14/6/11

Cap de setmana a Font Romeu



Estimats senglanassos, sóc en Màgic i és un honor debutar com a cronista en aquest espai i explicar-vos el fantàstic cap de setmana que hem passat a Font-Romeu. Primer cal dir que és un gran mèrit el fet de trobar-nos tanta gent, i més amb mainada. També ha estat un èxit trobar un apartotel tan adient pel que necessitàvem. En tot això cal felicitar una peça clan, en Pins, tan metòdic i eficient.

La nostra aventura comença el divendres, quan tots (menys els Puig i en Robert i l’Isidre, que arribarien el dissabte) vam arribar a l’aparthotel quan vam poder, carregats de bosses i maletes, com si ens haguéssim de quedar a França de per vida. La boira i la pluja no ens ho van posar fàcil. Finalment, ens vam trobar tots al passadís de l’hotel. Entre rialles i guirigáis vam iniciar una bonica tertúlia, tot desant tots els bàrtuls a cada habitació. Cal agrair a l’àvia de la Cristina les exquisides truites que ens vam cruspir entre tots. La conversa queda tallada per les corredisses dels nens i l’anar i venir de maletes, com en un aeroport. Al cap d’una estona vam sopar cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Vam anar a dormir aviat, cosa que demostra que ens anem fent grans. A l’endemà ens esperava un gran dia. Volíem pujar al Carlit, muntanya mítica de l’excursionisme català, imprescindible.

Ens vam trobar al hall de l’hotel tots els nois i la representació femenina, l’Anna Maria. Vam marxar de seguida, sense saber del cert quin temps ens esperava, però carregats d’il.lusió. Entre els nois vam fer un fitxatge revel.lació, en Joan Miquel, que de ben segur ha trobat un nou hobby i li espera una llarga carrera d’èxits J. Dos cotxes i un camí emboirat i ens trobem al pàrquing del magnífic estany de la Bullosa. No fa tanta fred però ens abriguem bé i comencem el camí. Aquesta excursió la definiria d’excursió 10, perquè té tot el que esperem d’ una magnífica excursió: un camí que va pujant entre rius, rierols i estanys (un estany toca amb un altre tota l’estona), neu a mig camí , cosa que li dóna bellesa, grimpada final (per donar emoció) i una vista a dalt de tot espectacular. Pel camí anem trobant racons cada cop més bonics, fem fotos, xerrem i xerrem, ja que la muntanya uneix molt. Quan portem una estona, ens adonem que el camí és una hora més llarg del que ens pensàvem! Les cares d’alguns ens fan riure! Ho sabíem o no ho sabíem? Seguim endavant, el camí és tan bonic que cada cop estem més emocionats. Comencem a albirar a la llunyania el cim del Carlit, amb força neu per l’època. Tots diem que dret que es veu, allà hem de pujar? Trobarem neu? Sort que al grup n’hi ha de més experimentats que altres i això dóna molta confiança al grup. Quan portem molta estona de feina feta i estem al punt clau de l’ascensió, trobem un rètol en francès que diu “accés difícil, reservat als experts”. Un altre moment clan, un fart de riure, no només hem de fer una hora de més de camí, sinó que és difícil i per experts! La cosa promet! Comencem a trobar molta neu pel camí, un error i ens anem daltabaix! El nostre grup és divers i hi ha gent més preparada que altra,( però tots carregats d’il.lusió, ja que cap no havia pujat al Carlit) anem pujant i pujant, amb esforç. Anem seguint els passos del de davant i anem a parar a una altra pujada amb neu, amb un daltabaix considerable i un estany glaçat a baix. Una caiguda aquí implicaria anar a petar de caps a l’estany. Impressionants vistes, una bellesa espectacular, un altre món, podríem dir. Tenim el Carlit a sobre, comencem a grimpar i sort que ens ajudem els uns als altres. Després d’un esforç arribem al cim! Impressionant vista per les dues bandes del cim. Es veu la Pica d’Estats per una banda i el Canigó i el Puigmal per l’altra. Veiem estanys, muntanyes, és indescriptible. Tenim la fortuna de trobar un sol home a dalt, que molt gentilment ens fa fotos de grup. Quin moment únic fer-se una foto de grup a dalt d’un cim així. És un privilegi estar en un lloc així, amb una gent tan maca i un grup tan unit. Tenim també la sort que l’home se´n va i estem molta estona sols dalt del cim sense que vingui ningú. Frases com “això no es paga amb calers” o “val la pena ser viu” aquí dalt tenen tot el seu sentit. Entre abraçades i rialles, ens adonem de que bé que estem i ens sentim i de com més units estem que mai. Iniciem el descens, ràpid i bastant segurs. Hem de retrobar les nostres famílies i dinar junts si pot ser. El nostre deure de pares de família ens reclama! Refem tot el camí, tornem a trobar la neu, els estanys, els rierols i el bosc i ens tornem a trobar al cotxe. 15’5 km hem fet i han passat unes 6 o 7 hores. No està malament. Tots coincidim que ha estat un cim memorable i una gran experiència.

Arribem a l’hotel i cadascú retroba la seva família. Allà ens assabentem de que al matí les dones i els nens han anat al parc i que els Puig i en Robert i l’Isidre han arribat amb èxit. Ja hi som tots. També sabem que la Tessa ha pagat la fiança de totes les habitacions, donant una gran mostra de generositat i fe en la nostra netedat! , ja que tornar malament el pis vol dir perdre la fiança.

