17/9/07

Matagalls-Montserrat 2007

Aquest any vam preparar la M-M amb força antelació i amb la intenció de sortir dels primers. Els sis valents érem en Jordi (Bananes), en Josep Batlle, en Marc Dumanjo, en Pere Gich, en Xico Vella i un servidor, en David (Pins).

Pels que no la conegueu, es tracta de la travessa de resistència per muntanya més famosa i antiga de Catalunya i que compta ja amb 35 anys. També es una de les més dures, amb 83 km i uns 6000m de desnivell acumulat. Hi ha uns 3000 participants i això obliga a l'organització a donar amb anterioritat, hora de sortida a cada participant. Sortim uns 25 a 30 cada minut, des de les 17:30 fins aproximadament les 19:30. Els darrers anys sortíem cap a les 18:45 i això ens feia anar en cua tota la primera part de la travessa i a patir la saturació en els primers avituallaments. Així que aquest any en Jordi (Bananes) va reservar taula al restaurant de Coll Formic amb dos mesos d'antelació i a les 11 del matí ja estàvem palplantats davant la taula d'inscripcions. Després de fer els tràmits i de discutir en Jordi i en Marc (Tene) amb un de l'organització per aconseguir dues samarretes de talla M (el paio deia que només eren per les noies, ja que en tenien poques) ens van assignar les 17:35 com a hora de sortida. Varem acomiadar a la Marian que ens havia portat fins a Coll Formic i vam descansar una mica abans d'anar a dinar. Un cop dinats i després de riure una bona estona, vam anar a fer migdiada al lloc on sempre ens esperem per la sortida. Poc a poc es va anar omplint de gent i quan va ser l'hora ens vam aproximar al punt de sortida a esperar el nostre minut. L'ambient era genial, càmeres de TV3, i un munt de gent per tot arreu esperant posar-se en marxa. I sortim... en creuar la carretera hi ha un núvol de gent aplaudint i animant-nos. Com vam poder comprovar en diferents ocasions al llarg de la travessa, les nostres samarretes criden l'atenció. Es veu que durant tot el dia la gent es fixava en nosaltres, pensant-se que érem una selecció catalana, valenciana o algo semblant...que collons som al selecció de Maçanet de Cabrenys!!! (felicitats Lluís, un cop més, pel disseny de la roba).

I bé, enfilem la primera pujada i els primers kilòmetres amb molta calma. Anem avançant molta gent encara que també ens superen alguns corredors. Com cada any ens passen els típics espavilats que es pensen que poden córrer molt i que des seguida es veu que no arribaran molt lluny (algú ha d'omplir l'estadística d'abandonaments, gairebé el 40%) Amb 83 km per endavant hi ha temps per tot i la millor estratègia es sempre sortir tranquil per anar apretant poc a poc Quan arribem a les primera baixada comencem a córrer i tothom del nostre grup sembla estar molt bé. Trobem en Jordi, un amic d'en Jaume Fàbregues de Girona que fa tota la Copa Catalana. Al cap d'una estona en Jordi (Bananes) es troba malament de la panxa i té que anar al water. Els altres continuem camí a poc a poc, esperant-lo, però ell agafa una drecera i en passa davant sense saber-ho. Total, que nosaltres l'esperavem i el tenim davant i ell corria a tota llet per agafa-nos quan era impossible per que érem redera. (a la M-M pot passar qualsevol cosa per impossible que sembli). Al cap d'una estona d'esperar en Marc i jo decidim tirar i els altres es queden una mica més enrere. Baixem corrents a bon ritme fins Aiguafreda. Després de veure una mica a la font, continuem per iniciar la primera pujada seria, la del Pla de la Garga. Quan gairebé som dalt trobem en Jordi. Sembla un miratge. En tot cas ens alegrem de retrovar-lo Però l'alegria ens durarà molt poc, per que continua trobant-se malament. Fem junts fins el primer avituallament i ens separem en aquest punt. Ell es quedarà a esperar els de darrera. En Marc i jo accelerem una mica el ritme i comencem a avançar força gent. Entrem en un camí molt estret on has de vigilar de no tocar les branques amb el cap i també has de fixar-te molt en el terra, ple de rocs. es fa difícil córrer de nit, sense perdre les marques del camí i havent de controlar tantes coses. Avancem dos nois i un ens diu mig en broma mig emprenyat, que ja n'està fins els collons de nosaltres els de la frontera i que si que correm. Ens quedem una mica estranyats però no en fem ni cas. Al cap d'una estona arribem a l'avituallament 2 i en Marc es dirigeix a l'ambulància de la creu roja per si li poden fer algo a les cames, ja que li fan mal. Encara les té ressentides de diumenge passat que va pujar corrents a les Salines en un temps increïble. (1h10'). De tota manera, malgrat les incidències, estem uns 25 minuts per sota de la meva previsió per fer 14h. Reprenem la marxa i de nou avancem força gent. Trobem en Jordi, l'amic d'en Jaume, que s'ha sortit del camí accidentalment i s'ha esgarrinxat tota la cama dreta amb uns esbarzers. Continuem i entrem en el que potser es el tram més delicat de la cursa. Un camí amb molta pedra i de mal córrer. En sortim, jo amb un fort cop en un peu i en Marc amb una bona enganxada en una cama, però sans i estalvis. Iniciem el llarg descens cap a Sant Llorenç Savall i comencem a passar forces corredors. el nostre ritme es clarament més ràpid que el de la resta de gent i malgrat arribem a l'avituallament del km 45 després de fer un tram a peu, per descansar les cames, hem avançat 30 o 40 corredors en 5 km. L'arribada a Sant Llorenç es genial, amb un munt de gent aplaudint i animant-nos. A l'avituallament en Marc torna a visitar la ambulancia mentre jo ingereixo tot el que soc capaç, que no es molt. En Marc també menja un entrepà vegetal i alguna cosa més, mentre jo observo com arriben els corredors. Veig gent curtida que arriben amb cara de circumstàncies i això m'anima molt, ja que em trobo molt bé. Estem uns 30 minuts per sota de la meva previsió. Després d'omplir de beguda isotònica, re iniciem la marxa molt tranquil ament i travessem el poble entre els ànims de la gent. Un cop de nou a la muntanya comencem a tirar i avançar gent. Passem per un mas molt gran on els seus amos ens conviden a begudes i fruits secs. La Matagalls te aquestes coses. Al cap de poc entrem a la Riera de les Arenes i jo començo a tenir molèsties per fregaments a l'ingle per culpa dels calçotets. Fem una petita aturada i em poso vaselina. No m'havia passat mai, però es que mai havia corregut durant tantes hores.

