11/2/14

CRÒNICA BRAVA

Hola amics, aquesta vegada vam optar per fer una excursió ben arran de mar, concretament de Tossa a Blanes. Aquesta marítima aventura comença al pàrquing d’autobusos de Blanes, on quedem en Pins, l’Enric, en Robert, en Tene, en Bananes, en Víctor Puig, en Jaume Fàbregas i jo, en Màgic. Hi deixem els cotxes i agafem l’autobús que ens porta fins a Lloret, encara de nit. No hi anem de festa, sinó a agafar un altre autobús que ens porti a Tossa. Pel camí se’ns va fent de dia i ja veiem que farà bo. Això promet.












La primera sorpresa del dia la tenim quan ens diuen que, com que és diumenge, hi ha menys autobusos i haurem d’esperar 45 minuts més del previst el primer autobús que surt cap a Tossa. Cap problema. Optem per fer un bon esmorzar a l’estació. A les 8’20 sortim cap a Tossa, en una carretera de curves amb un gran paisatge, amb el massís de Cadiretes impressionant. La conversa és molt animada ni ens adonem d’ aquests quilòmetres que separen els dos municipis. Constatem que aquest servei de busos té poca afluencia de públic, almenys a aquestes hores del matí. Arribem per fi a Tossa i comencem a caminar. Passem pel costat d’una vil.la romana i  pel centre del poble. Arribem a la platja Gran i ja veiem les seves magnifiques torres defensives, la muralla i la vila vella.



És un poble de postal, preciós. No és estrany que fos un lloc on s’instal.lés el pintor Marc Chagall als anys 30  o un plató de cinema on s’hi rodés “Pandora y el holandés errante” als anys 50, amb la mítica Ava Gardner. Precisament ella té una estàtua a la vila vella, on no vam poder evitar abraçar-la per fer-nos una foto. Va ser una abraçada gèlida, perquè l’estàtua havia estat tota la nit al ras. De gèlida no ho era pas la Gardner, deien, que va ben revolucionar el poble. Seguim direcció al far i agafem ja el camí de ronda,





deixant la platja d’es Codolar i la vila. Enfilem camí amunt, no podem deixar de mirar enrera i veure una última imatge de la vila vella i les seves torres des de l’altra banda. Poc després estem gaudint ja d’uns miradors amb vistes a mar, amb penya-segats que evidencien perquè es va batejar aquesta costa com a Brava. Abrupte, salvatge, rocosa, plena de vegetació, amb un gran contrast entre blau i verd. L’objectiu era evitar en la mesura del possible les urbanitzacions i per tant vam pensar que l’ideal era passar ben arran de mar, però això no vol dir que no hi hagi vegetació. Tot al contrari, per això aquesta comarca és la Selva, de tan frondosa com és costa trobar el camí i tot. A diferencia d’altres llocs de la costa Brava, aquí el camí no és urbà. És ben bé de bosc, tal com en una selva marítima. És un trenca-cames,

amunt, avall, amunt avall. Tan aviat som a tocar mar, com hem guanyat alçada, hi ha moltes escales. Molt emocionant el camí i no veiem cap casa, està intacte el paisatge. De cop, una sorpresa, ens sembla que arribem a Can Baqué. Algú s’hi ha fet una caseta de fusta com la d’en Robert. Quin racó de món que hem trobat!! Descobrim llocs que només poden ser vistos per caminadors com nosaltres. Seguim avançant, amb l’aire fresc i un relaxant so del mar constant, agradable, que ens serà company quasi tota la travessa. Baixem arran de mar. Trobem una cala darrera una altra (cala Llevadó, cala Carles, cala Figuera…). El mar està mogut, hi ha unes onades impressionants. Una d’elles deixa ben moll en Bananes. Va ser un moment divertit. Veient la seva experiència, ens afanyem tots a passar ben ràpid, intuïnt el va i ve de les onades. A vegades hem de passar per llocs difícils, grimpant alguna roca i tot. Sembla com una pista d’obstacles. Qui badi pot quedar xop. Arribem a una cala idílica, ens aturem a fer un entrepà i una bona tertúlia. Contemplem l’espectacle del mar, la seva bellesa i immensitat. Tornem a caminar, agafant escala amunt i endinsant-nos altre cop al bosc. Una estona després arribem a cala Llorell, ben urbanitzada.




