31/1/13

Excursió pel Garraf









Hola amics, aquest cop l’escenari de la nostra  excursió es troba més al sud, al massís del Garraf. Em passen a buscar  a casa en Tene, en Víctor Puig, en Jep Batlle i en Robert, que de bon matí no les tenia totes per venir, ja que la nit anterior havia celebrat la nit dels quintus del 78 i ja se sap, costa ser a tot arreu. Més de 100 km d’autopista (encara amb els seus peatges) i  amb una magnífica tertúlia ens porten a la famosa ciutat de Castelldefels, on ens rep el nostre amfitrió i guia, en Pins, que amb la seva característica eficiència ens ha dissenyat una magnífica ruta. L’objectiu és veure el més emblemàtic del massís del Garraf. El primer que fem és anar a l’estació de Castelldefels, per tal de resoldre com tornarem del bonic poble Garraf. Allà ens adonem de seguida que el nostre idealitzat país és divers, ja que l’home de la taquilla ens etziba un “¿qué?” quan ens adrecem en català. Comencem malament. Li plantegem com comprar el bitllet de tren de Garraf a Castelldefels  si no hi ha taquilla allà, etc. Entre que és diumenge, que és de bon matí, que l’home es devia jubilar l’endemà i el “qué” vam deduir que no es volia trencar gaire el cap i ens va suggerir, amb un pragmatisme brutal, que pugéssim al tren i avall, sense tiquet. Impressionant. Un cop refets de la perplexitat vam començar el camí. Passant per la plaça de l’Ajuntament i l’Església ens vam adonar que tot era bastant nou. Això es deu que fins el boom turístic Castelldefels era poc urbanitzat. Res a veure amb ara. Un tros més enllà trobem una masia antiga amb una torre de defensa, que servia temps enrere  per protegir-se del perill pirata, ja que amb el mar tan a  prop podien veure quan venien i refugiar-se en ella. Seguim pujant camí amunt i trobem el castell que dóna nom al poble. Poc després ja som dins el parc del Garraf, un paisatge sense gaire arbres, amb una vegetació castigada, amb arbusts, amb algun incendi en el passat. 

Destaca la presència del margalló, de gran importància, ja que és l’única palmera autòctona d’Europa. Hem fet pocs quilòmetres i ja estem en plena natura, lluny de la quotidianitat urbana, retrobant la llibertat de la natura. I això ho podem trobar a cada comarca que anem. Els prejudicis que tenim a vegades de la província de Barcelona es desmunten quan hi vas d’excursió. Grans ciutats, sí, però envoltades de molta natura. I també veiem com la gent d’allà en gaudeix, amb diferents variants. Pel camí trobem caçadors de perdius i faisans, excursionistes com nosaltres, corredors i una cosa que jo almenys no havia vist mai: corredors lligats amb gossos corredors, que estan fent una cursa i tot. També ciclistes i motoristes. Tothom conviu aquí, ningú es sent amo exclusiu de la muntanya. També descobrim que d’alzines aquí n’hi ha ben poques, es poden comptar. També, per indicació d’en Pins, aprenem que de Garraf n’hi ha tres: el vermell, el blanc i el negre (veurem els dos primers), en funció dels materials i paisatges que els formen. Del vermell cal destacar l’ermita de Bruguers, on hi trobem una cursa i una missa (es troben dues maneres d’entendre el diumenge, l’esport modern i el culte tradicional). Amb un sòl vermellós preciós, amb un paisatge de gresos i conglomerats vermells formant petits espadats, esmorzem per refer-nos d’una bona colla de quilòmetres fets. Ja albirem el castell d’Eramprunyà , mític lloc, típica excursió dominical, magnífica talaia de la vall del Llobregat, amb vistes a Gavà, al Prat, a Collserola, Barcelona, el Montseny, la Mola... En estat ruïnós, però amb caràcter orgullós, aquest castell és una 

meravella, tot i que el veiem de lluny, perquè hi ha una tanca per evitar-ne més la degradació. Poc abans d’arribar-hi ens hem fet una foto a la Foradada, un lloc on la natura capriciosa ha modelat una forma única. Després del castell, ens dirigim al poble de Begues (no las Vegas, com s’havia defer per aquí), on vam veure una imatge futurista: l’estelada onejant solitària a l’Ajuntament. D’allà tornem a fer més muntanya, entrem al Garraf blanc. El paisatge ha canviat considerablement, amb calcàries i dolomies blanques, amb relleu tabular. Ens dirigim al cim més alt del Garraf (però no més alt de la comarca del Garraf, compte amb les confusions), però que es troba al Baix Llobregat: la Morella, amb 594 metres d’alçada. Des d’allà una vista espectacular cap al mar, cap al massís del Garraf, cap a Barcelona, Montseny, la Mola, Montserrat  i cap al sud cap al parc del Foix, cap al Montsant.... Allà però, amb una gran distància feta, cansats i amb el temps just per anar a dinar i pensant ja en retrobar-nos amb les nostres estimades i pacients dones, arribem a la sàvia 

