1/12/14

Club BTT els SENGLANASSOS






Vint anys d’història, vint anys per no oblidar.




El Club Btt Senglanassos fou fundat l'any 1994 amb l'empenta d'una colla d'amics i amants de la BTT que sortíem en bici regularment per Maçanet. El primer president i principal impulsor del club fou en Jordi Batlle, que portà a terme tota la gestió per fundar l'entitat.





En el seu moment va ser el primer club ciclista de Catalunya dedicat a la BTT . El nom té el seu origen a la forma com ens anomenen els de Darnius.

En els primers temps es feien moltes sortides en diumenge, sempre pels camins i pistes de Maçanet i es pujava tot sovint a Les Salines.

Ja el primer any es va organitzar la primera prova de BTT , amb sortida a les Platanes i amb la participació de més de 300 corredors. La prova va ser un èxit en tots els aspectes, participació, recorregut, organització, implicació de la gent i va tenir un gran impacte al poble.
L'any següent el club va organitzar per primera vegada una prova del Caixa Girona, amb gran èxit. Molt jovent i no tant joves es van implicar a netejar el recorregut, marcar la cursa i col•laborar en els diferents aspectes de la prova. També es va organitzar la primera de 5 o 6 proves de la Copa GIRONA de carretera que va anar organitzant el club al llarg dels anys.
Als principis de 1996 es va organitzar el primer descens, amb sortida a sota els Gessos i arribada a la Farga. Aquest seria el primer de molts descensos que han organitzat els Senglanassos i crearia l'embrió d'una gran fornada de ciclistes.
Per Sant Isidre hi havia el costum de pujar a les Salines en bicicleta un bon nombre de Senglanassos de totes les edats. També anualment es feia un descens a mitja nit des del Santuari en nits de lluna plena.
Entre els anys 95 i 97 també diferents ciclistes del club com en Jep i Joan Coromines, Josep Dalmau, Olga Llaona, Quico Lecumberri i David Sànchez participaren en el Caixa Girona amb resultats força destacats. També un grup més ampli participàrem en marxes no competitives per tota la província de Girona.
Els xandalls, samarretes commemoratives i les equipacions del club es van estendre pel poble i gairebé tothom els feia servir.
L'any 1997 en Josep Dalmau i l'Olga Llaona amb l'ajuda de David Sànchez van organitzar unes sortides mensuals per nens que van tenir molt d'èxit, arribant en alguna ocasió a ser gairebé 20 nens.
Cap a l'any 97-98 el club s'implicà en la creació del Centre Btt Salines Bassegoda, dissenyant-ne els primers recorreguts, i l'organització general del mateix. Per tal de conèixer de primera ma el funcionament d'un centre BTT vàrem visitar els de Banyoles i 2 més a França.
El Club va continuar organitzant competicions, destacant el campionat provincial de rallye, on va guanyar en Josep Antoni Hermida i de descens.
En totes les competicions els participants destacaven els recorreguts tècnics i divertits, quasi sempre dissenyats per un autèntic enginyer de camins BTT com Josep Dalmau.
Poc a poc però, l'activitat va anar decantant-se més a les sortides de colla que no a les competicions, incrementant-se el nombre de ciclistes de totes les edats que sortíem junts. Era molt habitual anar al Castell de Mont Roig i a Albanyà.
L'any 98 es va fer la primera edició de la Molina - Maçanet, travessa de dos dies en bici que férem durant 4 anys. Alguns anys passant per Besalú i altres per coll d'Ares.
També participàvem cada any a la Travessa de l'Albera a peu, del Pertús a Banyuls, prova que inicia la transformació dels primers membres del club de ciclistes a marxadors / corredors de muntanya. Es van anar introduint d'altres activitats, com l'esquí de fons i les excursions amb raquetes així com les ascencions a cims com el Canigó i el Bastiments a l'hivern.
Al mateix temps en Joan Corominas destacava a nivell nacional a les competicions de descens amb molts bons resultats. La seva influència va fer decantar cap al descens la nova generació de ciclistes com en Dámaso García i en Joan Molas, que l'any 2003 van esdevenir el relleu al capdavant de l'entitat"
“ Era l’any 2003 que vam decidir que el club havia de seguir tirant endavant, els primers membres van fer un pas al costat per deixar que nosaltres agaféssim la responsabilitat del club. Érem molt joves, però l’entusiasme d’haver viscut durant molts anys en un club actiu, feia que volguéssim tirar-ho endavant.
Va ser a finals de l’any 2003 que vàrem organitzar la nostra primera copa gironina, va ser un èxit, érem nous i vam aconseguir tirar endavant la prova.
Per llavors ja competíem regularment per tot Catalunya en la modalitat de descens, iniciats l’any 2001 de la mà de Joan Corominas, deixant la nostra empremta per tot arreu a on anàvem, els nois de Maçanet començàvem a ser un referent en el món del descens.
En part gràcies una jove Victoria Hernández, que per llavors començava a forjar-se el que ha estat una llegenda del descens nacional, i que tot i ser de l’Escala, es sentia orgullosa del seu “altre” poble.
Vàrem començar a iniciar-nos en la modalitat del dirt jump, construint els nostres circuits de salts per tot Maçanet. Primer vàrem començar en el circuit de Can Coll, fins que ens va quedar petit, i vàrem traslladar-nos als camps del Mas Quintà, a on ens fèiem grans i apreníem cada dia d’aquesta modalitat. Finalment ens traslladaríem als camps de Can Catarra, allà passaríem moltíssimes tardes i crearíem les nostres obres d’art.
Per llavors tan sols portàvem dos anys dirigint el club i teníem molt d’entusiasme per fer moltes coses, així que vam recuperar la pedalada nocturna, i en vam dir el “el senglar de mitjanit”, que va ser molt ben vinguda i la vàrem repetir al llarg d’alguns anys, i vàrem seguir organitzant pedalades periòdiques per engrescar a tothom, especialment els més joves, tal com havien fet amb 
nosaltres.

