26/12/12

Imatges aèries del Fau




He estat fent una mica d'investigació per veure com ha evolucionat l'entorn de l'Ermita del Fau en els darrers anys i he trobat imatges aèries força antigues. Resulta que l'any 1956 l'excèrcit dels Estats Units va fer fotografies aèries de tota la superfície de Catalunya. Aquesta base fotogràfica la te actualment  l'Institut Català de Cartografia que les ha posat a l'abast de tothom a la seva web i son d'una qualitat força acceptables.

Aquí a sota us he posat una primera imatge de l'actualitat, una del 2002 i la del 1956. Si cliqueu sobre la imatge la podeu ampliar a mida real. De la del 1956 es poden deduir unes quantes coses força interessants:

  • La casa principal de la rectoria conservava tots els sostres, excepte el de l'annex sud-oest que ja havia caigut.
  • A menys de 30 metres de les dues construccions pràcticament no hi havia cap arbre.
  • Tota la zona compresa entre el coll i l'Ermita estava molt neta d'arbres. N'hi havia, però molt escampats.
  • Davant de la façana nord-oest (la que trobem en arribar) hi havia un prat força llarg, d'uns 50 metres, lliure d'arbres. Actualment està cobert de pins, la majoria joves.
  • A l'oest de les dues construccions es poden detectar dues formes clarament fetes per la ma de l'home. Una es un rectangle d'uns 15 metres de llarg, que no dedueixo que pot ser, i l'altre es una feixa amb forma d'arc.
  • Al sud del coll es poden veure diferents feixes i prats.
A la imatge del 2002 tot això es indetectable, la vegetació s'ho ha menjat. Fins i tot sembla que a la façana nord-oest els arbres encara es tiraven més a damunt de l'Ermita que en l'actualitat.




Totes les imatges extretes de l'ICC.

12/12/12

1ª Jornada de treball Ermita del Fau

El dia 8 de desembre  va passar quelcom molt bonic, una cosa que cada vegada que he viscut personalment m'emociona. 

Veure com una colla de persones treballen de manera desinteressada per un mateix objectiu, no te preu.

El Fau sempre ha estat allà dalt, hi hem anat a veure-hi les formigues al setembre, hi hem pujat des de Maçanet per la Cursa del Fau, n'hem sentit pregaries: "Mare de deu del Fau, doneu-me un marit siusplau, sigui ronyós, sigui pollós mentre el que jo vulgui fos"...
Però tot hi tenir-lo present, i ser un referent espiritual o de paisatge per molts, el conjunt arquitectònic ha estat conjuntament amb Sant Cristòfol dels Horts els grans oblidats. 
Sant Cristòfol del Horts ja és irrecuperable, però amb el Fau encara hi som a temps. 
Certament son ermites que estan al terme d'Albanyà, però l'obertura de la carretera de Costoges ha fet que els Maçanetencs  les tinguem mes a mà.Dissabte vam posar-hi el primer granet de sorra, però en faran falta forces granets per a evitar que caigui. 
Tant la rectoria com l'església estan amb un nivell de inicial de degradació,  que pocs diners i l'esforç voluntari d'uns quants pot evitar la ruïna.
La cursa del Fau que organitzem cada any ens dona uns petits ingressos, i també comptem amb la col·laboració dels ajuntaments d'Albanyà i Maçanet. Però ens enfrontem amb un repte on els diners són un complement, però el que realment ho farà arribar a bon port és la determinació i la voluntat dels que vulguin suar una estoneta sense esperar cap recompensa material.

En un moment on el regne del materialisme dels últims anys ens està deixant el seu funest llegat, és un bon moment perquè dintre la modèstia ensenyem als nostres fills que moure's del sofà o del plaer immediat, i treballar per obtenir fites i recompenses conjuntes , pot ser la millor lliçó que en treiem de tot plegat.


Aquesta vegada érem una desena, us emplacem al dia 29 de desembre a venir.
Us garantim feina assegurada, perquè per sort o per desgràcia és dels pocs llocs que no s'hi arriba amb cotxe. 

