25/1/11

Mitja Marató de Llançà

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ A LA PRIMERA MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L’ALBERA ( LLANÇÀ )
El passat diumenge 23 de gener de 2011 es va fer la primera edició de la “Mitja Marató de Muntanya de l’Albera", organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca.

El recorregut, de 21 kms i 976m de desnivell acumulat, passava pels següents punts: Plaça Major de Llançà, Coll de les Portes, Ermita de Sant Silvestre, Mas de Baix, Puig d’ Esquers, Mas
Patiràs, Puig Tifell, Plaça Carles Sabater i l’ arribada novament a la Plaça Major de Llançà…

La ruta, apte per a corredors i caminadors, s’havia de fer en menys de 6 hores (per a caminadors) tot passant pels 7 controls que estaven perfectament ubicats en diversos punts de l’itinerari.

La participació va ser molt bona ja que es van arribar als 300 inscrits, que era el màxim de places establert per a l’organització.

Els tres primers classificats van ser: Josep Rodriguez (1h.53’), Rafa Cañizares (1h.53’) i en David Alsina (1h 54’)….

I per part nostra els resultats van ser els següents :

Víctor Puig 3h11’ Posició 180

Jep Batlle 2h54’ Posició 154

Lluís Genover 2h33’ Posició 90

Pere Gich 2h26’ Posició 71

Jordi Padrés 2h25’ Posició 67

Jordi Batlle (Bananes) 2h10’ Posició 27


Cal ressaltar l’ excel.lent paper de la organització que ha valorat molt positivament l’ esdeveniment al no haber-hi hagut cap incidència greu i al sortir-ne tothom molt satisfet…

I per ells, la organització de curses per aquest any 2011 no s’ acaba aquí, ja que el dia 23 d’ abril ens esperen novament amb la “7ena Cursa/marxa de resistència de 80 kms en menys de 24h del Cap de Creus”…

Si tot va bé, allà hi serem ¡!!

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle.

Bananes


17/1/11

Un Trailblanch diferent.

Des de fa uns quants anys, la temporada de competicions l'hem iniciat participant a la cursa llarga del Trailblanch, actualment anomenada Romeufontaine. Enguany i degut al programa d'entrenaments, vàrem decidir no forçar les coses i fer-ho a la de 25 km. Després de l'impàs de l'any passat en que vàrem córrer a Ax les Thermes, tornàvem a Font Romeu, amb el record molt present de l'edició 2009, que degut gran quantitat de neu es va convertir en un autèntic malson i ens va portar a límits de patiment i sacrifici que no havíem experimentat fins llavors. Total per acabar desqualificats per motius de seguretat a la part final de la cursa quan la nit s'acostava i les baixes temperatures van obligar a l'organització a aturar els corredors. Aquest any ha estat totalment al contrari, poca neu i un recorregut gairebé exempt de dificultats tècniques.

El meu cap de setmana de competició va començar una mica abans que per la resta de la colla, ja que volia participar en la cursa nocturna de 6km del dissabte per la tarda. Així que havent dinat vaig agafar el cotxe ben valent i cap a la Cerdanya i falta gent. De camí em vaig anar traient la disfressa de cap de família responsable i assenyat, vaig posar ZZ Top a tot volum i em vaig anar mentalitzant per les dues curses que m'esperaven en poques hores. En arribar a Font Romeu després i de pagar els incomptables peatges de l'eix del Llobregat em vaig trobar amb un embús considerable. El carrer principal estava tallat i tot el poble estava colapsat entres els corredors que, com jo, buscaven aparcament i els esquiadors que ja baixaven de pistes. Em va costar força trobar lloc per aparcar i vaig haver de córrer per retirar els dorsals i preparar-me per la cursa. Tant es així que vaig arribar amb el temps just per sentir el senyal de sortida i adonar-me que, amb les preses, m'havia deixat el frontal al cotxe. Vaig pensar que no començaven massa bé les coses...

