26/3/12

Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

Sensacional marxa la del dissabte a les Muntanyes de Prades. Recorregut exigent i molt ben traçat, amb força pista però també bons trams de corriol, la major part del temps dins del bosc.  Un recorregut que permet veure en un dia els paratges mes destacats de la Serra de Prades.

Després de la preceptiva recollida de dorsals i samarreta ens trobem amb en Víctor que alhora ja s'havia trobat els seus divertits companys del CEI. Anem cap a la sortida i saludem en Juan Diego Martin, guanyador de la tercera edició de la Cursa del Fau, i que es classificarà tercer avui,  que ens fa una foto. I al só d'un coet es dona la sortida a la marxa. Sortim a ritme tranquil però sense encantar-nos i ens poca estona ja sortim de la Selva del Camp per creuar una riuet que degut a les darreres plujes s'ha emportar part del camí obligant a baixar un esglaó important. Anem pujant per una pista envoltats de camps de conreu i oliveres i al cap d'una estona ja veiem la muntanya on ens hem d'enfilar. El primer objectiu es el poblet de l'Albiol, a 12 km. Després d'una zona que recentment s'ha cremat trobem al nostre davant una línia que s'ha de pujar pel dret.


Després d'esbufegar una estona arribem al cap d'amunt i d'aquí en no gaire estona al primer control, a l'Albiol. Mengem una mica i tirem, aquest cop de baixada fins a trobar el riu Brugent, conegut per les seves basses.
L'Albiol

Farena


La major part de marxadors es descalcen per travessar-lo i no mullar-se les bambes (que fan quan plou?) i després remuntem per un petit congost del riu fins a Mont-ral per continuar tot seguit fins al bonic poblet de Farena. Aquí mengem i agafem forces per atacar la dura pujada al Refugi de Cogullons, enfilat d'alt de tot de la muntanya. Després d'una hora i mitja de llarga pujada arribem al capdamunt, amb les cames una mica tocades. Hem recorregut només 29 dels 67 kilòmetres de la marxa, però ja hem fet la major part del desnivell positiu.
Mola dels Quatre Termes

A partir d'aquí el recorregut planeja més però sempre picant en amunt fins a trobar el La Mola dels Quatre Termes i després de passar una bona estona carenant en mig d'un paisatge molt pirinenc arribem al Tossal de la Baltasana, a 1200 metres d'alçada i punt més alt del dia. D'aquí baixada fins al Prades on a la famosa plaça porxada ens espera un merescut entrepà de botifarra. Son les 3 de la tarda, mengem, descansem les cames una mica i relaxem els ànims després de 7 hores de dura marxa per enfilar la part final del recorregut.

Arribada a Capafonts

Sortim de Prades per anar de baixada direcció al poblet de Capafonts, poble envoltat de muntanyes impressionats i punt de partida de la darrera pujada important de la jornada. Després d'un tram de pista ombrívola, que ens porta cap al fons de la vall, enfilem un corriol a trams amb molta pujada a trams més tranquil, per regalar-nos amb les vistes més maques del dia, dos salts d'aigua i el Pont del Goi, un pont de pedra natural que primer es passa per sota i després per d'alt.

En Víctor al pas del Pont del Goi

El Pont marca el final de la pujada i d'aquí planejant per dalt de la serra arribem al km 54 i ja tot el que ens queda es baixar de nou a l'Albiol i 10 km més fins a l'arribada d'aquesta bonica marxa per terres Tarragonines en un temps de 12h 41 minuts jo i en Víctor en 13h 17.

Us deixo un vídeo de la prova.

Fins la propera companys!




