28/9/13

CAVALLS DEL VENT 2013

Hola!

Sóc en Marc Gorgot i aquest cop m’estreno escrivint en aquest bloc que tants i tants cops he mirat; m’estreno aquí com també ho vaig fer el passat 21 de setembre en el món de les Ultratrails. Així que faré una petita crònica del que va ser la meva experiència a la Ultra Cavalls del Vent 2013.




Tot va començar aquest hivern, quan parlant amb uns amics m’explicaven que havien corregut la cursa de Cavalls del Vent. Encara no sé com, però sense adonar-me’n ja havia fet la inscripció, ja no hi havia marxa enrere. Ara tocava entrenar, entrenar fort! I això és el que he fet aquests darrers mesos.



Divendres 20 de setembre, marxem amb el cotxe carregat (maletes, tendes, taula, cadires...). La Sandra i en Jep m’acompanyen per ajudar-me amb tot i fer l’assistència en cursa. Arribem a Bagà: recollir dorsal, muntar les tendes al càmping, brífing de la cursa... Pel cap només se’m passa una frase que vaig llegir fa poc en el llibre “Córrer, Menjar i Viure” –Un viatge de 100 km comença amb un simple pas-. Al vespre la plaça de Bagà està plena de gent, l’ambient és increïble. Ens creuem amb en Miguel Heras... quina màquina! En Jep em presenta en Philippe, que pel que m’ha dit ja té experiència en el món de les Ultres, i li ensenyo la meva motxilla. Amb la cara que fa ja ho diu tot...vaig massa carregat i sense pals! Devia ser del 10 % que anava sense. Li faig cas i buido la motxilla.

Són les 6:55 del matí, és fosc i comença a sonar “The Last of the Mohicanes”. 1050 inscrits esperant la sortida i amb la pell de gallina. Sortim a les 7:00. Van passant els kilòmetres, em noto bé, vaig reservant forces que això serà molt llarg. Coincideixo amb en Philippe una estona i ens saludem. Arribo a Bellver desprès de 39 km i el genoll comença a patir. La Sandra i en Jep m’esperen amb tot a punt per fer un canvi de roba ràpid i menjar una mica, jo m’ho prenc amb més calma. Sortim de Bellver i torno a coincidir amb en Philippe, aquest cop em presenta el seu company, l’Àlex. Ells seran els companys de cursa, ja que vàrem córrer més de 50 kilòmetres plegats. La seva experiència i els seus consells em van ajudar molt.






















Van passant les hores, a estones caminem a estones correm. Això no s’acaba mai! Vas pujant i baixant muntanyes, i després d’una sempre en ve una altra. Arribant a Prats d’Aguiló ja corre el rumor entre els corredors que ha guanyat en Luís Alberto Hernando, seguit d’en Tòfol Castanyer i Miguel A. Heras. Com pot ser? Si a mi encara em queden més de 40 kilòmetres! Portem molta estona baixant i cada pas és un infern, em fa mal tot i em prenc el segon Ibuprofè. Estem arribant al refugi de Lluís Estasen i se’ns fa de nit, ens abriguem, posem els frontals en marxa i després de sopar un petit plat de pasta i un caldo ben calent seguim la ruta, que encara queden 30 km.

Al refugi de Sant Martí em trobo la Sandra i en Jep per sorpresa, em donen uns guants perquè cada cop fa més fred. A partir d’allà me’n vaig sol. Es van fent grupets de corredors, un darrera l’altre, només se sent el soroll dels bastons, ni una paraula. Estem cansats i tenim ganes d’acabar.





Els últims 10 kilòmetres de baixada els faig caminant a un pas molt lent, em fa mal tot, fa estona que no menjo ni bec, fa fred. Arribo a la meta després de 20 h 39 min, han sigut 100 km molt durs però l’alegria és immensa i l’objectiu d’acabar està complert. La Sandra i en Jep no hi són (es pensaven que arribaria més tard... jejeje) em poso una jaqueta i els espero tremolant assegut a un banc. Quant m’aixeco les cames han dit prou, no volen fer ni un pas més. Una dutxa i a dormir.

