11/12/13

Catorzena jornada de treball al Fau.

L’altre dia es va estrenar el documental “Entre el cel i la terra. La guerra dels Aiguamolls”,(
aquí us passo l’enllaç pels que no l’hagueu vist: www.tv3.cat/videos/4793311/Entre-el-cel-i-la-
terra-La-guerra-dels-Aiguamolls ) . Relata d’una manera excepcional com es va salvar aquest
espai, que mirat des de l’actualitat sembla impossible que algú poses en dubte el seu valor.


De seguida hi vaig trobar paral·lelismes amb l’actualitat, (no feia falta ser cap eminència per
trobar-ne). El més fàcil és que tant a nivell de país com a nivell local, cal que hi hagi gent
compromesa i amb esperit crític, que s’arremangui vers allò que creu tot i fregar la utopia.
En aquest documental hi ha una moment àlgid que a mi em va emocionar, i és quan en Jordi
Sargatal descriu el tresor natural que preserva els Aiguamolls de l’Empordà i ho fa amb tres
paraules: “la vida hi bull”.


Doncs dissabte passat al Fau es podria definir amb aquestes tres paraules. Perquè aquell
ecosistema d’una trentena de persones treballant i gaudint: les motos i persones amunt i avall
carregades de sorra com formigues, d’altres com cigonyes que fan niu fent la bastida per refer
el campanar, castors mecanitzats enllaçant visualment el Fau als quatre vents, focs que com
llampecs controlats van cremant brancada seca, i finalment tots com voltors afamats ens vam
abraonar a sobre de les botifarres de l’Esteve.

Això és vida i el Fau bull!!


La propera jornada serà el dia 4 de gener del 2014.

9/12/13

Tretzena jornada de treball al Fau del dia 8 de novembre
L’any passat, gairebé fa un any vaig escriure això:
El dia 8 de desembre  va passar quelcom molt bonic, una cosa que cada vegada que he viscut personalment m'emociona...Veure com una colla de persones treballen de manera desinteressada per un mateix objectiu, no te preu.
La cursa del Fau que organitzem cada any ens dona uns petits ingressos, i també comptem amb la col·laboració dels ajuntaments d'Albanyà i Maçanet. Però ens enfrontem amb un repte on els diners són un complement, però el que realment ho farà arribar a bon port és la determinació i la voluntat dels que vulguin suar una estoneta sense esperar cap recompensa material.
En un moment on el regne del materialisme dels últims anys ens està deixant el seu funest llegat, és un bon moment perquè dintre la modèstia ensenyem als nostres fills que moure's del sofà o del plaer immediat, i treballar per obtenir fites i recompenses conjuntes , pot ser la millor lliçó que en trèiem de tot plegat”


Doncs un any després,  m’ha agradat tornar a llegir la crònica de la primera jornada i poder fer aquesta sobre els forts fonaments que representen un any de feina. El repte inicial va ser important, personalment el veia com escalar un penya-segat..., pujar el material, tenir aigua per a les obres  ... però una de les coses que és més important a l’hora de portar a terme un gran objectiu ...és dividir-lo en petites fites....que juntes vagin donant forma i volum a l’objectiu final.
Doncs això és que s’ha fet amb un any de feina i junts de mica en mica hem anat suavitzant el penya-segat  cercant  enginys per a esmorteir-ne la pendent.  I m’agradaria donar enfasi a la paraula “junts” perquè aquest és un objectiu que només es pot portar a terme de manera col·lectiva.    Per tant, vençuda l’embranzida inicial, no podem relaxar-nos, cal que s’hi vagi engrescant gent gent. De fet ho tenim fàcil, a qui no li agrada gaudir de la millor vista de l’Empordà un cop al mes....? ( Sempre hi haurà el que preferirà: sofà –play-Catalunya des de l’aire)

Pel que fa estrictament a la jornada de Novembre, va ser un dia fantàstic d’hivern, d’aquells que quan el sol marxa has de córrer a posar-te el jec.   Ens vam trobar al pàrquing de Maçanet a dos quarts de 8, intentaré dir els que érem  amb el risc de deixar-me algú: En Pitu, en Met, en Jean, en Jep Batlle, l’Arnau, en Lluis, en Marc del Roquet  i el meu oncle Farlingo  que em va fer una il·lusió especial que vingués. 
També vam tenir la visita d’una representació del consistori d’Albanyà. Va ser una trobada molt interessant, els hi vam intentar transmetre com ens fa trempar el projecte Fau. No va caldre engrescar-los massa, ja en venien de casa.
 Va ser molt agradable per part meva retrobar-me amb un amic de la infància de quan anava a passar uns dies a can Mas d’Albanyà, d’on era fill el meu avi Miquel.Des de sobre la bastida ja em va semblar que era en Marc de la Canova, i mireu com n’és la ment de rebuscada, que només de veure’l em va venir al cap una retro-excavadora articulada de joguina que ell tenia, i que a mi els reis no em van portar mai.  
Llavors parlant amb l’alcalde jo em vaig identificar com un besnét d’en “Met de Can Mas”,  mentre li explicava com anava amb el Padrí a la Muga a parar l’enfila i  ens transportàvem mentalment a la fumada cuina de Can Mas, va tocar la sirena de l’esmorzar.  I sort en vam tenir perquè d’en Met de Can Mas se’n podria fer un llibre.