20/3/12

Excursió a Bassegoda







Hola amics! Sóc en Màgic i tinc el plaer d’explicar-vos la sortida a Bassegoda que vam fer el dissabte 17 de març. Vam fer una sortida en plan familiar, amb nens i tot. El primer obstacle que calia superar era sortir de casa. Preparar-ho tot, vestir la mainada i arribar a l’hora prevista al camping d’Albanyà. En el nostre cas, amb tres nenes, ja us ho podeu imaginar, encara no havíem vist la muntanya que ja estàvem fent una veritable gimcama. Vam trobar-nos allà a les 10’10 h amb en Pins, la Tesa i l’Arnau (que en breu podran contrastar la diferència entre un fill o dos), en Tene, l’Emma i en Joel, la Cristina i en Blai (d’una de bona et vas escapar Joan Miquel!) i en Víctor  Domínguez (a qui ja felicito ara mateix per haver tingut el mèrit i paciència per passar un dia “tan familiar”). Després de saludar-nos efusivament i de parlar una estona, vam començar a pujar per la pista emporlenada que porta al nucli de Bassegoda, al mas Can Nou. Pujant i pujant, vam apreciar unes grans vistes. 

Can Nou per la part de darrera.
Era el pròleg del que hauria de ser un cim preciós i majestuós, que teníem a l’agenda des de feia temps, ja que els que hi anàvem, excepte en Pins, i encara que costi de creure, no hi havíem estat. Alguns del grup, en dos dissabtes consecutius, hem pogut realitzar el tàndem Salines-Bassegoda. Pel que fa a les Salines, us convido a llegir la meva altra crònica que de ben segur en Pins tindrà la gentilesa de posar a la web. Tornant-hi, vam pujar per la pista, que els d’Albanyà recentment han emporlenat. Espero que els de Maçanet ens decidim a fer el mateix a les Salines. Al cap d’una estona, vam arribar a Can Nou. Allà semblava que el temps s’havia aturat. Se’ns va aparèixer un món rural, antic, ple d’encant. 

Vam començar el camí allà mateix, al costat del mas, després de tenir la prudència d’advertir els amos del mas que no tiressin l’arròs fins que no ens veiessin tornar. Ja prevèiem que el camí seria feixuc. No vam caminar ni deu minuts que ja vam fer la primera parada al refugi de Bassegoda. Antigament havia estat una escola. Imagineu-vos ser mestre en aquell indret! Un encant, però solitari. Vam esmorzar per agafar forces i vam continuar el camí pedregós i ple de curves que enfila cap a coll de Bassegoda. Això ens va estalviar agafar la pista, més llarga i calorosa. Ens vam agafar el camí amb moltes ganes, per contrarrestar el fet de que a la mainada li costava fer aquest camí tan enfiladís. 

El Canigó des del Pla Bataller

La Carina es va passar mig camí plorant, en Joel a les espatlles dels seus pares, en Blai a les espatlles de la seva mare, la Mercè penjant d’una motxilla. Tot això desmoralitzaria a qualsevol, però heu de saber que els que som pares ja estem acostumats a això i més. És una gimcama diària que donaria per un blog propi. 

No sabeu el que curteix fer una excursió amb nens. Us ho recomano. Quan en fas una SENSE ells no hi ha qui et pari! A mig camí, crec que les dones ja van entendre que no havien llegit la “lletra petita del contracte” i que la “passejada” que deia en Pins seria quelcom més que una passejada. De tota manera, amb molta il.lusió i fent parades vam arribar a coll de Bassegoda i vam acabar  d’arribar al prat de dalt, a tocar mateix del cim. 

Refugi Can Galan de Bassegoda
Les dones i els nens es van quedar en aquest prat, que té molt bones vistes. Vam fer fotos de grup i en Pins va decidir anar a buscar el jeep corrent, per portar després les criatures i les dones a can Nou. En Víctor, en Tene i jo vam pujar cap al cim, seguint el camí enfiladís. Vam girar cap a la dreta quan havíem de girar a l’esquerra, cosa que assumeixo personalment i això ens va portar a haver de fer la volta sencera a la cresta. 

