleitar-nos de la fageda que es troba pel camí, vam comprovar que tot està extremadament sec degut a la manca de pluja. Llocs molt ombrívols, on hi ha fang tot l'any, eren secs.

Poc a poc es va fer de dia i en arribar a la carena del Pic de Sant Marc (després d'una feixuga pujada degut al mantell de fulles caigudes) el Sol ja ens enlluernava. Sense gairebé parar vam acabar d'arribar al cim, on vam esmorzar, en Bananes ens va fer mil fotos i mitja volta. En total uns 21 km molt agradables i que en futures sortides es podrien fer en BTT o com a entrenament de córrer.

Ens veiem per l'Ethernal running, on segons l'organització, ens tornarem invencibles!

24/11/07

LLICÈNCIES FEEC 2008

Com cada any, per aquestes dates, ja comencem a
tramitar les LLICENCIES FEEC...
Us adjunto més informació que podreu consultar a :
http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3831
Tothom que hi estigui interessat que s' adreci a mi
per correu electrònic...
Els que ja les teniu dels altres anys, i que voleu fer
la renovació, ja sabeu que també m' ho heu de dir...
Les dades necessàries son :
- Nom i cognoms
- Nº NIF
- Adreça
- Tel
- Mail
- Compte bancari
- Modalitat de llicència (Consultar web adjunta per
veure les diferents modalitats C, D,... )
Com a data límit hem posat el 9 de desembre...
Que vagi bé i bones sortides a tots/es !!!

Bananes.

17/9/07

Matagalls-Montserrat 2007

Aquest any vam preparar la M-M amb força antelació i amb la intenció de sortir dels primers. Els sis valents érem en Jordi (Bananes), en Josep Batlle, en Marc Dumanjo, en Pere Gich, en Xico Vella i un servidor, en David (Pins).

Pels que no la conegueu, es tracta de la travessa de resistència per muntanya més famosa i antiga de Catalunya i que compta ja amb 35 anys. També es una de les més dures, amb 83 km i uns 6000m de desnivell acumulat. Hi ha uns 3000 participants i això obliga a l'organització a donar amb anterioritat, hora de sortida a cada participant. Sortim uns 25 a 30 cada minut, des de les 17:30 fins aproximadament les 19:30. Els darrers anys sortíem cap a les 18:45 i això ens feia anar en cua tota la primera part de la travessa i a patir la saturació en els primers avituallaments. Així que aquest any en Jordi (Bananes) va reservar taula al restaurant de Coll Formic amb dos mesos d'antelació i a les 11 del matí ja estàvem palplantats davant la taula d'inscripcions. Després de fer els tràmits i de discutir en Jordi i en Marc (Tene) amb un de l'organització per aconseguir dues samarretes de talla M (el paio deia que només eren per les noies, ja que en tenien poques) ens van assignar les 17:35 com a hora de sortida. Varem acomiadar a la Marian que ens havia portat fins a Coll Formic i vam descansar una mica abans d'anar a dinar. Un cop dinats i després de riure una bona estona, vam anar a fer migdiada al lloc on sempre ens esperem per la sortida. Poc a poc es va anar omplint de gent i quan va ser l'hora ens vam aproximar al punt de sortida a esperar el nostre minut. L'ambient era genial, càmeres de TV3, i un munt de gent per tot arreu esperant posar-se en marxa. I sortim... en creuar la carretera hi ha un núvol de gent aplaudint i animant-nos. Com vam poder comprovar en diferents ocasions al llarg de la travessa, les nostres samarretes criden l'atenció. Es veu que durant tot el dia la gent es fixava en nosaltres, pensant-se que érem una selecció catalana, valenciana o algo semblant...que collons som al selecció de Maçanet de Cabrenys!!! (felicitats Lluís, un cop més, pel disseny de la roba).

