11/3/09

Sortida a la Trilla




Tres hores abans de la sortida:

Amb el Màgics al fons, la barra plena de gent i rodejada de tots els animals de l’arca, un grup de floretes innocents rodejades d’un escamot del xulillo, estaven situades just al centre de la pista de ball. Hi havia una floreta una mica marfida, no sabia si regar-se amb un gin-tònic per pujar una mica l’ànim i continuar la festa o anar-se’n a dormir.

Feia un parell d’hores una altra floreta més llarga però amb un procés de pol·linització més retrassat havia decidit no passar set.

Quan va sonar el despertador va començar una gimcana que va acabar quan vaig arribar a la plaça i encara eren allà. De mica en mica van anar arribant tots: l’Olga de Can Coll, en Jaume de Can Barris, en Víctor de Can Tropa, en Lluís de Cala Kika, l’Esteve de Can Saletes,en Jep de la Kati del Molí de Tapis (s’ha notat que no ser en nom de la casa que vius ...) , en Jordi de Can Bananes i En Carlos de Can Campins ( que va ser l’últim d’arribar perquè va estar dubtant molta estona entre bamba o xiruca... jejeje)

Ahhh i, just abans de marxar, ens va fer una visita en Jaume de Can Coll, que coneixent-lo frisava per poder venir, però una lesió el té apartat del terreny de joc, com es diria en l’argot futbolístic -li desitgem una ràpida recuperació i que pugui aportar-nos el seu bon humor en properes sortides-.

De Maçanet als Vilars ho varem fer amb els ulls tancats i dels Vilars fins al Fau hi varem afegir l’al·licient de fer-ho d’esquenes, es que sinó ja no hi trobem la gracia...

Al Fau varem fer el bonic i oblidat acte d’esmorzar i aquesta vegada, amb els ulls oberts i de cares, varem agafar un camí desconegut per a la majoria de nosaltres que ens va portar a la Trilla.

En el primer tram d’aquest camí es gaudeix d’una de les zones més verges i despoblades de nostre país: per un costat és maco poder gaudir d’un lloc inhòspit i exempta d’especulació humana, però per l’altre, sempre que em passejo per aquests indrets sento nostàlgia d’un món rural ple de vida, una vida molt dura, però planera. L’objectiu era intentar viure al màxim de bé amb el poc que es tenia.

Una expressió molt maçanetenca és : “Aquest és de l’Arnera en enllà”. Els veïnats d’Oliveda, Fontfreda i els Vilars són més enllà de l’Arnera . Jo no sóc de l’Arnera en enllà, però n’he sentides explicar tantes que sovint sento nostàlgia d’una cosa que no he viscut, m’agradaria tant poder prémer un botó i gaudir d’un dia d’aplec al Fau, amb tot de gent vinguda d’arreu (Pincaró, Albanya, Tapis, ...) i ambientat amb l’acordeó d’en Fonso de Lliurona i el violí d’en Blanc de Bejet o l’orquestra del Roquet. O traslladar-nos a la Trilla de després de la Guerra, amb tots els masos veïns plens de mainada i els camps treballats....i amb en Jan Biola i la seva dona amb dos porcells carregats a l’esquena disposats a portar-los cap a Maçanet.

Per sort més que per desgràcia la realitat és una altre i us estic fotent un rollo de Maria Santíssima.

Després d’una paradeta a l’era de la Trilla saltem cap al Rimaló, i del Rimaló cap a Can Badia ( Can Bia era un mas molt pobre i on passaven molta gana, d’aquí la frase :“Una setmana a can Badia i et passarien les manies” que encara es diu a la mainada quan no volen menjar.)

Després de Can Badia varem tenir aquell moment que cada excursió té, de no saber on anem , però després que l’Olga digués la paraula màgica “ repatxon” varem trobar la carretera que porta a la ribera del Cau, d’allà ens varem enfilar cap a coll d’Oliveda.

A coll d’Oliveda varem decidir passar pel Kadec cap a l’alzina i la Font del Roquet on ens varem trobar el pony que estava una mica enfadat perquè la Barbie havia anat a celebrar el seu 50è aniversari sense ell.

Ens varem perdre en el ja famós Triangle del Roquet - mai hem aconseguit passar-hi sense perdre’ns ...

I amb un ritme trepidant ens plantem al parking.

Robert Oliva Urtós

10/3/09

Marató de Barcelona


De nou en Jordi i jo estàvem apunt per córrer la Marató de Barcelona juntament amb els altres 9700 participants. Gairebé fem tard ja que vam haver d'anar a deixar coses al cotxe a ultima hora i vam tornar corrent per incorporar-nos 2 minuts abans del tret de sortida. Vam tardar 5 minuts en passar per l'arc que marca l'inici i ens vam posar en marxa a l'etern i monòton ritme de 6 minuts el kilòmetre.
Abans del kilòmetre 5 va començar a caure una fina pluja que ens va seguir al llarg de bona part del matí. Sobre el kilòmetre 7 ens avança un estranger mig despullat que va disfressat de hawaià. Al seu pas el públic li crida "Alohaaa!!!". A la marató hi ha tot mena de gent. Un altre porta un munt de globus penjant. Passem el kilòmetre 12 i travessem el meu carrer. Es una sensació molt maca córrer una marató per la teva ciutat. Arribem al Passeig de Gràcia i hi ha una colla de Tibetans (monjos inclosos) animant i fent present la seva causa. Un participant poc experimentat amb cadira de rodes ho passa molt malament amb el petit desnivell que fa el Passeig de Gràcia. L'animem. Passem la Sagrada Família, un munt de gent i turistes animant i sobre el kilòmetre 17, gran sorpresa!!!! En Salva Barris i la Mireia ens han vingut a animar. En Salva corre un parell de carrers al nostre costat i ens anima moltíssim. Es un moment genial.
Arribem a la Meridiana i ens creuem amb els participants que van davant nostre. Ens salude amb L'Enric Sabaté que està apunt de passar la mitja per sota de les 2h i complir el seu objectiu.
Fem la volta al final de la Meridiana i tornem amb una mica de baixada que s'agareix cap a la mitja marató. Creuem amb un temps de 2h 7 minuts segons el previst. Pont de Calatrava, Granvia en direcció Besos que es fa una mica llarg i Diagonal Mar. Al km 25 caminem en l'habitua llament per veure amb més calma. Enfilem Diagonal amunt fins a la Torre Agbar i de baixada arribem al km 30. Ja estem una mica fins els collons d'aquest ritme tant aborrit i d'aquest paisatge tan monòton. Cada any aquest punt se'ns fa molt pesat. Arribem al mar i tot i patir una mica posem el que cal posar i mantenim un bon ritme fins al km 35 i l'Arc de Triomf. D'aquí a la Plaça Catalunya, Catedral, Plaça Sant Jaume i les Rambles, punt tots ells molt emblemàtics i que ens acosten al final del recorregut. Patint ja una mica però amb molt de valor passem pel km 40 on la meva Mare i la meva tia ens animen. Saludo alguns veïns al tombar el carrer Sepúlveda i ja veiem el final. Aquest any hem corregut molt més que el passat i entrem a meta en 4:25, 10 minuts menys que el 2008. Estem cansats però molt contents d'haver acabat una nova edició i de fer-ho junts. Tornarem l'any que ve? Tot primer diem que no, però al cap d'unes hores ja hem canviat d'opinió.