Els meus companys, però, van saber valorar la bellesa de l’entorn, havent fet aquesta volta i que ens va permetre fer els dos cims del Bassegoda, separats per un daltabaix. Vam fer la grimpada final, amb cadenes i graons de ferro, cosa que va sumar emoció a l’ascens. Un cop a dalt, vam veure una vista impressionant, de 360 graus: Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, naixement de la Muga, torres de Cabrenys, Maçanet, les Salines… vall de Sant Aniol, Talaixà… Mare de Déu del Mont, Garrotxa… Santa Magdalena, l’Empordà… Amb els seus 1374 metres, el Bassegoda és una muntanya generosa en vistes, impressionant. 

Puig de Bsasegoda
Allà vam poder fer fotos, posar nom a les muntanyes veïnes i reflexionar sobre que bonica és la natura i la vida quan es fan cims com aquest. També vam comentar el fet que Marià Vayreda ambientés el seu llibre “la Punyalada” en aquestes terres i concretament un paràgraf en el cim, tal com diu una placa que hi ha allà. Jo m’he pres la llibertat de posar-vos el paràgraf per qui el vulgui llegir. Tot el que jo pugui dir sobre el cim i les vistes quedarà curt amb el que us pugui dir el gran Vayreda, que s’ajeia allà per inspirar-se i escriure:

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més enllà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades del Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades 

colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llançant ses branques a l'abim.




Després de quedar perplexos per l’escenari, vam veure un nen a la llunyania, al prat. Era en Joel i ens vam posar a cridar ben fort, saludant les dones. La sonoritat era increïble, haguéssim pogut tenir una conversa perfectament. En aquell moment, arribava més gent i vam començar a baixar, d’esquenes, agafats a les cadenes i els graons (entrebanc on agraeixo a en Tene que m’ajudés). La gana i les ganes de reunir-nos amb la família ens van decidir a posar-nos a córrer camí avall. Les dones i els nens ja havien marxat amb el jeep. Teníem pressa, no volíem arribar a mig dinar. 


Quan nosaltres vam arribar al refugi elles baixaven del jeep a can Nou. No ho podíem haver fet millor! Vam arribar quasi igual. Havíem fet el cim i tindríem les dones contentes! Vam entrar plegats a dinar a Can Nou. Com ja he dit, el temps en aquell indret s’havia aturat. El mas era un viatge en el temps. Ple de les eines que es feien servir antigament, dels escons per seure, la distribució de la casa, el lavabo a fora, etc. Eren les 3 de la tarda i ja tocava dinar. L’arròs era boníssim!! 
Sant Miquel de Bassegoda
L’amanida no ho sé perquè el verd i jo estem renyits. Ens van deixar repetir d’arròs tan com vam voler. Flam de postre. Magnífic grup per caminar, magnífic grup per dinar, reforçat per la incorporació dels Genovers, que van venir a dinar. Magnífica conversa, els nois amb els nois i les noies amb les noies. 
Els nois fent plans per noves aventures, les noies no ho sé, perquè estàvem tan engrescats en la conversa que no us ho sabria dir. La gent del mas eren simpàtics, però amb intermitents atacs d’ira si els nens es passaven de la ratlla. Com es feia antigament, sí senyor! El que no era antic en aquell ambient era la TV plana. Voler viure rústic no priva de voler alguna modernitat! Cafè, tertúlia, bon ambient i vam sortir del mas. Es començava a ennuvolar, feia un aire fred que per sort al matí no va fer, ja que el temps va ser bo i calorós. 


Per acabar, ja que les meves cròniques al final s’hauran de llegir per capítols, felicitar a tothom per haver posat cadascú la seva part per fer un dia molt especial i meravellós. Família, amics, natura, esport... què més podem demanar?  


Tan de bo la vida ens faci somriures com aquest ben sovint. Una abraçada molt gran a tots!!!

Salut i muntanya.
Màgic.


