25/9/13

EXCURSIÓ A LA TOSSA PLANA DE LLÈS DE CERDANYA

Hola amics, el divendres 20 de setembre vam anar 4 senglanassos a la Tossa Plana de Lles. Érem en Xelinu, en Lluís, en Robert i jo, en Màgic. Els 4 teníem la sort de poder gaudir d’un dia de festa en dia laborable, cosa que és un veritable plaer, ja que pots anar a muntanya i no trobar-te ningú enlloc.

 Un cop presentats nosaltres, toca presentar l’escenari, l’altre protagonista, la Tossa. És un cim important, però no dels més coneguts. És la segona alçada de la Cerdanya, després del Carlit (aquest en territori francés). Té una alçada de 2916 m i pertany també a Andorra, on se la coneix com la Portelleta. Havíem fet excursions abans al Cadí, al Moixeró, a la Tossa d’Alp, al Puigpedrós, al Carlit… ens faltava aquest emblemàtic cim. Per això ens vam aixecar ben aviat, a les 4 del matí (això ja té mèrit) i jo vaig quedar amb els altres 3 a Besalú a 1 quart de sis. El meu pare va tenir la gentilesa de portar-m’hi i tornar a Girona. També té el seu mèrit. Amb el cotxe d’en Xelinu vam anar fent camí, Olot, Ripoll, Ribes, Collada de Tosses, Tosses, la Molina, Alp, Martinet i Montellà i finalment Lles de Cerdanya. Conduïr també té el seu mèrit. Des de Lles vam pujar a Cap del Rec, on hi ha l’estació d’esquí nòrdic, de gran fama. Després d’una pila de quilòmetres i una conversa divertida i animada durant tot el camí, decidim parar a fer un riuet. Era de nit durant tot el camí i comença a clarejar.
 Un cop tots tornem al cotxe, tenim la primera anècdota, ens trobem al seient del darrera un paper de condó. És divertida la situació, perquè ningú se’n fa responsable i tots fem responsables als altres. Qui l’ha fet servir, d’on surt? Un misteri que en tot el dia no vam poder resoldre. Al final vam arribar a la conclusió que no era de cap dels quatre i que el més probable és que fos dins el llibre d’excursions va anar a buscar a la biblioteca el dia abans. O potser en Robert el duia enganxat al cul perquè allà Figueres s’havien assegut un moment a un portal. Després d’un fart de riure, seguim amb el cotxe cap al Pradell, on comencem a caminar. Seguim un camí dins bosc que comença a pujar i pujar. Tan pugem i tan xerrem que no seguim el camí habitual, de prats i fácil, sinó que anem a petar als estanys de Setut i ens adonem que no anem bé. Això fa que haguem de recuperar el camí i pujar pel dret. I quin dret! Dret, dret , amunt, amunt recuperem alçada i tirem a llevant, fins anar a trobar la Tossa plana de Lles. Fem cim i ens adonem que és un gran lloc, planer, un cop hi ets, amb gran panorámica. Es veu fins al Canigó a l’est i fins l’oest es veu la Pica d’Estats, la Maladeta, etc. Tenim Andorra al davant, ja que hi fa frontera i veiem 3 valls, la del Madriu (patrimoni de la Unesco), la Llosa i Arànser. 

Esmorzem, seguim xerrant, fotos, contemplar la vista i decidim completar l’excursió, ja que hi hem arribat ràpid. Tots caminem a un ritme semblant, ràpid. Necessitem més canya. En Lluís ha portat un full fotocopiat amb una ruta, la carena fronterera de Tossa plana a Sirvent. Hem d’anar a la Tossa fins als estanys de la Pera, passant per les fites frontereres. Seguim la carena en direcció oest, fins al pic dels Estanyons. Amb una petita grimpada pugem al Setut, més baix que la Tossa, però més punxegut, amb àmplia visió. Baixem, seguint la carena, amb compte. Arribem a la Portella de Setut, una cresta que hem de fer a poc a poc, posant bé els passos i on perilla l’excursió, perquè no sabem ben bé què ens trobarem. Una situació que qualifiquem de “trance”, ja que jo no ho veig clar, veig buit a banda i banda i només veig un gegant de muntanya a davant. En Xelinu tampoc ho veu del tot bé, però ell va a davant pregant que jo el segueixi perquè sinó haurà de tornar a fer la cresta. En Robert i en Lluís, ben decidits ens animen i a mi m’acompanyen a superar el Trance. Superat l’impàs, pugem i pugem, deixant a l’esquerra altre cop els estanys de Setut. Arribem al pic de Coma Extremera, de 2815 m, veiem estanys, seguim carena, anar pujant i baixant, veient el contrast entre les dues bandes de la muntanya, a l’estil Cadí, és a dir, prats d’una banda, daltabaix i roca de l’altra. Preciós, preciós, mineral pur. Arribem al cim Tossal Bovinar, de 2845 m i després al pic dels Estanyons, de 2841 m i descendim per les lleixes de la Caülla, un indret ple de rocs de quars blanquíssim, de tan brillants enlluerna. Sembla un altre planeta o com si hagués nevat.

 A partir d’aquí, canvi de paisatge, veiem lluny el Monturull i el Perafita, dos altres cims importants. Intuim que els estanys de la Pera estaran al peu del Perafita. Ja tirem pel dret directes, deixant la carena, que ens portaría al port de Perafita, però que allargaria la travessa. Tenim davant una gran panoràmica, anem baixant i arribem al refugi dels estanys de la Pera i als estanys, just al peu del Perafita. Contrast d’aigua i muntanya de pedra, de mineral. Líquid i roca, gran imatge. L’estany convida al bany, però l’aigua deu ser freda. Decidim continuar el camí i anar a buscar els altres estanys, que ja trobem al camí de retorn al cotxe. Quin estany és més bonic? El gran, el petit? Fa de mal dir. Tots ho són.


 Baixem per la pista de Cap de Rec a Arànser, fins que trobem un lloc on hi ha taules i bancs de pedra per dinar. Un indret sorprenent, de tan ben equipat que està. Segur que els caps de semana està ple a vessar, però com que és divendres. Estem sols. Quina sort! Pel camí no hem vist ningú, excepte un noi en cotxe al principi de tot, unes vaques amb vedells, un isard i no gaire més. Sols de veritat. Al cap d’una estona arribem al cotxe, tancant el circuit circular que ens havíem proposat, després d’unes 7 hores de caminada. Espectacular volta, que ha anat de menys a més, ja que cada cop era més bonic, amb un final apoteòsic als estanys de la Pera. Camí en cotxe de retorn, ben cansats. Conversa animada altra cop. No acabem en cap moment els temes per parlar hem de demanar tanda. Excursió sorprenent, perquè no és de les més habituals, molt recomanable. Ens hem entès bé tots i només queda agraïr als meus companys el dia que vaig passar amb ells, a l’espera d’altres ocasions per fer una altra sortida. On? Alt Urgell? Andorra? Núria? Qui sap, segur que estarà molt bé també. Una abraçada.
Màgic.