26/3/11

TRAVESSA INTEGRAL DE MONSERRAT




Un dia rodó.

Feia dies que em ballava pel cap la frase que em va dir en Pins quan va programar aquesta excursió, “ Montserrat la gran desconeguda”

Jo pensava que no n’hi havia per tant… total quatre turons pelats amb forma de penis de pel·lícula porno…

Però , com tantes vegades … ( per sort) estava equivocat.

El dia va començar amb un quasi ple al quinze, érem onze… baja érem molts , vam quedar a la 8 a La Massana, es notava en l’ambient ganes de grup, ganes de veure’ns …. Alguns feia mesos que no coincidíem.

De Figueres en vam sortir 6 amb els cotxe d’en Tene, ( te un collons de cotxe que fots un cop de dits i et surt un seient a la zona del maleter…. Apostoflant) En Bananes, Victor, Batlle, Lluis Robert i en Tene.

De Barcelona… en Pins, l’Enric, l’Olga i en Josep…. I en Jaume de Girona.

Ens vam endinsar a la gran desconeguda… ( jo amb el meu escepticisme de trobar-hi res que em despertés interès, però predisposat a sorprendrem) no vaig tardar gaire a donar-me que per a mi era una gran desconeguda…. E n lloc de trobar-me un paisatge pelat i amb poca vegetació… de cop m vaig trobar a amb un paisatge Garrotxí, amb cingleres transversals , balmes, unes cloterades fondes on el sol hi fa un entrar hi sortir i d’aquesta manera fa que els boixos hi abundin.

Unes pujades i baixades que posaven a prova “les michelencs” , d’inici no entenia que per fer 12 km, hi estesin tant…. No vaig tardar gaire a entendre-ho.

Després de passar una bona estona a l’ombra, vam trobar un clap de sol per esmo

rzar, fins aquell moment ja m’havia sorprès gratament la flora de Montserrat…. El que no em pensava era que em sorprendria la fauna.

Mentre feia la tercera o la quarta mossegada de l’entrepà de ventresca…. Pel mateix corriol d’on havíem vingut en surten quatre espècimens d’homo sapients , una barreja molt ben feta dels germans Dalton….. Torrente i l’entrenador Camacho.

El que ens va deixar més estorats va ser el comentari que va fer-se entre ells …. Perquè crec que es van pensar que no els enteníem…. El que sembrava que portava la veu cantant… que a diferencia dels Dalton era l’alt. Va dir…. Amb un to semi burlesc…. “Con la de sambres que hay , va y se meten a almorzar al sol” …… aiiii és en aquests moments que maleeixes el timbaler del bruc….

Entre pujades, baixades, una bona conversa i alguna que altre imprecisió amb el GPS Android d’en Pins , ens vam plantar a al mirador de Sant Jeroni, cim més alt de Montserrat amb 1236m.

Després avall vàrem començar a córrer fins a l'ermita del mateix nom i per unes escales cap al

Monestir … un lloc que m’encanta, on s’hi barreja la força del que és capaç de construir la fe, amb l’empenta del nostre País.

Després d’una visita de metge a la Moreneta…. Tots vam fer via cap a casa…. amb la meva particular sensació, que una activitat, és medicina.

Robert.

Mapa del recorregut

8/3/11

Marató de Barcelona 2011



La marató de Barcelona sempre es una cursa molt especial per mi. Es una barreja de sensacions que em transporten a altres temps. Tant la recollida de dorsals, a la Marató Expo, com la sortida i arribada de la cursa es fan a Montjuïc, a tocar del meu barri i on anava a jugar de petit. També vaig començar a córrer per aquesta muntanya quan tenia 13 o 14 anys anant de casa a l'Estadi Olímpic i vaig passar caps de setmana sencers amb el meu germà veient les mítiques 24h de resistència de Montjuïc i voltant tots els racons d'aquesta muntanya, però aquesta ja es una altre història.

Aquest any la part més dura de la cursa van ser els dies previs a la Marató. Per diferents circumstancies pràcticament no he entrenat, així que les dues setmanes anteriors que vaig poder córrer regularment van ser únicament per posar les cames una mica a to i poc més. Entrenar resignadament sabent que no podràs ni millorar, ni acostar-te a la teva millor marca quan hauries d'estar afinant la forma es fa bastant pesat. Però tot i tenir-ho tot en contra tenia clar que la correria tot i ser conscient del suplici que m'esperava.