Finalment iniciem la pujada a Sant Llorenç del Munt i en Marc es posa a tirar al davant. Puja més ràpid que jo i en els planers m'esforço a recuperar terreny. La pujada, malgrat el bon ritme, es fa llarga. Però no defallim ni un moment i al cap d'una bona estona arribem al control 6 i un kilòmetre i mig després al famós avituallament dels donuts. Arribem amb la sensació d'haver perdut una mica de temps en aquest tram, però de fet ens hem mantingut en el pro mig previst. Nova visita a l'ambulància (en Marc diu que s'ha d'amortitzar la llicència, jajaja) i jo desapareixo en la foscor per "vaselinar-me" l'ingle (per no dir els collons).

Al cap d'una estona ja baixem per urbanització de Matadepera, a poc a poc, dons a en Marc li fan mal les cames. Estem a 24 km de meta i començo a valorar la possibilitat d'incrementar el ritme i intentar baixar de 13h. Però en Marc pateix a les baixades i em diu que jo tiri endavant. Decidim que farem junts la pujada que ens ve ara (Collet del Queixal) i que després a la baixada ens separarem. Vaig fent números i sé que si arribem a dalt del coll en menys de 10 hores, hi ha possibilitats, apretant molt, de fer els darrers 18km en menys de 3h. I així ho fem, segellem el control 7 en 9:48 i ens despedim com aviem parlat. Ell diu que em seguirà un trocet i comencem a baixar corrents. Fem un kilòmetre junts, dos, tres, quatre, cinc i ell no para. Total que continuem junts. Com aguanta el tio i deia de l'orgull i la capacitat de sacrifici d'en Bananes!

