24/5/08

Marxa Romànica de Navàs: segon festival de capelines





El passat cap de setmana del 10 i 11 de maig en Jordi Batlle "Bananes" i en Víctor Puig van participar a la ja clàssica Marxa Romànica de Navàs. Aquesta prova de 80 km fa un recorregut circular passant per un munt d'ermites del Bages. Aquest any la climatologia no va ser molt favorable i la major part del recorregut es va fer sota la pluja. Aquí teniu la crònica de la FEEC que explica perfectament com va anar.

21/5/08

2 dies en Btt - Maçanet-Besalú




Si els dos dies amb amb BTT, (Maçanet -Besalú, Besalú- Maçanet), fossin un capítol de la sèrie de ‘Cuatro’ Cuenta Atrás amb ‘Corso’, aquella escena primera de patiment en la qual t’avancen el possible desenllaç i es va repetint al llarg de l’episodi, estaria rodada a Coll de la Trapa, i jo no necessitaria pas maquillatge ni efectes especials.

No ha estat fàcil rodar (je je) aquests dos dies en BTT, fa un parell d’anys hi va haver tres mosqueters que van fer una prova pilot, l’any passat es va haver d’ajornar i finalment aquest any s’ha materialitzat amb gairebé la màxima assistència possible.

A les 8 de dissabte tots érem a l’aparcament del Pont, bé tots no...., fotia goig de veure, l’un inflant la roda, l’altre posant-se bé la motxilla, i l’altre muntant la bicicl... ,ai no! que no hi havia en Víctor.
Uns minuts després passàvem per la Serreta de la Cardona amb un estil semblant als policies amb BTT de Miami, empeltat d’un aire Verano Azul, però la famosa xiulada que tots coneixem es va acabar en arribar al pont de la Gorga de les Dones , i va ser just a l’alçada de la font del Vinardell (o Vilardell) on em va passar pel cap el primer (Trapa-flaix).
Però amb un cop de geni et plantes a la Collada de Can Salabert, i daltabaix fins a Sant Andreu d’Oliveda, i tot planejant arribem a Creu d’Ocells. Aquí varem augmentar el cabal ciclístic . Per l’esquerra amb 70 kg de pes, i acabat d’arribar de Darnius, s’incorpora l’invencible Víctor Puig!!!!!
La gravetat ens va portar a veure La Muga, la mateixa gravetat que l’endemà s’hauria de vencer... (Trapa-flaix). Varem travessar La Muga just a la cua del Pantà de Boadella, quan tots devíem tenir la sequera al cap, la Daisy del (Pato Donald) i els seus fillets ens van dibuixar un somriure.

Sé el que esteu pensant, aquest escrit es pot fer molt pesat, ...tranquils...! De les pujades no us en puc explicar gaire rés, crec que la sang m’arribava just a les galtes.

Amb la inèrcia del moment varem arribar a Sant Llorenç de la Muga i ,amb l’acompanyament d’algun rum rum de budells, arribàvem a la plaça d’Albanyà; no sense abans saludar uns dels pocs aborígens que encara queden a la zona: l’oncle Fonso i la tia Dolors de Can Mas.
Vaig esmorzar amb una certa recança, tant és així que no em vaig acabar l’entrepà, i és que després ...... l’objectiu era pujar a Bassegoda.

Recordo vagament que vaig quedar l’últim i que vaig veure levitar la bicicleta d’en Jep Batlle.
Ahh! i el que també recordo son unes paraules d’en Jaume: l’ermita és aquí mateix’
Ara que sembla que en Bananes comença a tenir clar la relació (Distància-Temps), ara comença en Jaume.
Per un moment em va passar pel cap d’esperar-los a dalt la carretera, però hi ha una vella teoria que vaig aplicar i diu així :
“Allà on hom no anirà, serà allà on el grup més bé s’ho passarà”
Sant Martí de Corsavell no era ben bé allà mateix, però va valdre la pena.
Una vegada varem tornar a ser a la carretera de Bassegoda, varem fer un bufet, i en Pins (com aquell que no vol la cosa), va treure un d’aquells temes que fan riure i em va preguntar: ‘tu Robert en quina posició jugaves a futbol? ‘
És sabut per tothom que la posició del camp que més vaig ocupar va ser la part dreta de la banqueta (no deixis mai de preguntar-m’ho amic).

Ens varem enfilar amunt i varem passar per davant de Can Nou de Bassegoda, en arribar a un coll on començava la baixada varem fer una queixalada, queixalada per dir-ho d’una manera, perquè cada vegada més portem unes pocions energètiques de colors fosforescents, que algun dia ‘kardarem’ un pet...

El tema de conversa va ser les polèmiques obres d’asfaltar la carretera que va de Cabanelles fins Albanyà i en aquell moment varem conèixer la persona més estressada de Catalunya, un vigilant que suposadament vigilava una màquina d’asfaltar.
El perill no es veia per enlloc, i vaig pensar en les famoses armes de destrucció massiva...

Amb una estona de pedalar i d’esquivar algunes vaques que miraven malament ja érem a Lliurona, i com sempre que s’arriba a un poble es va a veure l’edificació més emblemàtica, en aquest cas un vaixell. Algú devia somiar (entre el fum d’algun cigarret del riure) amb un altre diluvi universal. Ara nomes li falten els animals, tot i que alguna espècie singular ja corria pels volts.