Robert Oliva Urtós



























11/12/12

Sopar dels Senglanassos 2012





Hola amics senglanassos!! Us faré la crònica del sopar dels senglanassos d’aquest any 2012. Amb la il.lusió d’anar al meu primer sopar senglanàs, em dirigeixo a la Quadra a quarts de deu. Ens trobem allà una bona colla d’amics de sempre, units en aquesta ocasió per la nostra afició a l’excursionisme i la natura. En un menjador destinat exclusivament per nosaltres, hi trobem caminadors d’elit, caminadors ocasionals i alguns que han vingut avui caminant de casa al restaurant. Moment de retrobament i d’alegria, amb bona conversa des del primer moment, tot esperant els que han anat a la quina. Seiem a una taula en forma de U i ens van portant plats, seguint parlant de temes engrescadors, ens hi fem a veure qui xerra més, per exemple de política (el moment s’ho mereix). Amb la panxa plena, en Lluís ens passa un muntatge amb les fotos de tota la temporada. Finals d’any, moment de passar revista a moments viscuts intensament, envoltats de natura i bons amics. Bona idea aquesta de fer un sopar quan s’acosta Nadal i fer balanç de les fites aconseguides, amb la gent que t’hi ha acompanyat. En aquest moment et vénen els records de tot allò que tant ens va fer riure i gaudir. També és moment de recordar el que no s’ha fet, perquè no sempre ha sigut possible realitzar el calendari previst, perquè cada vegada tenim més feina a casa, per exemple. O també ens ha passat que no hem fet quelcom perquè no hem previst que no hi ha enllaç entre el Cadí i el Pedraforca, gran anècdota de la temporada, eh Lluís? JTambé hem recordat com la nostra mainada es va fent gran, de forma ben ràpida i ens adonem que ells també comencen a fer cims, que van agafant el nostre relleu, com per exemple vam fer a Bassegoda o al Fau, ermita objectiu de restauració, sobre la qual projectem ara grans plans. Recordem la cursa del Fau, que cada any surt millor, moment de més intensitat, de més activitat d’aquesta colla excursionista. També veiem imatges de les excursions que ha fet algun de la colla pel seu compte. Tot plegat fa una munió de bones imatges, d’escenes d’esport i amistat. També ens adonem que estimem amb passió la nostra terra. Sempre sentiment i natura aniran de la mà. I si fins ara hem viscut emocions, ara ve el moment de riure, amb el “pongu”. Cada un de nosaltres ha portat un regal embolicat i l’hem deixat en una caixa. Repartim un número a cada un i triem un regal per ordre de número, però tenim l’opció de canviar-lo pel d’algun que ja l’ha agafat. Tothom ha triat i alguns paquets han canviat de mans diverses vegades. Pots passar d’un paquet diminut a un de gegant, d’un de lleuger a un de pesant. Anem obrint els paquets d’un en un i cada moment és de suspens, perquè no sabem quina malifeta ens hauran fet, regalant-nos alguna relíquia, algun objecte que va viure èpoques més glorioses, però que ara es podria qualificar de kitsch. Realment algun regal és com treure’s un mort de sobre i això ens provoca moments de gran conya. Segons què et toca és un fart de riure. Per exemple el gerro estil xinès que va a parar a les mans d’en Batlle, que havia començat el joc triant el regal més petit, però que després de passar per diferents amos va anar a petar a les mans d’en Gerard, no gaire més afortunat, en veure que era un anell que creiem que no tindrà gaire valor en una hipotètica taxació. Espectacular el moment en que en Titius adquireix el gerro de vidre, de cementiri segons diu algun. No gaire més afortunat és en Pins, que després d’un lleuger relaxament en veure que li toca una ampolla de vi s’adona que l’etiqueta d’aquest vi no és precisament de la denominació d’origen Empordà, sinó d’un “cuerpo” que coneixem molt bé en aquest poble. Tot això provoca rialles interminables, com quan surt el càntir de l’Esteve, la joguina picamans per animar en Puig a les curses, o el llibre “yo el rey” etc. D’altres vam sortir bastant airosos del joc, com el cotxe decoratiu d’en Víctor Domínguez, el gat coll-llarg de l’Emma, el meu dòmino infantil (que les meves nenes agraeixen amb il·lusió), les tasses de la Cristina, etc. Això sí que és reciclatge, senyors! J Objectes que van tenir vida, però que ara estaven en desús recuperen de cop protagonisme. Espectacular. Fins i tot algun objecte ara presideix un lloc destacat en alguna casa o “en algun menjador”. Resumint, un sopar genial, un moment feliç. Un final sublim per una bona temporada d’èxits, tot fent plans pel nou any: Garraf, la Salut de Terrades, Andorra, etc són ja els nostres objectius, perquè mai no en tenim prou. Aquest esport enganxa.
Finalment, ens despedim i alguns de nosaltres ens dirigim a l’Horta, on descobrim la “rumba albanyanenca”, qui ho havia de dir.
Tot baixant la mateixa nit cap a Girona a altes hores de la nit, em trobo dos enormes senglanassos, però de quatre potes, paro el cotxe i se’m queden una bona estona al costat. Una imatge bucòlica, per acabar la nit. Encara hi ha natura salvatge. Estimats amics, bones festes a tots, tot desitjant-vos un bon any 2013, ple d’èxits esportius i personals.
Màgic.