I bé, enfilem la primera pujada i els primers kilòmetres amb molta calma. Anem avançant molta gent encara que també ens superen alguns corredors. Com cada any ens passen els típics espavilats que es pensen que poden córrer molt i que des seguida es veu que no arribaran molt lluny (algú ha d'omplir l'estadística d'abandonaments, gairebé el 40%) Amb 83 km per endavant hi ha temps per tot i la millor estratègia es sempre sortir tranquil per anar apretant poc a poc Quan arribem a les primera baixada comencem a córrer i tothom del nostre grup sembla estar molt bé. Trobem en Jordi, un amic d'en Jaume Fàbregues de Girona que fa tota la Copa Catalana. Al cap d'una estona en Jordi (Bananes) es troba malament de la panxa i té que anar al water. Els altres continuem camí a poc a poc, esperant-lo, però ell agafa una drecera i en passa davant sense saber-ho. Total, que nosaltres l'esperavem i el tenim davant i ell corria a tota llet per agafa-nos quan era impossible per que érem redera. (a la M-M pot passar qualsevol cosa per impossible que sembli). Al cap d'una estona d'esperar en Marc i jo decidim tirar i els altres es queden una mica més enrere. Baixem corrents a bon ritme fins Aiguafreda. Després de veure una mica a la font, continuem per iniciar la primera pujada seria, la del Pla de la Garga. Quan gairebé som dalt trobem en Jordi. Sembla un miratge. En tot cas ens alegrem de retrovar-lo Però l'alegria ens durarà molt poc, per que continua trobant-se malament. Fem junts fins el primer avituallament i ens separem en aquest punt. Ell es quedarà a esperar els de darrera. En Marc i jo accelerem una mica el ritme i comencem a avançar força gent. Entrem en un camí molt estret on has de vigilar de no tocar les branques amb el cap i també has de fixar-te molt en el terra, ple de rocs. es fa difícil córrer de nit, sense perdre les marques del camí i havent de controlar tantes coses. Avancem dos nois i un ens diu mig en broma mig emprenyat, que ja n'està fins els collons de nosaltres els de la frontera i que si que correm. Ens quedem una mica estranyats però no en fem ni cas. Al cap d'una estona arribem a l'avituallament 2 i en Marc es dirigeix a l'ambulància de la creu roja per si li poden fer algo a les cames, ja que li fan mal. Encara les té ressentides de diumenge passat que va pujar corrents a les Salines en un temps increïble. (1h10'). De tota manera, malgrat les incidències, estem uns 25 minuts per sota de la meva previsió per fer 14h. Reprenem la marxa i de nou avancem força gent. Trobem en Jordi, l'amic d'en Jaume, que s'ha sortit del camí accidentalment i s'ha esgarrinxat tota la cama dreta amb uns esbarzers. Continuem i entrem en el que potser es el tram més delicat de la cursa. Un camí amb molta pedra i de mal córrer. En sortim, jo amb un fort cop en un peu i en Marc amb una bona enganxada en una cama, però sans i estalvis. Iniciem el llarg descens cap a Sant Llorenç Savall i comencem a passar forces corredors. el nostre ritme es clarament més ràpid que el de la resta de gent i malgrat arribem a l'avituallament del km 45 després de fer un tram a peu, per descansar les cames, hem avançat 30 o 40 corredors en 5 km. L'arribada a Sant Llorenç es genial, amb un munt de gent aplaudint i animant-nos. A l'avituallament en Marc torna a visitar la ambulancia mentre jo ingereixo tot el que soc capaç, que no es molt. En Marc també menja un entrepà vegetal i alguna cosa més, mentre jo observo com arriben els corredors. Veig gent curtida que arriben amb cara de circumstàncies i això m'anima molt, ja que em trobo molt bé. Estem uns 30 minuts per sota de la meva previsió. Després d'omplir de beguda isotònica, re iniciem la marxa molt tranquil ament i travessem el poble entre els ànims de la gent. Un cop de nou a la muntanya comencem a tirar i avançar gent. Passem per un mas molt gran on els seus amos ens conviden a begudes i fruits secs. La Matagalls te aquestes coses. Al cap de poc entrem a la Riera de les Arenes i jo començo a tenir molèsties per fregaments a l'ingle per culpa dels calçotets. Fem una petita aturada i em poso vaselina. No m'havia passat mai, però es que mai havia corregut durant tantes hores.

Finalment iniciem la pujada a Sant Llorenç del Munt i en Marc es posa a tirar al davant. Puja més ràpid que jo i en els planers m'esforço a recuperar terreny. La pujada, malgrat el bon ritme, es fa llarga. Però no defallim ni un moment i al cap d'una bona estona arribem al control 6 i un kilòmetre i mig després al famós avituallament dels donuts. Arribem amb la sensació d'haver perdut una mica de temps en aquest tram, però de fet ens hem mantingut en el pro mig previst. Nova visita a l'ambulància (en Marc diu que s'ha d'amortitzar la llicència, jajaja) i jo desapareixo en la foscor per "vaselinar-me" l'ingle (per no dir els collons).

Al cap d'una estona ja baixem per urbanització de Matadepera, a poc a poc, dons a en Marc li fan mal les cames. Estem a 24 km de meta i començo a valorar la possibilitat d'incrementar el ritme i intentar baixar de 13h. Però en Marc pateix a les baixades i em diu que jo tiri endavant. Decidim que farem junts la pujada que ens ve ara (Collet del Queixal) i que després a la baixada ens separarem. Vaig fent números i sé que si arribem a dalt del coll en menys de 10 hores, hi ha possibilitats, apretant molt, de fer els darrers 18km en menys de 3h. I així ho fem, segellem el control 7 en 9:48 i ens despedim com aviem parlat. Ell diu que em seguirà un trocet i comencem a baixar corrents. Fem un kilòmetre junts, dos, tres, quatre, cinc i ell no para. Total que continuem junts. Com aguanta el tio i deia de l'orgull i la capacitat de sacrifici d'en Bananes!

