6/12/09

Conferència - Audiovisual Kilian Jornet




En Jordi Prades ens va enviar aquest interesatísim escrit sobre la xerrada d'en Kilian Jornet i sobre la filosofia de les curses de llarga distància. Es una mica llarg però val molt la pena.


De la xerrada d’en Kilian, per mi, aquest són els punts més importants, ho he diferenciat en 3 parts : Panificació, Entrenos i Filosofia.

Panificació Curses i Entrenos

Planificar molt bé la temporada, combinar entrenos, alimentació, curses, descans.

Poques curses i interessants ( motivants, que ens facin il.lusió i/o trempar )

Actitud positiva, “more kilometres, more fun”

En una cursa llarga, s’han de marcar petits objectius, amb petites recompenses. No pensar en el final, sinó en arribar a aquests petits objectius, en un pas darrera un altre. ( Aquest punt penso que no només es aplicable a curses i / o entrenos, s’ha d’aplicar a qualsevol aspecte de la vida )

Però sempre amb una actitud positiva.

Sense motivació, no es fa res, en curses un 50 % es físic i un 50 % mental ( El cas d’en Jordi a la Mitja Marató de Girona 2009, físicament estava bé, però mentalment no tenia ganes de córrer, el resultat un temps dolent i una cursa on es va patir molt per acabar )

En aquest cas el que va fallar ( o va faltar ), va ser una actitud positiva.

Els rècords estan per superar-los

Reptes, realistes, però sempre optimistes.

Una cursa s’ha de sortir a guanyar, s’ha de sortir a per totes, amb els objectius que ens hem marcat.

Aquests objectius variaran depenen de cada persona, des de sortir a guanyar, com sortir per acabar, acabar amb un temps determinat.

En Kilian estudia i planifica molt la cursa i té clar quin és el seu objectiu i moltes vegades “reconeix” abans el terreny de la cursa. ( en aquest punt molts fallem )

Entrenos

No hi ha miracles, s’ha d’entrenar

Gran importància la musculació ( la gran oblidada ) i la recuperació, recuperació no és no entrenar, però si treballar, moure’s. Recuperació és dormir, estirar-te, relaxar-te, en tres paraules “no fer res”.

En Kilian entrena molt bici de carretera, perquè no hi ha impactes amb el terra, és menys lesiu per les articulacions, permet treballar de forma constant i amb intensitat ( no com BTT ), treball important de quàdriceps

Entreno important d’esqui de muntanya, també sense massa impactes a les articulacions ( sobretot en pujada )

Filosofia ( o com diu ell al blog “Paranoies” )

Córrer per sentir la llibertat

Els límits no són físics, són mentals

Busquem la superació d’un mateix, el cos s’adapta i aguanta el que sigui.

( Com diu el gran Josef Ajram “Where’s the limit ?”, amb una frase es defineix tot un pensament )

Per anar cap endavant, s’ha de mirar endavant, ( el passat, experiències, curses, resultats, estan molt bé, però s’ha de mirar sempre cap endavant )

Penso que tot es pot expressar en una sola paraula “motivació” ( o “passió”).

¿on trobar la motivació?

Donde encontrar las respuestas cuando ya no sabes cual es la pregunta? Donde buscar preguntas cuando ya no sabes donde ir? Como empezar un nuevo camino cuando las hojas y el polvo borran lo que tus pies han dibujado en el suelo, en el barro. Donde buscar para no caer al bacio, para no desaparecer, para no vagar eternamente por bosques y praderas ya quemados, sin rumbo? ni mantener-se fiel a un camino que ya hace tiempo que perdio la dirección y que solo tras el polvo de los años deja entreveer antiguos recuerdos.Como desatar-se del passado, como dejar bajo el polvo el recuerdo que tan dificil trabajo ha costado.

Es el recuerdo el que nos ata a lo que hemos creado, a lo que tanto hemos amado. Pero no hay que tener miedo a desatar-se, a dejar lo seguro, pues lo que queramos, lo que queremos, siempre permanecerà en el recuerdo, incluso bajo montañas de arena y polvo, permaneceràn. Desatar-se, trazar un nuevo rumbo cuando las preguntas se acavan. Y nunca, nunca tener miedo a esas que se formulan cuando empezamos de nuevo a caminar, otra vez perdidos, otra vez virgenes.

La passión tiene que ser la respuesta, El instinto no guiarà siguiendo nuestros sentimientos y aunque temamos caer tenemos que dejar que sean ellas las que guien nuestro camino. Nunca se equivocan. No hay que conformar-se con el savor agridulce de un pasado de sonrisas renunciando al riesgo de morir por seguir lo que tu instinto te dicta. La vida està para vivir-la, no para preservar-la.