                            

                             
 











Víctor Puig Tri-Campió de la Copa Catalana de Marxes de Resistència


Un any més, i ja en van tres de consecutius, en Víctor ha completat la CCR com a campió de Catalunya. Després de recórrer aproximadament 1000 km per tota la geografia catalana, va assolir els darrers punts que li faltaven a la ultima prova, la Marxa del Garraf. Us adjunto la crònica d'aquesta marxa i un recull d'imatges de l'any.




Matagalls - Montserrat
Si anomenéssim un Senglanàs de l'Any, sens dubte aquest títol recauria sobre en Víctor (Tene dixit).



Felicitats campió!

Pins





Pujant el Montmell a la 7 cims


El dia 11de novembre del 2012, dia de la Festa Major de Maçanet, quan molta gent anava
a dormir, sobre les tres de la matinada, jo ja m’ aixecava per anar a fer la darrera marxa de

la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2012,  la MARXA DEL GARRAF, per altre part
també tenia el valor afegit, que fent la caminada assolia els punts necessaris per ser, per
tercer any consecutiu, campió de Copa Catalana.
Sobre les 5,15 hores ja sóc a Gava, aparco el cotxe i vaig a recollir el dorsal i altres obsequis,
degut a la lentitud de l’ entrega de dorsal fa que arribi a la sortida quan ja ha començat  a sortir
alguns participants, veig una llarga cua per sortir, però tinc la sort que els companys del CEI ja
els toca sortir, i hen fan “colar” i ja començo a caminar. Fem el tram planer de sortida de Gava i e un moment ja comencem a enfilar les primeres rampes, que ja no s’acaben, fins el 1er control, aproximadament el quilometre 10, després d’ aquest primer control on per culpa d’ anar amb tots els companys del CEI, tinc que  sortir a tota velocitat amb un “donut” a una mà i un got de “cacaolat” a l’ altre, agafem el camí de baixada fins el poble del Garraf, segon control i esmorzar, bocata i un trago de ví del porró, tornem a pujar, fem pista, tercer control, gominoles, seguim planejant fins una pista  amb baixades i “repetxons” fins arribar el quart control i dinar,  més o menys, sobre

les 11,30 hores, un mica aviat, però hi ha gana, bocata botifarra i un altre trago de ví i amunt cap el
Puig de la Comella, última pujada del dia i de la Copa, arribem a dalt el mateix moment que un fort
ruixat de pluja que dura el temps de possar-te el “Gore tex”, anem baixant passem el següent control,
i ja agafem direcció  el Castell d’ Eramprunyà, i abans d’arribar-hi canviem de dirreció i tot avall fins
arribar a l’urbanització de La Sentiu, últim control i al cap de 2 quilòmetres tornem arribar a Gavà,
passem per sota l’ arc de l’ arribada, final de la caminada, i campió de la Copa Catalana de Caminades
Mola dels Quatre Termes
de Resistència 2012.
VÍCTOR PUIG
MARXA DEL GARRAF 45 KMS  8,36 HORES
CAMPIO DE COPA CATALANA DE CAMINADES DE RESISTÈNCIA  273 PUNTS.

8/10/12

Matagalls - Montserrat 2012


Arriba la Matagalls-Montserrat la prova més mítica de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, aquest any a la sortida només tres Senglanassos, en Josep Batlle, en Pere Gich (que ja és pot considerar Senglanàs) i un servidor Víctor Puig.  Som a Coll Formic a la base del Matagalls, lloc de sortida, recollim tarja de pas i xip de cronometratge,  jo tinc hora de sortida a les 16:27, els altres uns 10 minuts més tard, ens anem apropant a l’ arc de sortida,   vaig saludant amics i coneguts, sobretot del CEI, va arribant l’ hora de la sortida, anem agafant posició, el rellotge oficial marca les 16,27 h ,   endavant comencem a caminar, tenim 84 kms per endavant fins arribar a Montserrat.

