27/6/12






El proper 12 d'agost de 2012 a Maçanet de Cabrenys (Girona) organitzem la 5ª Cursa del Fau.
Acabem d'obrir les inscripcions online: http://www.deporbox.com/Evento/VCURSADELFAU
La Cursa del Fau és una mitja marató de muntanya que es pot fer corrent o passejant i que està esdevenint la cursa de referència a la comarca.
El Fau és un pic de l'Alt Empordà que divideix la serra de Les Salines de la del Bassegoda. En un dia clar es pot veure tota la plana de l'Empordà, Canigó i l'Alta Garrotxa.
Us animem a venir a competir o a fer una excursió. Trobareu també tota la informació a: www.cursadelfau.com
Enguany els organitzadors de la cursa volem col.laborar en la reconstrucció de l'Ermita del Fau, i destinarem 1€ de cada participant en aquesta obra de rehabilitació que també compta amb el suport de: l'Ajuntament de Maçanet de Cabrenys i l'Ajuntament d'Albanyà. Més informació d'aquesta acció: http://ermitadelfau.blogspot.com.es/

21/6/12

Travessa Cadí - Pedraforca



Hola amics senglanassos!! Sóc en Màgic i aquí teniu la crònica del meravellós cap de setmana que hem passat al Cadí-Pedraforca. Amb  un èxit rotund de convocatòria, amb un equip de gala d’11 persones, vam començar aquesta aventura el dissabte 16 de juny, al pàrquing de l’emblemàtic cim del Pedraforca. Des de Figueres van arribar en Pau, l’Esteve, en Lluís, en Jep Batlle, en Robert, en Tene, en  Víctor i l’Anna Maria, l’única representant femenina. Des de Girona en Jaume Fàbregas i jo. I des del cor del Garraf, en Pins. Tot un “drimtim” disposat a coronar dos cims imprescindibles en tot currículum excursionista: el Comabona i el Pedraforca, tots dos de més de 2500 m, fent part del circuit dels Cavalls del Vent, on suposo que aviat participaran els senglanassos més valents. Després de l’alegria del retrobament i de menjar una mica, vam començar el camí cap al Comabona, el cim més important del Cadí oriental i veí del Moixeró i de la Tossa d’Alp. Curiosament, en lloc de pujar vam haver de començar baixant, ja que fins al Santuari del Gresolet és tot baixada. Amb un camí ombrívol i amb moltíssima vegetació vam arribar-hi sense problemes, amb una conversa molt animada. La majoria, pares de família, a casa no podem dir tres frases seguides, amb les interrupcions de la mainada. Aquí imagineu-vos el fart de xerrar que ens vam fer! A partir del Gresolet, la cosa va canviar, va començar la pujada forta, amb poca ombra. Amb desnivell d’uns 1500 m fins a Comabona, la cosa agafada un altre caire. Primer per un camí i després per pista vam anar pujant i pujant el vessant sud del Cadí, sempre amb el desitjat Pedraforca al nostre darrera, visible de totes bandes. Vam arribar a la font de la Sardana, on vam emplenar les cantimploras i vam pujar per uns prats enormes pel dret i cada vegada més dret. Aquí el grup va anar perdent la conversa fluida i la gent es va anar separant, depenent del ritme de cada un. Vam fer un reagrupament quasi a dalt de tot, per agafar forces, en un bell prat amb vistes espectaculars al Pedraforca. Aquí en Tene es va “escapar del pelotón” i va protagonitzar una espectacular grimpada fins a la carena de sobre aquest prat. Tots bocabadats vam decidir passar per l’altra banda, pujant per un prat, dret però sense grimpada. Vam seguir pujant prats amunt i vam anar a parar al vèrtex del Cadí, amb un gran contrast paisatgístic. Mentre el sud del Cadí és de formes suaus i prats la vessant nord cau de ple, vertical, amb els típics contraforts rocosos que es veuen des dels pobles de la Cerdanya. Una vista espectacular des d’allà: mentre al sud vèiem el Pedraforca, Ensija, Rasos de Peguera, etc a l’est vèiem el Moixeró, les Penyes Altes, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, etc i al nord vèiem tot el Pirineu, des del Puigmal, Carlit, Puigpedrós, Tossa Plana de Lles i més enllà el Pirineu d’Andorra, Alt Urgell, etc. Ser a dalt de tot del Cadí és una experiència memorable, ja que veus el Berguedà i la Cerdanya constantment i alhora. Des d’allà vèiem també el Prat d’Aguiló, on hi havia el refugi on dormiríem aquella nit. Aquí més d’un ja començava a veure`s salvat, ja que el camí fins aquí havia estat dur, eh Esteve?. Abans de coronar el Comabona, vam decidir dinar, per agafar forces. Vam dinar al cantó nord, mirant la Cerdanya. Uns amb entrepans i altres ja més preparats, amb tàper de macarrons, com en Tene. Arribem al Comabona, amb més de 2500 m, amb una vista de 360 graus, amb un bon dia espectacular. Fem les fotos de rigor, amb l’estelada onejant. Ja la típica senyera l’hem deixada aparcada a casa. Corren temps més durs i radicals i les fotos ho han de demostrar. A partir d’aquí vam decidir anar en direcció Moixeró i seguir el camí dels Cavalls del Vent. Aquí l’Esteve, amb molt de seny i experiència, va decidir agafar el camí directe al refugi per pas de Gosolans. Nosaltres vam fer la volta carenejant i un cop a tocar del Moixeró, amb vistes a Bagà i a Penyes Altes de Moixeró vam girar en direcció a Prat d’Aguiló, ara amb la muralla nord cadinenca com a teló