Somos los humanos los únicos animales capaces de mantener nuestro iman inactivo, reprimiendo-se de las fuerzas que le atraen. No sabemos aún que lo peor e dejar que este iman muera, sin dejar que no lleve, no allí donde nosotros queremos sinó allí donde el quiera, con quien el quiera, cuando el quiera...

el instinto asesino

Aki podeis encontrar la llave para ganar, para ir todo el tiempo gas a fondo... para no sentir el

dolor, para correr 100km accelerando... la question es separar el Kuerpo de la mente... Separación cuerpo-mente: para conseguir un rendimiento pleno se debe separar el cuerpo de la mente, buscar un proceso de separación donde el cuerpo se despliegue del alma quedando-se como una simple maquina, mientras la mente quede como algo superior que no debe ni puede influir en el rendimiento de la maquina. Solo así podrás conseguir el maximo. La maquina: el cuerpo se debe considerar-se como una maquina. Es una maquina que tiene sus características ( dependiendo de la persona la maquina tiene unas cualidades diferentes que le delimitan las capacidades de potencia, explosividad, resistencia, etc.) de esta forma el cuerpo se debe tratar como una maquina, forzando-lo hasta sus límites y haciendo-la funcionar sin tener en cuenta condiciones psicológicas, meteorológicas, dolor, acumulación de ácido láctico, sensaciones de vaciez, fatiga...por otro lado, como toda maquina se debe cuidar y mantener bien regulada, es decir: se debe mantener en buen estado a todos los niveles: a nivel exterior, debe estar a una temperatura correcta, con refrigeración si hace calor y caliente si hace frío, se debe evitar la entrada de agua u otros materiales en el interior, se debe mantener limpio, sin suciedad, u otros elementos que impidan la sudoración, aerodinámica, supuración de heridas... También de debe mantener en buen estado el interior, manteniendo las articulaciones en buen estado, los músculos bien estirados, ... el cuerpo tiene que poseer también la técnica asimilada para funcionar a la perfección. también muy importante es tener combustible para hacer funcionar la maquina ( ATP- glucosa o en su falta proteínas o grasas) que se debe ir añadiendo a medida que se va gastando. Aun más importante es mantener una buena hidratación, entre otas cosas a tener en cuenta para mantener la maquina en un estado perfecto para poder ir al límite de sus posibilidades. (gas a fondo!) La mente: la mente tiene que trabajar a parte del cuerpo. Tiene que pensar en otras cosas ( táctica, visualización, ...) o lo k te de la gana... sin que esto influya en el rendimiento del cuerpo. La sensación de dolor, fatiga, ... todo eso es psicológico y no debe influir en la maquina... Entrenamiento: para entrenar la capacidad de separar la maquina de la mente es muy útil hacer entrenamientos de intensidad con fatiga (hacer fartleks duros después de una semana maxacona, con las piernas hincadas...), ir en condiciones duras a entrenar, con mal tiempo, dolor, viento fuerte... para tener que forzar el cuerpo a seguir adelante (como una maquina) sin tener en cuenta las tentaciones de la mente de dar la vuelta o parar para evitar el dolor físico o psíquico que se produce... Ejemplos: durante la carrera “cavalls del vent” (100km, 5000m de desnivel, 9h 40’) a partir de las 3-4 h hay un bajon corto de la mente donde el cuerpo tiene que continuar corriendo. A partir de las 6-7 h corriendo las piernas empiezan a estar cargadas y a doler al dar un paso, pero se tiene que aislar el dolor y seguir corriendo a todo gas sin parar en el dolor que produce. Bueno, espero que eso os sirva de algo para k podáis conseguir algo, los grandes lo hacen ( o sino como creeis k Bekele puede correr a 52’’ la ultima vuelta de un 10000, o Armstrong poner-se a 30 en Alpe d’Huez después de 3000km, como se puede ganar un raid, la PDG en 6h 18 o hacer el tour del mont blanc en menos de 20h...) k os quede Claro, solo seréis GRANDES si lograis separar la makina de la mente...


sky es PLACER, sky es LIBERTAD, SUPERACIÓN, és INOVACIÓN y ORDEN, sky es metodicidad. Sky es IMPROVISACIÓN.

MANIFIESTO SKYRUNNER
Les textes suivants sont des histoires, traités, articles ou études qui forment la philosophie skyrunner

I KISS or KILL


Kiss or kill. Besa o mata. besa la gloria o muere en el intento. perder es morir, vencer es sentir. La lucha es lo que diferencia una victoria, un vencedor. Cuantas veces has llorado de rabia y de dolor? Cuantas veces has perdido la memoria, el habla y la cordura de agotamiento? Y Cuantas veces en esta situación has dicho, con una sonrisa, una vuelta más! Un par de horas más! Otra subida!! el dolor no existe, está en tu cabeza, contrólalo, destruye-lo, elimínalo, y sigue, haz sufrir a