Camino per el Pla de la Calma, fins arribar el km 8, on hi ha el primer control i la primera modificació del recorregut respecte altres anys, el control giro a la dreta i  ens ajuntem tots tres senglanassos, fem una pista molt llarga i en forta baixada, on no puc seguir el ritme d’en Pere i en Josep i segueixo sol fins a Aiguafreda, arribo el primer avituallament on trobo l’ amic del Centre Excursionista Llançanenc, Joan Bellido i anem fent camí junts.   Fem la pista en forta pujada fins a can Janot i passem el control 2 més endavant el control 3 i arribem el segon avituallament coll de Poses, allà trobo en Pere i en Josep amb la mala noticia que en Batlle està malament de la panxa i decidim arribar fins a Sant Llorens Savall on hi ha l’ avituallament més important de la caminada i tenim el soport d’en Bananas, en Josep després passar-ho malament per arribar a Sant Llorens decideix que per ell s’acabat la Mn2012, en Joan i jo sortim primer de l’avituallament i després de 5 kms en Pere ens agafa,  ell decideix portar    un ritme superior i segueix tot sol, en  Joan i jo arribem a la pujada direcció La Mola, on hi ha el segon canvi del recorregut, no es puja per el típic i dur camí de sempre, sinó per una llarguisima i durísima pista fins arribar primer el control i al cap de 1,3 kms el famós avituallament dels Donuts (hi ha Donuts) i ja portem 60 kms.  Passem l’ urbanització del Caball Bernat, l’urbanitzacó de les Pedritxes, pujem a la casa nova de l’Obac i baixem fins a Vacarisses, ja s’ha fet de dia i ja tenim Montserrat a la vista, últims 10 kms, anem caminant ara ja amb més cansament, dolors i mals, passem Monistrol de Montserrat i ja només queda els últims 3 kms de forta pujada fins el final, parlo amb en Joan i decidim que marqui un ritme lent per anar pujant i arribar sense cap més problema,  la primera fase de pujada més dura ja la passem, després ve la zona del tub i finalment la pujada de ciment de la cova, passem el costat de l’ estació del cremallera i les últimes escales fins l’alfombra vermella de la arribada, com sempre molt ambient i aplaudiments de la molta gent que hi ha com cada any a Montserrat.
Finalment donar les gràcies a l’amic d’en Pere que ens ha portat fins a Collfornic, en Bananes per el soport i el super avituallament de Sant Llorens Savalls, i la Montse, que tot i tenir en Josep mig mort a Figueres, ens recull a Montserrat
Pere Gich – 14 h. 59 min. 12 seg.
Víctor Puig – 17 h. 06 min. 17 seg.
Joan Bellido – 17 h. 21 min. 20 seg.
Josep Batlle – abandonament.

Víctor Puig  

15/9/12

Diada 2.012

Aquest vespre fent la crònica de la sortida programada per la Diada, no sabia si parlar de l´excursió o bé parlar de política ,que no en sé .... . Val més que parlem d'excursionisme,  perquè de l'altre tema EL POBLE JA VA DIR LA SEVA: èxit total de manifestants a Barcelona a la tarda; èxit total a la Marxa de Torxes de Figueres el dia anterior, etc.. Ara  toca ser pacients, ser ferms i constants....
De la sortida caminant, amb poques paraules es podrà resumir, èrem 4 gats per part dels Senglanassos: en Carles Pumarola, en Robert, en David Alabau de Figueres i en Lluís.
Vam sortir a les 7h del matí cap a les Salines amb la Paquita Urtós i en Pere Oliva i ja vam anar de dret fins al repetidor, on ens esperaven una vintena de membres del C. Excurionista Empordanès.
Allà vam fer llegir els manifests de cada any i vam cantar els Segadors. Aquest any, possiblement amb una mica més de sentiment!!! Tot seguit, els del Centre Excursionista van continuar per la carena fins al Coll de dona morta i nosaltres vam baixar caminant ràpid fins a Maçanet.
Quan vam arribar a les Salines ens vam trobar en Jep Batlle que s´estava entrenant d´amagat per anar a la Matagalls (que et vagi bé Jep).
Esperem que l´any que vé poguem ser una mica més de colla al matí. No hem de perdre els bons costums, encara que costi aixecar-se aviat, recordeu en Guardiola.