19/3/12

Marxa Castells de la Segarra





El passat diumenge 11 de maig es va donar el tret de sortida d’una nova edició de la Copa Catalana de Marxes de Resistència,   amb la Marxa dels Castells de la Segarra. En principi per part dels Senglanassos, érem només el “crack” Víctor i un servidor, però la meva sorpresa  va ser trobar en Bananes a la sortida. Feia temps que no coincidíem els tres en una Marxa i va estar molt bé tornar a córrer junts una estona. Per que una estona va ser el que vàrem aguantar el seu ritme implacable, ja que cap al km 6 va començar a guanyar distància poc a poc  i se’ns va fer impossible

seguir-lo. Era la primera vegada que en Bananes i jo participàvem als Castells de la Segarra , no així en Víctor que ja hi ha participat en quatre edicions.   Com alguns sabeu en Víctor l’any passat es va proclamar per segona vegada campió de la Copa Catalana ex aequo amb d’altres participants que van aconseguir finalitzar la major part de les marxes de que consta el calendari. Aconseguir el campionat es una prova de resistència, constància i força de voluntat i podem dir que en Víctor excel·leix en aquests termes. 


De sortida ens vam col.locar massa enrere del grup  i vam estar els primers 7 kilòmetres avançant participants pels marges fins a situarnos a la zona capdavantera, on tothom alternava la carrera amb la marxa. No va ser una tasca fàcil ja que el camí era estret i amb prou feines engolia els 2200 participants. Després del primer habituallament, al Castell de les Pallargues, amb un impresionant desplegament de taules per atendre els participants, la cosa va començar a escampar i vam poder agafar el nostre ritme amb comoditat. Als ser un terreny tant planer veus els castells per on has de passar a molta distància i amb el bon coneixement d’en Víctor del terreny va ser molt fàcil situar-me en la marxa. Al cap d’una estona vàrem trobar l’impressionant obra del Canal Segarra-Garrigues, completament sec. I trotant , trotant vàrem trobar un grup de col·legues d’en Víctor del Centre Excursionista Independent i vàrem anar junts fins al final entre divertits comentaris i força conya. El recorregut era gairebé tot per pista, alternant molt de tant en tant algun petit tram de camí en mig de quatre arbres escampats. Sempre en mig de grans extensions de camps de cereals, granges de porcs que captaves per l’olfacte molt abans que per la vista i poblets enfilats en turonets.

Després d’unes quantes hores a bon ritme vàrem arribar a Guissona, situat al  km 37 dels 54 del total de recorregut, amb força gana tot i ser les 12 del migdia. Vàrem entrar per on hi ha la immensa nau de l’Area de Guissona i després de travessar-lo de punta a punta vàrem arribar a pabelló on estava preparat un excel·lent dinar amb brou, entrepans de botifarra, tota mena de
begudes, donuts, cafè i de tot. Simplement fantàstic. Després de menjar i seure uns minuts vam reiniciar la marxa, aquest cop amb menys ganes de córrer. Un vent fred ens va sorprendre a la sortida de Guissona però va ser molt puntual i vam continuar amb un sol i una temperatura gens habitual per principis de març. 




D’aquí el recorregut es va fer una mica menys planer i al cap d’un parell d’hores ja albiràvem el nostre destí, Cervera. Però encara ens faltava superar uns quants obstacles que ens van comportar una bona volta, l’Eix Transversal, les vies de tren i l’autovia A2, per entrar a Cervera en poc més de 8h, aproximadament en el lloc 300 dels 2200 participants. Allà feia hores que ens esperava en Bananes, dutxat i polit havia volat literalment sobre el 54 km del recorregut, fent un temps  5:51 i situant-se al lloc 45.. Per part meva bones sensacions i moltes ganes de continuar amb les marxes que venen per davant.  D’aquí a 15 dies ens tornarem a trobar amb en Víctor per la segona prova de la Copa, la Marxa Selva del Camp - Muntanyes de Prades, amb un recorregut més exigent  i 67 km de distància.