Vam ben esmorzar al sol com les sargantanes i després cadascú amb la seva feina ens van tocar la una.
La propera jornada és dissabte 7 de Desembre, serà una jornada que hi haurà feina per a tots, les motos han de pujar sorra, s’ha de canviar la bastida de lloc per tal de poder col·locar el xindri i refer el campanar....
No hi falteu... hi haurà...fum i on hi ha fum hi ha....



7/11/13


Dotzena jornada de restauració del Fau del dissabte 5 d’octubre

A l'avi Miquel li agradaven molt els Toros ...i jo recordo quan sortia de l'escola a les cinc de la tarda trobar-me'l dient "Oooolé... (amb accent del “terra-fort”, del seu Albanyà natal)” . Tot i que el veies gaudir mentre el torero feia servir la capa, us he de dir que li canviava el posat quan agafava l'espasa...i si era un torero poc destre...ell mateix apagava la tele i es cagava amb la mare...
Tot això us ho explico perquè d'aquella etapa me n'ha quedat un concepte: " Donar l'alternativa". Que si no tinc mal entès, això passava quan el torero tenia algun problema i havia de sortir un "novillero" (un torero novell) a acabar la feina.
Doncs això entra d’altres coses és el que va passar aquesta jornada de treball. A falta de paletes titulars... els “novilleros” Robert i Lluis van agafar la paleta. I s’ha de dir, disculpeu la poca modèstia, que ho vam fer acceptablement bé.
El grup cada vegada està més bregat, només d’arribar tothom ja ocupa el seu lloc. I si falta algú o ve algú per primera vegada, de seguida es reorganitza la feina.

En el moment d’arribar a dalt, s’hi respira la pau del bosc, no és una pau qualsevol...és una pau que t’embolcalla i fa que el cervell doni preferència a aquella intel·ligència que no controlem, que alguns científics l’han anomenada “emocional” . Segur que els Americans ( que ho estudien tot), ja tenen un estudi que certifica el que us descric i que a molts ens passa: El bosc ens absorbeix!!!
De cop i volta, com si haguessin arribat una brigada de barrufets traçuts, aquesta pau es veu substituïda per les diferents sonoritats de cada ofici.

De dins de la capella es comença a sentir el frec de les pales amb el terra que preparen el morter.
A la banda nord, el soroll dels trossos de teula inservibles quan peten a terra. Sovint precedits per una melodia cantada a trucs de paleta contra la teula: “Nas de barraca...sant Boi”. Aquesta canterella ha arribat a nosaltres passant de paleta a aprenent ..... i cantada al so de la teula ens ajuda a saber si la teula és bona per fer de canal o li tocarà prendre el sol com a coberta.
El “nyic-nyic” de la cúrria alerta els de dalt al teulat que ja puja la pasta.
Les típiques tres o quatre estrebades de corda, ens avisen que la pau se n’anirà del tot amb la necessària arrencada de les moto-serres.

A tot aquest conjunt de fresses fetes per eines o coses, també s’hi han de sumar converses, anècdotes i la novetat d’aquesta jornada; una cançó que sonava cada vegada que s’havia de posar benzina a la serra, i que s’enganxa tant...que no hi ha dia que els meus llavis no l’entonin en algun moment:
La playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel cantando con mi guitarra para ti Maria Isabel Coje tu sombrero i póntelo Vamos a la playa y calienta el sol Chiri bi ri bi, pom pom pom pom, chiri bi ri bi, pom pom pom pom


I amb aquest ritme acomiado la crònica i uns emplaço a venir el proper: Dissabte 9 de Novembre............. Chiri bi ri bi, pom pom pom pom, Robert Oliva Urtós

7/10/13

PUJADA AL PEDRAFORCA



El passat 31 d´agost vam fer una de les excursions més clàssiques de l'excursionisme català: vam anar al Pedraforca. En el meu cas era la tercera vegada que intentava pujar-lo i com diu la dita ... a la tercera, va ser  la vençuda.
 La primera vegada l'havíem de pujar amb en Màgic un mes de maig de fa uns 3 anys, en un dia que tots dos teníem festa. No va poder ser perquè va haver-hi una gran tempesta de  pluja i neu.  La segona vegada va ser l'any passat quan vam fer la travessa de dos dies pel Moixeró amb nit al refugi de Prat d'Aguiló. Com tots  recordeu, vam desestimar la pujada final al Pedraforca, seguint els consells del guarda del refugi.



Aquesta vegada ho vam provar 4 integrants dels Senglanassos: en Xelino, en Víctor Domínguez, l´Anna Mendoza i jo. Vam  quedar molt aviat, a dos quarts de cinc a Maçanet. La intenció era fer una pujada llampec estil Màgic, per tal de a les 17h tornar a ser a Maçanet. Havíem calculat de pujar en unes tres hores i baixar en un parell més.
Vam seguir gairebé al peu de la lletra l'horari que havíem previst: vam arribar a l'aparcament del mirador a 3/4  de vuit del matí i a les vuit en punt començàvem a pujar . Vam anar pujant i al cap de poca estona ja trobàvem el refugi Lluís Estasen . A partir d´aquí semblava fàcil, era qüestió d'anar seguint les fites i sobretot les senyals pintades.

En uns revolts una mica més alçats del compte, ens vam equivocar d'itinerari i vam seguir un parell de nois del País Valencià que anaven més avançats. Els vam agafar com a referència. Vam pensar que ells estaven prenent la ruta correcte, doncs anàvem trobant un camí trepitjat i  fites de pas.
Va resultar ser que aquell corriol que seguíem no era la ruta clàssica que volíem seguir pel Coll del Verdet, si no que vam anar a parar a la Collada del Teuler. És a dir, ens en vam anar fins a l´extrem més al nord de la serralada del Pedraforca, per després anar carenant fins al Coll del Verdet i fer l´ascensió clàssica.