Després de passar una casa molt gran, trobem un corredor (ja no es va separar de nosltres fins a Montserrat) que ens ve de cara i que fa estona que busca el camí correcte. El busquem entre tots tres i no el trobem, però com estic segur que hem d'anar a parar a la carretera, tirem pel dret i baixem a sac per l'asfalt. Després de baixar una bona estona més, arribem a l'avituallament de Vacarisses i ens reben amb aplaudiments. Ens diuen que no han passat ni 50 corredors i al·lucinem . Jo menjo tot el que soc capaç, per reposar forces i en Marc torna a visitar l'ambulància (estic segur que no li feia falta, però amb tal d'amortitzar la llicència...) i en marxa. Es increïble, després de 70 km encara tenim forces per fer una tirada de més de mitja hora corrents i ens plantem al darrer control abans de Monistrol en un no res. Baixem al poble i creuam el pont en 12h justes. Per uns moments el somni de baixar de 13h s'esvaeix. Mai he fet aquesta pujada en menys d'una hora i encara menys després de 80km. Però en arribar la part més dura de la pujada en Marc es posa al davant i imprimeix un ritme bestial, que m'obliga a tirar al màxim i encara així tinc moltes dificultats per seguir-lo. Arribem a una pista i ens posem a córrer. El nostre company de viatge exclama "collons tios, encara us queden ganes de córrer!"
Pugem a tope i m'adono que si que arribarem a temps. Avancem alguns corredors que estan a les ultimes però no tinc esma ni d'animar-los. En el tram final d'escales tinc la ment totalment anul·lada, em concentro en pujar un esglaó redera l'altre el més ràpid que soc capaç i només penso que queda poc. En Marc m'ha tret un troç i m'espera a l'entrada del Monestir. Pugem les darreres escales i arribem junts. Es un moment molt emotiu. Hem fet 12:54!!! Es increïble, es com un somni. Mai havia imaginat que fos capaç de fer una cosa així. Estem molt contents i emocionats. Ens confirmen que hem estat el 47 i el 48 en arribar a Montserrat (de 3000!). Son les 6:30 i vam sortir ahir a les 17:35. Els altres arribaran cap a les 10 del matí en un temps molt respectable de 16:20 minuts, millor marca personal de tots ells i el que es més important que tots vam ser capaços d'acabar, malgrat les dificultats i la duresa de la prova.

Cal donar les gràcies a la Marian, que ens va portar a Coll Formic i l'Emma i la Montse que ens van venir a buscar a Monserrat.

I per acabar una petita reflexió: no hi ha res impossible, els límits en els posem nosaltres mateixos.

12/9/07

Col de Tourmalet 22 d'agost


Avui el dia comença més d'hora. A Les 7 tots som a punt per esmorzar. Ens espera el mític Tourmalet, el coll amb més història del ciclisme i un dels més durs del Pirineu. I deu ser-ho per que avui en Louis, l'amo de l'hotel ens ha preparat més menjar del compte...fins hi tot ens ofereix iogurt. Quan a l'embardissada et donen el iogurt, preparat que te la fotran. Mal presagi. El dia s'aixeca amb núvols però no plourà pel matí, que es el que convé.

Al cap d'una estona ja som tots preparant les bicis i rodant per l'aparcament. Hi ha dubtes de quina roba portar. Realment fa fresca. Aquesta nit a nevat a 2200m i el coll està a 2100 així que veurem la neu aprop, en ple mes d'agost. Comencem a rodar pel carril bici que recorre tota la vall. això si que es un carril bici. Perfectament asfalt i indicat (com no, som a França) ens porta fins a la població de Pierrefitte-Nestalàs on en Robert decideix tornar enrera. El seu turmell lesionat no dona per més. Enfilem la carretera tranquil·lament en direcció a Luz Sant Sauver, punt on iniciarem la pujada. De tant en tant ens creuem amb grups de ciclistes que van en el sentit contrari baixant a gran velocitat. Foten impressió. Al cap de no gaire arribem a Luz i després d'una parada per buidar diposits (pixar) creuem el poble i ens acomiadem fins al cim. A la pujada cadascú agafa el seu ritme.

Ens esperen 18,8 km i un desnivell de 1400m amb un promig del 7,5%. Quasi res. En Jaume tira primer (tete de course) i a continuació anem en Marc (Tene), en Jordi (Bananes) i un servidor David (Pins) marcant el ritme. En Josep Batlle està una mica més enrera. Anem passant els kilòmetres i a cadascun trobem la indicació del que ens resta fins al cim, l'alçada i el percentatge de desnivell que trobarem en el següent kilòmetre.