Després de passar una casa molt gran, trobem un corredor (ja no es va separar de nosltres fins a Montserrat) que ens ve de cara i que fa estona que busca el camí correcte. El busquem entre tots tres i no el trobem, però com estic segur que hem d'anar a parar a la carretera, tirem pel dret i baixem a sac per l'asfalt. Després de baixar una bona estona més, arribem a l'avituallament de Vacarisses i ens reben amb aplaudiments. Ens diuen que no han passat ni 50 corredors i al·lucinem . Jo menjo tot el que soc capaç, per reposar forces i en Marc torna a visitar l'ambulància (estic segur que no li feia falta, però amb tal d'amortitzar la llicència...) i en marxa. Es increïble, després de 70 km encara tenim forces per fer una tirada de més de mitja hora corrents i ens plantem al darrer control abans de Monistrol en un no res. Baixem al poble i creuam el pont en 12h justes. Per uns moments el somni de baixar de 13h s'esvaeix. Mai he fet aquesta pujada en menys d'una hora i encara menys després de 80km. Però en arribar la part més dura de la pujada en Marc es posa al davant i imprimeix un ritme bestial, que m'obliga a tirar al màxim i encara així tinc moltes dificultats per seguir-lo. Arribem a una pista i ens posem a córrer. El nostre company de viatge exclama "collons tios, encara us queden ganes de córrer!"
Pugem a tope i m'adono que si que arribarem a temps. Avancem alguns corredors que estan a les ultimes però no tinc esma ni d'animar-los. En el tram final d'escales tinc la ment totalment anul·lada, em concentro en pujar un esglaó redera l'altre el més ràpid que soc capaç i només penso que queda poc. En Marc m'ha tret un troç i m'espera a l'entrada del Monestir. Pugem les darreres escales i arribem junts. Es un moment molt emotiu. Hem fet 12:54!!! Es increïble, es com un somni. Mai havia imaginat que fos capaç de fer una cosa així. Estem molt contents i emocionats. Ens confirmen que hem estat el 47 i el 48 en arribar a Montserrat (de 3000!). Son les 6:30 i vam sortir ahir a les 17:35. Els altres arribaran cap a les 10 del matí en un temps molt respectable de 16:20 minuts, millor marca personal de tots ells i el que es més important que tots vam ser capaços d'acabar, malgrat les dificultats i la duresa de la prova.

Cal donar les gràcies a la Marian, que ens va portar a Coll Formic i l'Emma i la Montse que ens van venir a buscar a Monserrat.

I per acabar una petita reflexió: no hi ha res impossible, els límits en els posem nosaltres mateixos.

12/9/07

Col de Tourmalet 22 d'agost


Avui el dia comença més d'hora. A Les 7 tots som a punt per esmorzar. Ens espera el mític Tourmalet, el coll amb més història del ciclisme i un dels més durs del Pirineu. I deu ser-ho per que avui en Louis, l'amo de l'hotel ens ha preparat més menjar del compte...fins hi tot ens ofereix iogurt. Quan a l'embardissada et donen el iogurt, preparat que te la fotran. Mal presagi. El dia s'aixeca amb núvols però no plourà pel matí, que es el que convé.

Al cap d'una estona ja som tots preparant les bicis i rodant per l'aparcament. Hi ha dubtes de quina roba portar. Realment fa fresca. Aquesta nit a nevat a 2200m i el coll està a 2100 així que veurem la neu aprop, en ple mes d'agost. Comencem a rodar pel carril bici que recorre tota la vall. això si que es un carril bici. Perfectament asfalt i indicat (com no, som a França) ens porta fins a la població de Pierrefitte-Nestalàs on en Robert decideix tornar enrera. El seu turmell lesionat no dona per més. Enfilem la carretera tranquil·lament en direcció a Luz Sant Sauver, punt on iniciarem la pujada. De tant en tant ens creuem amb grups de ciclistes que van en el sentit contrari baixant a gran velocitat. Foten impressió. Al cap de no gaire arribem a Luz i després d'una parada per buidar diposits (pixar) creuem el poble i ens acomiadem fins al cim. A la pujada cadascú agafa el seu ritme.

Ens esperen 18,8 km i un desnivell de 1400m amb un promig del 7,5%. Quasi res. En Jaume tira primer (tete de course) i a continuació anem en Marc (Tene), en Jordi (Bananes) i un servidor David (Pins) marcant el ritme. En Josep Batlle està una mica més enrera. Anem passant els kilòmetres i a cadascun trobem la indicació del que ens resta fins al cim, l'alçada i el percentatge de desnivell que trobarem en el següent kilòmetre.

Arribem al poble de Barèges, a l'entrada del qual hi ha varies curves en paella i descobreixo que ja només som dos en el grup perseguidor (perseguidor es un dir per que en Jaume cada cop ens treu més distància) En Jordi ha quedat una mica enrera i ara només em segueix en Marc. A la sortida del poble hi ha una rampa bestial i cal posar-hi collons i amunt. Els percentatges del principi eren 6 - 7 % i ara tota l'estona son 8 - 9 %. Quan trobem un7 es festa major, i un 6 sembla que sigui pla. Arribem al trencant de les pistes d'esquí de SuperBareges i al cap de poc sortim del bosc. Ja som a l'alta muntanya. Mirem carretera amunt i no veiem en Jaume. si que veiem el Pic du Midi totalment nevat. Arribem al km 12 amb en Marc en 1h hora exacte. No està mal. Al cap d'una estona, ell es posa al davant i comença a tirar fins que no el puc seguir i s'escapa. Ens deuen quedar uns 4 kilòmetres. La veritat es que pensava que quan estigues pujant per aquí recordaria els grans ciclistes que van escriure la seva llegenda en aquesta muntanya, com l'Ovtave Lapize i el gran Eddy Merkx. I en l'únic que penso es en quan queda per arribar al següent cartell i quin collons serà el percentatge del proper kilòmetre.

A falta d'1,5 Km trobem un petit pla que va molt bé per descansar, però merda!!! l'ultim kilòmetre es al 10%!!! joder, tenia que ser l'ultim kilòmetre? En Marc ja m'ho anava dient, "quan l'Emma va marcar el recorregut en el Earth va dir que hi havia un kilòmetre al 10%". Collons però havia de ser ultim? Per acabar-ho d'adobar just aquí em pasa el nostre fantàstic equip de reporters (La Núria, l'Emma, en Robert i en Víctor que ens han pujat a veure amb el cotxe).