El recorregut sortia del centre del poble per enfilar-se ràpidament per un carrer en direcció a un golf que vàrem creuar totalment i enfilar-se fins al CNEA, centre esportiu d'alt rendiment on entrena en Kilian Jornet. Tot en mig d'un ambient molt agradable i festiu, ja que a la cursa hi participaven famílies senceres amb nens de menys de 10 anys. Un cop a l'alçada del CNEA trobàvem un retol indicador d'un km per arribada i pràcticament tot amb baixada vaig arribar a meta en 28 minuts. Per sort vaig arribar amb llum suficient per no trobar a faltar el frontal i vaig poder veure durant el recorregut el que seria la tònica de l'endemà. Poca neu i molt gel, perillós per les caigudes.

Al vespre va arribar en Bananes amb els
Llançà boys (per cert que amb el tema curses de muntanya sembla que Maçanet i Llançà ens haguem agermanat) i vàrem anar a sopar al restaurant on ens van recomanar les noies de l'hotel. On si per algo no destacaven es per la simpatia i la profesionalitat de les cambreres. A hores d'ara encara estem esperant el vi que vàrem demanar 2 o 3 cops...Però a canvi ens vàrem fer un fart de riure amb en Philippe, l'Edu, l'Eric i en Jordi Paus i les seves anècdotes de tota mena.

L'endemà ens vam llevar en horari de luxe, acostumats a fer-ho a les 5 o les 6 per córrer la cursa llarga, aquest cop ens vam llevar a les 7 i encara ens va sobrar un munt de temps per prendre
cafè al poble i els croissant que li va donar la gana a la cambrera, que en aquest cas servia el que li donava la gana...

I bé, després de les fotos de rigor a la sortida, com sempre vam pecar de modestos i ens vam posar més enrere del que ens tocaria per la nostre forma física. Sortíem alhora la cursa de 12 km i la de 25 i ens trobàvem a la sortida més de 500 corredors de nivell molt dispar. Així que a la primera pujada vam quedar taponats per la gent lenta que teníem davant i que es van posar a caminar. Com vàrem poder vam anar avançant pels laterals fins a sortir a muntanya oberta i poder agafar cadascú el seu propi ritme. Ràpidament varem arribar a l'alçada del CNEA i des d'aquí vàrem seguir la mateix pista suau de sempre que a estones puja una mica però que planeja molt. El gel es va convertir en un enemic temible per molta gent amb evident falta d'experiència a la muntanya i que queien provocant petits embussos. S'ha de dir que era molt fàcil caure o relliscar si més no. Al principi vaig aprofitar la poca habilitat de la gent per anar avançant participants, però quan només es tractava de córrer sense dificultats tècniques alguns e tornaven a passar. M'ho vaig prendre amb calma i de tant en tant m'aturava a tirar alguna foto. Després d'una hora i deu minuts, en Jordi Paus, en Philippe i un servidor vàrem arribar al primer control i després de menjar i veure una mica vàrem continuar per una pista d'esquí de fons, ara si totalment sobre neu. Aquesta pista ens va dur al cim del Roc de la Calme, punt més alt de la cursa de 2200m, i des d'aquí vàrem fer un descens vertiginós de 250 m per una pista negre en alguns moments tant inclinada que gairebé era impossible aguantar-se dret. En Jordi Paus va posar la directa i cul a terra va baixar com una fletxa. Aquí vàrem avançar l'Eric que ho estava passant una mica malament amb el descens. Tot molt maco fins que vaig veure un participant que anava en sentit contrari el nostre. Al principi vaig pensar que s'havia retirat i que tornava enrere, però quan vaig veure que una mica més endavant en venien més vaig entendre que eren els primers que ja tornàvem i que tots hauríem de pujar el que ara estàvem baixant...Sempre es millor saber les males notícies amb temps. Un cop abaix vàrem trotar per uns aiguamolls i vàrem travessar per bonics prats alpins, a trams sense vegetació, a trams amb pins escampats fins arribar a la presa de les Bulloses, punt on hi havia un altre avituallament. Des d'aquí s'inciava un descens vorejant estanys per després tornar novament a la base del Roc de la Calme. La primera pujada era terrorífica i havies d'anar amb molt de compte de no patinar. Vaig confirmar amb els cartells i si estàvem pujant per una pista negre. Vaig procurar no aixecar gaire el cap de terra i vaig arrossegar els meus gairebé 100 kg muntanya amunt el més ràpid que vaig poder. Al cap de 20 o 25 llargs minuts vaig tornar a ser al cim i a partir d'aquí tot va ser un plàcid descens fins a l'arribada. Els kilòmetres finals estaven plens de públic, especialment l'arribada, amb molta gent animant i cridant-te "Allez, courage".
Realment es un plaer córrer curses a França, jo m'hi trobo molt a gust.
Pel que fa a l'apartat dels resultats, el
crack Bananes, va fer 3:16 , l'Edu 3:25, jo 3:55, l'Eric i en Jordi Paus 3:56h i en Philippe que surt d'una lesió 4:10 (ànims company que segur no serà res).