tus rivales, que mueran. Mata-los!! Soy egoísta, y? El deporte es egoísta porqué se tiene que ser egoísta para saber poder luchar y sufrir, para amar la soledad y el infierno. Para amar sufrir. ... parar, toser, frío, no sentir las piernas, nauseas, vómitos, dolor de cabeza, golpes, sangre... hay algo mejor? El secreto no está en las piernas en la fuerza de salir a correr cuando llueve, hace viento y nieva, los relámpagos encienden los árboles a tu pasar... salir cuando las bolas de nieve o piedras golpean tus piernas, tu cuerpo desnudo al son del viento, haciéndote llorar. Y seguir corriendo, llorando, secándote las lagrimas para poder ver las piedras, los muros o el cielo. los obstáculos. Renunciar a una hora a unas décimas de nota o de diversión, decir no! a una xica, decir no! a unas sabanas que se te pegan en la cara decir NO! meter-le cojones e ir a llorar bajo la lluvia hasta que las piernas sangren de los golpes que te has dado al caer al suelo, volver-te a levantar pa seguir corriendo... hasta que tus piernas griten a pulmón BASTA!!!! Y te dejen tirado en medio de una tormenta en las cimas más lejanas... hasta morir. Las mallas mojadas por la nieve que arrastra el viento que pega en tu cara, enfriando el sudor, moviendo tus pelos. Cuerpo ligero, piernas ligeras. Sintiendo como los pies se despegan del suelo, flotando. Notando como la presión de las piernas, el peso del cuerpo se concentra en los metatarsos de los pies, haciendo una presión capaz de romper piedras, destrozar planetas y mover continentes.. Con las dos piernas suspendidas en el aire, flotando como volando como un águila y corriendo veloz como un guepardo. O bajando, con las zapatillas deslizando sobre la nieve, saltando los márgenes y sintiendo como todas las fibras y vasos del cuádriceps se hinchan hasta el punto de explotar, deslizando en la nieve y barro, justo antes de volver a impulsar para sentir-te libre para volar, para gritar de rabia, odio y amor, en las montañas, allí donde solo los más intrépidos roedores y pájaros, escondidos en sus nidos bajo las rocas pueden convertir-se en tus confesores. Solo ellos conocen mis secretos, mis temores. Porke perder es morir. Perder es morir. Y no se puede morir, no sin dar-lo todo, no sin romper a llantos del dolor y las heridas, no se puede abandonar. Se tiene que luchar hasta la muerte. Porke la Gloria es lo mas grande, y solo se tiene k aspirar a la gloria, o perecer en el camino, habiendo muerto con honor dignidad, habiéndolo dado todo. No vale no luchar sufrir, no vale no sufrir, no vale no morir.... ya es hora de sufrir, ya es hora de luchar, ya es hora de ganar. besa o mata

II GRANDE


Grande, Puro. Ser grande, ser puro. Para poder correr sobre las nubes hay que ser puro. para poder acceder a ser grande hay que ser puro y saber y querer volar más alto que todos los demás. No hay que temer de morir cayendo al vacío desde el cielo, no temer correr entre rayos que queman continentes enteros. No hay que temer nada, hay que sentir, dejar que tus sentidos guíen tu instinto más allá de donde nadie ha osado ni siquiera dirigir su mirada. Grande. No se puede ser grande desde el sofá de casa, ni entrenando para ganar a unos criajos. hay que mirar al fuego firmemente y dirigirse hacia él seguro. convencido que no te vas a quemar. el hielo que te envuelve te protege. si eres grande cruzarás el fuego con paso firme. Para ser grande hay que querer vencer a los mejores. hay que querer luchar solo contra aquellos que han demostrado su grandeza. Hay que trazar un camino en el mundo, viajar para encontrarse con ellos y como el fuego, vencerlos.
Hay que esquiar en invierno, hay que correr en verano. Siempre se tiene que ganar. hay que vencer en la Pierra, hay que levantar los brazos en el Mezzallama y oír tu himno en Vervier, hay que volar sobre Zinal y dejar huella en la caliza de la Grigne, en el barro de Zegama. Hay que fundir las nieves del paso Bernina y romper el granito del Kinabalu. Hay que ser más rapido que el sol en Chamonix...

III LUCHA


ESQUIAR, en mayúscula es sentir, es luchar, es sufrir. Es buscar en las palas, en las aristas, en las crestas y en los corredores la lucha entre el cuerpo y Nuestro Señor de las Nieves (amén!), entre el espíritu y el dolor. Buscar la perfección:
La lucha es el poder sentir. Sin luchar no se siente. Pero no todos están preparados para luchar no todos son capaces de transformarse en su Mohamed Alí, y muchos menos están preparados ni son capaces de Sentir. Porque la lucha está destinada a hacer de unos ganadores y de otros difuntos fantasmas que vagabundean a través del mundo de las nieves. Dentro vuestras manos está de ser sentidor o vagabundo, para ello es necesario adherirse al sudor, la sangre y el dolor y abandonar la frescura, las sonrisas y el dormir. Hay que estar dispuesto a abandonar el mundo conocido, matar a los amigos y besar los silencios y los labios fríos de la muerte, a buscar la soledad y el viento. Las rocas. Si estáis preparados a buscar el camino aún sabiendo que la muerte es el refugio más probable..seréis luchadores. héroes del silencio y de las nieves, guerreros de las crestas y aristas y propietarios del sueño blanco. para llegar a sentir, el luchador debe saber volar y matar, no temer la muerte ni el dolor, el sentidor sabrá que el esfuerzo y lo perdido por el camino, aunque irrecuperable, no es comparable con el verdadero poder de sentir.