conclusió d’agafar el camí més directe de retorn a Castelldefels i deixar el poble de Garraf per una altra ocasió. Per sort no vam comprar de bon matí cap bitllet de tren. Vam anar baixant alçada fins a la ciutat. Pel camí vam anar veient també canteres i un abocador clausurat i tapat, grandiós. Vam veure com de maltractat havia estat aquest massís, tan proper a urbs immenses i on per exemple es venia a abocar totes les deixalles de Barcelona. Per sort, hem avançat en respecte a la natura i al medi ambient. Ara s’ha tapat i s’hi fa un projecte de regeneració de l’espai, amb algun espai lúdic projectat. Arribem finalment a Castelldefels i passem per una plaça amb una escultura peculiar, un monument a la Caputxeta vermella, que quasi ens fa despistar del nom real de la plaça, que es diu plaça d’Espanya, no sé si per casualitat hi ha aquest nom en un municipi que ara és dels pocs junt amb Badalona governats pel PP. El temps ens dirà si ben governats o no. Arribem famèlics al restaurant. Han estat 30 quilòmetres de bonic paisatge amb mar i muntanya, amb bona companyia i magnífiques converses. Cansats, però satisfets. Hem fet una excursió molt recomanable, amb un paisatge ben diferent al que estem acostumats. Tot dinant, fem nous plans, tothom proposa noves excursions, qui ho diria que venim de fer 30 quilòmetres!! Tot desitjant  retrobar-nos aviat en alguna d’aquestes excursions, us felicito a tots pel magnífic dia que hem passat. Una abraçada a tots.

Màgic.

17/1/13

Crònica de les dues últimes jornades de treball al Fau, 29 de desembre i 12 de gener



Després de la primera jornada de treball, amb l’última crònica us feia extensiva la meva emoció personal de veure com una colla de gent de Maçanet es posava d’acord per treballar conjuntament amb un objectiu concret : Evitar l’ensorrament del Fau. 
Participants de la segona jornada
Doncs lluny de ser una flor de primavera o millor dit per aquestes dates, una flor d’ametller al gener...les jornades del 29 de desembre i el 12 de gener han estat la confirmació que hi ha una voluntat col·lectiva, que va més enllà de la gent de Maçanet, que no es pot deixar caure el Fau.
El primer dia érem 10, el segon dia 16 i el tercer dia 19. Hem de ser conscients que els projectes ambiciosos i que es perllonguen en el temps, tenen alts i baixos.   Però “que collons”!!!, qui vulgui missatges pessimistes i angoixar-se que es quedi assentat al sofà  mirant els telenotícies.  Aquesta colla de gent que hem pujat a restaurar el Fau també mirem les noticies, però no ens conformem a mirar-les...ens volem avançar a un  article del 2017 o 2018 del Diari de Girona on en una petita columna hi diria “La Volta central de l’ermita del Fau ha caigut”. Certament després d’aquesta noticia...no baixaria la Bolsa...ni pujaria la prima de risc...ni es convocarien eleccions...però voltes com aquestes que van ser fetes per persones anònimes amb molt d’esforç i que no surten a cap llibre d’història, no només aguanten les quatre teules i el campanar, no només són edificis religiosos on celebrar-hi misses. Una volta a terra o dreta pot ser un termòmetre mitjanament precís de la gent i la societat que l’envolta. No es tracta de voler una societat enrocada en el passat, es tracta de voler una societat  on el vol i l’amplitud de mires sigui alt (i la tecnologia ens dona moltes ales per pujar), però que quan les circumstàncies ens facin dubtar de l’altura on som, es pugui mirar avall i trobar uns punts de referència sòlits. 
Participants de la tercera jornada
No voldria que em prenguéssiu per un il·luminat que es pensa que el món s’acaba a Maçanet i els seus voltants. Però si que per a mi el món va començar a Maçanet.
Una vegada amb en Pins pujant caminant a les Salines estàvem parlant de qui es podria definir com a Maçanetenc i després d’una estona de conversa enjogassada vam coincidir a  dir que Maçanetenc ho era qualsevol que l’han fet fora de la sala a les 6 del matí per la Festa major.
Crec que ens vam equivocar, la definició podria ser : Es pot definir com a Maçanetenc  qualsevol que els seus punt de referència quan és al poble, són : Frausa, el Castell de Cabrera i el Fau.   Per tant restaurar un d’aquest punt de referència és una manera de consolidar-los i que els tinguin també les generacions futures.                         
Vinga doncs, fins a la propera jornada ......i com deia aquell que tos coneixem:
“Sempre més i mai menos”

Robert Oliva Urtós