Un dia rodó.
Feia dies que em ballava pel cap la frase que em va dir en Pins quan va programar aquesta excursió, “ Montserrat la gran desconeguda”
Jo pensava que no n’hi havia per tant… total quatre turons pelats amb forma de penis de pel·lícula porno…
Però , com tantes vegades … ( per sort) estava equivocat.
El dia va començar amb un quasi ple al quinze, érem onze… baja érem molts , vam quedar a la 8 a
De Figueres en vam sortir 6 amb els cotxe d’en Tene, ( te un collons de cotxe que fots un cop de dits i et surt un seient a la zona del maleter…. Apostoflant) En Bananes, Victor, Batlle, Lluis Robert i en Tene.
De Barcelona… en Pins, l’Enric, l’Olga i en Josep…. I en Jaume de Girona.
Ens vam endinsar a la gran desconeguda… ( jo amb el meu escepticisme de trobar-hi res que em despertés interès, però predisposat a sorprendrem) no vaig tardar gaire a donar-me que per a mi era una gran desconeguda…. E n lloc de trobar-me un paisatge pelat i amb poca vegetació… de cop m vaig trobar a amb un paisatge Garrotxí, amb cingleres transversals , balmes, unes cloterades fondes on el sol hi fa un entrar hi sortir i d’aquesta manera fa que els boixos hi abundin.
Unes pujades i baixades que posaven a prova “les michelencs” , d’inici no entenia que per fer 12 km, hi estesin tant…. No vaig tardar gaire a entendre-ho.
Després de passar una bona estona a l’ombra, vam trobar un clap de sol per esmo
rzar, fins aquell moment ja m’havia sorprès gratament la flora de Montserrat…. El que no em pensava era que em sorprendria la fauna.
Mentre feia la tercera o la quarta mossegada de l’entrepà de ventresca…. Pel mateix corriol d’on havíem vingut en surten quatre espècimens d’homo sapients , una barreja molt ben feta dels germans Dalton….. Torrente i l’entrenador Camacho.
El que ens va deixar més estorats va ser el comentari que va fer-se entre ells …. Perquè crec que es van pensar que no els enteníem…. El que sembrava que portava la veu cantant… que a diferencia dels Dalton era l’alt. Va dir…. Amb un to semi burlesc…. “Con la de sambres que hay , va y se meten a almorzar al sol” …… aiiii és en aquests moments que maleeixes el timbaler del bruc….
Entre pujades, baixades, una bona conversa i alguna que altre imprecisió amb el GPS Android d’en Pins , ens vam plantar a al mirador de Sant Jeroni, cim més alt de Montserrat amb 1236m.
Després avall vàrem començar a córrer fins a l'ermita del mateix nom i per unes escales cap al
Monestir … un lloc que m’encanta, on s’hi barreja la força del que és capaç de construir la fe, amb l’empenta del nostre País.
Després d’una visita de metge a
Robert.
1 comentaris:
Estas travasias si son perfectas porque uno se olvida de todas las cosas que lo estan agoviando a uno en la vida, yo espero un dia poder ir a una expedición como esta.
Publica un comentari