A continuació us passo els dos discursos que es van llegir i unes quantes fotos de l´excursió, de la Marxa de Torxes i de Barcelona a la tarda.

Som i serem!!!

Divendres 14 de Setembre 2012,  3er dia post diada.







DIADA NACIONAL 2012


Un altre any, una altre diada i ens tornem a trobar al cim del Moixer, per conciliar l'excursionisme amb el catalanism i poder manifestar la nostra voluntat de ser lliures i poder triar el nostre futur com a poble.

Enguany, es pot el futur amb una mica més d´optimisme. La sobirania com a estat propi està arrelant a la societat catalana a marxes forçades i cada vegada som més els que desitgem poder triar el nostre futur com a poble.

La crisis econòmica ha fet augmentar les polítiques centralitzadores del govern de Madrid i al seu torn, també s´han alçat les típiques veus crítiques amb Catalunya i els catalans, en aquest cas i les més recents, les dels presidents autonòmics de La Rioja, de Galícia ,de Madrid i d´Extremadura: que si els catalans demanen calers i els extremenys paguen; que si potser els hauria anat millor quedant-se amb els portuguesos i no amb els catalans; que si pasaran por encima de mi cadaver; que si els moviments separatistes faran crèixer la desconfiança amb Espanya i farà crèixer la prima de risc etc... Només sentim queixes, insults i menyspreus cap a nosaltres i a la nostra llengua. No hi ha cap veu que s´alci a Espanya que demani respecte per nosaltres i faci callar aquestes mentides continues, premeditades i manipulades.

Estem patint l'efecte d'una mala gestió de la transició democràtica, on es van crear unes autonomies que ni per història ni per tradició existien i que es van crear per acontentar a tothom, però com sempre els més malvistos i malparats som nosaltres els catalans.

La pregunta que em faig és, fins quan permetrem aquesta situació de menyspreu cap a Catalunya? Fins quan tolerarem que ens amenacin ?Fins quan no serem capaços d' aixecar-nos i dir prou? Fins quan haurem de justificar-nos per parlar en la nostra llengua en el nostre territori? Fins quan no podrem decidir què fer amb els nostres propis diners i en què els invertim? Fins quant aguantarem aquesta ambiguitat dels nostres polítics? Per quant una força política catalanista que ens aglutini a tots?

Després de 298 anys d'ocupació tenim prou arguments per dir que no hi ha solució possible. O bé acceptem ser espanyols i per tant renunciem a la nostra llengua i acceptem l'expoli fiscal i el dèficit d'infraestructures o bé anem per lliures i proclamem l'estat propi. Termes mitjos no poden existir a l'estat espanyol com s'ha demostrat. Senzillament perquè no hi creuen i per tradició no ho han practicat mai. Es tracta d' un estat centralitzador i unitari.
Som la seva darrera colònia. Ells ho saben i en són plenament conscients. Van perdre sudamèrica, una vegada expoliat tot l'or i la plata; van perdre Cuba i amèrica central, amb totes les matèries primeres com el cafè , el tabac i el cacau; van perdre Guinea, Portugal i les Filipines. Ara ,estan acabant d' exprimir-nos a nosaltres perquè saben que el temps se´ls acaba. No han sabut cuidar-nos, respectar-nos, ni explicar el nostre fet diferencial i ens han expoliat de manera premeditada . Han invertit xifres escandaloses en infraestructures on no s´havien fet estudis de viabilitat econòmica, quan aquí, que tenim la frontera i la porta cap a Europa i a les exportacions, tenim carreteres i infraestructures viàries que fan pena. Han promogut campanyes d'exclusió de productes catalans i fins fa poc no han volgut publicar les balances fiscals.

Pertant avui, diada nacional, tenim l'oportunitat de dir PROU a aquest expoli fiscal i de començar una nova etapa, de manera pacífica, on hem d'exigir un respecte cap a les nostres persones, a la nostra cultura, a la nostra identitat com a país i a la nostra llengua.
Una etapa nova que no ha de ser en contra de ningú, sino que ha de ser en favor nostre.

Som un país amb diferents sensibilitats respecte la sobirania, perquè de sempre, hem estat terra d'acollida i les nostres famílies les formen persones de comunitats i orígens ben diversos. Però precisament per aquest motiu ens hem enriquit com a éssers humans i tenim més capacitat que altres pobles per respectar, comprendre i ajudar els altres. És a dir, no som només catalans, som ciutadans del món , veïns i amics dels que ens envolten, malgrat tenir punts de vista diferents.