Calia no oblidar les rutes del centre BTT, que els primers anys es realitzaven quedades per fer manteniment, ja que creiem que eren molt importants pel poble i pel futur del nostre club, però que finalment i al llarg dels anys, ens van quedar en l’oblit.
L’any 2005 va ser clau en el futur del nostre club, ja que es va tornar a organitzar una copa catalana de descens, per llavors se’n va anomenar “masdh”, i va ser el primer de molts més que es van organitzar a partir de llavors, agafant ressò i convertint-se en una de les proves més mediàtica. Per aquella primera edició la cursa va finalitzar a Can Muntada, i el circuit transcorria pels fonaments del que ara són cases a la urbanització.
Els següents anys la nostra passió pel descens i el dirt jump va fer que deixéssim el club de costat, practicàvem modalitats bastant allunyades del que tothom practicava, i va fer que ens distanciéssim una mica de les modalitats més convencionals.
Era cap a l’any 2007 i després d’un any sense celebrar el “masdh” es va tornar a organitzar la prova de la mà d’en Jep Corominas.
El club per llavors cada dia ens quedava més petit, amb pocs socis i pocs directius, però tot i això sempre es treien forces per seguir organitzant coses per a tothom, i aquells anys, tot i les dificultats, es van organitzar marxes populars i pedalades, com el “camí calent Català” o la “ruta de l’estraperlo”.
El nostre entusiasme per altres modalitats ens va portar l'any 2010 a organitzar una competició de dirt jump al circuit de salts de Can Catarra Era la primera que es feia a Maçanet, tot i que per llavors el club ja tenia 16 anys, i va ser un èxit. El circuit lluïa millor que mai, la gent del poble va respondre i es va engrescar, i els corredors van sorprendre a tothom amb el seu repertori de trucs. Aquella competició la va guanyar merescudament el corredor del club, en Joan Molas, que tot i participar com a corredor, també va ser que va dirigir i organitzar perfectament aquella competició.
El “masdh” va ser el que més impuls va donar durant anys al club i finalment l’any 2011 en Jep Corominas va portar a Maçanet una prova puntuable per la Copa d’Europa de descens. Corredors internacionals i amb molt renom van venir a córrer, una infraestructura digne de la copa del món i l’entusiasme d’un públic entès, com el de Maçanet, va convertir aquell espectacle en un referent, i va posicionar Maçanet de Cabrenys com el referent que és avui dia en el món del descens.
L’any 2012 el club va col·laborar amb els companys de Sant Llorenç de Cerdans en l’organització de l’esdeveniment “raid les dues Catalunyes” una prova que sortia des de França transcorria per Maçanet, i tornava cap a França per la collada dels Pous.
Una nova modalitat va començar a sorgir amb força, l’anomenat “enduro”, i Maçanet va decidir apostar-hi fort. Des de l’any 2012, fins a l’actualitat que cada any es celebra una cursa d’enduro anual, siguen pioners en l’organització d’aquest tipus de proves.
Els últims dos anys han estat molt difícils pel club, i es que la manca de gent, i el poc temps disponible, no han ajudat. Seguint en la mateixa línia de tots aquests anys, el club va apostar per organitzar una cursa de descens, que l’any 2013 ens va deixar amb molt bon regust, però aquest 2014 ha estat més difícil, i varem haver de prendre una de les decisions més difícils dels últims anys, i es que pocs dies abans de l’organització de la prova vàrem tenir que anul·lar-la per falta de participants.
Però sobretot, i per no perdre els costums d’aquests vint anys, hem organitzat pedalades populars, per intentar engrescar a tothom possible.
En l’actualitat, i sobretot a títol personal, els integrants de la junta tornen a col·laborar en un nou projecte, una ruta btt que unirà el Vallespir i Maçanet, i que servirà per primera vegada, enllaçar el centre btt Salines-Bassegoda, amb el centre btt del Vallespir.
I es que tot i que han passat vint anys plens de dificultats, aventures, pujades i baixades, i moments entranyables, i hem explorat per totes les modalitats del btt, no hem oblidat mai els nostres orígens ni el que realment ens agrada fer, PEDALAR”.

David Sánchez
Dámaso García

23/11/14

JORNADES RESTAURACIÓ AL FAU DE SETEMBRE I OCTUBRE 2014



Els passats dissabtes 2 d'agost, 6 de setembre i 4 d'octubre es van fer les últimes tres jornades de restauració, i la cirereta del pastís del Fau ha estat tornar a fer l'Aplec després de gairebé 50 anys de no fer-se. 
De l'Aplec no en parlaré perquè l'amic Marc Vila " Màgic", n'ha fet una fantàstica crònica que també està penjada al blog www.senglanassos.com.
Respecte a les últimes tres jornades, ens trobem el aquell moment que tothom qui hagi fet obres a casa recordarà serrant les dents, i és l'anomenat moment "ja que hi som".
Resulta que ja fa unes quantes jornades que diem, " aquesta jornada és la última que destinem a l'ermita per centrar-nos amb el refugi"...Però ha anat sortint el : " ja que hi som". Dons ara que hi som i tenim la bastida farem la paret nord...i rejuntarem les esquerdes. ..i enrajolarem el volt del campanar....
Per això em feia recança fer la crònica d'aquestes ultimes jornades...volia fer una crònica conjunta on poder anunciar amb rotunditat : ( sentiu els sorolls de tambors com retrona a darrera la Fiola ?) Dissabte acabarem l'ermita i ens centrarem amb el refugi!!!
Us explicaré com va sorgir la idea de fer un refugi a la casa del rector que hi ha al costat de l'ermita.


