PUJADA I DINAR A LES SALINES

Hola amics senglanassos, us explicaré la clàssica excursió que vam fer a les Salines aquest 15 d’agost. Després de dubtes i passes del ventre, ens vam animar a pujar els Genovers, en Gerard, en Titius i els Màgics cap al nostre estimat santuari. Vam quedar a les 9 al Sorrer i vam començar el camí. Ja el fet de quedar tots a aquella hora ja és un èxit, ja que portar 5 criatures té mèrit i pels que no en tenen sortir a la nit i ser-hi també. Una de les criatures, la Mercè, a la meva esquena tota l’estona. Comencem el camí ombrívol, costerut, preciós…Can Muntada, Can Gallat, Casotes, Font del Fil i amunt, amunt. La mainada va pujant bé, sense problemes, els uns animen els altres. La conversa, animada i divertida. Una primera parada per veure Maçanet, que cada cop queda més lluny. Amb nens, ja se sap, aquí caic, aquí m’aixeco, aquí trago d’aigua aquí tinc gana, però anem fent. Molt encertadament, al cap d’una estona parem a esmorzar, força preparats tots plegats. Agafem forces, cada cop el camí és més dret. El camí és molt bonic, sort que hi toca l’ombra tota l’estona, ja que el dia és clarament d’estiu. La Carina ja acusa el cansament i plora una mica, però l’estiro una bona estona agafats de la mà. Això sí que és un entrenament de cara a altres excursions i cims! Arribem a toca el Mas Roger.

 La millor vista que hi ha en tot el camí, tot l’Empordà als nostres ulls. Anem trobant tifes de vaca i anem fent broma amb que ens sortirà algun brau. Com que n’hi ha algun que no ha estat mai al mas Roger els hi porto. És un lloc bonic, una imatge del passat, envaït ja per la bardissa, un record de quan la gent vivia en aquestes muntanyes de forma autàrquica, aïllada. Arribem allà i les nostres bromes del brau es fan realitat. Ens surt del mas un brau jove. Per sort ens té respecte, com nosaltres a ell i se’n va uns metres bosc endins, però no gaire lluny, com marcant que aquella casa ara és seva. Ja ens vèiem fent els santfermins muntanya avall. Mirem el mas per baix i seguim la ruta cap al santuari. Em giro per veure què fa el brau i es torna a ficar al mas. Com es podia haver girat el dia! Seguim pujant i arribem a la carretera de Cabrera, que creuem i seguim. Ja tenim ganes d’arribar a la Font de les Salines. Un cop allà, ben acalorats, ens refresquem. La mainada cada cop es mulla més, cap, peus, ja acaben a dins. I jo dic, què carai, jo també.

La mainada és espavilada i faig igual. Total, que acabo dins la Font estirat i tot. Un bany ben fresc, la gorga queda curta en frescor. Us ho recomano, va bé per la circulació. 

Un cop al santuari, hem quedat allà amb els Tene, amb els Martus, amb en Víctor i l’Anna Maria. Hem reservat taula al restaurant, que en Pep i la Meritxell han obert fa poc. Que bé que un lloc com aquest estigui obert.És una alegria fer una excursió aquí dalt i fer-hi un bon tec en una bona taula com la que ens han parat. Abans de dinar juguem a estirar la corda i seiem per l’era. Anem a veure la Mare de Déu, que torna a ser a l’ermita i anem a entaular-nos. Un bon ambient, un fart de riure, comentant el dia i anècdotes, a veure qui en sap més. Després de dinar, cafès a fora, prendre el sol, fer plans per una altra ermita, el fau, toquem la campana de les Salines com a senyal de marxar i camí de tornada. Baixant tots els sants hi ajuden. Decidim que quan arribem al poble anem a banyar-nos a la gorga, per tornar-nos a refrescar.

Per acabar ( ja sabeu que les meves cròniques s’han de llegir sense pressa), una reflexió. Què és viure? Viure són moments, els que passes amb la gent que estimes. Família, amics, una bona caminada, un bon sol, muntanya, un bon tec, la conversa, la calma, la reflexió dins l’ermita, riure… m’he deixat quelcom? Tot això ho hem tingut avui. Algú l’ha definit com el millor dia de l’estiu. Potser sí. Que en vinguin molts així.

Una abraçada,

Màgic.