Malgrat aquest error, vam poder fer una ascensió més esglaonada i vam poder gaudir de moltes més vistes que per l'altre itinerari. La carena era espectacular , amb vistes a Saldes i a tota la serra del Moixeró. Anàvem recordant la caminada de l'estiu passat.

A mida que vam anar avançant ja ens vam anar trobant tota la riuada d'excursionistes que pujaven al Pedraforca. Era la multitud que pensàvem trobar, però que també crèiem haver deixat enrera.
Tot i això, la grimpada per la canal de Verdet es va poder fer bé i sense perill per les aglomeracions.
En general, vam trobar aquell tram de pujada molt divertit i amb poca dificultat, sempre que la pedra no estigui molla i hi hagi bon temps.

Vam anar pujant i en poca estona ja ens vam trobar al cim. En Víctor, l'Anna i jo anàvem aturant-nos fent fotos a aquell paisatge que ens va encantar. En Xelino anava més avançat i l'anàvem cridant per si estava bé. Quan vam arribar a dalt, vam veure que no havíem d´haver patit per ell: estava xerrant amb tres mosses del Berguedà com si es coneguessin de tota la vida, vaja, com en qualsevol conversa que ell pot tenir a la Cova de Maçanet.
A partir d'aquí, quedava el més divertit, la baixada per l'emforcadura.  El descens per la tartera era complicat però a l'hora engrescador. Era inevitable no caure. Tots vam relliscar unes quantes vegades.
Gent del territori, ens van comentar que s'estava estudiant la possibilitat de prohibir el descens per la tartera, pel desgast que això suposa per la muntanya, ja que cada any, es desplacen milers de metres cúbics de terra del seu lloc original.
Quan vam arribar a baixa al pàrquing vam dinar i a mig camí ens vam parar a fer un cafè. Vam arribar a Maçanet a les 5 de la tarda, tal i com havíem previst.
Va ser una gran excursió, una gran jornada i una gran companyia. Fins la propera. Podeu veure totes les fotos al mateix blog.
Som i serem
Lluís Genover


28/9/13

CAVALLS DEL VENT 2013

Hola!

Sóc en Marc Gorgot i aquest cop m’estreno escrivint en aquest bloc que tants i tants cops he mirat; m’estreno aquí com també ho vaig fer el passat 21 de setembre en el món de les Ultratrails. Així que faré una petita crònica del que va ser la meva experiència a la Ultra Cavalls del Vent 2013.




Tot va començar aquest hivern, quan parlant amb uns amics m’explicaven que havien corregut la cursa de Cavalls del Vent. Encara no sé com, però sense adonar-me’n ja havia fet la inscripció, ja no hi havia marxa enrere. Ara tocava entrenar, entrenar fort! I això és el que he fet aquests darrers mesos.



Divendres 20 de setembre, marxem amb el cotxe carregat (maletes, tendes, taula, cadires...). La Sandra i en Jep m’acompanyen per ajudar-me amb tot i fer l’assistència en cursa. Arribem a Bagà: recollir dorsal, muntar les tendes al càmping, brífing de la cursa... Pel cap només se’m passa una frase que vaig llegir fa poc en el llibre “Córrer, Menjar i Viure” –Un viatge de 100 km comença amb un simple pas-. Al vespre la plaça de Bagà està plena de gent, l’ambient és increïble. Ens creuem amb en Miguel Heras... quina màquina! En Jep em presenta en Philippe, que pel que m’ha dit ja té experiència en el món de les Ultres, i li ensenyo la meva motxilla. Amb la cara que fa ja ho diu tot...vaig massa carregat i sense pals! Devia ser del 10 % que anava sense. Li faig cas i buido la motxilla.

Són les 6:55 del matí, és fosc i comença a sonar “The Last of the Mohicanes”. 1050 inscrits esperant la sortida i amb la pell de gallina. Sortim a les 7:00. Van passant els kilòmetres, em noto bé, vaig reservant forces que això serà molt llarg. Coincideixo amb en Philippe una estona i ens saludem. Arribo a Bellver desprès de 39 km i el genoll comença a patir. La Sandra i en Jep m’esperen amb tot a punt per fer un canvi de roba ràpid i menjar una mica, jo m’ho prenc amb més calma. Sortim de Bellver i torno a coincidir amb en Philippe, aquest cop em presenta el seu company, l’Àlex. Ells seran els companys de cursa, ja que vàrem córrer més de 50 kilòmetres plegats. La seva experiència i els seus consells em van ajudar molt.






















Van passant les hores, a estones caminem a estones correm. Això no s’acaba mai! Vas pujant i baixant muntanyes, i després d’una sempre en ve una altra. Arribant a Prats d’Aguiló ja corre el rumor entre els corredors que ha guanyat en Luís Alberto Hernando, seguit d’en Tòfol Castanyer i Miguel A. Heras. Com pot ser? Si a mi encara em queden més de 40 kilòmetres! Portem molta estona baixant i cada pas és un infern, em fa mal tot i em prenc el segon Ibuprofè. Estem arribant al refugi de Lluís Estasen i se’ns fa de nit, ens abriguem, posem els frontals en marxa i després de sopar un petit plat de pasta i un caldo ben calent seguim la ruta, que encara queden 30 km.