I fins la propera, amb la bona sensació d'haver corregut una bonica cursa d'alta muntanya, sense esforçar-nos massa, encara que
hauría estat millor amb més neu.

I de tornada cap a casa, mentre sona en
Bruce Sprengsteen i m'avancen estressats esquiadors amb els seus immensos Tuaregs i Audi Q7, penso en tots els bons amics que he conegut gràcies a la muntanya i l'esport.


9/1/11

Excursió Darnius- Santa Magdalena 8/1/2010

Primera excursió del Calendari 2010 i primera que estrenem amb un nou format d´horari de tarda.
Quedem tots/es al poble veí de Darnius, vil.la que ha acollit en Víctor, la Yolanda i en Pau.
Som deu: la Teresa Bonet, l´Olga i en Josep, en Jep Batlle, en Robert, el recuperat Jaume Fàbregas que ha guanyat pes ( però que ja li queda bé... els altres no podem dir el mateix), en Pins, en Pere Gich, l´organitzador en Víctor Puig i jo, en Lluís. Com sempre em sembla que hi ha més cotxes, que corredors....
Comencem puntuals a les 3 de la tarda sortint de Darnius direcció el pantà passant per un camí que la majoria no havíem fet mai i que passa per uns antics cortals militars.
El camí s´enfila fins a un mirador bastant elevat que permet tenir bona vista( Vam passar de llarg i algun dia haurem de tornar-hi)
Anem baixant fins al Club Nàutic, la presa nova i la presa antiga. A partir d´aquí ens hem de començar a guiar per la nova joguina que li han portat els reis a en Víctor: un GPS. Ell ja sabia que la desviació havia de ser a partir de trobar .... la terra vermella .... però tot i això , la maquineta ens va fer caminar una mica més del compte, però quan vam veure que no trobàvem el camí correcte ens vam haver de guiar pel GPS de l´Olga ( en Josep), que ho coneix tot, i ens va fer recular. Quina sort poder portar dos GPS a la
mateixa sortida!!!!!
A partir d´aquí ja vam anar trobant el camí marcat que portava a la Salut, però que sense acabar-hi d´arrribar ja vam enfilar el camí de pujada fins a Santa Magdalena.
És un mirador excel.lent de l´Empordà i vam aprofitar per menjar una mica, fer-nos fotos i gaudir de la vista. Eren aproximadament tres quarts de sis de la tarda i no podíem torvar-nos massa per poder baixar amb una miqueta de llum.
Quan vam arribar a baix al Santuari ja era completament fosc. En Pere tenia un sopar important...... i tenia pressa per marxar i va tirar pel dret : carretera i cap a Figueres.
Els altres no sabíem per on tornar, però per atenció a la Teresa que ja patia per passar pel bosc i per l´hora que arribaria ..... també vam tornar per carretera. Vam obrir els frontals, bé 8 frontals i una dinamo del Decathlon que mai falla, i a córrer una estona fins a Boadella.
Aquí vam agafar una drecera que la majoria no coneixíem i ens va acostar cap a la carretera a peu de presa.
Ara tocava el km final de pujada forta per acabar de rematar.
La sorpresa final era que l´organització havia deixat el cotxe d´en Josep i l´Olga a la presa i així ens vam estalviar els darrers 3 km fins a Darnius.
En resum , una bona sortida que combinava el caminar amb desnivell i el córrer i que estrenava un nou format per la tarda, sortint de dia i arribant amb la foscor.
Records a tots i a veure si podem ser tanta colla a la propera per la serra de l´Albera.