Arribem al poble de Barèges, a l'entrada del qual hi ha varies curves en paella i descobreixo que ja només som dos en el grup perseguidor (perseguidor es un dir per que en Jaume cada cop ens treu més distància) En Jordi ha quedat una mica enrera i ara només em segueix en Marc. A la sortida del poble hi ha una rampa bestial i cal posar-hi collons i amunt. Els percentatges del principi eren 6 - 7 % i ara tota l'estona son 8 - 9 %. Quan trobem un7 es festa major, i un 6 sembla que sigui pla. Arribem al trencant de les pistes d'esquí de SuperBareges i al cap de poc sortim del bosc. Ja som a l'alta muntanya. Mirem carretera amunt i no veiem en Jaume. si que veiem el Pic du Midi totalment nevat. Arribem al km 12 amb en Marc en 1h hora exacte. No està mal. Al cap d'una estona, ell es posa al davant i comença a tirar fins que no el puc seguir i s'escapa. Ens deuen quedar uns 4 kilòmetres. La veritat es que pensava que quan estigues pujant per aquí recordaria els grans ciclistes que van escriure la seva llegenda en aquesta muntanya, com l'Ovtave Lapize i el gran Eddy Merkx. I en l'únic que penso es en quan queda per arribar al següent cartell i quin collons serà el percentatge del proper kilòmetre.

A falta d'1,5 Km trobem un petit pla que va molt bé per descansar, però merda!!! l'ultim kilòmetre es al 10%!!! joder, tenia que ser l'ultim kilòmetre? En Marc ja m'ho anava dient, "quan l'Emma va marcar el recorregut en el Earth va dir que hi havia un kilòmetre al 10%". Collons però havia de ser ultim? Per acabar-ho d'adobar just aquí em pasa el nostre fantàstic equip de reporters (La Núria, l'Emma, en Robert i en Víctor que ens han pujat a veure amb el cotxe).

S'aturen i em fan un munt de fotos en el moment que ho estic passant pitjor. Que hi farem, es el Tourmalet!. Però bé, posant-hi el que cal arribo a l'ultima curva i apretant una mica ja soc al coll. Quina sensació de descans. En Jaume fa estona que hi es i en Marc ha arribat una mica abans. Al cap d'un moment arriba en Jordi i més tard arribarà en Josep al seu ritme. Prenem algo calent al bar, per què realment fa fred i després de les fotos de rigor en aquest lloc tant emblemàtic, tirem avall que fa baixada i de tornada a l'hotel, desitjant una bona dutxa d'aigua calenta i amb la sensació d'haver aconseguit un fita molt important.

Excursió del dia 4 d’agost del 2007 Maçanet-La rellera-Can baquer


L’excursió es va començar a cuinar algun dia a no se quin lloc, però hi havia dos punts molt clars, fer la rellera del bac d’un cap a l’altre i acabar amb el ja tradicional dinar a Can Baquer.

Teniem clara la sortida (El parking), l’objectiu (La rellera) i el premi el dinar.

Com sempre sol passar n’hi ha molts que van optar pel premi directament, i ben fet, la veritat es que això de quedar a les 7 del matí per caminar és de boixos.

Despres de varies converser am el meu pare, vaig treure’n l’entrellat (mes o menys ) de per on haviem de passar. Vam quedar un dia mab en Pins perquè no ens quedava clar una part molt concreta del camí. Un cop arribat al lloc, ens vam perdre i vam fer servir el “comodin de la llamada”, però tot i això no ens en vam sortir.

Al final, el meu pare, fart de sentir-me, m’hi va acompanyar, ell anava dient que era molt facil….., facil! Facil!? total que el problema era que no hi havia camí, però algú va dir allò de: “caminante no hay camino, se hace canimo con un podall”

Aquest va ser en Pere del Roquet.

Dies abans de la sortida vaig intentar endisar-me a una de les zones mes inóspites de Maçanet ( El racó del pirineu) , i mitjaçant tecnologia a l’abast de pocs, vaig arribar a contactar amb un antic guerriller, en Jordi Barris. Despres d’una vida dedicada a la muntanya, es va haver de jubilar prematurament despres de perdre una batalla amb en Domingo. Uns quants la vam presenciar i va ser molt dura.

Vaig dir-li el dia de l’excusió i li vaig arrencar un “ja et diré culKhom”

El dia 4 al matí, vam quedar al parking, erem en Tene, en Batlle, en Pins, en Roger de Valencia ( que te la dificil misió de reconquerir-la, Anims Xe) i Jo. Llavors va sortir un tio amb barba del cami de les creus, i va ser un grata sorpresa , sobretot pel seu gran camarada “En Pins”.