Ja ho he explicat alguna vegada, inicialment vam anar al Fau a posar dos toldos de camió que ens va cedir l'empresa de transports Padrósa a sobre del teulat.
Volíem guanyar temps i evitar que caigués la volta. I amb aquest temps poder reunir diners i o despertar l'interès de l'administració per poder-hi fer una intervenció amb una empresa constructora.
Quan vam pujar al teulat ... en veure que posar els tendalls seria complicat i com que hi havia dos paletes i molts manobres disposats a treballar de franc, ens vam embrancar en una aventura que fa dos anys que dura.
Pel Fau hi han passat més de 100 persones a treballar en aquests dos anys. 
Aquesta és la força del projecte Fau, perquè és molta la gent que hi va posant el seu granet de sorra quan pot.
Després d'anar sortejant la cursa d'obstacles que suposa fer una obra en un lloc on no s' hi arriba amb cotxe...vam acabar el teulat. I aprofitant la mateixa embranzida ens vam posar a fer el campanar.

 
I va ser en un esmorzar on l'hivern va obligar a buscar el recés de quatre parets per coure-hi les xuies, quan ens vam adonar que fer d'aquell espai un refugi de muntanya, podia ser el punt de bojeria que necessàriament ha de culminar qualsevol projecte.
N'havíem parlat amb condicional..però aquell dia va ser el primer dia que vam conjugar el futur del verb fer. I ens vam posar a somiar desperts, i amb deu minuts ja havíem fet el sostre, posat les lliteres i ja ens veiem assentats al voltant del foc amb una conversa engrescadora sobre el país que volem.
I com diuen els savis...hi ha moments per deixar que les coses passin, i d'altres moments per fer que passin coses. 
Han passat moltes coses de manera sinèrgica: l'Ajuntament d'Albanyà ha aconseguit una cessió del Bisbat per 40 anys. El mateix consistori està disposat a cedir l'ús d'aquest espai per 40 anys a una entitat de Maçanet.
Han passat coses i ara hem de fer el possible perquè en passin d'altres. 
Quines? 
El primer pas és fer el teulat, gràcies a la cursa del Fau s' han recollit diners que ens permetran començar a plantejar l'entremat de tubs que l'ha d'aguantar.
Però el que realment ens dotarà de possibilitats de fer-ho, és la voluntat d'un poble decidit a no deixar el futur en mans de l'atzar o la gravetat. 


Us convidem a participar d'un cap de setmana emocionant, dissabte jornada de restauració al Fau i diumenge jornada de reivindicació d'allò que som i serem!
No hi falteu! A dos quarts de 8 al parking.

Robert Oliva Urtós

2/11/14

APLEC DEL FAU

Diumenge 8 vam poder veure l’exitosa 
rehabilitació de l’ermita del Fau i després de 50 
anys sense fer-se, es va recuperar l’aplec. Dia ple de 
moments emotius, començant per una bella 
travessa de 5 km pujant tots en germanor, o la 
xerrada dels paletes voluntaris, explicant que la 
rehabilitació de l’ermita neixia arran de la cursa del 
Fau i de la idea de què podien fer ells pe Fau o 
moment molt especial quan les Carmelites i la 
Teresita ens van explicar com de joves venien al Fau 
a fer l’aplec, com es feia la rifa de la toia, el ball del 
ramallet, els nissos, com es feia ball amb acordió, 
etc. Elles, que havien cregut que ja mai tornarien a 
veure el Fau en condicions i menys tornar-hi a fer 
un aplec, van poder passar-nos el relleu.
La seva
cara explicant-nos això no té preu. Després d’un 
bon dinar, vam fer la missa. Amb l’altar improvisat 
al mig de tots, es va anunciar la “bona noticia” que 
el somni de rehabilitar el Fau i fer-hi l’aplec s’havia 
fet realitat. Tot un exemple d’esforç, de treball i 
constància, valors molt necessaris per construir una 
societat millor. Acabada la missa, vam fer la V, per 
escenificar el nostre desig de llibertat com a nació. 
Vam cantar cançons al ritme d’acordió i es van rifar 
els lots. Gran dia en comunitat, de ben segur que 
del Cel estant, aquells qui dècades enrere feien 
l’aplec i ja no estan entre nosaltres ens van veure al 
cim del Fau i van estar joiosos. 

Marc A.Vila



Marc A.Vila

18/10/14


EXCURSIÓ A VALLTER 2000 

Aquest cop tres senglanassos amb la fortuna de 
tenir festa un divendres fem una excursió circular pels bonics cims de Vallter 2000. En Xelinu, en Lluís i jo, en Màgic, comencem la ruta deixant el cotxe a l’aparcament de l’estació d’esquí i comencem un fort i dret ascens, pròleg del que ens espera avui.
 El primer objectiu, el Pic de la Dona, ja ens regala una alçada de 2704 m i unes vistes precioses a totes bandes, fins i tot el mar. Baixem lleugerament d’alçada, fins al Puig d’Ombriaga, a 2634 m, baixem més i ens aturem a esmorzar a l’estany de Becivers. És un lloc fantàstic amb un estany completament circular, envoltat de muntanyes molt rocoses.Contrasta tan sòlid mineral 
amb l’aigua. És unpaisatge de somni, sembla que
 estiguis en un altre món o que somiïs.
 Pugem cap al Becivers, que posa a prova altre cop
 els nostres genolls i la nostra         
persistencia, ja que avui será un constant de pujar i baixar cims. Als seus 2845 m, altre cop una 
panoràmica genial. A continuació ascendim el 
Bastiments. En Lluís i jo ja l’havíem fet el 2010, però per l’altre banda, el coll de la Marrana. Aquest cantó és més complicat i rocós. Fem fotos de rigor a la gran creu cimal. Amb 2881 m, és el segon més alt del Ripollès, superat només pel Puigmal. Segur que per aquesta raó a França li diuen el Gegant.
 A partir d’aquí, les formes suaus i onejants de les muntanyes canvien d’aspecte. Carenem i anem a dos cims que ens fan molta il.lusió, el Fresser i el Pic de l’Infern. El Fresser és fa llarg d’ascens i súper  rocós, amb blocs de pedra que ens posen a prova.
Un cop a dalt, més carena i una mica de grimpada, 
sense perill, per arribar al Pic de l’Infern, que deu el 
seu nom a que no t’hi vulguis trobar en un dia de 
tempesta, perquè les seves arestes atrauen tots els 
llamps. Un cop dalt, no trobem dimonis ni res 
dolent, ja que avui fa sol (fa aquell aire fred d’alta 
muntanya, però anem fent). Al contrari, trobem 
una benedicció, el regal de veure la vall de Carançà, els seus estanys, enormes, just a sota. Amb 2869 m, és la tercera alçada de la zona i ja ell sol val la pena una excursió. Ja veiem a la vora el Puigmal i els cims veïns de l’Olla de Núria. 
Iniciem el descens per l’altra banda i anem a buscar el GR del Pirineu, que ens porta fins al coll de la Marrana. Passem entre el Bastiments i el Gra de Fajol. Aquest últim no el fem, ja el vam fer el 2010 i també és molt recomanable, 
un altre clàssic. Arribem a les pistes de Vallter, que esperen amb ànsia l’arribada de les primeres neus i la temporada d’hivern. Ara que no hi ha neu es fa més evident la destrossa que representa una estació al paisatge.
 Dinem al pàrquing i comentem la jugada. Quin país que tenim, tan bonic, que ens permet jornades com la d’avui d’alta muntanya. 
Gràcies als meus companys pel dia fantàstic que 
hem passat, on no ha faltat la conversa, sobretot de política, com no pot ser d’altra manera amb tot això de la consulta o consulteta.