IV ESPIRITU DE KAMIKAZE


Estar loco. La diferencia entre aquellos que ganan y aquellos que pierden. La diferencia es el espíritu de KAmikaze, aquel que llevo a generaciones de japoneses a morir por no tener nada dentro de la cabeza capaz de hacernos mirar atrás, girar o frenarnos. No tener miedo de la muerte, de dejar una mujer y unos hijos sin padre o una madre sin hijo. No temer caer tetrapléjico, no temer que tu corazón se pare.


30/9/09

La Diada 2009


En primer lloc disculpar-me perquè em vaig comprometre a fer l’article ràpidament, però…. Ara podria dir que amb el nen no he tingut temps, fins i tot podria dir que no he anat a la Matagalls-Montserrat per poder fer l’article….però la veritat és que mai trobo el momento, en canvi si que trobo el moment per mirar la tele..

Bé, el dia 11 per a mi és un dia molt especial, un dia d’aquells que esperes amb ganes, i aquest any vaig recollir la sensació que la gent tenia ganes de canviar el traçat, en Bananes tenia moltes ganes de passar per la central d’en Cabot.
Vaig anar barrinant per on podíem passar, i tota la setmana amb el meu pare vam parlar de diferents camins.

Varem quedar a dos quarts de vuit al pàrking, de mica en mica va anar arribant la gent, érem en Bananes, en Batlle, en Victor, en Tene, en Martí, en Xapate, en Figa, l’Esteve, en Pau, Teresa, la “Maria” i jo.

Varem agafar el vial cap a la Cardona, la font del ferro, la serreta de la Cardona, la font de les escomes (que s’ha ben perdut), varem passar per davant d’un martinet (un martinet que s’hi feien claus i tatxes durant el segle XIX quan Maçanet era un dels pobles mes sorollosos de l’alt Empordà, durant aquest segle a Maçanet hi va haver una industria del ferro bastant important, aquest martinet tenia la resclosa prop de la gorga de les dones) abandonat que hi ha sota del revolt de les romegueres i el single.
Vam travessar la ribera prop de la resclosa de la central d’en Cabot, i ens varem enfilar ‘rostus’ amunt pel serrat, aquesta va ser la primera demostració de força per part de la Teresa i la “Montse”.
Una vegada a dalt varem tirar a l’esquerra d’una carretera que s’acaba i comença un camí que et porta en vistes de la central d’en cabot, des d’allà s’entreveuen les antigues restes de la Farga d’en Paris que mes tard fou adaptat el salt a la producció d’energia elèctrica.
Després d’una estona parlant de la viabilitat d’aquest tipus de centrals hidroelèctriques , on l’Esteve ens va explicar que a l’ajuntament havia vist els projectes originals d’aquesta central i la del poble, varem continuar voltant el bac d’en Salabert fins arribar a poder veure la Terneta , el bullidor i el prat d’en Josepico. Llavors ens varem enfilar cap a la serra de l’ou i varem passar cap els cirerers i la collada de Can Salabert. Un cop allà agafàvem el camí de Can Duch i, al trobar la partió del roquet ens varem enfilar cap al Puig de les Roques.
Puig de les roques és un lloc tant interessant com desconegut, hi ha una panoràmica singular de Maçanet, possiblement és el puig més cèntric del terme.
Una vegada a dalt mai trobàvem el moment de marxar, per un cop que esmorzem assentats….fins i tot una peça de fruita em varen deixar menjar… Jo ja patia per si arribaríem a l’hora al Molí, encara havíem d’anar al Puig de la Creu.
Després de tirar unes fotos tribles ,que per a en Victor sempre son massa, varem continuar cap a Camp d’Alt i ‘taltabaix’ cap al càdec del Roquet i Coll d’Oliveda.
Parlant del referèndum d’Arenys ens varem plantar a Coll de Lli i sense arribar a un consens per fer un referèndum a Maçanet arribàrem a la collada de dalt per agafar un camí que puja pel dret cap al Puig de la Creu.

Un cop a dalt, descobrim una la senyera que algú va clavar a sobre del punt geodèsic (quins collons..), una senyera esfilagarsada clavada sobre d’un símbol territorial pertanyent a un ministeri espanyol podria ser una bona metàfora.

Un cop allà vaig repartir unes octa vetes on hi havia un manifest, escrit com sempre a última hora i pressionat per la eficàcia organitzadora d’en Bananes, ( ell duia la part de la difusió i la gastronomia), vaig pensar que no podia faltar un discurset i un cant dels segadors com cada any. Em vaig preguntar si tenia alguna cosa a dir… i va sortir això:

En una societat amb tant d’accés a la informació, sovint tinc la sensació que tot el que es diu i el que es deixa de dir,el que es fa i es deixa de fer està absolutament orquestrat, per uns mitjans de comunicació que són la batuta d’un poder suprem que es diu “societat del benestar”. La “societat del benestar” és un gran paraigües per als politics, perquè tot el que fan suposadament ho fan perquè el poble estigui millor, però al mateix temps és un gran matalàs per al poble. El poble dorm profundament i ens han fet creure que ja hi ha algú que aguanta aquest paraigües que ens mante eixuts!!!. Doncs no!!!, aquest paraigües l’hauríem d’aguantar entre tots!!!
Els catalans el 1714 vàrem perdre els nostres drets col·lectius, però sempre que uns hi perden algú hi guanya, els castellans van aconseguir algú que els hi aguantes el paraigües. Però Espanya no serà mai res!!!, per una senzilla raó: si en una guerra has guanyat una gallina que pon ous d’or, almenys alimenta-la bé. Que ha fet Espanya? A part de no donar-li menjar l’ha feta pondre amb excés.
Resultat: Una Espanya adormida i una Catalunya cansada d’aguantar un paraigües que es fa petit davant el ruixat que està caient.

