Mitja crònica de la Diada.

Després d’una certa incertesa del com i de quina manera organitzàvem el dia de la diada, tot es va encaminar cap a una bona direcció, ha estar una bona diada. El fet que l’endemà fos el primer dia de col·legi, va fer que molts haguéssim de fer equilibris... però ja ho diuen no es pot estar a l’altar i a la processó, i a vegades es vol estar a tot arreu i no s’és enlloc.

Vam quedar a dos quarts de set al pàrquing ( hem de reconèixer que l’hora  ja esgarrifa una mica). A la plaça ja m’hi esperaven, en Marc, en Carlos, en Lluis, en Victor, en Rafel, en Jep  i en Bernat. (Anècdota : en Bernat és la primera Diada que ve a caminar, i el seu pare l’hi havia dit durant la setmana, “diumenge ens hem d’aixecar a dos quarts de 8”,  i ell responia “dos quarts de 8, tant aviat”.... llavors dissabte en Jep es va assabentar que s’havia quedat a dos de set  i quan li va dir a en Bernat... la resposta va ser: “ no, si a dos quarts de 8 ja m’anava bé”... ( a mi em va fer gràcia)

 Ens repartim amb dos cotxes i amunt fins a la Forestal.... agafem els trapaus i amunt cap a la collada dels pous, un cop allà veiem pujar tota la colla del Centre Excursionista Maçanetenc , que aquest any pugen amb cotxes fins al Moixer .

Al roc del comptador , ens trobem la gran senyera que l’associació cultural Barra d’en Rotllant va fer el 2002, i que una colla de voluntaris cada any pengen un parell de dies abans de la diada. És un goig veure la Senyera en el punt més alt de l’Empordà, i hem de saber reconèixer i agrair l’esforç i la perseverança d’aquest grup de patriotes de Maçanet.

Un cop allà el discurs...

Aquesta setmana, quan vaig saber l’enèsim atac a la nostre cultura i en particular a la nostre llengua, vaig sentir uns moments de frustració. Uns moments Mouriño....perquè ens entenguem, i em vaig començar a preguntar:

Perquè no entenen que tenir un estat amb diferents llengües i nacionalitats, és un patrimoni a protegir. Perquè manipulen la realitat dient que a Catalunya els catalano parlants no dominen el castellà. Perquè fa tants anys que ens intentem explicar i justificar a Madrid d’una cosa tant simple com és ser diferent. Perquè no entenen que si no utilitzem el català com a llengua vehicular a les escoles, el castellà se’l menjarà com el peix gros es menja el petit.

Però després d’uns quants “perquè”....em vaig intentar imaginar el grau de frustració que van passar els nostres avis o pares, quan la dictadura va esvair l’esperança de la república. I ja no parlem de la frustració que alguns aquí presents deuríeu sentir al veure que passaven els anys i no canviava res. Passats aquests moments de reflexió assenyada, però inoperant . Em va venir la rauxa....

Què collons... la resposta a totes aquestes preguntes només és una: No ens respecten tal com som i ens volen uniformats i servents. Portem molts anys encallats amb aquell vers del Poeta Maragall :“escolta Espanya la veu d’un fill que et parla amb llengua no castellana”, No ens han volgut escoltar mai, ens hem explicat de totes maneres....ells tenen una visió imperialista. Hem de saltar a l’últim vers: Adéu Espanya.

Però també hem de fer autocrítica, si hi ha una paraula que ha marcat molt els moments crucials de la nostre història, ha estat divisió. Mentre ells, després d’enllardar-se de fàstics durant quatre anys, es posen d’acord amb 15 dies per a canviar la constitució i d’aquesta manera posar aigua al vi al nostre autogovern. Nosaltres som incapaços de trobar una manera conjunta de canalitzar políticament el nostre emprenyament.

Aquests anys d’orgia econòmica, no han anat bé per a res... quan anava a cacera, en Siset ja ho deia: un gos fart no caça. Ara és un moment de menjar poc i pair bé, de moure’s poc però en la bona direcció. Aquesta nova realitat econòmica que ens tocarà viure, ens farà ser més pobres materialment, però ens destaparà l’olfacte.

Deixem-nos ja de collonades,i com va dir en Guardiola, si ens aixequem aviat, molt aviat , i ens fotem a treballar.

Aquest país és imparable.

Visca Catalunya 

Llavors, després de cantar “els segadors”, amb una energia col·lectiva significant, vam fer ruta tots junts carena enllà, la carena sempre ens ofereix un espectacle, a la part del Rosselló hi havia un mar de núvols que et convidava a llançar-t’hi. I a l’Empordà, entre boirines i calitja s’intuïa un dia de calor.

Després d’esmorzar plegats, ens vam separar, ells feien tota la serra fins a dona morta, i nosaltres vam saltar cap al puig del Broser, just a la collada després de les piques de Sant Martí, en el canvi de camí, ens va desaparèixer en Marc.... després d’esperar-nos uns breus instants que podrien comportar un pipi (breus, però multiplicats per les camallades que devia fotre en Marc!!!), es van convertir en una distància insalvable...per les nostres veus. En Pumarola va agafar la iniciativa d’anar-lo a buscar ( amb el risc que sol comportar aquest fet a les pel·lícules),  després d’alguns intents, per part dels que esperàvem, de fer aquella estona més distreta.... amb comentaris com : “els de la colla gran si se’l troben,  es pensaran que ens hem emprenyat... pensaran: pocs i mal avinguts”.  En Pumarola va tornar... sense en Marc.... però amb noticies... : “ és molt lluny” va dir.

Passats uns instants, tots miràvem la baga de la collada, esperant veure el cap arrissat d’en Marc, però no va ser així, la silueta que s’anava dibuixant era la d’una barreja entre “  un hombre llamado caballo” i  en Milin.... finalment va ser en Milin, resulta que anava avançat del grup i en Marc el va trobar. Llavors li va ensenyar el camí i  vaja que en lloc de perdre’n un el vam guanyar.

Va ser un plaer poder disfrutar dels coneixements de l’Emili i la seva companyia , ell que havia crescut al mas d’en Serra, ens va traslladar una visió més crua i menys bucòlica del que era viure en aquell racó de món.

Un camí de l’estat molt canviat ens va dur a la mina de ferro i un cop allà  vam passar per sota d’un parell de faig molt grossos i ens vam endinsar a Fraussa. El camí és una mica brut, però es passa. La font del Broser no donava per tots i no ens hi parem gaire estona, a més els mosquits se’ns carden  cada cop que ens parem. És any de mosquits i d’insectes, potser el mal temps del juliol ha fet que tot eclosionés  a l’hora.

Els deu últims minuts d’en Bernat potser li van semblar una hora,( No pateixis Bernat, la teva percepció era l’encertada, era el teu pare que tenia el rellotge espatllat)

A l’arribada a La forestal tots tenim la mateixa impressió:  És més llarg del que sembla el Camí de l’Estat.

Continuarà...falta la Diada infantil i el dinar al Molí amb els Segadors interpretats al violí per en Pau Vial.