S'aturen i em fan un munt de fotos en el moment que ho estic passant pitjor. Que hi farem, es el Tourmalet!. Però bé, posant-hi el que cal arribo a l'ultima curva i apretant una mica ja soc al coll. Quina sensació de descans. En Jaume fa estona que hi es i en Marc ha arribat una mica abans. Al cap d'un moment arriba en Jordi i més tard arribarà en Josep al seu ritme. Prenem algo calent al bar, per què realment fa fred i després de les fotos de rigor en aquest lloc tant emblemàtic, tirem avall que fa baixada i de tornada a l'hotel, desitjant una bona dutxa d'aigua calenta i amb la sensació d'haver aconseguit un fita molt important.

Excursió del dia 4 d’agost del 2007 Maçanet-La rellera-Can baquer


L’excursió es va començar a cuinar algun dia a no se quin lloc, però hi havia dos punts molt clars, fer la rellera del bac d’un cap a l’altre i acabar amb el ja tradicional dinar a Can Baquer.

Teniem clara la sortida (El parking), l’objectiu (La rellera) i el premi el dinar.

Com sempre sol passar n’hi ha molts que van optar pel premi directament, i ben fet, la veritat es que això de quedar a les 7 del matí per caminar és de boixos.

Despres de varies converser am el meu pare, vaig treure’n l’entrellat (mes o menys ) de per on haviem de passar. Vam quedar un dia mab en Pins perquè no ens quedava clar una part molt concreta del camí. Un cop arribat al lloc, ens vam perdre i vam fer servir el “comodin de la llamada”, però tot i això no ens en vam sortir.

Al final, el meu pare, fart de sentir-me, m’hi va acompanyar, ell anava dient que era molt facil….., facil! Facil!? total que el problema era que no hi havia camí, però algú va dir allò de: “caminante no hay camino, se hace canimo con un podall”

Aquest va ser en Pere del Roquet.

Dies abans de la sortida vaig intentar endisar-me a una de les zones mes inóspites de Maçanet ( El racó del pirineu) , i mitjaçant tecnologia a l’abast de pocs, vaig arribar a contactar amb un antic guerriller, en Jordi Barris. Despres d’una vida dedicada a la muntanya, es va haver de jubilar prematurament despres de perdre una batalla amb en Domingo. Uns quants la vam presenciar i va ser molt dura.

Vaig dir-li el dia de l’excusió i li vaig arrencar un “ja et diré culKhom”

El dia 4 al matí, vam quedar al parking, erem en Tene, en Batlle, en Pins, en Roger de Valencia ( que te la dificil misió de reconquerir-la, Anims Xe) i Jo. Llavors va sortir un tio amb barba del cami de les creus, i va ser un grata sorpresa , sobretot pel seu gran camarada “En Pins”.

Bé, vam agafar els trapaus, i vam tiram amun pel camí de les Creus, allà es va discutir sobre un possible camí que va des de cingle formiguer a Creu de Pas, vam decidir provar-ho, vam passar pel Mas Olivet direcció a Cingle formiguer, i no el vam trobar, llavors vam fer el cami que sabiem, cap a la font de l’aborador o d’en prenyadones ( en Barris ens va explicar l’origen del nom, resulta que era de mal beure en aquesta font, i les dones quan ho intentaven agafaven unes postures que feien donar ganes de procrear)

Vam saltar de creu de pas cap al pont vell del camí de Tapis, vam tirar algunes fotos amb el pont (necessitaria una estassada) i amunt per alla on s’estimbaven els matxos, cap a Casacremada, alla vam passar per davant del Sabarrés i ens vam enfilar per una carretera un xic dreta cap al pla de la cabana, va costar de pujar mes que res perque això de caminar i riure és complicat, van començar a sortir les típiques anecdotes del corral (cest votre cest xienc) ( No começem a demanar coses especials…) i en barris en va afegir una al repertori, (una d’en Juanjo i la Luna) després d’aquet bon moment entre rialles i bufets vam agafar un tall del cami antic d’anar a la Gavarra, i ens vam decantar per sota de la Tosca. Passat el clot del mateix nom, s’arriba al la collada de Miaroles, un lloc ple de carreteres de desmboscar.

Allà ens vam tornar a enfilar tot serra amunt cap al pujant gros, cap al pujant petit, cap al pujant de les guilles ( allà vam esmorzar). Vam seguir cap a rocaplana un autèntic balcó d’aquet nostre petit troç de país. Allà vam seguir cap al pujant del Bac i tot seguit cap al Jesus. Enmig d’un ambient d’autèntic “Far West”, vam sentir un soroll entre les roques, eren les ganes d'en Bananes que ens havien acompanyat tot el camí.

Llavors vam deixar l’excursió de la rellera, per començar la ruta dels casals.

El casal del Jesus, va ser el primer, llavors vam saltar per darrera del puig de la Granja, i vam visitar el casal de puig sec ( Ara ho és una mica menys ja que a en Tene li va donar per pixar-hi ), després d’haver-me de sentir algun lleuger comentari sobre si calia o no veure 4 pedres una a sobre l’altre, vaig voler saltar-me el casal de Puigdemont, però llavors un espècie de síndrome d’estocolm va fer que em demanessin siusplau que els hi ensenyes. Que tot el d’abans era broma.