Pujada a les Salines


Hola amics, sóc en Marc Vila i tinc l’honor de fer-vos la crònica de l’anada a les Salines el passat dissabte 10 de març. Després d’uns dies empipadors per culpa del vent, vam tenir la sort que aquell matí, cap allà les 8 o les 9 va parar de bufar. Vam quedar al Centre Cívic i de mica en mica va anar arribant la gent. Hi havia caminadors habituals i altres que quasi mai no van d’excursió. L’ocasió valia la pena, va aglutinar gent diversa. Quasi tots del poble o molt relacionats amb ell. Què unia aquest grup tan divers? La devoció o estima que es té a la Mare de Déu de les Salines. Fa un temps van robar la imatge que hi havia al santuari. Va ser un gran disgust per tot el poble, tan per qui creu com per qui no. La “princesa de les Salines” és patrimoni de tots, un símbol del poble. Tots els que estimem Maçanet estimem la Mare de Déu de les Salines, tots. I això es respirava en l’ambient. Davant un ultratge, tots units per superar-ho. Una lluita del poble en forma de caminada forta, amb una pujada molt llarga. Una excursió clàssica de Maçanet. Cap baixada fins al Santuari, tot pujada. Tot un símbol, també, de l’esforç i el sacrifici que s’ha de fer a la vida, quan es rep un contratemps. Vam sortir a les 10’15 h, pujant, pujant, fent camí, xerrant, fent bromes, explicant històries d’aquells camins, retrobant els amics que feia temps que no veiem. Gent diversa, com ja he dit, fins i tot en les edats. Cal felicitar a tots, sobretot els que mai no caminen ni per anar a comprar el pa, també els més grans i els més petits. Fou un dia molt bonic. El grup va anar pujant i pujant. Es van anar fent parades per reagrupar-nos i recuperar forces. A les 12’30 teníem la missa i calia afanyar-se. Va ser un plaer quan quedaven uns metres per arribar a la font de les Salines sentir el so de la campana que ens cridava. El santuari tenia vida en forma d’aquell so i ens anunciava que ja arribàvem. De ben segur ens esperava la gent que no havia vingut a caminar i que també cal felicitar, ja que la carretera que porta a les Salines està en bastant mal estat i en cotxe també es pateix. Vam parar a refrescar-nos a la font, un premi a l’esforç fet. Contents d’haver arribat, amb el plaer de fer esport, complint amb el deure moral de fer alguna cosa per tornar a tenir una imatge de la Mare de Déu. Ara a l’ermita hi ha una foto gran i molt bonica. Però cal posar-hi una altra imatge. L’ermita estava plena de gent. El mossèn, que també va venir a caminar, que també va patir el camí feixuc, va començar la missa. Ell també estima la Mare de Déu de les Salines, com un maçanetenc de tota la vida. I va fer una cosa important, va implicar tots els assistents a la missa a buscar solucions per finançar una nova imatge. Per tant, sense cap tipus de dubte, la Princesa de les Salines tornarà a presidir l’ermita, amb l’esforç de tots, perquè quan la causa és noble i la gent està unida, l’èxit està assegurat. Una missa molt bonica, amb el gest de donar la pau tots agafats de les mans, va simbolitzar la unió de tots. Finalment, cant dels goigs de la Mare de Déu, bella escena de devoció i sentiment de pertànyer a un grup, a un col·lectiu, que és el sentiment de ser de Maçanet. També repartiment de la sal beneïda. Sortint de missa, va tocar el merescut dinar, al restaurant o d’entrepà a fora. Alguns valents van tornar al poble a peu, per sort tot era baixada. Per acabar, bon temps, bona gent, bona sintonia de tots, bons propòsits de comprar una imatge a Olot. Entre tots, aviat tindrem el fruit d’això i podrem tornar a agafar el camí de les Salines, però amb una companya més, que ens omplirà a tots de joia i honor, perquè sabrem que estarem pujant a les Salines amb, ni més ni menys, la “gran i noble senyora i mare de les més fines, la nostra intercessora, la princesa de les Salines”.
Marc Vila