Al refugi de Sant Martí em trobo la Sandra i en Jep per sorpresa, em donen uns guants perquè cada cop fa més fred. A partir d’allà me’n vaig sol. Es van fent grupets de corredors, un darrera l’altre, només se sent el soroll dels bastons, ni una paraula. Estem cansats i tenim ganes d’acabar.





Els últims 10 kilòmetres de baixada els faig caminant a un pas molt lent, em fa mal tot, fa estona que no menjo ni bec, fa fred. Arribo a la meta després de 20 h 39 min, han sigut 100 km molt durs però l’alegria és immensa i l’objectiu d’acabar està complert. La Sandra i en Jep no hi són (es pensaven que arribaria més tard... jejeje) em poso una jaqueta i els espero tremolant assegut a un banc. Quant m’aixeco les cames han dit prou, no volen fer ni un pas més. Una dutxa i a dormir.

Vull agrair l’assistència en cursa excel·lent de la Sandra i en Jep. A en Philippe i l’Àlex pels seus consells, que em van ajudar durant tota la cursa. A la família per la paciència que han tingut aquests darrers mesos. I a tots aquells que d’una manera o altra m’han ajudat a assolir aquest repte. Gràcies

Aquí teniu el programa que va fer Temps d'aventura sobre la cursa.

Salut i km!

Marc Gorgot  

25/9/13

EXCURSIÓ A LA TOSSA PLANA DE LLÈS DE CERDANYA

Hola amics, el divendres 20 de setembre vam anar 4 senglanassos a la Tossa Plana de Lles. Érem en Xelinu, en Lluís, en Robert i jo, en Màgic. Els 4 teníem la sort de poder gaudir d’un dia de festa en dia laborable, cosa que és un veritable plaer, ja que pots anar a muntanya i no trobar-te ningú enlloc.

 Un cop presentats nosaltres, toca presentar l’escenari, l’altre protagonista, la Tossa. És un cim important, però no dels més coneguts. És la segona alçada de la Cerdanya, després del Carlit (aquest en territori francés). Té una alçada de 2916 m i pertany també a Andorra, on se la coneix com la Portelleta. Havíem fet excursions abans al Cadí, al Moixeró, a la Tossa d’Alp, al Puigpedrós, al Carlit… ens faltava aquest emblemàtic cim. Per això ens vam aixecar ben aviat, a les 4 del matí (això ja té mèrit) i jo vaig quedar amb els altres 3 a Besalú a 1 quart de sis. El meu pare va tenir la gentilesa de portar-m’hi i tornar a Girona. També té el seu mèrit. Amb el cotxe d’en Xelinu vam anar fent camí, Olot, Ripoll, Ribes, Collada de Tosses, Tosses, la Molina, Alp, Martinet i Montellà i finalment Lles de Cerdanya. Conduïr també té el seu mèrit. Des de Lles vam pujar a Cap del Rec, on hi ha l’estació d’esquí nòrdic, de gran fama. Després d’una pila de quilòmetres i una conversa divertida i animada durant tot el camí, decidim parar a fer un riuet. Era de nit durant tot el camí i comença a clarejar.
 Un cop tots tornem al cotxe, tenim la primera anècdota, ens trobem al seient del darrera un paper de condó. És divertida la situació, perquè ningú se’n fa responsable i tots fem responsables als altres. Qui l’ha fet servir, d’on surt? Un misteri que en tot el dia no vam poder resoldre. Al final vam arribar a la conclusió que no era de cap dels quatre i que el més probable és que fos dins el llibre d’excursions va anar a buscar a la biblioteca el dia abans. O potser en Robert el duia enganxat al cul perquè allà Figueres s’havien assegut un moment a un portal. Després d’un fart de riure, seguim amb el cotxe cap al Pradell, on comencem a caminar. Seguim un camí dins bosc que comença a pujar i pujar. Tan pugem i tan xerrem que no seguim el camí habitual, de prats i fácil, sinó que anem a petar als estanys de Setut i ens adonem que no anem bé. Això fa que haguem de recuperar el camí i pujar pel dret. I quin dret! Dret, dret , amunt, amunt recuperem alçada i tirem a llevant, fins anar a trobar la Tossa plana de Lles. Fem cim i ens adonem que és un gran lloc, planer, un cop hi ets, amb gran panorámica. Es veu fins al Canigó a l’est i fins l’oest es veu la Pica d’Estats, la Maladeta, etc. Tenim Andorra al davant, ja que hi fa frontera i veiem 3 valls, la del Madriu (patrimoni de la Unesco), la Llosa i Arànser. 

Esmorzem, seguim xerrant, fotos, contemplar la vista i decidim completar l’excursió, ja que hi hem arribat ràpid. Tots caminem a un ritme semblant, ràpid. Necessitem més canya. En Lluís ha portat un full fotocopiat amb una ruta, la carena fronterera de Tossa plana a Sirvent. Hem d’anar a la Tossa fins als estanys de la Pera, passant per les fites frontereres. Seguim la carena en direcció oest, fins al pic dels Estanyons. Amb una petita grimpada pugem al Setut, més baix que la Tossa, però més punxegut, amb àmplia visió. Baixem, seguint la carena, amb compte. Arribem a la Portella de Setut, una cresta que hem de fer a poc a poc, posant bé els passos i on perilla l’excursió, perquè no sabem ben bé què ens trobarem. Una situació que qualifiquem de “trance”, ja que jo no ho veig clar, veig buit a banda i banda i només veig un gegant de muntanya a davant. En Xelinu tampoc ho veu del tot bé, però ell va a davant pregant que jo el segueixi perquè sinó haurà de tornar a fer la cresta. En Robert i en Lluís, ben decidits ens animen i a mi m’acompanyen a superar el Trance. Superat l’impàs, pugem i pugem, deixant a l’esquerra altre cop els estanys de Setut. Arribem al pic de Coma Extremera, de 2815 m, veiem estanys, seguim carena, anar pujant i baixant, veient el contrast entre les dues bandes de la muntanya, a l’estil Cadí, és a dir, prats d’una banda, daltabaix i roca de l’altra. Preciós, preciós, mineral pur. Arribem al cim Tossal Bovinar, de 2845 m i després al pic dels Estanyons, de 2841 m i descendim per les lleixes de la Caülla, un indret ple de rocs de quars blanquíssim, de tan brillants enlluerna. Sembla un altre planeta o com si hagués nevat.