Pobrets, no sabien el que es feien!!!!, després de Puigdemont, va venir Can Busquet i Can baquer.... i perquè tenia gana….que si no …

Vam arribar a Can baquer, i de mica en mica va anar arribant gent.

En Bernat i en Jordi es van emportar un “desingust” en veure que no hi havia el Futbolí, però va ser fàcilment substituït per branques i pedres.

La Jael i l’Ariadna amb poca cosa en feien prou.

Després d’alguns problemes a l’hora de confeccionar la taula , aquí hi va haver seriosos entrebancs, en Bananes ( com és normal) era partidari dels bancs, d’altres érem partidaris de les cadires, va costar però vam arribar a un acord, aquí hi va ajudar molt el caràcter pacificador d’en Pins .

I una vegada tots entaulats i la taula ben parada, fotíem un goig de Deu, i es aquell moment que es defineix nomes amb una frase:


Això no es paga amb calers!!!!!!!!!!!



Robert

3/9/07

Estada a Hautes Pyréneés


Com teníem previst, una bona colla vàrem passar una setmana a finals d'agost al Pirineu central Francès, a la població d'Argelés-Gazost, a prop de Lourdes. L'objectiu era fer unes quantes excursions i alhora turisme en família. Malgrat el temps que no ens va acompanyar com hauríem desitjat, vàrem poder fer gairebé totes les activitats que teníem previstes. El primer dia, dilluns 20 vam anar fins a Gavarnie i uns quants van pujar fins a la Bretxa de Rotlan (crònica més avall). La resta vàrem anar fins a l'Hotel du Cirque, prop de la famosa cascada. El dimarts es va llevar plovent i vàrem decidir anar a visitar les coves de Betharram i a fer un dinar gastronòmic a Pau (McDonalds). Dimecres va tocar bici i vam anar a pujar el Tourmalet (crònica properament). També vàrem visitar el Parc Animalier que hi havia a Argelés i a fer un vol per Banyeres de Bigorre. El dijous vam anar a fer una petita excursió al Pont d'Espagne i al Lac du Gave, paratge de gran bellesa situat a sota mateix de Vignemale, muntanya més alta del Pirineu per la part de França. A la tarda vàrem anar al Col d'Aubisque, un altre dels mítics colls del Tour. També en diferents moments, tots vàrem visitar Lourdes. Finalment divendres va tocar retirada, molt contents i satisfets per l'ambient de germanor que va regnar en tots els dies i amb moltes ganes de repetir l'any vinent.

30/8/07

Bretxa d'en Roldan -Gavarnie-

Després de comprar 3 barres de pa, 3 tauletes de xocolata i una mica de grana per dinar, eren cap a 2/4 d’11 del matí quan marxàvem de Gavarnie (1357m). En aquesta ocasió el grup el formàvem en Bananes, en Robert, en Jaume, en Jep i jo –en Tene-. Anècdota: Quan feia 10 minuts que caminàvem en Jaume va preguntar –Qui porta la xocolata?- Tothom es va mirar i va dir que ell no. Després d’arribar a la conclusió que ens l’havíem deixat a la botiga, en Jep i en Bananes la varen anar a buscar fent una correguda, perquè la idea de menjar pa amb pa no era molt atractiva. Un quart d’hora més tard ja tornàvem a caminar plegats, (amb xocolata inclosa) direcció a la bassa del salt d’aigua. Abans d’arribar-hi en Robert es va regirar el turmell però va seguir caminant. Un cop allà, ens vàrem fer les fotos de rigor i en Robert va decidir tornar cap a Gavarnie perquè li feia mal el peu. Els altres vàrem enfilar cap amunt, direcció el refugi situat a 2500 m d’altitud.

Durant la pujada ens va fer gràcia de quina manera els pastors marquen els seus ramats d’ovelles, ja que pinten de color la part posterior de l’animal.

A 2/4 de 3 arribàvem al refugi on vàrem parar per dinar amb una magnífic vista de fons, la “Bretxa d’en Rotlant”, amb la panxa plena i trepitjant neu encara visible a la zona, vàrem fer camí fins a la Bretxa situada a uns 2800m. Com no, vàrem immortalitzar el moment i al voltant d’1/4 de 4 vàrem començar a baixar, però no per el mateix camí, sinó que ho vàrem fer per l’altre banda de la muntanya, trobant-nos les nostres amigues, les marmotes. Vàrem anar baixant a través d’aquesta vall fins arribar novament al poble de Gavarnie al voltant de les 5 de la tarda on ens esperaven les famílies per tornar cap al hotel.

17/8/07

Cursa del Canigó ( 5.8.07 )


El diumenge 5 d' agost, en Jaume (Fàbregas) i en Jordi (Bananes) sortíem de Maçanet a les 4:45h de la matinada per dirigir-nos cap a Vernet les Bains on a les 7h començava la esperada i respectuosa Cursa del Canigó...

Per qui encara no conegui aquesta cursa de muntanya cal dir que és totalment recomanable per el seu entorn, per la seva duresa, per el seu ambient, és a dir, per quasi tot, menys per el dinar que ens donen...