Som un poble obert a tothom, que només vol caminar sol, dignament cap al seu futur, al costat dels seus veïns, amb tolerància i solidaritat mútua, sense sentir-nos continuament maltractats i menyspreats.
Pertant estem totalment legitimats per demanar en aquest acte, aquesta tarda a Barcelona i en el nostre dia a dia, la llibertat pel nostre poble.
Catalans i catalanes: siguem valents, no siguem ambigus,que aquest camí ja no s'atura i no té volta enrera.

Endavant cap a la INDEPENDÈNCIA i visca CATALUNYA!!!!!



24/8/12

Crònica Cursa del Fau





Hola amics senglanassos! 

Sóc en Màgic i us faré la crònica de la V Cursa del Fau, des del punt de vista de caminador. Amb l’emoció de viure la cursa per primera vegada, em presento a un quart de set del matí, ben matiner, al pàrquing, on faig la inscripció i agafo el dorsal. A mesura que ens acostem a les set del matí va arribant cada cop més gent, ja siguin caminadors o gent que va a ajudar als controls. Això promet. A les set, hora oficial de sortida, comencem. Passem la Cardona, creuem la carretera de Tapis i cap a la Farga. Amb en Gerard, en Víctor i l’Anna Maria havíem quedat en anar a caminar, féssim el temps que féssim, però de mica en mica ens anem emocionant i decidim avançar el grup majoritari, a veure si fem un bon temps. Agafem un camí cada cop més enfiladís passada la Farga. Allà tothom va fent el que pot segons l’estat físic. Arribem a St Pere dels Vilars, després Can Granja i cap als Gessos, on els crits d’en Figa en veure’ns ens indica que ja hem arribat al primer control. Ens ofereixen aigua, meló, plàtan… com s’agraeix trobar bon ambient i menjar refrescant!! Comprovem un tret característic d’aquesta cursa, trobar els amics als controls i poder fer una breu però agradable conversa mentre et refresques. Ara ve un tram que ens feia il.lusió.
Si els Gessos era bonic, la ratllera de Tapis encara més. La ratllera és aquella línia rocosa que es veu sobre Tapis, fart de veure-la dinant a Can Mach. Gràcies als organitzadors i voluntaris de la Cursa, s’ha recuperat aquest espai, fent-lo apte per la Cursa, treient sotabosc i bardissa. Un tram meravellós, amb sensació de balconada, es veu l’Empordà i sobretot Tapis. Encara avui estic descobrint llocs de Maçanet que no coneixia i això que a la ratllera el meu pare hi havia anat a caçar mil vegades. El camí passa arran del daltabaix i anem pujant pujant, on trobem en Luqui fent fotos en un lloc estratègic, amb unes vistes fascinants. Des d’aquí sentim un petard, els corredors ja surten de Maçanet!! Ens desviem i anem pujant, en direcció als prats del Bac i després al Bac on la Cristina Oliva, convertida en paparazzi, ens fa més fotos. Vistes del Canigó, de la Gavarra, etc. Enfilem cap al Fau, amb la il.lusió que

 


els corredors no ens atrapin. Arribem al Fau, emblemàtica ermita, que depèn d’Albanya, però molt estimada a Maçanet. Actualment ha perdut el seu esplendor, ja que abans s’hi feia missa, s’hi feien festes i aplecs, on el jovent es reunia i es divertia, on hi venien músics sense solfa, com el meu avi Jan, amb l’acordió amb el seu germà Xicu, o violinistes d’Albanyà. Abans aquí s’hi treballava el bosc, “s’arrastraven” pins, o sigui s’arrossegaven els troncs amb el matxu fins al camí per vendre’ls al nord d’Europa. Avui dia, tenim la sort de tenir els organitzadors de la Cursa del Fau que
volen rehabilitar l’ermita, arreglar-la perquè aguanti molt de temps més. Es destinarà un euro de la inscripció de cada participant a això i esperem que els ajuntaments de Maçanet i Albanyà hi posin tanta il.lusió com ells, a més dels corresponents diners  promesos per poder-ho fer realitat. Organitzadors, us felicito per tan bella causa. Arribats al Fau trobem el segon control, on trobem un ambient també molt agradable i més aigua, meló, síndria, plàtan… És fantàstic fer un esforç físic a la muntanya i no haver de portar ni motxilla ni aigua ni res. Cal dir que el segon control és molt sacrificat, perquè van haver de pujar l’aigua i el menjar a coll, sense poder-hi portar el jeep a dalt. Com deuen pesar les síndries!!! A més es va estassar el terreny al voltant del Fau i ara s’hi veuen unes vistes fantàstiques, teníem tot l’Alt Empordà als nostres peus!! També s’hi ha plantat una estelada nova de trinca, onejant al vent, lluent, premonició dels nous aires de llibertat que arribaran. I és en aquella estelada on el primer corredor m’avança.