 A partir d’aquí, canvi de paisatge, veiem lluny el Monturull i el Perafita, dos altres cims importants. Intuim que els estanys de la Pera estaran al peu del Perafita. Ja tirem pel dret directes, deixant la carena, que ens portaría al port de Perafita, però que allargaria la travessa. Tenim davant una gran panoràmica, anem baixant i arribem al refugi dels estanys de la Pera i als estanys, just al peu del Perafita. Contrast d’aigua i muntanya de pedra, de mineral. Líquid i roca, gran imatge. L’estany convida al bany, però l’aigua deu ser freda. Decidim continuar el camí i anar a buscar els altres estanys, que ja trobem al camí de retorn al cotxe. Quin estany és més bonic? El gran, el petit? Fa de mal dir. Tots ho són.


 Baixem per la pista de Cap de Rec a Arànser, fins que trobem un lloc on hi ha taules i bancs de pedra per dinar. Un indret sorprenent, de tan ben equipat que està. Segur que els caps de semana està ple a vessar, però com que és divendres. Estem sols. Quina sort! Pel camí no hem vist ningú, excepte un noi en cotxe al principi de tot, unes vaques amb vedells, un isard i no gaire més. Sols de veritat. Al cap d’una estona arribem al cotxe, tancant el circuit circular que ens havíem proposat, després d’unes 7 hores de caminada. Espectacular volta, que ha anat de menys a més, ja que cada cop era més bonic, amb un final apoteòsic als estanys de la Pera. Camí en cotxe de retorn, ben cansats. Conversa animada altra cop. No acabem en cap moment els temes per parlar hem de demanar tanda. Excursió sorprenent, perquè no és de les més habituals, molt recomanable. Ens hem entès bé tots i només queda agraïr als meus companys el dia que vaig passar amb ells, a l’espera d’altres ocasions per fer una altra sortida. On? Alt Urgell? Andorra? Núria? Qui sap, segur que estarà molt bé també. Una abraçada.
Màgic.

23/9/13

ONZENA JORNADA RESTAURACIÓ AL FAU


Com cada primer dissabte de mes, aquest setembre ens trobàvem a l’aparcament del pont disposats a fer feina.  Aquesta jornada havia de ser especialment gratificant, sobretot pel fet que ja teníem tots els ingredients a dalt, i podríem anar directament per feina.
Érem 5, en Met, en Pitu, en Jean, en Lluis i jo,  pocs?...potser sí...un parell més encara harien pogut jugar a fer de manobres, però amb l’experiència que anem acumulant dia rere dia, cada vegada estem més bregats i ens trèiem la feina més ràpida dels dits.
En Jean i en Lluis fent de formigonera i estirant la cúrria , feina complicada perquè sempre estem que si ara massa magre..o ara massa grassa...que si és la sorra...que si hi ha poca aigua.... vaja que no és una tasca senzilla.  Jo sóc l’enllaç amb els paletes a sobre del teulat, nin-pasta, nin-aigua, nin-teules....tens pas temps d’encantar-te!!!... Però més enllà del l’esforç físic que representa, és un luxe treballar amb en Pitu i en Met, es mouen pel teulat com  pel menjador de casa i on tu hi veus dificultat o fins i tot perill ells ho vesteixen de normalitat.


Però entremig  de la feina  sempre hi ha espai per l’anècdota, pujant amb el cotxe, treballant o esmorzant sempre es deixa veure, sigui del passat o d’actualitat,  l’anècdota sempre ens porta aquells parèntesis necessaris que ens aboquen directament a petits moments de felicitat.

I parlant de felicitat, aquesta jornada vam tenir una visita molt especial, una visita esperada i sabuda , tant sabuda que ja a mitjans del segle XIX l’escriptor i naturalista  Carles Bosch de la Trinxeria  (Prats de Molló 1831 – La Jonquera 1897) a la sevanovel.la “Lena” escrivia això:
A sol ixent teníem al davant, d’allà de la Muga l’alta serra del Fau, on albiràvem al cim de la carena una ermita daura pel sol. És l’ermita de la Mare de Déu del Fau, digué l’Andreu. També li diuen la Mare de Déu de les Formigues, pel miracle que fa cada any.
Quin és aquest miracle?