Podeu visitar la web http://www.courseducanigou.com/ on podreu veure que té un recorregut de 33 km amb un desnivell acumulat de 4.268 m, amb un desnivell positiu de 2134m des de Vernet (650m) al Pic del Canigó (2784m) i llavors el mateix però de baixada, tot i que per diferent camí... El circuit és molt complert (pistes, camins molt tècnics, grimpades, etc...Hi ha un total de 15 controls i 9 habituallaments molt ben ubicats, com per exemple el que van posar al Pic del Canigó...i que té molt mèrit...

Doncs bé, els 800 individus/es inscrits/es sortíem corrent (mai millor dit...) de Vernet les Bains a les 7h segons els horaris previstos...En 1:30h passàvem per el Refugi de Marialles (km 9 i 1718m)...Al km 14 ens esperava la Cabana o Refugi d' Aragó (2180m)...A partir d' aquell punt, en Jaume i jo faríem la nostra cursa individualment...Passat aquell punt venia el tram més tècnic de pujada i que ens portaria fins la emblemàtica i tècnica xemeneia del Canigó...Ens obligava a fer una grimpada que es feia amb totes les ganes d' assolir el punt més alt (2784m)...Portàvem 17,4 km de pujada...i ara ens faltaven els 15,6 km de baixada...

Un cop a dalt, no ens podíem entre tenir, i corrents direcció al Refugi de Cortalets (km 22 i 2150m)... Un descens molt maco i tècnic que convidava i obligava a córrer amb moltes ganes...Cal dir que esperàvem arribar a Cortalets per trobar-nos amb l' habituallament de la xíndria... Feia molta calor i les cames començaven a passar factura...Veies gent amb rampes a les cames...El descens va ser alhora dur i maco...

Finalment, l' arribada a Vernet era espectacular...amb molt públic animant a tots els participants...i amb un ambient de cursa molt emotiu...

Cal dir, que dels 800 inscrits ( inscripció tancada el 21.7.07 ), vam arribar 753... El guanyador va ser un noi català de 23 anys (Gispert) que va fer un nou record de la cursa en 3:04h... En Jaume ho va fer en 4:53h i jo en 5:39h...

Ara, ja ens queda la satisfacció d' haver corregut per aquelles muntanyes...Seguirem el calendari que tenim previst per tal de millorar-nos per l' any vinent i tornar-hi a participar...

Ens veiem a les properes sortides !!!

Bon courage !!!


Jordi (Bananes)

27/7/07

Cursa de la Suada d'Agullana



En el marc de les mini olimpíades d’estiu, l’ajuntament d’Agullana va organitzar una cursa de muntanya de 20 km aquest diumenge. La sortida de la competició era a les 9h però qui volgués podia fer el recorregut caminant, sortint amb més antelació. Així ho van fer la Lídia, la Roser, la Dolors , en Carles i en Martí, que van sortir cap a les 8 aproximadament.

Els “runners” ( Lluís, Jordi , Jaume i David) varem arribar cap a 2/4” de 9 a l’aparcament i de seguida ens varem adonar que el nivell dels participants era força alt. A l’hora indicada els aproximadament 50 participants vam engegar en direcció a Coll de Portell, meitat de la cursa i punt més elevat del recorregut. Després de baixada varem passar per Santa
Eugènia i arribada de nou al camp de futbol. Cal destacar l’impecable senyalització del recorregut i la bona organització general i que el recorregut es molt indicat per una cursa d’aquest tipus. En Jaume va quedar en desena posició amb un temps d’1:40, en Jordi 1:58 i en Lluís i jo 2:16.

Els caminadors van patir una mica més la calor i van arribar una mica més tard.

Si esteu interessats el proper diumenge 5 d’agost es fa una cursa de btt sobre el mateix recorregut. Per més informació:

http://www.agullana.com/

16/7/07

Excursió a la Pica d'Estats


El passat cap de setmana del 7 i 8 de juliol vam anar d'excursió a la Pica d'Estats. En principi la intenció era anar-hi pel Pallars Sobirà, però degut a que el viatge en cotxe es molt llarg ens vam decidir a fer l'ascensió per França. Realment va ser encertat per que el paisatge es més maco i malgrat que el desnivell a superar es major, val la pena.

Els dissabte pel matí ens vam trobar al pàrquing del Novavenda de La Jonquera i sense encantar-nos varem fer via cap al nord en direcció Carcassona. Poc després de passar aquesta ciutat sortim de l'autopista a Bam i ja agafem direcció sud, cap al Pirineu. A la sortida d'un poble em va cridar l'atenció una pintada en llengua d'oc que deia "sem una nacion". Estàvem creuant l'antic país catar i pel que sembla també reivindiquen la seva identitat. Sense entrebancs vam arribar a Tarascon sur Ariege i d'aquí vam enfilar la carretera que ens duria al punt de sortida de l'excursió, el pàrquing de l'Artiga. Un cop allà constatem, un cop més, que els francesos en porten molta avantatge amb el tema dels esports de muntanya. L'aparcament està perfectament condicionat amb taules per dinar al costat del riu. Dinem i sense perdre el temps enfilem riu amunt per un camí força planer.