Quedo meravellat de com poden córrer tan ràpid aquesta gent. Acte seguit ja arriben el segon i el tercer corredors. Aquesta gent no té temps ni de beure i ni dir ase ni bèstia! Serem algun dia com ells? Som bons caminadors però serem bons corredors? Qui ho sap. Ens dirigim cap a la carena, cap al Castell del Bac de Grillera. Enfilant, enfilant, tenim vistes genials a dues bandes, cap al mític Bassegoda (m’encanta aquesta muntanya)  i la Mare de Déu del Mont i cap a Canigó, Fraussa, Salines… El Castell del Bac també va viure millors moments, ja que del castell no en queda res, excepte el rocam i les vistes excel.lents. És un lloc imprescindible per tots els qui som a Maçanet. 360 graus de vistes, no saps ni on mirar de tan bonic que és tot. Ens van avançant corredors i ho trobem molt divertit, ja que ens hem d’anar apartant, és una manera genial de viure una cursa des de dins aquesta de fer coincidir caminadors i corredors. Crec que més d’un caminador esdevindrà corredor. Els corredors van patir força en aquest tram, ja que allò puja de valent. Els vam animar tan com vam poder. També caldria animar la gent de Maçanet a pujar aquí dalt a animar-nos a tots.


Arribem al Puig de la Gavarra, punt culminant de la Cursa. Més vistes fantàstiques aquí en concret sobre el mas La Gavarra i Tapis. Anem baixant baixant amb vistes a la Fiola, Can Damond, Costoja, etc. Cada tram que passem és diferent!! No t’avorreixes, el paisatge canviant, variat, no sabria dir quin més bonic. Arribem al tercer control, la Casilla. Més conversa, més menjar. Sort en tenim. Aquí m’acabo d’animar i començo a córrer, com un més d’aquest grup de corredors. Aquí l’organització ha fet un tram fantàstic per córrer, enmig dels arbres, per un camí estret, esquivant obstacles, fins a Tapis, on hi ha el quart control, on ens assabentem que algun corredor s’ha lesionat i s’ha retirat. El meu suport des d’aquí, forma part de l’esport saber-se recuperar i tornar-hi ben aviat. Seguim el riu, passem el mas del Sabarrès, agafem el camí vell de Tapis i cap a Maçanet. Últim esforç, fem aquest camí preciós seguint el riu, passem el pont vell i amunt cap a l’abeurador, on en Pins ens fa més fotos,  el cinquè control, que ens dóna forces per acabar d’arribar al poble, on a la font d’en Xampí ens espera una autèntica benvinguda, amb tothom rebent-nos, amb música, menjar, tot alegria. Sensació de tornar a casa, de ser ben rebut. Ens ho mereixem, carai!! Nosaltres hem trigat unes quatre hores i mitja i estem molt contents del nostre nivell. Hem aconseguit fer la V Cursa del Fau, la que diuen que és la millor Cursa del Fau de totes les que s’han fet.

I això és gràcies a gent decidida, voluntària, amb ganes de fer coses, gent que estima l’esport en general i Maçanet en concret. Gent com en Jep Coromines, en Lluís Genover, en Pins, l’Emma (autora de la pàgina web) i sí senyor, quan un fa les coses ben fetes s’ha de dir. 

Quan diem l’organització hem de dir noms concrets, gent que es lleva ben d’hora i fa feina, feina ben feta. I a aquests noms hi hem d’afegir el munt de gent que ha participat anant a estassar, a marcar i desmarcar camins, a pujar menjar i beguda als controls, gent que ha anat als controls, gent que  s’hi ha deixat la pell i no puc dir tots els noms perquè em sabria greu deixar-me’n algun. A tots moltes, moltes gràcies per fer possible un any més aquest somni que es diu Cursa del Fau. Per molts anys, Cursa del Fau!!! Una abraçada a tots!!!