Poc després ja estàvem dinant just on hi havia la carretera de la Mare de Deu del Mont, allà varem començar a tenir connexió via telefònica amb un ‘invencible’ que va agafant el rang de Superheroi, en Bananes.
S’havia d’afegir al grup a Cabanelles, ja que havia dormit poc... i com que ell ja hi era i nosaltres no havíem arribat, com aquell que es fuma un cigarro, per fer temps, es va enfilar a la Mare de Deu del Mont.

Havent dinat ens enfilàvem uns quants quilòmetres fins a trobar la carretera que ens portaria a Beuda , en arribar a l’encreuament hi va haver un cert dilema, arribar-nos a dalt o no. En Lluís era el que semblava que ho tenia més clar de pujar amunt, jo ja em veia mort, per si havia de tornar a aplicar aquella vella teoria .....
I em va tornar a passar pel cap la tornada amb un altre (trapa-flaix)
Al final en Lluís va entendre que ens ho passaríem mes ‘txatxi piruli’ baixant que pujant.
Es va trucar a en Bananes que estava esperant ordres a dalt que baixes a trobar-nos al trencant., en arribar, i després d’un d’aquells moments de joia compartida ens varem adonar que en Bananes també passa fred.
Potser la fredorada va fer que uns metres mes avall es fotés una gardela, per sort no va ser massa important.
Entre pujades i baixades arribàvem a l’hostal Can Siqués a Besalú amb un caminar de cowboys ens varem aproximar a la fonda per a demanar aigua per a netejar els ‘cavalls’, va costar però, finalment un noi molt voluntariós que es deia Jaume va agafar la mànega i una darrera l’altre les va deixar impecables.

La vesprada va ser inoblidable, passejar-se pels carrers de Besalú com ho feia la UE Figueres a Maçanet, per un moment vaig sentir-me titular i vaig entendre perquè el bons jugadors de futbol normalment son txulos.

Aquesta aire d’estage va quedar reflectit en tot el seguit de fotos que va fer en Bananes amb el Pont al darrera.
Vaig comentar que coneixia un noi que tenia un super per anar-hi a buscar aigua per l’endemà, va costar però finalment el varem trobar, un cop varem haver comprat ens esperàvem a fora que el noi que coneixia sortís i ens recomanés algun lloc per sopar, però no sortia mai i ,com era d’esperar, en Víctor va dir: ‘Bueno que”, jo ja me l’esperava el comentari.....
Però el millor estava per arribar, finalment va sortir, i després de parlar un parell de minutsamb ell i ja estavem a punt de marxa, en Víctor es troba un conegut i llavors el varem haver d’esperar nosaltres a ell.
L’escena potser escrita no te massa gracia, però va ser molt bona. Si continuem amb símils televisius: En el cas de ser una colla de barrufets, en Víctor segur que seria el barrufet rondinaire(de bon rollo,eh?)

Al lloc on varem sopar ( Can Quei) va costar que ens fessin cas, però varem sopar meravellosament bé, potser aquesta valoració queda subjectivada per les hores de bicicleta. Però encara millor que el sopar va ser la descoberta d’un Club BTT a Besalú , el nom va ballar una estona entre Desfrenats o Desemfrenats:
Un desenfrenat anomenat Josep va irrompre el sopar i va dir: ‘Cagum deu sou els Senglanassos de Maçanet..... jo vaig venir a fer un dels circuits marcats.... son collonuts... Va resultar que en Josep havia treballat a la guixera i parlava sovint amb un tal Riera..... que portava camions i que el seu gendre (¿?) era molt fort per la bicicleta....
Si hagués trigat una mica mes a marxar segur que haguéssim pogut ser parents o d’entrefamilia.

La veritat es que en Josep a part d’animar-nos el sopar, ens va ajudar a trobar el dret camí per anar de Besalú a Lladó.

Devíem dormir planers, cadascú amb la seva respectiva parella d’habitació, hi havia parelles primerenques com era el cas d’en Jaume i en Lluís o la d’en Tene amb mi, i en canvi d’altres de consolidades con en Víctor i en Bananes.

De l’endemà no en recordo tantes coses, recordo més o menys el trajecte: Besalú (En Lluís va tirar de dret cap a Figueres)-aeròdrom de Besalú-Maià- El Noguer de Sagaró (la casa pairal dels Vayreda)-carretera de Cabanelles-carretera de Lladó a l’Estela-Albanya- Sant Llorenç de la Muga ( En Víctor i la seva bicicleta.... va tirar de dret cap a Darnius)-COLL DE LA TRAPA-Sant Andreu d’oliveda ( Amb quatre gotes que donaven mes glamour a l’arribada)-Maçanet.

Però hi ha una cosa de la tornada que encara hi ha dies que em desperta per les nits: és el soroll de l’amortidor del darrera de la bicicleta d’en Víctor’.
Hauria preferit in Ipot amb nomes la cançó del Chiquiliquatre.

I només em resta dir una frase que la deia sempre l’avi Jepet i m’agrada repetir-la sempre que la cosa s’ho val:
En diades com aquestes i companys com vosaltres paga la pena ser viu.


Robert Oliva Urtós