 Una abraçada, senglanassos!!

Màgic.

30/7/14

JORNADA 21 I 22 AL FAU


Aquesta vegada tornarem a unificar les dues ultimes jornades amb la mateixa crònica, més que res per no repetir-nos... Crec haver fet quasi totes les divagacions possibles sobre la feina que estem fent al Fau.
De fet aquestes dues últimes jornades han estat molt importants, hem coronat el campanar  i una vegada trets els xindris, (Vaja destruïts...perquè va costar deu i ajudar treure’ls...finalment vam utilitzar aquella màxima que sempre funciona de “divideix i venceràs”), amb el forat net  s’ha pogut albirar des de molts llocs el troç de cel que fa lluir l’arc de mig punt. Aquest fet ha donat peu al redescobriment de la recuperada silueta que lluirà durant dècades o esperem que centúries  l’ermita del Fau. 


Tot aquest moviment  va començar amb gent de Maçanet però que ara ja es podria dir que s’hi ha embrancat gent de tota la comarca. Més de cent persones amb  aquesta vintena de jornades  hi ha participat. El gruix principal som els de Maçanet, maçanetencs inquiets  que dels més joves als més savis els separen més de 40 anys, i que jornada rere jornada van teixint aquesta teranyina invisible que fa de Maçanet un gran poble. Però no s’hauria pogut fer res sense els motoristes reconvertits en els traginers del segle XXI, vinguts d’arreu de l’Empordà i que mai han tingut un no per resposta. O els ADF Les Salines que amb les cremes controlades han esponjat la zona. O els amics del Gat de la Jonquera o del Centre Excursionista Empordanès que sovint han aparcat els seus projectes per a empènyer el  del Fau. O la gent anònima que ha donat algun calerot per la sorra. I també als Ajuntaments d’Albanya i Maçanet per no trobar problemes i anar buscant  solucions.
De fet això no és un agraïment, no sóc ningú per donar les gràcies!  Les gràcies les trobarem concentrades en aquest petit tros de cel separat del gros per unes pedres.  La restituïda silueta de l’ermita del Fau ens anirà projectant  petites dosis de felicitat cada vegada que l’observem. 
Jo sóc de l’opinió que la felicitat no cal anar-la a buscar, cal anar-la deixant pel camí...així el dia que la perds  només n’has de seguir el rastre.




Robert Oliva Urtós
Aquest dissabte dia 2 d’agost hi ha una jornada al Fau molt maca. Pujarem un aparell que es sol posar als campanars...  No feu campana!!!                                                                                                                  
A dos quarts de  8 al Parking.
Us hi esperem!!!



5/6/14

Divuitena i dinovena jornades de Restauració del Fau.

Aquesta vegada matarem dos pardals d’un tret, i és que com que el Maig estava molt atapeït, fires de Figueres, l’aplec de Sant Isidre...doncs es va acordar fer la jornada del Maig el dia 26 d’abril. Vaja que en vam fer una el dia 5 d’abril i l’altre el dia 26... d’això ja fa una colla de dies, i la veritat és que quan m’he posat a fer la crònica...pensava  -que en recordes de cada una...i a  cop el bot ( paraula de  Puyal ...i vindria a voler dir “bote pronto”) només em venen al cap  dues paraules, dues paraules  que han ressonat intensament  en les últimes  jornades, i també ho faran a la de dissabte vinent. De manera similar a com els maquinistes d’aquells trens de vapor que sortien a les pel·lícules del Far West  cridaven el “más madera”,  doncs en aquestes dues últimes jornades es cridava : “Pasta i Pedres”.


De fet tot plegat  s’assembla al comportament d’una locomotora, a baix a la caldera hi ha en Jean Vernet, que acompanyat de l’Elisabet,  la Maria José o l’Oncle Farlingo li foten palada i ve palada va. D’aquesta combustió en surt la pasta i juntament amb els rocs que van portant com formigues la Teia, l’Arnau i en Pau...es lliguen a la Cúrria, i amb un xerricatge similar a les rodes del tren, aquella politja es comença a moure lentament mentre en Sergi s’enrogeix i alça la mirada tot contemplant el fato.  Passats uns instants on hi ha certs dubtes que l’enginy a l’hora de fer el farcell hagi estat l’encertat, l’embalum arriba al primer nivell.  Allà les corretges de distribució encarnades per en Lluis, en Jep, en Pau i el seu trempat cunyat francès fan arribar la mercaderia a lloc. A dalt de tot en Met, en Pitu i com a recanvi un servidor, col·loquem el paquet allà on restarà a sol i serena segles  i entonem un “más madera”. 


