29/1/14

Quinzena jornada de treball al Fau

El dia 4 de gener ja hi tornàvem a ser, quan vaig arribar a l’aparcament del pont, la primera impressió va ser que fèiem colla grossa, tal com feia falta per abordar els diferents fronts de feina que tenim oberts.
Pujar  i preparar bastida,  pujar els “xindris” a dalt del campanar, fer pasta per abastir els tres paletes, recopilar, retocar i pujar  pedres al campanar, repicar parets de la rectoria, rejuntar i refer paret exterior nord de l’absis, apilar troncs i cremar brancada..... vaja ... animeu-vos, ja veieu que (com deia el meu filòsof de capçalera Albert Pla)  “hi ha treball a fer... hi ha feina... per donar i vendre” i per tots els coneixements i possibilitats.

En sortir de Maçanet, un dels comentaris que vaig sentir va ser...-Avui si que tindrem un bon dia, passarem pas fred - . No se pas qui m’ho va dir... però millor..! Perquè  li hauria maleït els ossos tot el matí!!! Aquell comentari em va fer deixar el “tricot” al cotxe, i collons quina fred que vaig passar. A baix al poble no es movia una fulla, i tot plegat feia pensar que amb l’ajuda inestimable dels Adf i les seves llargues mànegues...  podríem fer una bona jornada de crema.

En Tomàs Molina ja havia avisat que faria vent...concretament de ponent, vaja el que a Maçanet tota la vida se n’ha dit “Vent d’Espanya”. Però els empordanesos quan no sentim la paraula “tramuntana” ja sembla que no vagi amb nosaltres. Prou que va repetir que faria vent fort de ponent a tot Catalunya...Hagués dit llevant encara li hauria aixecat les orelles, però del ponent només em ve al cap una frase feta que sempre em deia en Siset Cardona quan anàvem a cacera. Amb aquell posat escardalenc,  el fusell de martellets penjat al muscle i la seva gorra d’aquell blau característic, en Siset es parava, mirava el va i ve de les mates i veient que el seu gos “Clic” no tocava ni quarts ni hores deia:  -Cagum Deu... ja podríem plegar, és un mal dia pels gossos, avui fa vent d’Espanya ...-I alguna vegada m’havia dit una frase que li havia explicat la seva avia:
Ponent te una filla casada a Llevant, la va a veure rient i torna plorant”

En arribar al Fau vam constatar que pel que fa al vent, allà dalt és un altre país.Feia un vent  fort i fred que va dificultar molt les feines.  Ens va saber greu pels ADF que havien reclutat una colla expressament per venir a cremar... La única cosa que no es va veure alterat va ser l’esmorzar. Aquella orquestra formada per pa amb tomata, xuies , botifarres, dirigida per un allioli  espectacular, i beneïda per vi de l’Empordà...va fer aixecar la platea.

La propera jornada és aquest proper dissabte 1 de Febrer. Animeu-vos, si no us ha convençut la crònica mireu les fotos a www.senglanassos.cat  ,no em cansaré de dir que des del Fau hi ha les millors vistes de l’Empordà.



13/1/14

Sant Silvestre 2013





Hola amics senglanassos, què millor per acabar l’any que fer una excursió el 31 de desembre. Quedem a les 8 del matí al pàrquing en Tene, en Xe, l’Esteve, en Xelinu, en Josep i l’Olga de can Coll, en Robert, en Pins, en Genover i un servidor, en Màgic. La data, sant Silvestre, és peculiar, l’últim dia de l’any, el dia que surt l’home dels nassos. Com a dia especial i divertit que és, preludi d’una esbojarrada nit, se m’ocorre la idea de presentar-m’hi amb un barret de pare Noel per cada un i també amb collarets hawaians. Comencem la jornada rient, ja que tots ens posem els gorros i la imatge és divertida. En Robert, que arriba l’últim, es pensa que somia quan ens veu així. Ja ens fem la primera foto de grup. Això promet. Pugem als cotxes, amb els barrets posats. El fred intens fa que no ens el treguem en tot el dia. Ens dirigim a la presa del pantà de Boadella. L’objectiu d’avui és fer la carena de santa Magdalena des de la presa, arribar a l’ermita, baixar fins a la Salut de  Terrades i tornar a la presa. Una excursió


matinal,bonica i que no ens deixi fets pols, ja que avui s’ha d’anar a dormir tard, per poder rebre bé aquest prometedor 2014. Arribem a la presa i veiem que no hem de patir per aigua, perquè el pantà és ben ple. Travessem la presa, veiem l’alçada que hi ha des d’allà i enfilem camí amunt dirección Sant Llorenç de la Muga. Quina bellesa la combinació d’aigua i les muntanyes que hi ha al pantà! El dia és radiant, es veu un paisatge immens. Fa fred, però això no fa afluixar la xerrera. Temes no ens en falten. Caminant, caminant, trobem el mas Perafita. Ens adonem de com el bosc s’ho va menjant tot, cada vegada es veu menys la casa. Després trobem la presa petita, que es va fer perquè quan feien l’envassament es van adonar que l’aigua se’ls escapava per aquella banda. També rescatem explicacions escoltades de la gent que va viure com es feien les obres, de com això va impactar en la gent del lloc, per bé o per mal i ho comparàvem amb casos 