Vull agrair l’assistència en cursa excel·lent de la Sandra i en Jep. A en Philippe i l’Àlex pels seus consells, que em van ajudar durant tota la cursa. A la família per la paciència que han tingut aquests darrers mesos. I a tots aquells que d’una manera o altra m’han ajudat a assolir aquest repte. Gràcies

Aquí teniu el programa que va fer Temps d'aventura sobre la cursa.

Salut i km!

Marc Gorgot  

25/9/13

EXCURSIÓ A LA TOSSA PLANA DE LLÈS DE CERDANYA

Hola amics, el divendres 20 de setembre vam anar 4 senglanassos a la Tossa Plana de Lles. Érem en Xelinu, en Lluís, en Robert i jo, en Màgic. Els 4 teníem la sort de poder gaudir d’un dia de festa en dia laborable, cosa que és un veritable plaer, ja que pots anar a muntanya i no trobar-te ningú enlloc.

 Un cop presentats nosaltres, toca presentar l’escenari, l’altre protagonista, la Tossa. És un cim important, però no dels més coneguts. És la segona alçada de la Cerdanya, després del Carlit (aquest en territori francés). Té una alçada de 2916 m i pertany també a Andorra, on se la coneix com la Portelleta. Havíem fet excursions abans al Cadí, al Moixeró, a la Tossa d’Alp, al Puigpedrós, al Carlit… ens faltava aquest emblemàtic cim. Per això ens vam aixecar ben aviat, a les 4 del matí (això ja té mèrit) i jo vaig quedar amb els altres 3 a Besalú a 1 quart de sis. El meu pare va tenir la gentilesa de portar-m’hi i tornar a Girona. També té el seu mèrit. Amb el cotxe d’en Xelinu vam anar fent camí, Olot, Ripoll, Ribes, Collada de Tosses, Tosses, la Molina, Alp, Martinet i Montellà i finalment Lles de Cerdanya. Conduïr també té el seu mèrit. Des de Lles vam pujar a Cap del Rec, on hi ha l’estació d’esquí nòrdic, de gran fama. Després d’una pila de quilòmetres i una conversa divertida i animada durant tot el camí, decidim parar a fer un riuet. Era de nit durant tot el camí i comença a clarejar.
 Un cop tots tornem al cotxe, tenim la primera anècdota, ens trobem al seient del darrera un paper de condó. És divertida la situació, perquè ningú se’n fa responsable i tots fem responsables als altres. Qui l’ha fet servir, d’on surt? Un misteri que en tot el dia no vam poder resoldre. Al final vam arribar a la conclusió que no era de cap dels quatre i que el més probable és que fos dins el llibre d’excursions va anar a buscar a la biblioteca el dia abans. O potser en Robert el duia enganxat al cul perquè allà Figueres s’havien assegut un moment a un portal. Després d’un fart de riure, seguim amb el cotxe cap al Pradell, on comencem a caminar. Seguim un camí dins bosc que comença a pujar i pujar. Tan pugem i tan xerrem que no seguim el camí habitual, de prats i fácil, sinó que anem a petar als estanys de Setut i ens adonem que no anem bé. Això fa que haguem de recuperar el camí i pujar pel dret. I quin dret! Dret, dret , amunt, amunt recuperem alçada i tirem a llevant, fins anar a trobar la Tossa plana de Lles. Fem cim i ens adonem que és un gran lloc, planer, un cop hi ets, amb gran panorámica. Es veu fins al Canigó a l’est i fins l’oest es veu la Pica d’Estats, la Maladeta, etc. Tenim Andorra al davant, ja que hi fa frontera i veiem 3 valls, la del Madriu (patrimoni de la Unesco), la Llosa i Arànser. 