I de fusta no en falta...en Jep, en Marc i en Sergi ja se n’encarreguen... d’això.
La màquina només para una estoneta per aprovisionar-se d’energia...per un costat els motoristes emplenen la sala de calderes de sorra, i per l’altre el pa amb tomata, l’all i oli i l’aixecada de porró ens donen embranzida.


De tot aquest tràfec se’n desprèn el vapor de la nostre suor,  una suor voluntària que ens farà contemplar el Fau des de Maçanet amb la il·lusió de no haver-lo deixat caure.
Us emplaço a venir dissabte dia 7 a dos quarts de 8 al pàrquing.
Us hi esperem... que no pari la màquina...
Robert Oliva Urtós


29/4/14

El Km vertical de l’Empordà aprova amb molt bona nota la seva estrena

Aleix Fabregues en categoria masculina i Alba Segura en categoria femenina s’imposen en la primera edició d’aquesta cursa de muntanya on els millors especialistes gironins estaven presents

Fins un total de 52 participants s’han desplaçat avui, fins la vila de Maçanet de Cabrenys, on s’ha disputat la primera, i única cursa de km vertical de la comarca de L’Alt Empordà. La cursa ha començat puntual a les 09:00h a la piscina municipal (370m alt.). Els corredors han ascendit fins el pic del Moixer (1440m alt) per un circuit balisat de 6’100km
El guanyador masculí ha estat el ripollès Aleix Fàbregues,(Esportiu Ripollès) ha invertit 53min 06seg. en segona posició el rosinc d’adopció Xavi Llamas  (Team Sport Hg) 54min 11seg. i Oriol Cardona (Selecció Catalana) amb un temps de 54min i 42 seg ha completat un podi de luxe per ser una primera edició.

Si en categoria masculina la classificació ha estat disputada la categoria femenina no ha estat menys. Per exemple la cinquena classificada avui, Míriam Martinez (Selecció catalana) és la actual cinquena classificada europea de la disciplina d’esquí vertical. Amb un temps estratosfetic de 1h 07min 07seg Alba Segura (Matxacuca) s’imposava a la cursa Alt empordanesa, Segura, se està revelant una autèntica especialista nacional de la especialitat. Darrera seu entrava Fina Soler Felip (Banyoles) 1h11m 07seg i Lídia Verges (Diversport) 1h 14min 21seg  per completar el podí femení absolut

L’organització de la prova a càrrec de diverses entitats empordaneses, amb el recolzament tècnic de la Unió Excursionista Llançanenca, ha valorat molt positivament el desarrollament de la cursa. La FEEC, a través de un delegat ha donat la màxima puntuació i ha homologat la cursa que podrà optar a entrar a calendaris nacionals en properes edicions.

Podi masculí:
Aleix Fàbregues Esportiu Ripoll 0h 53min 06seg
Xavi Llamas Boza Team Sport Hg 0h 54min 11seg
Oriol Cardona Coll Selecció Catalana 0h 54min 42 seg

Podi Femení:
Alba Segura Golferichs Matxacuca 1h 07min 07seg
Fina Soler Felip Independent 1h 11min 07seg
Lidia Verges Garcia Diversport 1h 14min 21 seg

Jep Coromines Vilarrasa 

24/4/14

LÍNIA CRUCIS


Hola amics senglanassos, la nostra nova aventura té lloc en un dia ben especial, Divendres Sant. Fem el
nostre via crucis particular fent la línia elèctrica que va del poble al repetidor. Aprofitant que aviat es fa corrent el kilòmetre vertical de Maçanet, decidim fer-la caminant, ja que la línia, gràcies a la bona pensada dels organitzadors i el seu esforç en netejar-la, està en un estat òptim. Quedem a dos quarts de vuit al pàrquing quatre penitents: en Tene, en Pins, en Lluís i un servidor, en Màgic. Comencem ja amb una vertiginosa pujada, l’ascens al Grier, passem per Can Catarra i cap al futbolgolf. Anem a buscar el riu i el creuem. Amunt, amunt, sempre en un camí ben recte, vertical i dret, anem passant els pals de la línia elèctrica. Tal com si haguessin tirat una línia recta muntanya amunt, el camí no té pèrdua, ja que has d’anar seguint les torres i sinó també alguna cinta que els organitzadors han posat. De tant en tant, alguna pista travessa el recorregut, però només és una petita treva per continuar l’ascens per la línia. De seguida veiem unes vistes espectaculars, sobretot la muntanya del Fau, en un dia preciós, ben asolellat. Arribem al mas Serís, un lloc ple d’encant. Seguim pujant, algun tram amb l’ajuda de les mans i tot. Té mèrit córrer en aquest circuit, ja que és molt dret. Arribem a la mina de talc, lloc amb un gran passat, on molta gent hi va treballar, on es baixava el talc a tones, amb camió, en una pista bastant estreta. Aquesta mina és un exemple de com abans aquestes muntanyes eren ben vives, transitades, on molta gent s’hi guanyava la vida (mina, 


treballant el bosc, fent carbó, etc). Era igual el temps que fes, era una vida plena d’esforç. Ben diferent d’ara, on s’hi va per gust. Gaudim aquí d’una perspectiva diferent de la muntanya de Fraussa. Avui hem passat per un lloc no habitual i vista des d’aquí es veu l’escenari d’una altra manera, fa com un circ o un amfiteatre, preciós, de color lilós i rocós. Sortim un moment de circuit per arribar-nos a l’entrada a la mina. Malauradament, està ben tapada per la bardissa. Convindria fer-hi una bona neteja, sinó aquest lloc quedarà esborrat i convé conservar els llocs emblemàtics del poble. Tornem a pujar, ja cap al tram final, molt dret, per on passava l’antiga línia. Ben net el camí, tal com una clenxa, arribem per fi a l’altíssim repetidor, sostre comarcal, 1451 metres. Gaudim aquí d’un panorama superb, ens arriba la vista fins al Taga, al Ripollès. Veiem l’Albera, amb el Puineulós, el cap de Creus, tot l’Empordà, la Mare de Déu del Món, el Fau, el Bassegoda, etc. A totes les muntanyes podem posar nom, ja que els hem fet totes, tot el nostre món està davant nostre, que tant estimem i que tantes excursions i alegries ens ha donat. Un bon esmorzar, una bona companyia i una bona conversa, en un dia radiant. Què més es pot demanar? Decidim fer el retorn per la fageda de la Collada dels Pous. És un indret màgic, meravellós. El faig té la virtut de canviar a cada estació, 