Però hi ha una cosa que no ens podran prendre mai, ells durant molt de temps s’han quedat els ous, però el tarannà i i el saber fer català el tenim nosaltres.
Això no ens ho podran prendre.
La crisis ens ho farà passar molt malament,però n’hem de sortir reforçats com a poble.
Posem-hi ganes, “nosaltres podem”

VISCA CATALUNYA LLIURE


Vaig notar que cantàvem més alt que altres anys, potser és un sintoma que estem despertant d’aquest “tansemfotisme” en el que estem instal·lats.

Tot seguit agafàvem un camí cap a Crestes de Gall, on tant si com no l’Olga va voler enfilar-s’hi, je je je.
Passat aquell lloc on cada any ens perdem, (En Victor ens va guiar pel bon camí), vaig treure pit dient que aquest any no faríem servir el “comodin de la llamada”, però uns metres més avall quasi em vaig haver d’empassar les paraules.
Varem tornar a caure en un triangle d’incertesa com cada any, però aquest any hi varem saber trobar el costat bo , fins hi tot ens varem tirar un parell de trifotos enmig de la boscúria.
Amb quatre salts ens plantem a Can Costa i amb un bany al cap fem l’últim tall fins arribar al Molí.

Allà ens hi esperava alguna cosa millor que les galtes de porc a la brasa, ens hi esperava una bona estona amb família i amics.

Com diu l’anunci: Un bon dinar al Molí…….20 €
Una estona amb la gent que t’aprecies……. no es paga amb calers!

Robert Oliva

8/4/09

CURSA de MUNTANYA de la Vall del Congost


El passat 22 de març es va celebrar aquesta magnifica prova oferint dos circuits diferents : marató i mitja marató.
Es va córrer en un dia fresc a primera hora ( 7h – 1º ) però ben assolellat al passar les hores.
Cal destacar que va ser un èxit total d’ organització, de participació i de nivell competitiu.
A la Mitja Marató hi vam participar gairebé 300 corredors/es. En aquesta ocasió els nostres representants erem en Jaume Fàbregas i un servidor… I a la Marató hi van córrer uns 150 participants…
La sortida i l’ arribada era a Aiguafreda. Cal dir que potser ens haurem d’ agermanar amb aquesta bonica població ja que durant tot l’ any hi coincidiesen numbroses curses i/o caminades de resistencia ( Matagalls Montserrat, Travessa del Montseny, etc).
Tots vam coincidir en la bellesa del reorregut i també en la duresa de la prova, ja que la Mitja acumulava un desnivell positiu de 1300 m i la Marató de 2700 m.
El terreny no era massa tècnic, però si un bon trencacames, amb pujades i baixades continues. Realment podem dir que és una cursa exigent.
Cal destacar la feina feta per la Organització recuperant i netejant molts camins.
En l’ apartat competitiu cal ressaltar la victòria en Marató d’ en Xavier Espiña en l’ apartat masculí amb un temps de 4h20’, i la Montserrat Sisteré en el femení fent 6h02’…
A la Mitja Marató, els guanyadors indiscutibles van ser l’ Agustí Roc amb 1h53’ i la Rosa Maria Mas amb 2h29’.
Amb tot això que us he intentat esposar, segur que aquesta cursa quedarà ben consolidada com una de les proves més interessants del calendari de curses de muntanya de Catalunya.

Jordi Batlle
Març 2009.

CAMINADA AL PUIG DE LA CREU (11 DE SETEMBRE DE 2008).



Aquesta vegada m’han ben enganxat!!!, (sóc el més petit, i no han tingut compassió de mi!!, però intentaré fer-ho el millor que pugui).

Vam quedar al pàrquing a les 08:00 del matí. Mentre esperàvem a tothom, en Jordi i en Marc, ens van explicar com els va anar una cursa que havien fet no feia gaires dies.
Vam sortir i vam anar fins a la Farga i cap al Pont nou del Roquet. Allà en Robert volia agafar una ruta i en Víctor una altra. La que volia agafar en Robert era molt bruta, així que vam recular i vam agafar la d’en Víctor, que era per la que havíem passat l’any passat. Vam pujar per un camí i varies carreteres. Pel camí en Robert ens va ensenyar “Can Tusa”. Després vam continuar i vam sortir a Coll d’Oliveda. Aquí vam agafar un camí-carretera que va a sortir a la carretera del Puig de la Creu. Vam pujar una mica per anar a buscar un camí que va a trobar la carretera que ve de Sant Llorenç de la Muga. Aquí en el trencant en Víctor ja estava nerviós, volia esmorzar!!!, però al final es va decretar que no molt a pesar d’en Víctor. Poc després en Robert i en Víctor es van “barallar” ja que en Víctor deia que el camí durava mitja hora i en Robert una hora. Al final va guanyar en Víctor.
El camí era una mica brut però vam passar bé. Vam sortir a l’altra carretera. Vam anar seguint fins al Puig de la Creu.
Al Puig de la Creu vam posar una Senyera, amb una barra de ferro clavada a un forat, fet per en Jordi, al pilar geodèsic. Després vam esmorzar.


