7/11/13


Dotzena jornada de restauració del Fau del dissabte 5 d’octubre

A l'avi Miquel li agradaven molt els Toros ...i jo recordo quan sortia de l'escola a les cinc de la tarda trobar-me'l dient "Oooolé... (amb accent del “terra-fort”, del seu Albanyà natal)” . Tot i que el veies gaudir mentre el torero feia servir la capa, us he de dir que li canviava el posat quan agafava l'espasa...i si era un torero poc destre...ell mateix apagava la tele i es cagava amb la mare...
Tot això us ho explico perquè d'aquella etapa me n'ha quedat un concepte: " Donar l'alternativa". Que si no tinc mal entès, això passava quan el torero tenia algun problema i havia de sortir un "novillero" (un torero novell) a acabar la feina.
Doncs això entra d’altres coses és el que va passar aquesta jornada de treball. A falta de paletes titulars... els “novilleros” Robert i Lluis van agafar la paleta. I s’ha de dir, disculpeu la poca modèstia, que ho vam fer acceptablement bé.
El grup cada vegada està més bregat, només d’arribar tothom ja ocupa el seu lloc. I si falta algú o ve algú per primera vegada, de seguida es reorganitza la feina.

En el moment d’arribar a dalt, s’hi respira la pau del bosc, no és una pau qualsevol...és una pau que t’embolcalla i fa que el cervell doni preferència a aquella intel·ligència que no controlem, que alguns científics l’han anomenada “emocional” . Segur que els Americans ( que ho estudien tot), ja tenen un estudi que certifica el que us descric i que a molts ens passa: El bosc ens absorbeix!!!
De cop i volta, com si haguessin arribat una brigada de barrufets traçuts, aquesta pau es veu substituïda per les diferents sonoritats de cada ofici.

De dins de la capella es comença a sentir el frec de les pales amb el terra que preparen el morter.
A la banda nord, el soroll dels trossos de teula inservibles quan peten a terra. Sovint precedits per una melodia cantada a trucs de paleta contra la teula: “Nas de barraca...sant Boi”. Aquesta canterella ha arribat a nosaltres passant de paleta a aprenent ..... i cantada al so de la teula ens ajuda a saber si la teula és bona per fer de canal o li tocarà prendre el sol com a coberta.
El “nyic-nyic” de la cúrria alerta els de dalt al teulat que ja puja la pasta.
Les típiques tres o quatre estrebades de corda, ens avisen que la pau se n’anirà del tot amb la necessària arrencada de les moto-serres.

A tot aquest conjunt de fresses fetes per eines o coses, també s’hi han de sumar converses, anècdotes i la novetat d’aquesta jornada; una cançó que sonava cada vegada que s’havia de posar benzina a la serra, i que s’enganxa tant...que no hi ha dia que els meus llavis no l’entonin en algun moment:
La playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel cantando con mi guitarra para ti Maria Isabel Coje tu sombrero i póntelo Vamos a la playa y calienta el sol Chiri bi ri bi, pom pom pom pom, chiri bi ri bi, pom pom pom pom


I amb aquest ritme acomiado la crònica i uns emplaço a venir el proper: Dissabte 9 de Novembre............. Chiri bi ri bi, pom pom pom pom, Robert Oliva Urtós