creant un paisatge diferent cada vegada que hi passes. Arribem a la Collada dels Pous, fem el típic ritual  de posar un peu a cada banda de la cadena de la frontera amb França. Que artificials són les fronteres, aquí es veu ben clar, ja que quina banda de les dues és més catalana? Pobre Catalunya, partida en dues, a una et diuen francesa, a l’altra espanyola, quina broma pesada. Agafem el camí de germanor de Reiners, que ens mena al Santuari de les Salines. Veiem com s’ha arreglat el refugi, amb molta gràcia i eficàcia. S’hi pot fer foc a dins, hi ha bancs per seure, una ampolla de vi començada i alguns quadres mig eròtics. El lloc convida a anar-hi, amb la persona adequada. Fem una breu visita al Santuari i a la Mare de Déu de les Salines, gran i noble Senyora d’aquestes contrades, que vetlla pels maçanetencs des d’aquest primer graó cap al cel, tal com diu en un dels quadres penjats a l’ermita. A la cantina trobem en Pere Vila, que ens il.lustra amb el seu personal punt de vista del món de l’esport. Té la tesi que només es pot córrer per força, que cap animal no corre per gust, excepte els humans. El seu escepticisme esportiu xoca amb molts  que ara han fet d’això un estil de vida. Seguim baixant, baixant, per l’emblemàtic camí de les Salines, entre rialles i converses, en un descens ràpid i ombrívol. Arribem a Maçanet, hem fet un temps d’unes 5 hores, entre pujar i baixar, caminant i xerrant. Em queda dir només tres coses: felicitar i agraïr als organitzadors del kilòmetre vertical la seva bona idea i esforç, donar les gràcies als meus companys d’excursió pel dia tan bonic que hem passat i sobretot, sobretot, donar molts d’ànims als que es decideixin a fer la línia corrent, perquè té molt de mèrit. 

Fins la següent excursió, amics senglanassos!


Màgic. 

22/4/14

CASTELLS DE LA SEGARRA 2014

JA HI TORNEM A SER !!!

Després de reposar l’hivern, comença una altre cop la Copa Catalana de Caminades
de Resistència, comença amb la prova, com sempre, dels Castells de la Segarra.
Dissabte a mitja tarda reunió a Vilabertran per sortir direcció a Cervera, som en
Bananes,  Joan i la Marta, arribem, ens desplacem fins a Guissona, lloc de sortida


i arribada de la prova, per recollir els dorsals, sopem a l’ Àrea de Guissona, on lloc
on per 5 €, sopes tota la carn que vulguis, no es el nostre cas, però varem estar
gaudint de l’ espectacle vergonyós de gent, no es pot dir persones, que  es preparaven
quantitats de carn que personalment crec que era impossible menjar. A dormir.
El diumenge a les 7,00 hores sortida, 3000 i pico inscrits, impressionant, trobem un
altre Senglanàs, en Pins,  anem  caminant amb altres companys i coneguts, sortim de 
Guissona, passem per el Castell de les Sitjes,  el quilòmetre 10 arribem a un poble




que s´anomena Florejacs on hi ha el primer control i l’ esmorzar.  Amb la panxa plena
apretem una mica el ritme fins arribar el segon control el poble de Pallargues.  Tornem
apretar una mica més el ritme, i comencem a veure l`impressionant obra moderna que
es el Canal Segarra-Garrigues, i anar fent arribem el control 3, L’Aranyó, uns deu 
quilometres més i Cervera, 4 control i dinar. Després de Cervera ja queden menys de 
20 quilometres, anem fent a bon pas, passen per el poble Castellnou d’Olugues, 


control 5 i anem fent camí cap el poble del Llor, i cinc quilometres i línia d`arribada
a Guissona.  54,5 kms bastant planers, com ja he dit amb alguna altre crònica, sense
molta dificultat i amb bona compayia, i personalment amb molt bones sensacions,
encara que hem queda l’espina clavada de baixar de les 8,00 hores.

Víctor Puig Palomeras.

Temps.:

JORDI BATLLE RUIZ   8 HORES   2 MINUTS   47 SEGONS
VÍCTOR PUIG PALOMERAS   8 HORES   2 MINUTS  55 SEGONS   
DAVID SANCHEZ CAMPANINS  8 HORES   53 MINUTS   57 SEGONS