Al cap de poc el camí tomba a l'esquerra i comença a guanyar alçada i entra dins una fageda. Sort que tenim ombra per que fa una calor asfixiant. Crec que amb el que portem d'estiu encara no havia suat tant. Al cap d'una estona sortim del bosc i veiem la vall de l'Artiga al nostre davant coronada per una carena força impressionant.
Reprenem la marxa i el camí s'enfila sense parar. Es lògic per que hem de guanyar molta alçada en poca estona. En Jordi i en Lluís van al davant i al cap de poc desapareixen. Ja no els trobarem fins al refugi. Els altres anem pujant al nostre ritme. Quan ja som força amunt veiem un petit estany a la nostre esquerra. Al costat hi ha un petit refugi i 3 o 4 pins. Sembla un lloc idíl·lic per desconnectar del mon. Després ens explicaran que pertany al algú que fa investigacions per la companyia elèctrica. Quina enveja!


No sense poc esforç arribem a als peus de l'estany de Pinet i al refugi. Certament es l'únic lloc adient per fer un refugi en tota aquesta muntanya. Gairebé no hi ha cap lloc planer des que em sortit del bosc. En Jordi i en Lluís ja fa estona que son aquí. El guarda del refugi ens indica la nostre habitació i ens instalem. Ens arreglem minimament i com hem arribat amb temps suficient abans de sopar, descasem una estona pels afores del refugi.


El sopar es a les set i som gairebé els primers a taula. Ens donen escudella i carn d'olla i no se si es la gana però tot està molt bo. Després de sopar sortim a l'exterior del refugi i xerrem una estona i gaudim de les vistes del mirador. Els núvols ens tapen la posta del sol i fa fresca, però val la pena estar-hi una estona. Ens fem una foto i tot xerrant una parella se'ns acosta i resulta que també son de Girona. Han fet la mateixa excursió que nosaltres però han pujat com un coet i s'ha deixat coses al cotxe per que algú els havia dit que feien tard i que no els agafarien al refugi. De cop apareix en Víctor corrent per dir-nos que comença el ball. I si, resulta que en aquest refugi hi ha gresca totes les nits. Un dels guardes, que es clavat a l'avi d'en Frodo Bolson del senyor dels anells, toca la guitarra i canta i un altre toca el violí. Reparteixen cançoners entre la gent i la veritat es que animen bastant. Després d'una bona estona cantant, en Robert (com no) demana de cantar una havanera. Com hi ha bastant catalans al refugi, alguns s'hi afegeixen i ja tenim a tothom cantant "El meu avi". Al cap d'una estona la musica va decaient i poc a poc anem a dormir, que demà el dia es llarg.


Durant tota la nit bufa un vent considerable. Els despertadors sonen a les 6:15 però jo ja fa estona que no dormo per culpa dels ronquets d'algun veí d'habitació. Fa mitja hora en Robert espiava sense èxit d'on venien. Que hi farem, es la vida de refugi. Em llevo ràpid i surto al menjador. Trobo en Lluís, que ha esta el primer en llevar-se. Surto a fora i torno al mirador quan just surt el sol. Cauen gotes i el cel està molt tapat. Mal presagi per fer l'ascensió. Tiro un munt de fotos de la sortida del sol i del refugi.
Tot esmorzant el dia pren un altre caire i sembla que s'esclareixen els núvols. De tota manera decidim que el millor anar més lleugers i deixar unes quantes motxilles al refugi i tornar a baixar per aquí i no per l'altre vall com havíem previst. Si ens agafa el mal temps serà millor així.


Iniciem la pujada tranquil·lament cap a les 7:45. Amb la fresca del matí i la il·lusió de fer el cim sembla que costa menys pujar. El camí s'enfila per davant del refugi, a l'altre banda de l'estany i la vista enrere es molt maca. Poc a poc el camí segueix el recorregut del riu. Al clot hi ha força neu. Al cap d'una estona arribem a l'Estanh de Montcalm i ens re agrupem en aquest punt. M'adono que la meteorologia no serà un impediment i que podrem fer el cim. Estic content.
Després que ens facin una foto a tot el grup tornem e enfilar amunt. Aquí el terreny ja es totalment de pedra i roca excepte els passos de neu. De moment no veiem cap dels cims que volem pujar. Devem estar a 2400 m i queda molta muntanya per pujar encara. Passem varies clapes de neu cada cop més grans i tirem un munt de fotos. No esperàvem trobar-ne tanta a ple mes de juliol. Trobem un planer molt gran completament nevat i en Jordi que porta bambes prefereix fer via per damunt dels rocs que hi ha més a la dreta. Ja som força amunt i els cim que ahir veiem molt amunt ara els tenim per sota. Pugem una mica més i arribem a l'enforcadura on ens hem de desviar cap a la Pica o al Montcalm. També veiem la glacera que s'ha de creuar si vens de Catalunya. Ara si que veiem els cims. A la Pica es veu una creu i molta gent que estant pujant i altres que baixen. França endins, cap al nord oest, es veu un mar de núvols del que sobresurt un Pic. Després de descansar breument reprenem la marxa. Alguns ja tenen les forces