Tot just ara comencem a trobar cases. Aquí passem també entre el mar i les roques i així podem anar avançant a primera línia de mar. Hem de tornar a esquivar l’embranzida de les onades. Esperar que reculi i ràpid corrent a arribar a recés, d’un en un. Divertidíssim. També passem per túnels, excavats a la roca. De tant en tant, mirem enlaire i dalt el penya-segat veiem alguna casa espectacular, tal com si pengessin del cel, de disseny. No sabem si hi viuen o no, però demostren que alguns tenen molts diners. A cala Llorell hi trobem un grup molt gran de gent, no sé si tan agosarats com nosaltres. Una estona després ja sortim de la natura per entrar en una urbanització, ja a tocar Lloret. Aquí queda evidenciat el que s’ha arribat a construir a la costa. Sovint no hi ha ni camí, deixem cala Morisca i seguim el GR, que passa dins les urbanitzacions. Carrers laberíntics, sort en tenim de la tecnologia que porta en Pins. Aquell paradisíac camí de selva marítim s’ha convertit en una jungla d’asfalt de segones residències, fruit d’una época on semblava que tothom havia de tenir una caseta a mar.





Una época on semblava que tot valia per enriquir-se, una época que per res del món veia venir la crisi que ens havia d’arribar. Una festa desenfrenada que es va anar carregant a bocins el nostre patrimoni natural. Després d’una bona estona arribem a cala Canyelles, ja tocant a Lloret. D’aquí passem per una altra urbanització i entrem un altre cop al camí de ronda que ens ha de menar al modern Castell de Lloret i al passeig marítim, passant per cala Rajols, cala Tortuga i sa Caleta. Aquí ja hi ha molta gent, famílies que passen el diumenge fent un trosset de camí. Molts es sorprenen de la nostra profesional indumentària, es veu que som uns cracks que portem molta feina feta. Arribem al passeig marítim i ens fem fotos amb el Castell de fons. Travessem tota la platja gran i recordem les nostres respectives nits d’oci que vam passar en aquest poble, paradigma de la diversió desenfrenada de la costa. A l’altra banda del passeig, arribem a un altre monument, a una altra dona. En aquest cas, a diferència de la Gardner, no és una dona famosa. És una dona normal i corrent, però de gran importància. És el monument a les dones dels mariners, que es quedaven al poble, esperant que el mar els tornés els seus homes sans i estalvis, que cuidaven la familia i patien com ningú perquè el vent, el mar, la tempesta no trenquessin la seva pau familiar. Seguim pel camí de ronda i arribem a cala Nans, un lloc molt chic, amb un bar arran d’aigua. Seguim per urbanitzacions, i el mar aquí ens queda un pèl lluny. Comencem a acusar el cansament i les ganes de trobar un bon restaurant. Passem pel costat dels jardins de Sta Clotilde i per sobre la Cala Boadella. Arribem al paratge natural de Pinya de Rosa





(protagonista de reivindicacions que van permetre salvar aquest virginal indret). Veiem també de lluny el santuari de Sta Cristina, que per qui no ho conegui és un lloc emblemàtic. És la patrona dels mariners, s’hi fa una processó marinera el 24 de juliol. A ella s’encomanen els mariners i pescadors, conscients que la seva professió depèn de fer bé la feina, però també de l’atzar, el bon temps. Arribem ja quasi a Blanes, ja que no passem més per cales, sinó per carretera. Encara tenim forces per anar a l’ermita de Sant Joan, d’un blanc mediterrani pur. Petita i acollidora, amb una vista espectacular cap a Blanes i el delta de la Tordera, amb




vistes al Montseny i l’interior, aquesta petita església és un gran descobriment. Per si no en teníem prou, tenim la grata sorpresa que per dins està decorada amb dibuixos de Pilarín Bayés, entranyable persona i gran dibuixant, il.lustradora de multitud de llibres infantils. Veure aquells dibuixos ens evoca els nostres anys d’infància. Fins i tot hi ha un vitrall amb una escena feta per ella! No deixeu d’anar-hi. Just al costat d’ella hi ha una torre de guaita. Ja a Lloret n’havíem vist una però aquesta encara sembla més alta. Vista espectacular a Blanes. Ens fem unes fotos precioses. Ara ja només queda arribar a la ciutat. Baixem per unes escales dretes, impressionants, el camí del Grier és planer al seu costat. En un moment som a baix, al passeig marítim. Allà busquem amb molta gana un restaurant. Anem a l’Època. Els cambrers realment són

                                                        


d’època, servicials i atents,un d’ells el bategem com el Pelucas.  Els salvem el dia, ja que veure arribar vuit excursionistes i que s’asseguin al teu restaurant val la pena. Un bon dinar, una bona conversa, recordant velles excursions (no són poques les aventures d’aquest veterà grup, anys i anys fent precioses excursions) i planejant-ne de noves. Per exemple tenim plantejat fer tota la Costa Brava a peu, a trams. Ara seria de Tossa cap al nord. I també en farem d’altres a muntanya, evidentment. Moltes gràcies a tots pel dia que hem compartit. Potser m’ha quedat una mica llarga la crònica aquest cop, però el dia s’ho val. Fins la propera, amics.

Màgic.