d’altres pobles, com Mequinensa, Susqueda… Un pantà sempre evoca molts temes, perquè sembla que sota les aigües hi hagi un passat que vol resorgir. Trobem el camí que enfila carena amunt, anem guanyant alçada. Allà gaudim d’unes vistes aèries, veiem el pantà com serprenteja i veiem totes les muntanyes que l’envolten, tota la muntanya de Maçanet, etc. També ens adonem que la vegetació hi és peculiar, fruit de la humitat i frescor de la zona, és de fulla grossa. En aquest tram de camí hi fem fotos i vídeos ben divertits. Tots amb el gorro semblem els barrufets. Algú diu que semblem els nans de la Blancaneu. Per això comencem a cantar aivó aivó i fem un video pujant el camí, envoltats de vegetació exuberant. Arribem dalt la carena i ens aturem a esmorzar, amb vistes a Bassegoda, la Garrotxa, St Llorenç, la vista ens arriba fins a Rocacorba i l’Empordà sencer. Tenim Santa Magdalena a tocar. Tot esmorzant encara no hem acabat aquesta excursió i ja estem fent plans per més aventures.




 Som  insaciables, no en tenim mai prou, però amb la vida tan ocupada que tenim tots costa trobar data. Per això decidim fer un “dudel”, una cosa moderna, per internet, perquè tots poguem votar dates. Quines modernitats! Seguim caminant adonant-nos que ho fem sobre la continuación natural de la ratllera de Tapis i la muntanya del Fau. Trepitgem sobre un tipus de roques que l’aigua ha anat modelant, fent-les úniques i on s’aprecia que molt antigament tot això havia estat un mar. Finalment, arribem a l’ermita de Santa Magdalena, en perfecte estat de conservació, amb una campana i un parallamps i tot. Ben pintada per dins i amb una vista Excel.lent de 360 graus. La comparació amb el Fau és inevitable, de com s’ha conservat i restaurat Santa Magdalena i com el Fau un dia, amb l’esforç de la gent, acabarà sent així. Després de diverses fotos de grup, costa que tothom quedi bé, baixem camí, fins arribar a l’emblemàtic santuari de la Salut de Terrades, on tantes vegades s’havia anat a fer dinars i trobades familiars o amics.



 Ja només ens falta prendre el camí que mena a la presa, completant un camí quasi circular. Passem per boscos de pins, però molt cremats, arran dels incendis de l’Empordà. Per l’estat del bosc realment havia de ser una escena dantesca, que mai hauria de tornar a passar i que ens fa reflexionar de la fragilitat de la bellesa. De com en un momento tot ens pot ser pres. Cuidem-ho entre tots! Finalment, després d’unes quatre hores d’agradable excursió, tornem a ser a la presa del pantà i al cotxe. Ha estat un excel.lent matí, una excel.lent excursió amb una gent excel.lent. L’any no 


podia acabar millor, tot esperant aquella nit mágica on veiem marxar un any, perquè n’arriba un altre, esperem que igual o millor. Bon any 2014 a tots, amics!!


Màgic. 

OLLA DE NURIA

Hem fet un munt de cops l'Olla de Maçanet, però curiosament cap dels participants en aquesta sortida havíem fet abans l'olla més important de Catalunya, l'Olla de Núria. El passat dissabte 20 d'octubre vàrem fer aquesta clàssica i alhora actual travessa que tenim al Pirineu de Girona, ben a prop de casa.

Es una travessa clàssica, per que la Vall de Núria, juntament amb la Molina, va ser on es van iniciar l'excursionisme i l'esquí català a principis del segle passat, tal com demostren les restes del primer trampolí de salts d'esquí que queden darrera del Santuari, fet el 1912. I a l'hora es un recorregut molt actual per que des de fa una anys es celebra una de les curses més destacades de l'skyrunning actual sobre el mateix recorregut que vàrem fer. En l'edició del 2011 hi va participar en Bananes amb un temps de 3h 39 minuts, deu ni do.(crònica al bloc)

Aquesta exigent travessa fa tota la volta al Santuari iniciant-se la pujada cap al cim més alt, el Puigmal. Així que el dissabte entre un i dos quarts de 8 ens vàrem trobar a l'aparcament del cremallera de Queralbs, en Lluís, en Xelino i en Marc procedents de Maçanet i l'Olga, l'Enric i jo procedents de Barcelona. Vam haver d'esperar una estona abans no sortís el cremallera dels excursionistes, el primer del matí. Estona que vàrem aprofitar per felicitar en Marc, que recentment havia finalitzat amb molt bon temps la Cavalls del Vent i per fer-nos unes quantes fotos.