Per l’ajust de setembre lo vuit de setembre, festa de la Mare de Déu, totes les formigues alades que hi ha vingut de les altes serres dels Pirineus, a mils a remillons se deturen davant la capella, cap se’n veu més enllà, al voltant de l’ermita n’hi ha una gruixa, una negror tal, que al caminar hom les esclafa amb los peus... A l’obrir la porta de la capella per celebrar la missa, n’hi entren a vols, ficant-se pel nas , ulls i orelles, i un se’n veu un embull, més tothom les respecta, fins lo capellà diu missa, perquè saben que el miracle no mancarà, i tots l’esperen amb devoció i recolliment. Prou, Prou! A la consagració a l’alçaren celebrant la santa Hòstia, totes les formigues cauen instantàniament mortes, ni una queda viva. I aquest fet es repeteix cada any, pel setembre, des de fa anys i panys. Ho pot demanar a mon pare i a tots els vells de la comarca, tothom li dirà lo mateix”


Salvant les distàncies, sobretot pel que fa a l’espiritualitat i la quantitat de formigues que es desprèn del relat de Carles Bosch de la Trinxeria, nosaltres vam viure en directe l’arribada de centenars de formigues alades. Quan estàvem a sobre del teulat, vam veure com un núvol no molt gran, allargassat i negre, i de cop al voltant del campanar es va quedar ple de formigues, jo m’hi vaig atansar i vaig quedar-ne envoltat, de mica en mica es van anar posant al peu del campanar, no eren milers...però si centenars. 
Dista molt el que vam viure del que era avanç , jo recordo anar-hi quan era petit amb el meu pare i veure’n moltes més, (serà el canvi climàtic o que hem perdut la fe...?) però les veiem mortes, el que em va fer emocionar va ser veure’n l’arribada i la mort en directe. Va ser per part meva un petit moment de felicitat que no us el sabria descriure millor. Mireu les fotos.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos ...aquest conte ja s’ha fos.

Animeu-vos , la propera serà el dia 5 d’octubre, feina n’hi ha però també anècdotes.


Robert Oliva Urtós


30/8/13

PUJADA I DINAR A LES SALINES


Hola amics senglanassos, us explicaré la clàssica excursió que vam fer a les Salines aquest 15 d’agost. Després de dubtes i passes del ventre, ens vam animar a pujar els Genovers, en Gerard, en Titius i els Màgics cap al nostre estimat santuari. Vam quedar a les 9 al Sorrer i vam començar el camí. Ja el fet de quedar tots a aquella hora ja és un èxit, ja que portar 5 criatures té mèrit i pels que no en tenen sortir a la nit i ser-hi també. Una de les criatures, la Mercè, a la meva esquena tota l’estona. Comencem el camí ombrívol, costerut, preciós…Can Muntada, Can Gallat, Casotes, Font del Fil i amunt, amunt. La mainada va pujant bé, sense problemes, els uns animen els altres. La conversa, animada i divertida. Una primera parada per veure Maçanet, que cada cop queda més lluny. Amb nens, ja se sap, aquí caic, aquí m’aixeco, aquí trago d’aigua aquí tinc gana, però anem fent. Molt encertadament, al cap d’una estona parem a esmorzar, força preparats tots plegats. Agafem forces, cada cop el camí és més dret. El camí és molt bonic, sort que hi toca l’ombra tota l’estona, ja que el dia és clarament d’estiu. La Carina ja acusa el cansament i plora una mica, però l’estiro una bona estona agafats de la mà. Això sí que és un entrenament de cara a altres excursions i cims! Arribem a toca el Mas Roger.




 La millor vista que hi ha en tot el camí, tot l’Empordà als nostres ulls. Anem trobant tifes de vaca i anem fent broma amb que ens sortirà algun brau. Com que n’hi ha algun que no ha estat mai al mas Roger els hi porto. És un lloc bonic, una imatge del passat, envaït ja per la bardissa, un record de quan la gent vivia en aquestes muntanyes de forma autàrquica, aïllada. Arribem allà i les nostres bromes del brau es fan realitat. Ens surt del mas un brau jove. Per sort ens té respecte, com nosaltres a ell i se’n va uns metres bosc endins, però no gaire lluny, com marcant que aquella casa ara és seva. Ja ens vèiem fent els santfermins muntanya avall. Mirem el mas per baix i seguim la ruta cap al santuari. Em giro per veure què fa el brau i es torna a ficar al mas. Com es podia haver girat el dia! Seguim pujant i arribem a la carretera de Cabrera, que creuem i seguim. Ja tenim ganes d’arribar a la Font de les Salines. Un cop allà, ben acalorats, ens refresquem. La mainada cada cop es mulla més, cap, peus, ja acaben a dins. I jo dic, què carai, jo també.
La mainada és espavilada i faig igual. Total, que acabo dins la Font estirat i tot. Un bany ben fresc, la gorga queda curta en frescor. Us ho recomano, va bé per la circulació. 


Un cop al santuari, hem quedat allà amb els Tene, amb els Martus, amb en Víctor i l’Anna Maria. Hem reservat taula al restaurant, que en Pep i la Meritxell han obert fa poc. Que bé que un lloc com aquest estigui obert.És una alegria fer una excursió aquí dalt i fer-hi un bon tec en una bona taula com la que ens han parat. Abans de dinar juguem a estirar la corda i seiem per l’era. Anem a veure la Mare de Déu, que torna a ser a l’ermita i anem a entaular-nos. Un bon ambient, un fart de riure, comentant el dia i anècdotes, a veure qui en sap més. Després de dinar, cafès a fora, prendre el sol, fer plans per una altra ermita, el fau, toquem la campana de les Salines com a senyal de marxar i camí de tornada. Baixant tots els sants hi ajuden. Decidim que quan arribem al poble anem a banyar-nos a la gorga, per tornar-nos a refrescar.