A ben esmorzat, i amb la panxa ben plena en Robert ens va fer com cada any un discurs i vam cantar els Segadors, aquest any però amb acompanyament musical que jo vaig fer amb la flauta.
Un cop fets els actes, vam agafar el camí cap a Crestes de Gall. Allà, en Robert va fer servir el primer “Comodin de la llamada”, que consistia en trucar el seu pare per si hi havia algun camí que baixés a les mines de coure. Li va dir que sí, però que era molt embardissat i no hi vam anar.
Durant el camí, vam tenir una notícia bona i una de dolenta: la bona era que vam trobar el camí, la dolenta que en Lluís es va clavar una branca a la cama i per colmo en Víctor no portava el botiquí!!!!. Vam tenir sort d’en Martí que portava unes benes a la cama i en vam fer servir una.
Un cop a la carretera, no trobàvem el camí. En Robert va fer servir el segon “Comodín de la llamada”. Al final el vam trobar. Feia molta pendent. Vam veure una mina de ferro i en Robert ens va explicar la història d’un home-bomba que es va explotar allà.
Vam anar baixant fins a travessar el Clot de Sant Andreu. Estava molt embardissat. Sort que van anar obrint pas a cops amb el bastó del meu pare.
Quan vam arribar a la carretera del molí d’en Robert, en Víctor anava al davant i en aquell moment va passar per casualitat! la seva dona amb el cotxe.
Mentre baixàvem per la carretera discutien si baixar per un camí o per la carretera. La opció del camí va ser refusada.
Quan vam arribar al Molí vam anar de caps a la piscina de la calor que teníem. Jo el primer. Després vam fer un bon dinar per acabar d’arrodonir la jornada, amb tota la colla.
Bé, com ja he dit abans, he intentat fer-ho el millor que he sabut. (Amb una mica de retard, això sí), però espero que us hagi agradat.
Fins aviat,
Pau

11/3/09

Sortida a la Trilla




Tres hores abans de la sortida:

Amb el Màgics al fons, la barra plena de gent i rodejada de tots els animals de l’arca, un grup de floretes innocents rodejades d’un escamot del xulillo, estaven situades just al centre de la pista de ball. Hi havia una floreta una mica marfida, no sabia si regar-se amb un gin-tònic per pujar una mica l’ànim i continuar la festa o anar-se’n a dormir.

Feia un parell d’hores una altra floreta més llarga però amb un procés de pol·linització més retrassat havia decidit no passar set.

Quan va sonar el despertador va començar una gimcana que va acabar quan vaig arribar a la plaça i encara eren allà. De mica en mica van anar arribant tots: l’Olga de Can Coll, en Jaume de Can Barris, en Víctor de Can Tropa, en Lluís de Cala Kika, l’Esteve de Can Saletes,en Jep de la Kati del Molí de Tapis (s’ha notat que no ser en nom de la casa que vius ...) , en Jordi de Can Bananes i En Carlos de Can Campins ( que va ser l’últim d’arribar perquè va estar dubtant molta estona entre bamba o xiruca... jejeje)

Ahhh i, just abans de marxar, ens va fer una visita en Jaume de Can Coll, que coneixent-lo frisava per poder venir, però una lesió el té apartat del terreny de joc, com es diria en l’argot futbolístic -li desitgem una ràpida recuperació i que pugui aportar-nos el seu bon humor en properes sortides-.

De Maçanet als Vilars ho varem fer amb els ulls tancats i dels Vilars fins al Fau hi varem afegir l’al·licient de fer-ho d’esquenes, es que sinó ja no hi trobem la gracia...

Al Fau varem fer el bonic i oblidat acte d’esmorzar i aquesta vegada, amb els ulls oberts i de cares, varem agafar un camí desconegut per a la majoria de nosaltres que ens va portar a la Trilla.

En el primer tram d’aquest camí es gaudeix d’una de les zones més verges i despoblades de nostre país: per un costat és maco poder gaudir d’un lloc inhòspit i exempta d’especulació humana, però per l’altre, sempre que em passejo per aquests indrets sento nostàlgia d’un món rural ple de vida, una vida molt dura, però planera. L’objectiu era intentar viure al màxim de bé amb el poc que es tenia.