14/4/14

COPA CATALANA DE CAMINADES DE RESISTÈNCIA 2013

Bones companys i amics, escric unes  ratlles per explicar com ha sigut la consecució de la meva quarta Copa Catalana de Caminades de Resistència . 
Tot va començar a mitjans del mes de març, a la primera prova de la Copa,  Marxa del Castells de la Segarra, una caminada de 55 kms i pràcticament tot planer, no te res, com el seu nom indica, només castells i també granges, però és la primera, el retrobament amb companys d’ altres anys,
que fa temps que no veiem i també a nivell particular, el conviure dos dies amb varis companys de l’ Unió Excursionista Llançanenca  que sempre participen en aquesta prova.  Segona prova La Selva del Camp Muntanyes de Prades, això referent  el desnivell ja canvia, són uns 64 kms i uns 5000 mts de desnivell acumulat, es una caminada “durilla” i molt guapa on tinc un parell de sorpreses,
la primera per  mi i tots els que arribem de la meitat de “peloton”, a Prades, sota una intensa pedregada, i la segona i a nivell particular,  tenir el plaer de fer molts quilòmetres amb el “Gran Capitan” Sr. Jaume Amiel, 70 anys i a tope. La tercera prova es la de casa, 24 Hores del Cap de Creus, hem va bastant bé sobretot la primera part que faig amb l’Esteve i en Blas, dues màquines però a causa que en Blas està tocat van a un ritme que  jo  puc portar, amb ells vaig fins a  Sant Pere de Rodes i desprès de fer la carena que passa sobre Pau i  Palau, la part més dura ja està feta, només queda fer uns quants quilòmetres més amb altres companys que vaig trobant, també tinc la visita d’en Pins i en Bananes a Cadaqués,  i xino xano, arribem a Llança, 87 kms, amb un temps de 17 h.53 min. La quarta prova es nova per mi, Molins de Rei-Montserrat, es una marxa no molt dura, però al fer-se de dia passes per contrades, que amb altres marxes que acaben a Montserrat hi passes de nit i et permet veure llocs que hi has passat però no has pogut veure. I al final la pujada a Montserrat per camí dels Tres Quarts a un ritme impressionant comparant amb altres finals de marxes més dures.  Preneu nota primera arribada a Montserrat.  La quarta prova, Pels Camins del Matxos, la més dura de llarg del calendari, pujada al Santuari de Bellmunt, pujada el Puigsacalm, i Pujada el Santuari de Cabrera, i quan acabes de pujar tot això encara, queden dos o tres pujades més, que “tela”,  però per tercera vegada acabada dins el temps, i el
millor obsequi el final una samarreta “Salomon” de collons.  Cinquena marxa “Set cims”, com
 el seu nom indica, s’han de superar set cims,  té el seu punt de duresa, però es fa bé, particularment
hem trec una espina clavada, ja que l’ any anterior vaig tenir d’ abandonar per una problemes
estomacals i es la primera vegada que l’acabava. Sisena prova, Sants– Montserrat, primera participació
ja que coincideix amb la Romànica de Navàs i sempre feia aquesta última, només de veure la 
participació, podem suposar que acabarem molt endavant a la classificació, cosa no usual, uns
quan corredors i després ja venim nosaltres,  25 o 30 dels habituals de Copa, la resta gent del
centre excursionista organitzador que sembla que vagin a fer una volta de pocs quilòmetres, 
ens ajuntem un grup de bastantes unitats i li fotem força canya, en un dels últims controls, queden
sorpresos de la nostre ganes de fer broma i  que hi arribem frescs com una rosa, i després de patir
una mica a la pujada a Montserrat, “subidon” arribem entre el 40 primers, no sol passar. Segona 
 arribada a Montserrat. Setena prova, Travessa el Montseny, una de les durilles , també molt guapa, per començar  matinada, per ser a Gualba a les 5,00 h del matí per agafar el bus que et porta a la sortida, Aiguafreda, sortir a les 6,00 h., pugem el Tagamanent, després fem el Pla de la Calma, per pujar el Matagalls, les Agudes i el Turó de l’ Home, i després 15 o 16 kms de baixada fins l’ arribada
a Gualba, passant per indrets molt guapos com Santa Fe del Montseny, marxa molt guapa.  Vuitena
prova, Marxa de Cap de Rec, una altre de durilla, encara que aquest any per culpa de la neu  canvia totalment el recorregut, no baixem cap Andorra, fen molt quilòmetres per les pistes d’ esqui de Cap de Rec, per acabar en vistes a la cara nord del Cadí i baixem cap el poble de Lles per finalitzar amb una gran pujada fins el refugi de Cap de Rec, en definitiva guapa però aquest any més assequible i menys dura que amb el recorregut habitual. Novena prova, Gràcia-Montserrat, tornem a sortir de Barcelona, passem pel Parc de Collserola i seguint una ruta semblant amb la de Sant-Montserrat, anem fent camí, mes durilla que les anteriors que acaben a Montserrat i pujada final pel camí de les Aigües, potser
la pujada més dura fins a Montserrat.
Tercera arribada a Montserrat. Arribem a les vacances d’ estiu.   
Ja hi tornem a ser, després de les vacances, desena prova Matagalls-Montserrat, la més emblemàtica
de tota la copa, 3500 inscrits i un ambient impressionant, aquest cop tinc en Joan i en Pere com 
acompanyants, encara que en Pere va a fer-la corrents i per tant va per lliure, jo la faig acompanyat
de companys del Cei, fins que després d’uns quilòmetres hem quedo amb l’ amiga Emilia i anem deixant enrrera el Montseny, els  cingles  de Berti, i cap el quilòmetre trenta trobem l’ amic Emili que s’ ha obert el cap, amb un trau s’adjunta a nosaltres i ja som tres, i anant fent, ja arribem a l’ avituallament de  Sant Llorenç Savall, la meitat, més o menys, sortim direcció la pujada de la Mola, on pateixo bastant, i arribo a l’ avituallament de Matadepera bastant fos, iboprofemo i a seguir, fem la Casa nova  de
l’ Obac i baixant cap a Vacarisses, mala noticia, esquinç de turmell, però segueixo, Monistrol de
Montserrat, i la terrible Pujada dels tres quarts fins a Montserrat, pujo bastant lent molt tocat,
però el final Montserrat, coix però quarta i última arribada a Montserrat.  Onzena prova, marxa
entre l’Alt Camp i la Conca, a causa de l’esquinç, de la Matagalls, tot hi està inscrit, hem tinc que
quedar a casa. Dotzena prova La Marxassa, prova que va des de el Montseny fins a Mataró, sortim
fem uns quilòmetres de pujada, i baixem molt quilòmetres fins a Sant Celoni, desprès pujada per
tot el Montnegre, i dalt de tot avituallament especial, el vermut, com diu el nom fem un vermut,
baixada cap a Vallgorguina, dinar i pujada el Corredor, on començo a patir una mica amb el meu
turmell lesionat a Matagalls, però xino xano, arribada a Mataró, una altre i amb aquesta ja tinc els
punts per proclamar-me campió individual de Copa Catalana.    Ultima prova, Marxa del Garraf, finalment ja fem la darrera prova del campionat, es una prova no molt dura, però que té
un parell de pujades que et fan suar. La fem com sempre a força bon ritme, passant per llocs guapos, com la platja del poble del Garraf, i amb aquella sensació de tristor per ser l’última i
felicitat per haver aconseguit els objectius, i per finalitzar el meu club, Cei Catalunya, una vegada més  quedem campions per clubs, i tenim preparat un “pica-pica” per celebrar el campionat.