Per acabar ( ja sabeu que les meves cròniques s’han de llegir sense pressa), una reflexió. Què és viure? Viure són moments, els que passes amb la gent que estimes. Família, amics, una bona caminada, un bon sol, muntanya, un bon tec, la conversa, la calma, la reflexió dins l’ermita, riure… m’he deixat quelcom? Tot això ho hem tingut avui. Algú l’ha definit com el millor dia de l’estiu. Potser sí. Que en vinguin molts així.
Una abraçada,
Màgic.


22/8/13

Desena jornada de Restauració al Fau

Crònica de la jornada de restauració del dia 3 d’agost del 2013
Avui ha estat un dia sensacional, gairebé orgàsmic, dic gairebé perquè simplement ha estat un dia de consolidació d’un projecte...l’orgasme deixem-lo per la culminació...vaja..que ja podem anar manxant per arribar-hi.
I dic consolidació, perquè fins aquesta jornada no les teníem totes amb com transportar el material necessari per a realitzar les obres. Després de pujar sacs de sorra i pòrtland a l’esquena, havíem arribat a la conclusió que o trobàvem una manera de de carrossar el material o el projecte Fau...tenia els dies comptats. Havíem aconseguit aigua de la pluja, per tant l’aigua ja no l’havíem de pujar a peu, però era una mica frustrant veure que tot un dia de pujar sorra i pòrtland a peu es consumia amb quatre rems de teules...


Ja a les dues passades jornades havíem comprovat com les motos d’en Jep i en Sergi eren una bona solució, però necessitàvem més ajuda motoritzada per a consolidar el projecte...i vet aquí que questa setmana hi ha sigut, 5 motos i la d’en Jep han pujat sorra per a treballar-hi almenys tres o quatre jornades.
Vaja que hi ha una cosa més apassionat que allargar la vida de la volta del Fau, i és veure com es van sumant sinergies i mans completament desinteressades , aquesta vegada han sigut 5 motoristes amics d’en Jep, i uns amics d’en Lluis i meus, que els hi vam demanar un cop de mà extraordinari al veure que faltava gent, i ens han certificat que amics així no es paguen amb calers. Vaja que gairebé arriben a 50 les persones que han pujat en una o diverses jornades.


Es va crear una cadena de treball, que de tant bé que funcionava va costar de fer-la parar per esmorzar...a baix en Lluis, l’Anna i en Gerard emplenant sacs de sorra, els 6 motoristes fent viatges incansablement, a dalt en Titius, en Pau i en Marc descarregant els sacs (que cada vegada pesaven més) i feien anar la cúrria amunt i avall, a dintre els mestres del “sis de sorra-una de pòrtland- un sac de calç”, l’Elisabet i en Jean i a Dalt al teulat dos manobres per a dos paletes, en Carlos Cros , en Victor, en Jaume i Jo. Vaja. Que la sorra que pujaven les motos amb poc minuts ja enganxava teules. Però amb pocs viatges ja vam veure com el munt de sorra creixia més del que gastàvem i al final vam veure que aquell petit sorral s’havia convertit en una duna.
I el millor de tot és que aquells motoristes semblaven contents!!! i quan els hi donàvem les gracies...em va semblar sentir un “a disposar”. Voldria tornar a reiterar-ho: Gràcies , moltes gràcies, sense aquesta empenta motoritzada tot s’hauria fet molt feixuc.
Ara la propera serà al setembre, concretament el set i com que tenim tots els materials a dalt, segur que serà una jornada molt productiva.
Salut i gaudiu de les fotos que n’hi ha de fantàstiques.




19/7/13

Novena jornada de treball al Fau

El dissabte dia sis de Juliol ens vam retrobar novament una colla de Maçanetencs,  per a fer una d’aquelles coses que un matador d’elefants que tots coneixem en diria “una quimera”.               I és que si fer una intervenció al Fau com la que estem realitzant (recordeu que no s’hi arriba amb cotxe), ja semblava en un primer moment un repte inassolible....posar una jornada de treball un dissabte de la festa d’estiu del poble,  i  que hi hagi joves de menys de 20 anys i no tant joves,  que tenen els “picarols” de posar el despertador a les hores petites de la matinada per aixecar-se a dos quarts de 7 del matí...això és viure un moment  “ANEPAC “  (Això No Es Paga Amb Calers)
Normalment quedem a dos quarts de 8...però com que era la festa i  volíem que l’efemèride fos més gran...es va fixar l’hora a les 7.
Vaja que els paletes Pitu i Jaume, els manobres  Àngels , Lluis, Jean, Jep, Robert  i el més joves Ivan i Pau (aplausos)  ens enfilàvem ben aviat direcció al Fau.
Només de baixar del cotxe l’Àngels es va adonar que no portàvem l’escala...(quin descuit per part meva), sense l’escala com s’ho farien els paletes per pujar a la bastida? Ens vam fer tots la mateixa pregunta i la resposta dels dos experimentats paletes va ser un: “Tranquils ja pujarem”.
Crec que  si un dibuixant  fes una vinyeta de la pujada pel camí fins a dalt ....tots portaríem un interrogant al cap...menys en Pitu i en Jaume esclar.!  En arribar a dalt ens van exhibir una fusió de menestralia ( fruit dels anys d’ofici) i de fortalesa física (fruit dels quilòmetres que any rere any deixen enrere per diferents llocs del país amb el Centre Excursionista Maçanetenc).
Amb l’interrogant tret, ens vam posar a treballar eficientment, érem els pinyons justos i necessaris perquè la cadena arriés convenientment, només en mancava un que arribaria més tard. Les paraules que més es van repetir són les típiques : Pasta, teules, aigua, massa magre o massa bona  ( la pasta) , un cap gros o un cap petit (les teules), totes aquestes paraules embolcallades per un fil musical necessari  que farà del Fau un mirador als quatre vents.
Quan la cadena es començava aturar per manca de teules, va arribar el pinyó que faltava, en Jep Batlle “ i amb moto xuco pa-pa-pa i amb moto”....que em sembla que serà un binomi inseparable i imprescindible durant moltes jornades de restauració.  Amb una esgarrapada i alguna xutragada a l’esquena va pujar un centenar de teules.
Volíem i havíem de plegar aviat, perquè sinó a més d’uns ens passarien el gat per l’esquena. Vam esmorzar com es devia fer en una colònia industrial el segle XIX i amb els eterns dubtes de si una pasterada més o no ...ens van tocar les 12 .
I au cap a Maçanet que és la Festa!!! Una festa marcada per ajustos econòmics segurament inevitables pel que fa al programa. Però no vull acabar aquesta crònica sense fer esment del sensacional treball que any rere any fa en Pere Roure. Si cada llibret de la festa és un petit tresor pels que estimem Maçanet, el d’aquesta festa m’ha emocionat especialment.  Us recomano que el llegiu, la descoberta que ha aconseguit documentar dels orígens i la historia real de la Barra d’en Rotllant, m’ha semblat impressionant i apuntala el tarannà i les ganes de ser i fer,  que ha caracteritzat des de sempre la gent que s’ha arrecerat entre aquestes muntanyes.
Felicitats Pere.