Una expressió molt maçanetenca és : “Aquest és de l’Arnera en enllà”. Els veïnats d’Oliveda, Fontfreda i els Vilars són més enllà de l’Arnera . Jo no sóc de l’Arnera en enllà, però n’he sentides explicar tantes que sovint sento nostàlgia d’una cosa que no he viscut, m’agradaria tant poder prémer un botó i gaudir d’un dia d’aplec al Fau, amb tot de gent vinguda d’arreu (Pincaró, Albanya, Tapis, ...) i ambientat amb l’acordeó d’en Fonso de Lliurona i el violí d’en Blanc de Bejet o l’orquestra del Roquet. O traslladar-nos a la Trilla de després de la Guerra, amb tots els masos veïns plens de mainada i els camps treballats....i amb en Jan Biola i la seva dona amb dos porcells carregats a l’esquena disposats a portar-los cap a Maçanet.

Per sort més que per desgràcia la realitat és una altre i us estic fotent un rollo de Maria Santíssima.

Després d’una paradeta a l’era de la Trilla saltem cap al Rimaló, i del Rimaló cap a Can Badia ( Can Bia era un mas molt pobre i on passaven molta gana, d’aquí la frase :“Una setmana a can Badia i et passarien les manies” que encara es diu a la mainada quan no volen menjar.)

Després de Can Badia varem tenir aquell moment que cada excursió té, de no saber on anem , però després que l’Olga digués la paraula màgica “ repatxon” varem trobar la carretera que porta a la ribera del Cau, d’allà ens varem enfilar cap a coll d’Oliveda.

A coll d’Oliveda varem decidir passar pel Kadec cap a l’alzina i la Font del Roquet on ens varem trobar el pony que estava una mica enfadat perquè la Barbie havia anat a celebrar el seu 50è aniversari sense ell.

Ens varem perdre en el ja famós Triangle del Roquet - mai hem aconseguit passar-hi sense perdre’ns ...

I amb un ritme trepidant ens plantem al parking.

Robert Oliva Urtós

10/3/09

Marató de Barcelona


De nou en Jordi i jo estàvem apunt per córrer la Marató de Barcelona juntament amb els altres 9700 participants. Gairebé fem tard ja que vam haver d'anar a deixar coses al cotxe a ultima hora i vam tornar corrent per incorporar-nos 2 minuts abans del tret de sortida. Vam tardar 5 minuts en passar per l'arc que marca l'inici i ens vam posar en marxa a l'etern i monòton ritme de 6 minuts el kilòmetre.
Abans del kilòmetre 5 va començar a caure una fina pluja que ens va seguir al llarg de bona part del matí. Sobre el kilòmetre 7 ens avança un estranger mig despullat que va disfressat de hawaià. Al seu pas el públic li crida "Alohaaa!!!". A la marató hi ha tot mena de gent. Un altre porta un munt de globus penjant. Passem el kilòmetre 12 i travessem el meu carrer. Es una sensació molt maca córrer una marató per la teva ciutat. Arribem al Passeig de Gràcia i hi ha una colla de Tibetans (monjos inclosos) animant i fent present la seva causa. Un participant poc experimentat amb cadira de rodes ho passa molt malament amb el petit desnivell que fa el Passeig de Gràcia. L'animem. Passem la Sagrada Família, un munt de gent i turistes animant i sobre el kilòmetre 17, gran sorpresa!!!! En Salva Barris i la Mireia ens han vingut a animar. En Salva corre un parell de carrers al nostre costat i ens anima moltíssim. Es un moment genial.
Arribem a la Meridiana i ens creuem amb els participants que van davant nostre. Ens salude amb L'Enric Sabaté que està apunt de passar la mitja per sota de les 2h i complir el seu objectiu.
Fem la volta al final de la Meridiana i tornem amb una mica de baixada que s'agareix cap a la mitja marató. Creuem amb un temps de 2h 7 minuts segons el previst. Pont de Calatrava, Granvia en direcció Besos que es fa una mica llarg i Diagonal Mar. Al km 25 caminem en l'habitua llament per veure amb més calma. Enfilem Diagonal amunt fins a la Torre Agbar i de baixada arribem al km 30. Ja estem una mica fins els collons d'aquest ritme tant aborrit i d'aquest paisatge tan monòton. Cada any aquest punt se'ns fa molt pesat. Arribem al mar i tot i patir una mica posem el que cal posar i mantenim un bon ritme fins al km 35 i l'Arc de Triomf. D'aquí a la Plaça Catalunya, Catedral, Plaça Sant Jaume i les Rambles, punt tots ells molt emblemàtics i que ens acosten al final del recorregut. Patint ja una mica però amb molt de valor passem pel km 40 on la meva Mare i la meva tia ens animen. Saludo alguns veïns al tombar el carrer Sepúlveda i ja veiem el final. Aquest any hem corregut molt més que el passat i entrem a meta en 4:25, 10 minuts menys que el 2008. Estem cansats però molt contents d'haver acabat una nova edició i de fer-ho junts. Tornarem l'any que ve? Tot primer diem que no, però al cap d'unes hores ja hem canviat d'opinió.