Esmorzem, seguim xerrant, fotos, contemplar la vista i decidim completar l’excursió, ja que hi hem arribat ràpid. Tots caminem a un ritme semblant, ràpid. Necessitem més canya. En Lluís ha portat un full fotocopiat amb una ruta, la carena fronterera de Tossa plana a Sirvent. Hem d’anar a la Tossa fins als estanys de la Pera, passant per les fites frontereres. Seguim la carena en direcció oest, fins al pic dels Estanyons. Amb una petita grimpada pugem al Setut, més baix que la Tossa, però més punxegut, amb àmplia visió. Baixem, seguint la carena, amb compte. Arribem a la Portella de Setut, una cresta que hem de fer a poc a poc, posant bé els passos i on perilla l’excursió, perquè no sabem ben bé què ens trobarem. Una situació que qualifiquem de “trance”, ja que jo no ho veig clar, veig buit a banda i banda i només veig un gegant de muntanya a davant. En Xelinu tampoc ho veu del tot bé, però ell va a davant pregant que jo el segueixi perquè sinó haurà de tornar a fer la cresta. En Robert i en Lluís, ben decidits ens animen i a mi m’acompanyen a superar el Trance. Superat l’impàs, pugem i pugem, deixant a l’esquerra altre cop els estanys de Setut. Arribem al pic de Coma Extremera, de 2815 m, veiem estanys, seguim carena, anar pujant i baixant, veient el contrast entre les dues bandes de la muntanya, a l’estil Cadí, és a dir, prats d’una banda, daltabaix i roca de l’altra. Preciós, preciós, mineral pur. Arribem al cim Tossal Bovinar, de 2845 m i després al pic dels Estanyons, de 2841 m i descendim per les lleixes de la Caülla, un indret ple de rocs de quars blanquíssim, de tan brillants enlluerna. Sembla un altre planeta o com si hagués nevat.

 A partir d’aquí, canvi de paisatge, veiem lluny el Monturull i el Perafita, dos altres cims importants. Intuim que els estanys de la Pera estaran al peu del Perafita. Ja tirem pel dret directes, deixant la carena, que ens portaría al port de Perafita, però que allargaria la travessa. Tenim davant una gran panoràmica, anem baixant i arribem al refugi dels estanys de la Pera i als estanys, just al peu del Perafita. Contrast d’aigua i muntanya de pedra, de mineral. Líquid i roca, gran imatge. L’estany convida al bany, però l’aigua deu ser freda. Decidim continuar el camí i anar a buscar els altres estanys, que ja trobem al camí de retorn al cotxe. Quin estany és més bonic? El gran, el petit? Fa de mal dir. Tots ho són.


 Baixem per la pista de Cap de Rec a Arànser, fins que trobem un lloc on hi ha taules i bancs de pedra per dinar. Un indret sorprenent, de tan ben equipat que està. Segur que els caps de semana està ple a vessar, però com que és divendres. Estem sols. Quina sort! Pel camí no hem vist ningú, excepte un noi en cotxe al principi de tot, unes vaques amb vedells, un isard i no gaire més. Sols de veritat. Al cap d’una estona arribem al cotxe, tancant el circuit circular que ens havíem proposat, després d’unes 7 hores de caminada. Espectacular volta, que ha anat de menys a més, ja que cada cop era més bonic, amb un final apoteòsic als estanys de la Pera. Camí en cotxe de retorn, ben cansats. Conversa animada altra cop. No acabem en cap moment els temes per parlar hem de demanar tanda. Excursió sorprenent, perquè no és de les més habituals, molt recomanable. Ens hem entès bé tots i només queda agraïr als meus companys el dia que vaig passar amb ells, a l’espera d’altres ocasions per fer una altra sortida. On? Alt Urgell? Andorra? Núria? Qui sap, segur que estarà molt bé també. Una abraçada.
Màgic.