Robert Oliva Urtós

24/6/13

8ª Jornada Restauració al Fau

El passat dissabte 1 de Juny vam fer la vuitena jornada de Restauració al Fau. En aquesta ocasió ens vam trobar onze companys, dels quals 3 s´estrenaven: l´Elisabet, la Maria José i l´Àngels, que a part de fer molt bona feina amb la secció local de l´ANC de Maçanet, també han decidit donar-nos un cop de mà quan puguin. La resta vam ser l'Arnau Bassols, en Robert Oliva, en Víctor Domínguez, en Jep Batlle, en Sergi Sangenís, en Jean Vernet, en Jaume Peitaví i en Lluís Genover.

En aquesta jornada, el fet més destacable va ser que vam poder disposar de dues motos de trial per poder carregar els sacs de sorra. Eren les motos d´en Jep i en Sergi.  Es van fer uns 35 viatges aproximadament amb una càrrega global d´uns 650kg de sorra.



A nivell de l'ermita, en Víctor i en Jaume van poder arreglar unes quantes canals del teulat, canviant teules trencades per noves i aprofitant les que estaven bé.
En Jean Vernet va posar un llistó nou a la porta lateral que s´havia corcat.
Les encarregades de fer la pasta van ser l´Elisabet, la Mª José i l'Àngels, que per no haver-ho fet mai, s´en van sortir prou bé.

A nivell informatiu comentar que l´Ajuntament de St Llorenç de Cerdans ha decidit col.laborar econòmicament amb aquesta iniciativa.  Estan interessats en poder recuperar l´antiga trobada que es feia al Fau on es trobaven els veïns de Maçanet, Albanyà, Costoja i St Llorenç de Cerdans. Aquestes trobades uneixen els pobles catalans germans que les fronteres no haurien d´haver separat mai.



La propera jornada de treball serà el dissabte 6 de juliol. Ens trobarem davant l´oficina de Turisme i l´hora serà les 7h del matí, ja que es plegarà abans al ser festa local a Maçanet.

Seguim endavant. SOM I SEREM !!!



20/5/13

Setena jornada de treball al fau


Com cada primer dissabte de cada mes a dos quarts de 8 del matí, ens hem trobat al davant de l'oficina de turisme de Maçanet. Érem pocs...hem esperat una estona i seguíem sent pocs, però hi havia dos paletes i suficient sorra, aigua, Portland i calç a d'alt l'ermita per fer una jornada productiva.
Dos paletes, en Pitu i en Jaume i dos manobres en Jean i jo. Un cop a dalt ens n'adonem que el decorat és impressionant,  la tramuntaneta que bufava a l'Empordà ens deixava un horitzó amb el golf de Roses definit com una falç oscada per l'aberrant edifici del 600, i amb menys definició s'entreveuen el Montgrí i les Medes. I tota aquesta panoràmica, rubricada per l'esplendor del Pantà de Boadella feia oblidar la ferida que el foc ens va fer l'estiu passat.






I després de fer bastida vam esmorzar, i us he de dir que tot i que els budells roncaven emprenyats, em va costar treure els ulls de l'Empordà i centrar-me en l'entrepà de ventresca que m'havia preparat l'avia Carmelita. (Us podria definir el despertar dels sentits que em va causar aquella cansalada virada salada al rebost de casa, acotiada per pa fet del carrer llarg i amorosit per tomates de penjar de l'hort de la timoneda. Però ho acabaré amb un gràcies avia i per molts anys.)



Sense cap sirena ni mirada de cap encarregat vam tornar a la feina. Els paletes a dalt barallant-se amb teules  humides i centenàries, i nosaltres amb la pastera, els cubells i "la cúrria".



I així vam passar el matí, perdoneu si sembla el meu diari personal enlloc de la Crònica d'una jornada de treball....però avui ha sortit així.


Fins la propera

Robert Oliva Urtós