I així va arribar el dia D. Com un ritual que es repeteix cada primer diumenge de març, hem llevo tranquilament unes 3 hores abans de la sortida, la roba i sobre tot els mitjons molt seleccionats, utilitzats només una vegada i d'un tipus molt concret que se que em van perfectes, vaselina als peus assegurant-me que no quedi cap zona sense, i les fantàstiques i discretes Brooks Adrenaline GTS. Em col·loco el dorsal i a esmorzar una abundant ració de cereals amb iogurt (l'ortodoxia maratoniana diu que el dia de la cursa s'ha d'esmorzar menys del normal, però per algú com jo que es passa més de 4h corrent no em sembla bona idea i jo ho faig al revés).
No m'agrada arribar molt temps abans a la sortida, així que espero a sortir de casa amb el temps just per arribar a la sortida i més aquest any que no tenia cap necessitat de colocar-me be. Com cada any la meva mare m'acompanya a peu a la sortida. Li encanta l'ambient de la marató i estic segur que aniria igualment a veure la sortida encara que jo no corres. La marató es com un festa. Una festa d'esport, de gent entusiasta, activa i motivada de totes les edats , de participació ciutadana i de donar a conèixer Barcelona als molts estrangers que venen cada any (prop del 50%). Aquest any ens vàrem acostar a veure les Quatre columnes de Puig i Cadafalch, recenment restituïdes i manades tirar a terra per un dictador espanyol que ens hauria fet un favor a tots si no hagués nascut mai, i del qual no val la pena ni posar el nom.

En els moments previs a la sortida l'emoció està a flor de pell. Si es la primera vegada, t'envaeixen els dubtes de si seràs capaç d'acabar-la, i si has entrenat per una marca concreta , repasses una vegada i una altre l'estrategia que tens pensada per la cursa, sempre amb el dubte de si hauràs fet les coses correctament. En qualsevol cas saps que es l'hora de la veritat i que es el moment de veure els resultats d'un entrenament de mesos.

Per primera vegada em presentava a la sortida sabent que faria un temps pitjor que l'any anterior i per tant sense la pressió i la motivació que això representa. Arribem uns 10 minuts i la meva mare em tira algunes fotos mentre molts corredors van amunt i avall atabalats. Son un minoria per que quasi tothom està ja situat al seu calaix de sortida. Últims consells per megafonia i sortida. Em despedeixo de la meva mare que em diu, "si et canses molt, plega", com si hi hagués algú que no es canses corrent una marató...
Em poso pràcticament al final de tots els corredors i amb la intenció de seguir les llebres de les 4:30. Les llebres son corredors que porten uns globus vermells i que guiats per GPS porten el ritme adient per fer la marca que indiquen els seus globus. Tardo 13 minuts en arribar a la línea de sortida i quan hi arribo les llebres m'han agafat molta distància per que m'he quedat desplaçat cap a un costat i els de davant meu no avançaven. Els primers 3 kilòmetres em dedico a atrapar les llebres, cosa que no em costa gaire per que el ritme es molt lent. Sobre el km 2 veig un corredor que ja torna enrere. Sempre em crida l'atenció aquesta gent que plega tant aviat i m'agradaria saber que els hi ha passat. Pot ser s'han torçat el turmell o ves a a saber que.
Poc després d'atrapar les llebres em trobo corrent al costat d'en Miquel Pucurull, com sempre amb la seva samarreta de corredors.cat. En "Pucu" es una legenda viva de l'atletisme català. Porta corrent la marató ininterrumpudament des de fa 30 anys i sempre ha treballat per popularitzar aquest esport. Amb més de 70 anys acabarà la marató tranquilament. Passem pel Camp Nou i en "Pucu" crida: visca el Barça!. Alguns contestem: visca! no gaires per que molts dels que ens envolten son estrangers.

Arribem a la diagonal i passem el km 5. Primer avituallament, i a continuar que tot just comencem. Hi ha uns japonesos animant als seus amics amb un cartell molt divertit que diu: "Imposible is nothing, Chuck Norris never run a Martathon" Al km 7 no aguanto més aquest ritme tant lent de les llebres i decideixo tirar al meu aire encara que més tard no el pugui aguantar.

Després d'una estona passem pel 10 i ja baixem de nou cap a Plaça Espanya i la Granvia. Un corredor que va en un grupet els hi diu als seus col.legues "ei jo tiro més ràpid, ja ens veurem al mur" i tots els que estem al voltant i sabem que es el mur riem. El mur està situat del km 30 al 35. Tothom que ha corregut una marató sap que es un punt fatídic, ja que quan hi arribes portes molta estona corrent, les forces ja estan molt minvades i l'arribada encara es veu molt lluny. Aquest any fins i tot es va crear el grup "ajudans a superar el mur" al Facebook i que tenia com a finalitat que la gent vingués a animar en aquest punt tant crític.