una mica justes. No en Jordi al que observo uns cent metres per sobre meu corrent muntanya amunt com un isard (per si no ho heu captat lo d'isard te doble sentit,ja ja ja). Penso que està molt en forma per córrer així a 3000 m d'alçada. Quan ja estem ben be a sota la Pica alguns decideixen parar a fer un moç. Jo també tinc una mica de gana però m'estimo més posar la directe i pujar d'una tirada el que queda fins el cim. Només arribar trobo en Jordi i en Lluís que han arribat abans. Hi ha força gent. La vista es impactant. Hi ha una immensitat de muntanyes al nostre voltant. Poc a poc anem arribant, fins que hi som tots. Deu maçanentencs al sostre de Catalunya!!!
Ens tiren una foto de grup i en Jaume es dedica a tirar fotos en primer pla de tota la colla. Vistes després son genials. Després de menjar una mica i reposar forces ens dirigim cap al Verdaguer i després cap al Montcalm. . Aquest té molt bones vistes. Es un autèntic balcó sobre la vall, que cau just a sota seu. Hem fet 3 pics de 3000 en poca estona En aquest cim hi ha una placa que commemora l'aturada d'un projecte de línia d'alta tensió que havia de passar per aquí. Després de les fotos de rigor iniciem la baixada. Amb una breu aturada mitja baixada, arribem al refugi, on ens refresquem i agafem forces. De nou avall i cap a les 4 de la tarda i no sense poc esforç arribem a l'aparcament. Buff! tots molt contents però amb les cames castigades per tanta baixada. Ha estat una excursió genial però realment dura per fer-se en tant poc temps.






10/6/07

Volta a l'Olla 2007




Un cop més, i ja és la quarta edició, la volta a l'Olla ha estat una excursió sensacional. Des de la primera edició, el juliol de 2005, no ha deixat de sorprendrem aquest recorregut. Les vistes son espectaculars en tot moment i les grimpades del Bac i de Falcó afegeixen un toc d'aventura a aquesta sortida. En aquesta ocasió érem menys dels habituals: en Bananes, en Robert, en Víctor, en Tene i jo. Ah! i en Perrín, el gos d'en Robert. Tots excepte l'amo pensàvem que el gos no aguantaria el recorregut, i en tot cas que no podria baixar per les cadenes de Bac Grillera. De tota manera en Robert va dir que el gos tenia moltes ganes de venir, així que ens vam posar en marxa. Amb un dia molt clar i amb la muntanya en plena esplendor després de tanta pluja, vam sortir en direcció al Fau (al revés del normal). La pujada va ser tranquil·la i un cop al Fau vam fer una inscripció al llibre i vaig aprofitar per fer un munt de fotos del santuari. Tot seguit vam continuar carena enllà fins Bac Grillera. Per baixar del cim hi ha instal·lades unes cadenes per on era evident que en Perrín no podria baixar. Sense pensar-hi massa en Robert el va enganxar amb el braç, i amb un tres i no res ja era a baix. Un cop baixat aquest roc vam tornar a pujar al Puig de la Gavarra, una mica més elevat que l'anterior i amb unes vistes collonudes (vegeu fotos) tant de la Garrotxa com de les muntanyes de Maçanet. En aquest punt vam parar a esmorzar. L'anècdota la va posar en Víctor, o més ben dit l'individu tossut que no el parava de trucar al mòbil. Resulta que no podia obrir la cremallera de la motxilla on el tenia guardat i es va passar una bona estona barallant-se amb ella. En acabat i després de comentar que anàvem tard i que pot ser no arribaríem a dinar vam iniciar la baixada cap a Coll de Prat. Per evitar pèrdues de temps vam passar per la Gavarra i no pel camí que va directe a La Casilla. Valdria la pena netejar aquest camí. Un cop al Coll dels Horts iniciem la pujada a Falcó on vaig tirar un munt de fotos dels companys en diferents punts de la pujada. Aquest cim té una situació privilegiada, a la capçalera de la vall de Maçanet i amb el Canigó situat davant mateix. Sense encantar-nos massa tirem cap al Corral. El tram de pista va bé per desconnectar i xerrar.

Un cop allà, en refresquem amb l'aigua qu ens ha deixat en Pep. Gràcies Pep!!! Sense aquest habituallament la travessa seria molt complicada de fer. De nou tirem i seguim el camí de la tela metàl·lica que aquest any està més net del normal. Poc abans d'abandonar la pista i pujar cap a Dona Morta, fem una parada i mengem una mica. Fem apostes de l'hora d'arribada a les Salines (guanyarà en Bananes que diu l'horari més optimista). Engeguem de nou i quan ja tenim Dona Morta a la vista es gira una tramuntana considerable que ens acompanyarà fins el Roc de Fraussa. Engeguem la darrera pujada molestos pel vent que s'ha girat. En alguns moments no pots posar el peu on vols per que et domina. Poc a poc anem guanyant alçada. Fem algun descans per recuperar i hem de buscar llocs arrecerats. Tot i ser al final del recorregut, tothom aguanta bé el ritme i en no massa temps ens plantem a dalt de tot. La carena està més verda de l'habitual per aquesta època en els darrers anys. Finalment entrem a la fageda i trobem un bon alleujament sense el vent. Ja pràcticament tot el que ens queda es pla baixada. La resta del camí fins les Salines el fem relaxadament i gaudint d'aquest bosc tant meravellós. Un cop a taula, i tots amb una gana terrible, gaudim d'un bon dinar i un ambient acollidor al costat de la llar de foc. Després de dinar baixem cap a Maçanet on arribant a Can Gallat en Perrín ens fa la darrera demostració de força i es posa a perseguir un conill. Per si encara ens quedava algun dubte de la seva resistència!