El dissabte
dia sis de Juliol ens vam retrobar novament una colla de Maçanetencs, per a fer una d’aquelles coses que un
Normalment
quedem a dos quarts de 8...però com que era la festa i volíem que l’efemèride fos més gran...es va
fixar l’hora a les 7.
Vaja que els
paletes Pitu i Jaume, els manobres
Àngels , Lluis, Jean, Jep, Robert
i el més joves Ivan i Pau (aplausos)
ens enfilàvem ben aviat direcció al Fau.
Només de
baixar del cotxe l’Àngels es va adonar que no portàvem l’escala...(quin descuit
per part meva), sense l’escala com s’ho farien els paletes per pujar a la
bastida? Ens vam fer tots la mateixa pregunta i la resposta dels dos experimentats
paletes va ser un: “Tranquils ja pujarem”.
Crec
que si un dibuixant fes una vinyeta de la pujada pel camí fins a
dalt ....tots portaríem un interrogant al cap...menys en Pitu i en Jaume
esclar.! En arribar a dalt ens van
exhibir una fusió de menestralia ( fruit dels anys d’ofici) i de fortalesa
física (fruit dels quilòmetres que any rere any deixen enrere per diferents
llocs del país amb el Centre Excursionista Maçanetenc).
Amb
l’interrogant tret, ens vam posar a treballar eficientment, érem els pinyons
justos i necessaris perquè la cadena arriés convenientment, només en mancava un
que arribaria més tard. Les paraules que més es van repetir són les típiques :
Pasta, teules, aigua, massa magre o massa bona
( la pasta) , un cap gros o un cap petit (les teules), totes aquestes
paraules embolcallades per un fil musical necessari que farà del Fau un mirador als quatre vents.
Quan la
cadena es començava aturar per manca de teules, va arribar el pinyó que
faltava, en Jep Batlle “ i amb moto xuco pa-pa-pa i amb moto”....que em sembla
que serà un binomi inseparable i imprescindible durant moltes jornades de
restauració. Amb una esgarrapada i
alguna xutragada a l’esquena va pujar un centenar de teules.
Volíem i
havíem de plegar aviat, perquè sinó a més d’uns ens passarien el gat per
l’esquena. Vam esmorzar com es devia fer en una colònia industrial el segle XIX
i amb els eterns dubtes de si una pasterada més o no ...ens van tocar les 12 .
I au cap a
Maçanet que és la Festa!!! Una festa marcada per ajustos econòmics segurament
inevitables pel que fa al programa. Però no vull acabar aquesta crònica sense
fer esment del sensacional treball que any rere any fa en Pere Roure. Si cada
llibret de la festa és un petit tresor pels que estimem Maçanet, el d’aquesta festa
m’ha emocionat especialment. Us recomano
que el llegiu, la descoberta que ha aconseguit documentar dels orígens i la
historia real de la Barra d’en Rotllant, m’ha semblat impressionant i apuntala
el tarannà i les ganes de ser i fer, que
ha caracteritzat des de sempre la gent que s’ha arrecerat entre aquestes
muntanyes.
Felicitats
Pere.
Robert Oliva
Urtós