15/2/09

Mitja Marató de Gava-Castelldefels

Continuant amb la preparació de la Marató de Barcelona, avui he participat per tercera vegada a la Mitja Marató de Gavà -Castelldefels, amb 2200 participants. Al contrari de fa 15 dies a Granollers he sortit ràpid i he fet els primers 10 km en 52 minuts, amb intenció de fer un temps de 1:49. Però, l'estratègia no m'ha sortit massa bé i als darrers kilòmetres he pagat l'esforç i he hagut de baixar el ritme. Finalment he fet 1:53:05 que tot i no ser el que esperava es la meva millor marca en aquesta distància. Tot i patir una mica sembla que em vaig trobant més a gust en aquest tipus de cursa ràpida, que no em va gaire.
Novament la representació maçanetenca la completava la Teresa Bonet, que no se'n perd una i ha entrat per davant meu en un temps de 1:50 (sort que no està en forma, si no em treu 10 minuts!)
A falta de dues setmanes pel gran dia de la marató les sensacions son bones i espero baixar el meu temps i gaudir d'aquesta gran festa de l'esport.

10/2/09

EL PORT DE LA SELVA – CAP DE CREUS – CADAQUÉS


El diumenge 8 de Febrer hem realitzat la primera sortida en grup d´aquest 2009. Es tracta d´un recorregut pràcticament nou en la seva totalitat per tot el grup.
Vam quedar a les 8h del matí al passeig del Port de la Selva. Allà ens vam trobar l´equip B format per en Robert, l´Esteve I en Pau, en Víctor, en Martí, en Tene i jo mateix. Amb una puntualitat pràcticament britànica, van arribar els altres dos companys de l´equip A , en Pins i en Bananes, que havien anat a deixar el cotxe a Cadaqués i venien corrents des d´allà. Havien tardat només una hora i quart per fer els 13km de distancia. Abans de sortir, vam fer un café per entrar en calor i celebrar els 22 anys d´en Martí, Felicitats! El GR11 segueix la costa fins abans d´arribar a Cala Tamariua on s´ha d´agafar un trencant a la dreta per enfilar-se cap al camí que ja s´indinsa cap al Cap de Creus. A partir d´aquí seran 21,5Km i 6h de duració. És un camí completament diferent al que estem habituats a Maçanet. És un paisatge típicament mediterrà, amb vegetació de secà baixa i marcada per la proximitat al mar i el fort vent habitual en aquesta zona. Ens van sorprendre molt gratament les diferents construccions típiques de la zona que vam anar trobant: un pont amb una zona interna de pas amb forma triangular; cabanes de pedra seca i de forma rodona, i sobre tot el veïnat de Sant Baldiri de Taballera que va estar habitat fins a principis del segle XX. La darrera part del camí entre el Cap de Creus i Cadaqués, passa per un camí de ronda paral.lel a la línea de costa, que permet gaudir de precioses vistes al mar i a les cales. Aquest camí està protegit a banda i banda per parets de pedra seca, que separen les diferents percel.les que abans estaven plenes de vinya. Aquesta sortida també la recordarem pel naixement d´en Blai Pineda i Oliva, fill d´en Joan Miquel i la Cristina, als quals felicitem de part de tots plegats. També la recordarem per la insistència d´en Robert en voler-se fer dir “ uncle “ en comptes de tiet i per la il.lusió que li fa l´arribada de l´Isidre (…). Salutacions a tots els senglanassos i fins a la propera sortida, que farem per Maçanet i on esperem ser més!

Lluís Genover

Mitja Marató de Granollers


El passat diumenge 1 de febrer varem participar a la Mitja de Granollers, la més important de l'estat. El gran nombre de participants, 4800, i el nivell dels corredors destacats fa que sigui la més important de l'Estat. Enguany va repetir participació i victòria el Kenyà Samuel Wanjiru, actual campió olímpic de marató als recents Jocs de Pequín i Marta Domínguez en dones.
La representació dels Senglanassos la fèiem en Bananes, en Jaume Fàbregues i jo mateix. També ens varem trobar a la cursa a la Teresa Bonet. Varem sortir molt i molt tranquils i els 10 primers kilòmetres els varem fer en 1h, a ritme de marató. A partir d'aquí varem apretar una mica més finalitzant en Jaume en 1:45 i en Bananes i jo en 1:57. La Teresa va fer 1:52. Cal destacar l'organització impecable i el magnífic ambient entre corredors i públic. Els 3 darrers kilòmetres son un autèntic túnel de públic que no para d'animar a tots els corredors. Segur que tornarem.

20/1/09

Trail blanch, vençuts per la neu

Amb les nevades d'aquest any era de preveure que el Trail blanch seria una cursa encara més exigent del que l'edició passada. Al principi hi havia força neu però es podia avançar a un ritme raonable, però a partir del primer control les coses es van complicar molt i molt. Avançar en qualsevol tram, encara que fos en baixada, exigia un esforç ingent i només es podia córrer en algun tram molt puntual, de pista d'esquí de fons. La volta a les Bulloses i el tram posterior van ser una autèntica quimera, caminant per un estret corriol que en alguns moments no tenia més de dos pams d'amplada i amb mig metre de neu a cada costat. Després de més de 9 hores de titànica lluita l'organització, assenyadament, ens va fer aturar a falta de 13km per al final.