Nota.: Aquestes són les proves que baix participar, el campionat tenia altres proves, no es pot
ser a totes, un altre any.

Tinc que agrair la paciència de la meva dona i el meu fill.

VÍCTOR PUIG PALOMERAS
CAMPIÓ DE COPA CATALANES DE RESISTÈNCIA 2010,2011,2012 I 2013.

3/4/14

Dissetena Jornada de Restauració al Fau


En Robert m'ha demanat d'escriure la crònica d'aquesta nova jornada al Fau, la veritat es que ens ho posa força difícil ja que ens ha posat el llistó molt alt, però com que sóc conscient de les meves limitacions ho intentaré fer el millor que sé..

Un altre cop hem anat al Fau, jo feia molt de temps que no hi anava, i la veritat es que quan ets allà penses el perquè has tardat tant, el lloc, la causa, l'entorn, la gent, l'ambient , tot fa que aquest matí que dediques a fer el que faci falta o el que bonament puguis es converteixi en un moment de plenitud i satisfacció. Treballar i riure, compartir una il·lusió i creure en un projecte que en un plaç més o menys llarg sabem que serà una realitat, de la qual molta gent se'n podrà beneficiar, i el que és més important, ja no veurem la silueta d'una hermita mig derruïda allà al cim de la muntanya, sinó que tindrem una hermita refeta i un refugi de caminants.


Avui ha sigut un dia tranquil, al matí a primera hora feia fred i una mica de vent la qual cosa contribuïa a que la sensació de fred augmentés, però a mig matí el vent a parat i el nostre amic sol ens ha pogut escalfar com només ell ho sap fer, llavors jaquetes i jerseis ja sobraven, també s'ha de dir que les botifarres i xuies a la brasa amb pa amb tomata, allioli i el paté casolà d'en Jean Vernet també han ajudat a que el fred passés d'allò més bé.


 En Jep tallant arbres, l'Arnau, en Pau, en Robert, en Jean i en Lluís de ca la Quica han posat el seu gra ajudant a en Pitu i en Jaume a refer el campanar, mentrestant en Sergi i jo ens hem ocupat a primera hora d'encendre el foc i preparar la teca, després a abastir de pedres amb bona cara,  primes i netes....als mestres que estaven dalt del campanar, més tard se'ns hi han afegit en Francesc i el seu nin. La corda de la curria per pujar material i pedres dalt del teulat avui ens ha dit que ja n'hi ha prou i quasi que ens esclafa a en Jep, però la mare de Déu del Fau deu haver obrat quelcom allà dalt i ha decidit que només fos un ensurt. Quasi que ja tenim la volta del campanar acabada i el més vinent ja veurem des del poble el forat on tindrem de penjar-hi la campana . En definitiva una jornada que com sempre ens ha omplert de satisfacció. Hi tornaré ? Segur que si, allà sempre et sents útil, i l'ambient que hi ha entre gent tant diferent s'ho val. T'animes? Només cal bona voluntat.





2/3/14

Setzena Jornada de restauració del Fau

El passat dia 1 de Febrer tronàvem a estar al peu del canó. En arribar al Fau (perquè un cop constatat  en la jornada anterior, que el Fau pertany a un altre dels molts microclimes del nostre petit país...ja no ens en refiem fins que som a dalt) ens adonem que  la temperatura és baixa, molt de tant en tant  un aire fi i humit bressola les branques i ens fa mirar enlaire. A dalt el sol es baralla amb un garbuix de núvols en augment. Tots els senyals del temps ens suggereixen encendre la foganya. 

Els grecs deien que hi havia 4 elements bàsics a la natura, i a cada un d’aquests elements se li atribuïen conductes o raonaments humans.  Sobre aquest principi va sortir l’Astrologia, i al voltant d’aquests 4 elements van girar les feines que vam realitzar.
Els de l’Agrupació de Defensa Forestal i uns quants voluntaris es van encarregar del FOC
Uns altres voluntaris en van encarregar d’encebar  l’AIGUA  del dipòsit amb una mànega  (degustació inclosa) i traginar-la fins al lloc de fer la pasta

Alguns manobres fent petits volcans de TERRA per fer pasta, i d’altres pujant per la cúrria trossets de TERRA tant ben enganxats que semblaven pedres. Unes pedres que els paletes anaven fent girar a sobre del campanar, tot buscant la millor cara. (Parlant de pedres...algú devia tenir els pectorals com pedres....l’endemà...aquesta vegada tots eren nois...)
I tots plegats gaudíem d’aquelles espaiades remeses d’AIRE fi, que depenent d’on venia podia ser refrescat per la neu del Canigó o rescalfat per les flamerades de fulla d’alzina o pi. Aquests canvis de fred a calent aportava una sensació  de benestar difícil d’explicar. Quasi imperceptible al raonament, però d’una satisfacció efímera,  similar a la que t’aporta un somriure.
Les interpretacions que en feien els grecs dels elements eren aquestes:
FOC: Desig, La flama de la passió.
AIGUA : Emocions, Afogats per l’emoció.
TERRA: Estabilitat, Sòlit o dur com una pedra.
AIRE: Pensament, La brisa de la raó

Cadascú amb l’element que va estar més amb contacte...que en tregui les seves pròpies conclusions.
I si voleu estar amb contacte a amb aquests elements, aquest dissabte dia 1 de Març hi ha jornada de restauració. A dos quarts de 8 al Pàrquing.

Robert Oliva Urtós