de fons. Cada cop feia més calor i més d’un hagués preferit anar amb l’Esteve. A mitja tarda vam arribar al refugi de Prat d’Aguiló, un dels llocs més bonics de Catalunya, al peu del Cadí, envoltats de cavalls i vaques i prats verds. Vam fer el toc a la terrassa del refugi, estàvem satisfets però cansats. Demà ens esperava un altre dia molt fort, havíem d’assolir el Pedraforca. Aquí, amics, la nostra història fa un gir argumental espectacular, com en tota bona pel.lícula. El guarda del refugi ens fa saber que no hi ha un camí directe fins al Pedraforca que hi passi des de mitja alçada, tal com era el nostre objectiu. Ens diu que si hi volem anar seria amb cordes, cosa que no hem previst i no estem preparats. Caldrà anar fins a on tenim el cotxe i tornar a començar. D’entrada decidim no anar al Pedraforca i deixar-ho per un altre dia. Aquí més d’un va respirar alleugerit, ja que la fatiga era evident. Vam anar a veure la suite on ens allotjaríem aquella nit. Una habitació per 12 persones, millor impossible. Ens vam dutxar, fent cua, d’un en un i per sort amb aigua calenta. A  les 8 ens van servir el sopar, amb la incertesa de què ens donarien aquesta gent aquí dalt, però amb la certesa que ens ho menjaríem, ja que la gana apretava. Caldo, macarrons al pesto i mandonguilles estil Pilar de la Pau i flam. Boníssim. Aquí en Lluís, amb una gran persistència i entusiasme, va mirar mapes i va buscar opinions d’excursionistes veterans. Van confirmar la versió del guarda del refugi. El Pedraforca se’ns escapava. Ja el faràs Lluís!! Havent sopat, vam anar a veure la posta de Sol. La paret del Cadí es tornava rogenca. Que boniques són les postes de Sol!! Lluís, tal com deia el teu pare, la vida són postes de Sol i caps de setmana!! Vam tornar al refugi i  després d’una animada conversa sobre política, economia, històries del Pirineu, contraband, etc la gent del refugi van tancar el llum, argument indiscutible per fer-nos anar a dormir. En Robert es va quedar sense poder cantar l’havanera que ens havia promès. Amb la lot a la mà vam anar a dormir, sense veure les formigues que també vivien a l’habitació. Els 10 nois i la noia vam dormir força bé a l’habitació, amb una mica de calor. Tots vam prometre no roncar i no fer pets, tot i que algun no va cumplir el primer. Cal dir també que de bon matí havíem tingut una bonica conversa al Gresolet sobre aquells individus que s’instal.len als pobles i fan fora els galls, els campanars, les esquelles de les vaques. Són aquella espècie invasora que trenca segles de tradició. A la nit el vam poder entendre una mica, ja que estàvem dormint envoltats del so de les esquelles del Ramat. Tot i això, el so era harmònic i constant i vam agafar el son. Jo em vaig despertar el primer i després es va anar despertant tothom, a trenc d’alba. Després d’un bon esmorzar i del corresponent pagament al guarda i d’una animada conversa amb una gent de Reus que havien corrigut tot el Pirineu, vam agafar el camí cap a pas de Gosolans, punt de pas clàssic fins al Berguedà. El camí, molt pedregós, es va anar enfilant i enfilant fins arribar a dalt de tot, amb unes vistes espectaculars a la Cerdanya. Aquest pas era el típic de la gent de Gòsol, a darrera el Pedraforca. Aquests anaven del seu poble a Bellver de Cerdanya i altres pobles ceretans per treballar, per exemple de segadors. També va ser un pas de fugida dels càtars i ara forma part del Camí dels Bons Homes. És un pas estratègic, i una excursió clàssica del Cadí. Com que no anàvem al Pedraforca, vam carenejar una mica pel Cadí, fent alguna altra cota més. Vam quedar a tocar del Pic de Costa Cabirolera i vam agafar la serra Pedregosa direcció Pedraforca. Prats verds immensos, vistes espectaculars i anar baixant baixant fins anar a buscar la pista fins al cotxe. Vam fer els últims intents de buscar un camí perquè en Lluís pogués realitzar el seu somni de fer el Pedraforca, però va ser en va. Hauràs de tornar-hi a anar, Lluís. Vam arribar al cotxe i vam anar a dinar a Gòsol, a l’altra banda de l’emblemàtic cim. És la cara oculta de la Lluna, és una altra perspectiva d’aquesta muntanya. Un bon dinar va completar el diumenge, amb una breu però intensa visita al poble. Ens quedava un bon tros per tornar a casa, amb el cotxe. Bé amics, us felicito a tots pels dos dies tan bonics que hem passat, per la vostra amistat i per l’harmonia del grup, les converses que hem tingut. Hem viscut intensament. Felicito especialment l’Anna Maria, per la paciència d’anar amb deu nois. No em vull imaginar un noi anar amb deu noies!!  També felicito en Pau, que tan jove s’ha adaptat tan bé a gent més gran i tot i anar de festa el divendres es va aixecar aviat el dissabte! També a l’Esteve, que va patir més que ningú però va assolir el cim del Comabona! A en Tene per l’espectacular grimpada que va fer i a en Lluís el felicito per la persistència que mostra per pujar al Pedraforca, que de ben segur li servirà perquè hi acabi anant, però això ja formarà part d’una altra història. Una abraçada a tots!!

Màgic.