Enganxem la Granvia i fins a Passeig de Gràcia punt on hi ha molt de públic. El Passeig de Gràcia tendeix a fer pujada i s'ha de fer amb tranqulitat. Grups de música animen el pas dels corredors. Passem per la Sagrada Família i tombem en direcció a la Meridiana. Quan hi sortim es impressionant de veure aquesta avinguda tant ample, tota pels corredors. Des de fa estona corro redera de dos corredors anglesos que deuen rondar els 60 anys. Arribem sobre el km 18 on ens creuem els que ja tornen des dels final de la Meridiana i que passen pel punt de la mitja marató. Alguns ens allarguen botelles d'aigua que els hi ha donat en l'avituallament del 20. He d'anar amb compte per que el pas es estret i fa pujada i alguns corredors s'aturen i et fan anar malament. Al pas pel km 20 veig a l'Alexandra Panayotou aturada al marge i animant als corredors. Crec que l'adjectiu que millor pot descriure a l'Alexandra es "ultracorredora solidaria". Sempre es proposa reptes de córrer distàncies enormes amb la finalitat d'ajudar alguna causa. Per exemple, l'any passat va creuar el pirineu en 12 dies i fent 1000 km, o l'any 2009 va fer 220 km en solitari non stop de Palafrugell a Barcelona, o la Barcelona Santiago de 1200 km en 21 dies. La que pot ser es més curiosa es la Montserrat- Matagalls-Montserrat, feta també el 2009 en només en 26h, es a dir a 13h per cada sentit.

Passo per la mitja en 2:10, 18 minuts més lent que l'any passat però amb millors sensacions del que m'esperava. El tram que segueix es bastant agraït per que fa una mica de baixada. Travessem el Pont de Calatrava i baixada fins a la Granvia. Ara el que pot ser es el tram més aborrit, que es arribar al 25 situat a Diagonal Mar. Un cop al 25 primer avituallament que hi ha menjar agafo taronges i un plàtan i camino uns metres per menjar-ho tranquilament. Al engegar les cames fan mal però un cop en marxa ja no es noten. La Plaça de les Glories està increiblement animada, amb música i molt de públic animant i cridant als participants. La baixada per la Diagonal cap al 30 s'em comença a fer llarga, però estic content per que pensava que patiria més per arribar aquí. Faig un esforç per aguantar sense parar i arribo al pas del 30 en 3:08. Menjo de nou i ara em costa molt engegar. Per cert que aprofito per destacar l'organització de la prova. Pràcticament frega la perfecció i es nota l'esforç per fer les coses bé. Comparat amb
Paris on vaig córrer l'any passat, els superem en tot. Quan jo arribo als avituallaments han passat la major part de corredors i no falta absolutament de res i el voluntaris s'esforcen per ajudar-te com si fossis el primer.

Cap al km 32 , apareix el temut mur i les meves cames ja no poden més. Començo a caminar a estones. Cap al 33 m'avancen les llebres de les 4:30 i el petit grup de corredors que els segueixen. No em plantejo ni intentar seguir-los. Em costa arribar al 35, punt on un a noia de l'organització ens anima amb les paraules justes. Torno a córrer amb més ànim i arribo a la Plaça Urquinaona i d'aquí a la Plaça Catalunya on s'inicia una baixada cap a la Catedral, Plaça Sant Jaume i Les Rambles. Arribo a Colom (km 39) d'una bona tirada i ja veig la meta a prop. Enfilo la Ronda Sant Pau i ja estic al meu barri, passo per davant de la meva escola de petit per tombar a Sepúlveda i enfilar a darrera recta fins a l'arribada. Als últims km apart del públic s'afegeixen nombrosos corredors que ja han acabat i que animen als que encara estem en cursa. A l'arribada, al km 42 m'esperen uns animadors molt especials, l'Arnau i la Tessa em criden i m'animen, enfilo
la darrera recta amb les fonts de Montjuïc al fons i la bona sensació i l'alegria d'haver superat un nou repte. Cinquena marató de Barcelona acabada en 4h i 45 minuts. El meu pitjor registre però ha valgut molt la pena.

Pel que fa als altres Senglanassos, l'Olga Llaona ha entrat per sota de 4h i amb molt bones sensacions en un temps fantàstic de 3h 58 minuts que acrediten la bona forma física que té. I en Jaume millora una mica el temps de l'any passat amb 4h11". Per altre banda l'Enric Sabaté que aspirava a baixar clarament de les 4h no va tenir el seu millor dia i va aturar el crono en 4h i 7 minuts.
I bé, a veure si us animeu l'any que ve i ens veiem a l'altre banda del mur, a la recta d'arribada d'una de les maratons més maques del món, la nostre.

Podeu veure temps, fotos i vídeos nostres accedint a aquest enllaç i introduir el nº de dorsal.


David , dorsal 13524
Olga , dorsal 15423
Jaume dorsal 15431

Pins