Lluís Genover

3/1/11

Comencem l'any amb força.

Sortida dos de Gener 2011

Avui hem fet una sortida d’aquelles que l’improvisació s’ha posat al nostre servei. Ha sortit tot rodó, fins i tot el temps, ja que ahir a la nit semblava que ens podia bufar les orelles , però no ha estat així ens hem aixecat de mig fosc i ja

només de treure el cap per la finestra ens n’hem adonat que fotria un dia d’aquells que paga la pena ser viu.

Hem quedat als quatre cantons

a les 8 i anormalment en pins ha estat l’últim d’arribar. Mentre esperàvem comentàvem la llei antitabac, i l’Olga ha comprovat de primera mà tot fen un cafè, que encara hi ha gent poc mentalitzada… veiam si podrem arribar a casa després de sortir al bar i no fer aquella pudor de fum.

Encara amb la fred al cos ens hem enfilat cap el sorrer , però cap a les casotes ja teníem una

temperatura de confort. També vull esmentar els que érem: l’Olga de Can Coll, la Teresa Bonet, en Pins, en Batlle, en Genover i jo. Quant encara no havíem enfilat la carretera de la Solana, ja me n’he donat que seria una cursa cronicable…. De la mateixa manera que hi ha camins cliclables o no , hi ha curses cronicables o no.

M’havia proposat fer una crònica curta, i així serà…. o no…, però just al davant de la font del fil crec que hem arribat a una definició molt important. A vegades costa definir el que és ser Català, en Pujol ho va definir d’una manera molt integradora: És català tothom qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne. Però en un moment determinat de la conversa l’hem volguda aplicar a la pregunta . Qui és Maçanetenc???? Hem intentat tunejar la cèlebre frase pujoliana però no ens en sortíem … perquè si apliquem la frase: És Maçanetenc que viu i treballa a Maçanet , resulta que cap dels que parlàvem ho era…. Però llavors el tarannà de consens i aglutinador d’en Pins ha tret la frase que podria canviar la definició de Maçanetenc en els futurs llibrets de la festa .


És Maçanetenc qui s’ha torrat alguna vegada a la Sala


Com es pot concentrar tanta raó amb una frase. I a més ens integrava a tots els que érem a la caminada, vaja a tots potser no perquè n’hi havia algun que les seves nits memorables ja havien prescrit. La conversa ha estat molt agradable, però l’hem acompanyada d’un ritme assenyadament intens, un bufet i una foto al Mas Roger i amunt!!, cap a la collada dels pous , hem passat assedegats la Font del Moixer i finalment hem fet el cim. I avall que fa baixada, un tall pel dret de la fageda on la Teresa m’ha ensenyat un nou verb i tot intentant esquivar el gel de la carretera .

De la Forestal a Maçanet hem fet dos trios…. Running-trios, el que formàvem la Teresa en Jep i jo, semblava una marató per salvar el món. No ens n’hem sortit. Al sorrer ens em retrobat tots ide mica en mica cadascú ha fet camí cap a casa.

I tot dutxant-me rumiava el feliç que que em fa sentir poder combinar:

Esport-Tertúlia- Amics i Muntanya

Robert Oliva Urtós