Bé, vam agafar els trapaus, i vam tiram amun pel camí de les Creus, allà es va discutir sobre un possible camí que va des de cingle formiguer a Creu de Pas, vam decidir provar-ho, vam passar pel Mas Olivet direcció a Cingle formiguer, i no el vam trobar, llavors vam fer el cami que sabiem, cap a la font de l’aborador o d’en prenyadones ( en Barris ens va explicar l’origen del nom, resulta que era de mal beure en aquesta font, i les dones quan ho intentaven agafaven unes postures que feien donar ganes de procrear)

Vam saltar de creu de pas cap al pont vell del camí de Tapis, vam tirar algunes fotos amb el pont (necessitaria una estassada) i amunt per alla on s’estimbaven els matxos, cap a Casacremada, alla vam passar per davant del Sabarrés i ens vam enfilar per una carretera un xic dreta cap al pla de la cabana, va costar de pujar mes que res perque això de caminar i riure és complicat, van començar a sortir les típiques anecdotes del corral (cest votre cest xienc) ( No começem a demanar coses especials…) i en barris en va afegir una al repertori, (una d’en Juanjo i la Luna) després d’aquet bon moment entre rialles i bufets vam agafar un tall del cami antic d’anar a la Gavarra, i ens vam decantar per sota de la Tosca. Passat el clot del mateix nom, s’arriba al la collada de Miaroles, un lloc ple de carreteres de desmboscar.

Allà ens vam tornar a enfilar tot serra amunt cap al pujant gros, cap al pujant petit, cap al pujant de les guilles ( allà vam esmorzar). Vam seguir cap a rocaplana un autèntic balcó d’aquet nostre petit troç de país. Allà vam seguir cap al pujant del Bac i tot seguit cap al Jesus. Enmig d’un ambient d’autèntic “Far West”, vam sentir un soroll entre les roques, eren les ganes d'en Bananes que ens havien acompanyat tot el camí.

Llavors vam deixar l’excursió de la rellera, per començar la ruta dels casals.

El casal del Jesus, va ser el primer, llavors vam saltar per darrera del puig de la Granja, i vam visitar el casal de puig sec ( Ara ho és una mica menys ja que a en Tene li va donar per pixar-hi ), després d’haver-me de sentir algun lleuger comentari sobre si calia o no veure 4 pedres una a sobre l’altre, vaig voler saltar-me el casal de Puigdemont, però llavors un espècie de síndrome d’estocolm va fer que em demanessin siusplau que els hi ensenyes. Que tot el d’abans era broma.

Pobrets, no sabien el que es feien!!!!, després de Puigdemont, va venir Can Busquet i Can baquer.... i perquè tenia gana….que si no …

Vam arribar a Can baquer, i de mica en mica va anar arribant gent.

En Bernat i en Jordi es van emportar un “desingust” en veure que no hi havia el Futbolí, però va ser fàcilment substituït per branques i pedres.

La Jael i l’Ariadna amb poca cosa en feien prou.

Després d’alguns problemes a l’hora de confeccionar la taula , aquí hi va haver seriosos entrebancs, en Bananes ( com és normal) era partidari dels bancs, d’altres érem partidaris de les cadires, va costar però vam arribar a un acord, aquí hi va ajudar molt el caràcter pacificador d’en Pins .

I una vegada tots entaulats i la taula ben parada, fotíem un goig de Deu, i es aquell moment que es defineix nomes amb una frase:


Això no es paga amb calers!!!!!!!!!!!



Robert

3/9/07

Estada a Hautes Pyréneés


Com teníem previst, una bona colla vàrem passar una setmana a finals d'agost al Pirineu central Francès, a la població d'Argelés-Gazost, a prop de Lourdes. L'objectiu era fer unes quantes excursions i alhora turisme en família. Malgrat el temps que no ens va acompanyar com hauríem desitjat, vàrem poder fer gairebé totes les activitats que teníem previstes. El primer dia, dilluns 20 vam anar fins a Gavarnie i uns quants van pujar fins a la Bretxa de Rotlan (crònica més avall). La resta vàrem anar fins a l'Hotel du Cirque, prop de la famosa cascada. El dimarts es va llevar plovent i vàrem decidir anar a visitar les coves de Betharram i a fer un dinar gastronòmic a Pau (McDonalds). Dimecres va tocar bici i vam anar a pujar el Tourmalet (crònica properament). També vàrem visitar el Parc Animalier que hi havia a Argelés i a fer un vol per Banyeres de Bigorre. El dijous vam anar a fer una petita excursió al Pont d'Espagne i al Lac du Gave, paratge de gran bellesa situat a sota mateix de Vignemale, muntanya més alta del Pirineu per la part de França. A la tarda vàrem anar al Col d'Aubisque, un altre dels mítics colls del Tour. També en diferents moments, tots vàrem visitar Lourdes. Finalment divendres va tocar retirada, molt contents i satisfets per l'ambient de germanor que va regnar en tots els dies i amb moltes ganes de repetir l'any vinent.