7/10/13

PUJADA AL PEDRAFORCA



El passat 31 d´agost vam fer una de les excursions més clàssiques de l'excursionisme català: vam anar al Pedraforca. En el meu cas era la tercera vegada que intentava pujar-lo i com diu la dita ... a la tercera, va ser  la vençuda.
 La primera vegada l'havíem de pujar amb en Màgic un mes de maig de fa uns 3 anys, en un dia que tots dos teníem festa. No va poder ser perquè va haver-hi una gran tempesta de  pluja i neu.  La segona vegada va ser l'any passat quan vam fer la travessa de dos dies pel Moixeró amb nit al refugi de Prat d'Aguiló. Com tots  recordeu, vam desestimar la pujada final al Pedraforca, seguint els consells del guarda del refugi.



Aquesta vegada ho vam provar 4 integrants dels Senglanassos: en Xelino, en Víctor Domínguez, l´Anna Mendoza i jo. Vam  quedar molt aviat, a dos quarts de cinc a Maçanet. La intenció era fer una pujada llampec estil Màgic, per tal de a les 17h tornar a ser a Maçanet. Havíem calculat de pujar en unes tres hores i baixar en un parell més.
Vam seguir gairebé al peu de la lletra l'horari que havíem previst: vam arribar a l'aparcament del mirador a 3/4  de vuit del matí i a les vuit en punt començàvem a pujar . Vam anar pujant i al cap de poca estona ja trobàvem el refugi Lluís Estasen . A partir d´aquí semblava fàcil, era qüestió d'anar seguint les fites i sobretot les senyals pintades.

En uns revolts una mica més alçats del compte, ens vam equivocar d'itinerari i vam seguir un parell de nois del País Valencià que anaven més avançats. Els vam agafar com a referència. Vam pensar que ells estaven prenent la ruta correcte, doncs anàvem trobant un camí trepitjat i  fites de pas.
Va resultar ser que aquell corriol que seguíem no era la ruta clàssica que volíem seguir pel Coll del Verdet, si no que vam anar a parar a la Collada del Teuler. És a dir, ens en vam anar fins a l´extrem més al nord de la serralada del Pedraforca, per després anar carenant fins al Coll del Verdet i fer l´ascensió clàssica.


Malgrat aquest error, vam poder fer una ascensió més esglaonada i vam poder gaudir de moltes més vistes que per l'altre itinerari. La carena era espectacular , amb vistes a Saldes i a tota la serra del Moixeró. Anàvem recordant la caminada de l'estiu passat.

A mida que vam anar avançant ja ens vam anar trobant tota la riuada d'excursionistes que pujaven al Pedraforca. Era la multitud que pensàvem trobar, però que també crèiem haver deixat enrera.
Tot i això, la grimpada per la canal de Verdet es va poder fer bé i sense perill per les aglomeracions.
En general, vam trobar aquell tram de pujada molt divertit i amb poca dificultat, sempre que la pedra no estigui molla i hi hagi bon temps.

Vam anar pujant i en poca estona ja ens vam trobar al cim. En Víctor, l'Anna i jo anàvem aturant-nos fent fotos a aquell paisatge que ens va encantar. En Xelino anava més avançat i l'anàvem cridant per si estava bé. Quan vam arribar a dalt, vam veure que no havíem d´haver patit per ell: estava xerrant amb tres mosses del Berguedà com si es coneguessin de tota la vida, vaja, com en qualsevol conversa que ell pot tenir a la Cova de Maçanet.
A partir d'aquí, quedava el més divertit, la baixada per l'emforcadura.  El descens per la tartera era complicat però a l'hora engrescador. Era inevitable no caure. Tots vam relliscar unes quantes vegades.
Gent del territori, ens van comentar que s'estava estudiant la possibilitat de prohibir el descens per la tartera, pel desgast que això suposa per la muntanya, ja que cada any, es desplacen milers de metres cúbics de terra del seu lloc original.
Quan vam arribar a baixa al pàrquing vam dinar i a mig camí ens vam parar a fer un cafè. Vam arribar a Maçanet a les 5 de la tarda, tal i com havíem previst.
Va ser una gran excursió, una gran jornada i una gran companyia. Fins la propera. Podeu veure totes les fotos al mateix blog.
Som i serem
Lluís Genover