9/6/10

EXCURSIÓ A TALAIXÀ

Després d’un retard d’un parell de mesos, hem pogut anar a Talaixà. Havíem quedat a l’aparcament de l’hostal de Sadernes. Per a alguns tot va començar com una cita a cegues, varen arribar per separat i no es coneixien entre ells… i, és clar, no gosaven demanar …
De cares a d’altres trobades podríem oficialitzar un crit per tal de reconèixer un altre animal de la mateixa espècie. Perquè d’ “homosenglanassus” cada vegada és més fàcil de trobar-ne per aquests móns de deu.
De fet el crit ja el tenim, podem utilitzar el ja típic “Ulaaaaaaaaaaaa” .
Vaja, contextualitzem-ho: si un “homosenglanassus” va sol a una cursa, per exemple una “embardissada”, i vol saber si n’hi ha una altre a prop (d’una manera dissimulada, perquè no el prenguessin per boig) crida una vegada i prou, (perquè tampoc el prenguessin per una caçador), i esperar una possible resposta.
Podríem provar-ho, però sense algun gintònic, ens costarà molt trobar aquell to de festa major tant característic.

Vaja que cap a quarts de nou ens posàvem a caminar, contemplats des del Sant de la Núvia devíem fer goig, érem en Pins i la Tessa, en Víctor i l’Anna, en Jep i l’Olga, en Robert i l’Emma (tranquils no hi hagut cap trencament de parella… a més l’Emma no va parar de recordar-me que sóc un tossut… sempre has de ser mascarat per una paella…) en Jaume i en Pere d’Esponellà.

Va ser una caminada molt entretinguda, les sortides jo les dividiria en dos blocs, les caminades que tenen ‘xixa’ per fer una crònica satírica i les que s’ha de fer una crònica purament esportiva. Aquesta va tenir contingut… el problema és que sempre faig la crònica tard i moltes coses no les recordo.


Aviat vàrem tenir les primeres patinades, potser perquè els nostres ulls, enlluernats per aquell blau tant intens, no eren capaços d’advertir el cervell que l’aigua mulla, o potser perquè algú es pensava que els mitjons també eren Gore-Text…malgrat això amb un parell de bufets ens trobem a Sant Aniol.

Sant Aniol és un lloc sensacional, fresc, lluminós, i a més a més té una d’aquelles fonts que conviden a parlar , només ens faltava això, poc que callem… i ens posem a esmorzar a una font en forma de parlament!!! …. Es van tocar molts temes, però l’únic silenci es va fer quant en Pins ens va fer un bonic relat de la Novel·la “la Punyalada”, llàstima que l’Olga ens va explicar el final… però hi va perdre ella perquè jo li vaig explicar el final del "Sexto sentido"… au.
La idea de fer una projecció popular de la pel·lícula “ La Punyalada”, em va semblar genial…

Però la verdadera punyalada ens l’haurien fotut aquells tres nois que tot cargolant un cigarret del riure, pretenien tenir un moment de simbiosis amb la natura. No varen tardar gaire a marxar.

Ens enfilem cap al gorg Blau, i d’allà cap al Salt del Brull, on l’Emma ens va fer la foto de grup, per això no surt a la foto, tots li dèiem.. “Emma no siguis tossuda dona…, ja ens la farà algú altre la foto” però no hi va haver manera….


La foto no va sortir massa bé, en Jep em va fer veure que el meu ‘alter ego’ tapava mig salt…. jejeje demaneu-li l’anècdota… va ser molt bona però no trobo la manera d’escriure-la.

Un cop vist, avall altre cop cap a Sant Aniol i llavors ens enfilem cap al Salt de la Núvia per a trobar la Quera de Talaixà, un mas que ens a avisa del que trobar-me a dalt.

Un cop a dalt, es va crear un altre silenci, tots sembla que coincidim a cercar les raons d’aquell abandó. Les raons no són clares… però el que tots tenim clar és que gràcies a aquest abandó, hem pogut gaudir d’un silenci absolut… i aquest indret s’ha mantingut a recés dels “Luiggis” i “Alabedres” de torn.

La cobertura ens torna a la nostre connectada realitat… i amb una certa recança mirem el rellotge per primera vegada… i daltabaix s’ha dit… que hi ha un “coris moris” …

Amb aquell zup zup …. una llei de cosa… creuem el Pont de Valentí i arribem a Sadernes, on en Bernat, la Berta, en Joel, l’Isidre , la Montse, la Núria i en Marc ens hi esperen.

Del dinar, poca cosa, només dir que en Llorenç ens tracta sempre com si fóssim del seu poble.

Una sortida simplement genial.

Robert.