23/9/13

ONZENA JORNADA RESTAURACIÓ AL FAU


Com cada primer dissabte de mes, aquest setembre ens trobàvem a l’aparcament del pont disposats a fer feina.  Aquesta jornada havia de ser especialment gratificant, sobretot pel fet que ja teníem tots els ingredients a dalt, i podríem anar directament per feina.
Érem 5, en Met, en Pitu, en Jean, en Lluis i jo,  pocs?...potser sí...un parell més encara harien pogut jugar a fer de manobres, però amb l’experiència que anem acumulant dia rere dia, cada vegada estem més bregats i ens trèiem la feina més ràpida dels dits.
En Jean i en Lluis fent de formigonera i estirant la cúrria , feina complicada perquè sempre estem que si ara massa magre..o ara massa grassa...que si és la sorra...que si hi ha poca aigua.... vaja que no és una tasca senzilla.  Jo sóc l’enllaç amb els paletes a sobre del teulat, nin-pasta, nin-aigua, nin-teules....tens pas temps d’encantar-te!!!... Però més enllà del l’esforç físic que representa, és un luxe treballar amb en Pitu i en Met, es mouen pel teulat com  pel menjador de casa i on tu hi veus dificultat o fins i tot perill ells ho vesteixen de normalitat.


Però entremig  de la feina  sempre hi ha espai per l’anècdota, pujant amb el cotxe, treballant o esmorzant sempre es deixa veure, sigui del passat o d’actualitat,  l’anècdota sempre ens porta aquells parèntesis necessaris que ens aboquen directament a petits moments de felicitat.

I parlant de felicitat, aquesta jornada vam tenir una visita molt especial, una visita esperada i sabuda , tant sabuda que ja a mitjans del segle XIX l’escriptor i naturalista  Carles Bosch de la Trinxeria  (Prats de Molló 1831 – La Jonquera 1897) a la sevanovel.la “Lena” escrivia això:
A sol ixent teníem al davant, d’allà de la Muga l’alta serra del Fau, on albiràvem al cim de la carena una ermita daura pel sol. És l’ermita de la Mare de Déu del Fau, digué l’Andreu. També li diuen la Mare de Déu de les Formigues, pel miracle que fa cada any.
Quin és aquest miracle?

Per l’ajust de setembre lo vuit de setembre, festa de la Mare de Déu, totes les formigues alades que hi ha vingut de les altes serres dels Pirineus, a mils a remillons se deturen davant la capella, cap se’n veu més enllà, al voltant de l’ermita n’hi ha una gruixa, una negror tal, que al caminar hom les esclafa amb los peus... A l’obrir la porta de la capella per celebrar la missa, n’hi entren a vols, ficant-se pel nas , ulls i orelles, i un se’n veu un embull, més tothom les respecta, fins lo capellà diu missa, perquè saben que el miracle no mancarà, i tots l’esperen amb devoció i recolliment. Prou, Prou! A la consagració a l’alçaren celebrant la santa Hòstia, totes les formigues cauen instantàniament mortes, ni una queda viva. I aquest fet es repeteix cada any, pel setembre, des de fa anys i panys. Ho pot demanar a mon pare i a tots els vells de la comarca, tothom li dirà lo mateix”


Salvant les distàncies, sobretot pel que fa a l’espiritualitat i la quantitat de formigues que es desprèn del relat de Carles Bosch de la Trinxeria, nosaltres vam viure en directe l’arribada de centenars de formigues alades. Quan estàvem a sobre del teulat, vam veure com un núvol no molt gran, allargassat i negre, i de cop al voltant del campanar es va quedar ple de formigues, jo m’hi vaig atansar i vaig quedar-ne envoltat, de mica en mica es van anar posant al peu del campanar, no eren milers...però si centenars. 
Dista molt el que vam viure del que era avanç , jo recordo anar-hi quan era petit amb el meu pare i veure’n moltes més, (serà el canvi climàtic o que hem perdut la fe...?) però les veiem mortes, el que em va fer emocionar va ser veure’n l’arribada i la mort en directe. Va ser per part meva un petit moment de felicitat que no us el sabria descriure millor. Mireu les fotos.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos ...aquest conte ja s’ha fos.

Animeu-vos , la propera serà el dia 5 d’octubre, feina n’hi ha però també anècdotes.


Robert Oliva Urtós