CURSA de MUNTANYA de la Vall del Congost

El passat 22 de març es va celebrar aquesta magnifica prova oferint dos circuits diferents : marató i mitja marató.
Es va córrer en un dia fresc a primera hora ( 7h – 1º ) però ben assolellat al passar les hores.
Cal destacar que va ser un èxit total d’ organització, de participació i de nivell competitiu.
A la Mitja Marató hi vam participar gairebé 300 corredors/es. En aquesta ocasió els nostres representants erem en Jaume Fàbregas i un servidor… I a la Marató hi van córrer uns 150 participants…
La sortida i l’ arribada era a Aiguafreda. Cal dir que potser ens haurem d’ agermanar amb aquesta bonica població ja que durant tot l’ any hi coincidiesen numbroses curses i/o caminades de resistencia ( Matagalls Montserrat, Travessa del Montseny, etc).
Tots vam coincidir en la bellesa del reorregut i també en la duresa de la prova, ja que la Mitja acumulava un desnivell positiu de 1300 m i la Marató de 2700 m.
El terreny no era massa tècnic, però si un bon trencacames, amb pujades i baixades continues. Realment podem dir que és una cursa exigent.
Cal destacar la feina feta per la Organització recuperant i netejant molts camins.
En l’ apartat competitiu cal ressaltar la victòria en Marató d’ en Xavier Espiña en l’ apartat masculí amb un temps de 4h20’, i la Montserrat Sisteré en el femení fent 6h02’…
A la Mitja Marató, els guanyadors indiscutibles van ser l’ Agustí Roc amb 1h53’ i la Rosa Maria Mas amb 2h29’.
Amb tot això que us he intentat esposar, segur que aquesta cursa quedarà ben consolidada com una de les proves més interessants del calendari de curses de muntanya de Catalunya.

Jordi Batlle
Març 2009.

CAMINADA AL PUIG DE LA CREU (11 DE SETEMBRE DE 2008).

Aquesta vegada m’han ben enganxat!!!, (sóc el més petit, i no han tingut compassió de mi!!, però intentaré fer-ho el millor que pugui).

Vam quedar al pàrquing a les 08:00 del matí. Mentre esperàvem a tothom, en Jordi i en Marc, ens van explicar com els va anar una cursa que havien fet no feia gaires dies.
Vam sortir i vam anar fins a la Farga i cap al Pont nou del Roquet. Allà en Robert volia agafar una ruta i en Víctor una altra. La que volia agafar en Robert era molt bruta, així que vam recular i vam agafar la d’en Víctor, que era per la que havíem passat l’any passat. Vam pujar per un camí i varies carreteres. Pel camí en Robert ens va ensenyar “Can Tusa”. Després vam continuar i vam sortir a Coll d’Oliveda. Aquí vam agafar un camí-carretera que va a sortir a la carretera del Puig de la Creu. Vam pujar una mica per anar a buscar un camí que va a trobar la carretera que ve de Sant Llorenç de la Muga. Aquí en el trencant en Víctor ja estava nerviós, volia esmorzar!!!, però al final es va decretar que no molt a pesar d’en Víctor. Poc després en Robert i en Víctor es van “barallar” ja que en Víctor deia que el camí durava mitja hora i en Robert una hora. Al final va guanyar en Víctor.
El camí era una mica brut però vam passar bé. Vam sortir a l’altra carretera. Vam anar seguint fins al Puig de la Creu.
Al Puig de la Creu vam posar una Senyera, amb una barra de ferro clavada a un forat, fet per en Jordi, al pilar geodèsic. Després vam esmorzar.


A ben esmorzat, i amb la panxa ben plena en Robert ens va fer com cada any un discurs i vam cantar els Segadors, aquest any però amb acompanyament musical que jo vaig fer amb la flauta.
Un cop fets els actes, vam agafar el camí cap a Crestes de Gall. Allà, en Robert va fer servir el primer “Comodin de la llamada”, que consistia en trucar el seu pare per si hi havia algun camí que baixés a les mines de coure. Li va dir que sí, però que era molt embardissat i no hi vam anar.
Durant el camí, vam tenir una notícia bona i una de dolenta: la bona era que vam trobar el camí, la dolenta que en Lluís es va clavar una branca a la cama i per colmo en Víctor no portava el botiquí!!!!. Vam tenir sort d’en Martí que portava unes benes a la cama i en vam fer servir una.
Un cop a la carretera, no trobàvem el camí. En Robert va fer servir el segon “Comodín de la llamada”. Al final el vam trobar. Feia molta pendent. Vam veure una mina de ferro i en Robert ens va explicar la història d’un home-bomba que es va explotar allà.
Vam anar baixant fins a travessar el Clot de Sant Andreu. Estava molt embardissat. Sort que van anar obrint pas a cops amb el bastó del meu pare.
Quan vam arribar a la carretera del molí d’en Robert, en Víctor anava al davant i en aquell moment va passar per casualitat! la seva dona amb el cotxe.
Mentre baixàvem per la carretera discutien si baixar per un camí o per la carretera. La opció del camí va ser refusada.
Quan vam arribar al Molí vam anar de caps a la piscina de la calor que teníem. Jo el primer. Després vam fer un bon dinar per acabar d’arrodonir la jornada, amb tota la colla.
Bé, com ja he dit abans, he intentat fer-ho el millor que he sabut. (Amb una mica de retard, això sí), però espero que us hagi agradat.
Fins aviat,
Pau