Dinem, reposem i ens trobem a la tarda, per anar al Parc Animalier dels Angles. Amb una filera de 7 cotxes arribem allà i ens adonem d’un fet indiscutible: la diferència d’hàbits i horaris dels catalans de França i dels catalans del sud. Trobem el parc tancat. Cap problema, tornarem! Els nens no patiran cap complex ni trauma, ja que demà tornarem! J. Decidim anar al Llac de Puigcerdà, tot pregant que el temps no ho espatlli, ja que tota la setmana hem patit pels capricis de la meteorologia. Tenim tots els ingredients d’una tarda en familia: lloc bonic, grup magnífic, nens i nenes jugant i fent entremaliadures, parc infantil, pipis inoportuns… Què més es pot demanar? Això tampoc no es paga amb calers. Anem a la plaça del poble i trobem en Ramon Pellicer, del TN de TV3. Les dones estan al.lucinades, els homes estareu d’acord amb mi, suposo, que no n’hi ha per tant. En aquell moment prenem una de les decisions més encertades de tot el cap de setmana: seure i fer el toc. Reposem i gaudim d’una cosa que es va perdent: veure jugar la mainada al carrer i poder xerrar amb bons amics. Al cap d’una estona anem al súper a comprar el que necessitem i tornem a l’hotel. Anem a sopar i dormir aviat, ja que no ens aguantem drets. No hem parat en tot el dia.

Al diumenge, alguns encara tenen forces per anar a córrer. Tot un mèrit. Altres tenim seny i dormim per refer-nos. Quan hi som tots anem al Parc d’Angles, on avui sí està obert. Després de pagar conjuntament iniciem la ruta. En comparació al parc de Molló, aquest és més gran i millor. Trobem isards, muflons, senglars, marmotes, cérvols, daines, rens, etc. Hi ha moments molt bonics, on veiem que la mainada s’ho passa molt bé, i els grans també. Ens fa il.lusió a tots, sobretot el moment que donem menjar als cérvols. Cal destacar també els óssos i els bisons europeus, que no es veuen cada dia! També alguns vam poder veure de lluny els llops. Cal dir que és admirable la funció d’aquests parcs, però també ens adonem que són com “reserves índies”, una mostra de la fauna que hem perdut als Pirineus. Que bonic seria anar a buscar bolets i trobar-te tot això. Perillós, diria algú, però autèntic. A Maçanet, quan veiem senglars fem un retorn a aquell món encara salvatge i natural, una natura que encara perdura autèntica i lliure.

Després anem a dinar a una típica zona de picnic i anem al llac de la Bullosa. Allà veiem centenars de cotxes aparcats. Els duminguerus també hi són a França. Aparquem on podem i fem l’excursioneta pels prats del llac. Anem trobant vaques, cavalls, poltres, rierols, prats… tot molt bonic. Els nens van jugant, saltant i fent de les seves. Tan enjogassats són els poltres com els nens, sobretot l’Arnau Sánchez. Fem una bona volta i tornem als cotxes, on hi ha una família de cavalls que es deixen tocar. Com que ens hem adaptat a l’horari francès ens queda mitja tarda per passar i decidim anar quasi tots a Montlluís. Aquest poble és un símbol de l’opressió que patí la nostra nació, quan es va fer el Tractat dels Pirineus i se´ns va dividir en dos parts. Una humiliació. És un recinte emmurallat per protegir-se de possibles atacs de l’altra banda dels Pirineus. El poble és petit i bonic. Seiem a fer el toc i reposar i ens adonem que encara s’hi parla català, ja sigui per la convicció nacional del cambrer o perquè la pela és la pela. Tornem a l’hotel i sopar i dormir aviat. Estic al.lucinat de la bondat que hem fet a la nit. Ens fem grans.

El dilluns es presenta plujós. Farem poca cosa. Hem de deixar el pis net i en perfectes condicions, sota pena de perdre la fiança que gentilment va pagar la Tesa. Quina pressió. Un error i quedarem davant dels nostres amics com uns bruts o uns vàndals. A més, per extensió, tot Maçanet sabria que som uns bruts. Suposo que per convicció o per por deixem el pis més net que si fos nostre. El moment que la mestressa de l’hotel passa revista és intens, qui la cagarà? Qui quedarà retratat? Per sort tots som gent correcta, recuperem la fiança i les finances dels Sánchez-Riera tornen a l’alça. Només en Pins es va deixar un jersei. Tot bé! Sortim tots els cotxes, fem una visita llampec a Llívia (on algú em podria dir què vam veure?) i després a dinar a Ripoll, gràcies a les gestions d’en Robert, sempre tan eficient, on va saber combinar noves tecnologies (mòbil Internet) amb les velles influències (familiars, contactes) i va saber trobar un restaurant adient, tres estrelles. Allà vam fer un bon tiberi i una conversa excel.lent. Vam començar a fer nous plans i a somniar en repetir aquesta estada tan bona, a repetir aquest clima d’amistat i convivència en un marc paradisíac com el de la Cerdanya. Hem quedat molt contents d’aquests dies. Repetim-ho de seguida! Això no es paga amb calers! Família, amics i excursions, què més volem? Una abraçada.

Màgic.