Però poc després de les 8 ja arribàvem al Santuari, amb una temperatura inusualment alta per l'època i iniciàvem l'ascensió de gairebé 1000 m que ens va portar al cim més alt de l'Olla i de la província de Girona, el Puigmal. Durant la pujada vàrem observar una bona colla d'isards i muflons, que estan tant acostumats a veure excurionistes que ni s'immuten fins que ets ben a prop.Vàrem fer un breu descans al cim per esmorzar incomodes pel fort vent que feia i que ja no ens deixaria tranquils en tota la carena.

Després de les fotos de rigor vàrem engegar de nou en direcció al Pic del Segre, observant en tot moment a la banda esquerra el Santuari de Núria  i a la dreta la Cerdanya. Cap al Ripollès veiem un mar de núvols, de moment llunyà, però que calia tenir en compte.
Després de les fotos de rigor vàrem engegar de nou en direcció als dos cims del Puigmal del Segre,  veient en tot moment a la banda esquerra i al fons de la vall, el Santuari de Núria  i a la dreta com s’obria la Cerdanya amb un paisatge molt més dilatat. Cap al Ripollès veiem un mar de núvols, de moment llunyà, però que calia tenir en compte quina evolució tindrien al llarg del dia. El vent era molt fort en aquest tram, en alguns moments es feia difícil mantenir l’equilibri, però per sort la temperatura no era molt baixa i el fred era suportable.

Després del Puigmal del Segre vam davallar cap al Coll de Finestrelles, després del qual ens esperava una consistent pujada de 200 m fins al Pic del mateix nom. Des d’aquí vàrem continuar baixant i pujant cims i colls fins arribar al Coll de Noufonts, on ja havíem fet bona part de l’Olla i on ens vàrem adonar que els núvols pujaven ràpidament. Ara ja passaven cap al N pel Coll d’Eina, per on nosaltres havíem passat feia poca estona.

Vàrem  tenir uns moments de dubte sobre si seguir i arriscar-nos a quedar envoltats pels núvols o bé iniciar el descens abans d’hora cap a Núria, però un noi d’un altre grup que també feia l’Olla ens va convèncer que no hi havia perill en continuar i que no estava previst que plogués.  Tota l’estona el vent era molt fort, tot que no tant com al principi de la carena.

Des d’aquest punt vam fer una ràpida ascensió al Pic de Noucreus i planejant vàrem arribar al coll del mateix nom, que pràcticament es troba a la mateixa alçada. Aquí vàrem parar a dinar una mica en un punt una mica reparat i gaudint de l’espectacularitat del paisatge.

Sense encantar-nos massa vàrem fer novament unes fotos de grup i vàrem iniciar el llarg descens cap a Núria. La baixada va ser molt espectacular. Cap a l’oest i ven llunyà veiem el Puigmal, primer cim del matí i a l’est ens vàrem encantar amb l’impressionant  Vall de Coma de Vaca.  També vàrem poder apreciar el Coll de la Marrana. 

Poc a poc vàrem anar baixant per prats i algun tram de rocs fins al cap d’una bona estona i envoltants per boirines que ara ens tapaven el paisatge i ara no, vàrem veure el camí dels Enginyers sota nostre i poc després vàrem arribar a l’Alberg de l’Àliga on ens vàrem reagrupar després de dispersar-nos a la baixada.

En aquest punt quan ja érem a quatre passes de Núria i degut a que en Lluís tenia pressa per marxar, vàrem decidir separar-nos i que ells s’avancessin per mirar d’agafar el primer cremallera que baixes. A mitja baixada vàrem veure com un Cremallera es disposava a entrar l’estació per baixar i en Lluís en Marc i en Xelino van baixar corrent per mirar d’agafar-lo. I aquí va venir l’anècdota curiosa del dia. No el van poder agafa i a més els van informar malament, dient-los que el següent cremallera tardaria molt en sortir. Així que com que tenien molta pressa van decidir baixar corrents fins a Queralbs, el que era una pallissa considerable després de tot un dia caminant per la carena. 

Els altres tres vàrem baixar tranquilament, ens vàrem descansar una estona al bar, vam prendre un tallat calent i vàrem agafar un cremallera que va sortir al cap de poca estona després. El curiós va ser que en Xelino baixant corrent va veure l'Olga a dins el Cremallera i quan nosaltres ja estàvem a Campdevànol ells tot just arriben al cotxe. Ja ho diuen, que els últims seran els primers.