29/4/14

El Km vertical de l’Empordà aprova amb molt bona nota la seva estrena

Aleix Fabregues en categoria masculina i Alba Segura en categoria femenina s’imposen en la primera edició d’aquesta cursa de muntanya on els millors especialistes gironins estaven presents

Fins un total de 52 participants s’han desplaçat avui, fins la vila de Maçanet de Cabrenys, on s’ha disputat la primera, i única cursa de km vertical de la comarca de L’Alt Empordà. La cursa ha començat puntual a les 09:00h a la piscina municipal (370m alt.). Els corredors han ascendit fins el pic del Moixer (1440m alt) per un circuit balisat de 6’100km
El guanyador masculí ha estat el ripollès Aleix Fàbregues,(Esportiu Ripollès) ha invertit 53min 06seg. en segona posició el rosinc d’adopció Xavi Llamas  (Team Sport Hg) 54min 11seg. i Oriol Cardona (Selecció Catalana) amb un temps de 54min i 42 seg ha completat un podi de luxe per ser una primera edició.

Si en categoria masculina la classificació ha estat disputada la categoria femenina no ha estat menys. Per exemple la cinquena classificada avui, Míriam Martinez (Selecció catalana) és la actual cinquena classificada europea de la disciplina d’esquí vertical. Amb un temps estratosfetic de 1h 07min 07seg Alba Segura (Matxacuca) s’imposava a la cursa Alt empordanesa, Segura, se està revelant una autèntica especialista nacional de la especialitat. Darrera seu entrava Fina Soler Felip (Banyoles) 1h11m 07seg i Lídia Verges (Diversport) 1h 14min 21seg  per completar el podí femení absolut

L’organització de la prova a càrrec de diverses entitats empordaneses, amb el recolzament tècnic de la Unió Excursionista Llançanenca, ha valorat molt positivament el desarrollament de la cursa. La FEEC, a través de un delegat ha donat la màxima puntuació i ha homologat la cursa que podrà optar a entrar a calendaris nacionals en properes edicions.

Podi masculí:
Aleix Fàbregues Esportiu Ripoll 0h 53min 06seg
Xavi Llamas Boza Team Sport Hg 0h 54min 11seg
Oriol Cardona Coll Selecció Catalana 0h 54min 42 seg

Podi Femení:
Alba Segura Golferichs Matxacuca 1h 07min 07seg
Fina Soler Felip Independent 1h 11min 07seg
Lidia Verges Garcia Diversport 1h 14min 21 seg

Jep Coromines Vilarrasa 

24/4/14

LÍNIA CRUCIS


Hola amics senglanassos, la nostra nova aventura té lloc en un dia ben especial, Divendres Sant. Fem el
nostre via crucis particular fent la línia elèctrica que va del poble al repetidor. Aprofitant que aviat es fa corrent el kilòmetre vertical de Maçanet, decidim fer-la caminant, ja que la línia, gràcies a la bona pensada dels organitzadors i el seu esforç en netejar-la, està en un estat òptim. Quedem a dos quarts de vuit al pàrquing quatre penitents: en Tene, en Pins, en Lluís i un servidor, en Màgic. Comencem ja amb una vertiginosa pujada, l’ascens al Grier, passem per Can Catarra i cap al futbolgolf. Anem a buscar el riu i el creuem. Amunt, amunt, sempre en un camí ben recte, vertical i dret, anem passant els pals de la línia elèctrica. Tal com si haguessin tirat una línia recta muntanya amunt, el camí no té pèrdua, ja que has d’anar seguint les torres i sinó també alguna cinta que els organitzadors han posat. De tant en tant, alguna pista travessa el recorregut, però només és una petita treva per continuar l’ascens per la línia. De seguida veiem unes vistes espectaculars, sobretot la muntanya del Fau, en un dia preciós, ben asolellat. Arribem al mas Serís, un lloc ple d’encant. Seguim pujant, algun tram amb l’ajuda de les mans i tot. Té mèrit córrer en aquest circuit, ja que és molt dret. Arribem a la mina de talc, lloc amb un gran passat, on molta gent hi va treballar, on es baixava el talc a tones, amb camió, en una pista bastant estreta. Aquesta mina és un exemple de com abans aquestes muntanyes eren ben vives, transitades, on molta gent s’hi guanyava la vida (mina, 


treballant el bosc, fent carbó, etc). Era igual el temps que fes, era una vida plena d’esforç. Ben diferent d’ara, on s’hi va per gust. Gaudim aquí d’una perspectiva diferent de la muntanya de Fraussa. Avui hem passat per un lloc no habitual i vista des d’aquí es veu l’escenari d’una altra manera, fa com un circ o un amfiteatre, preciós, de color lilós i rocós. Sortim un moment de circuit per arribar-nos a l’entrada a la mina. Malauradament, està ben tapada per la bardissa. Convindria fer-hi una bona neteja, sinó aquest lloc quedarà esborrat i convé conservar els llocs emblemàtics del poble. Tornem a pujar, ja cap al tram final, molt dret, per on passava l’antiga línia. Ben net el camí, tal com una clenxa, arribem per fi a l’altíssim repetidor, sostre comarcal, 1451 metres. Gaudim aquí d’un panorama superb, ens arriba la vista fins al Taga, al Ripollès. Veiem l’Albera, amb el Puineulós, el cap de Creus, tot l’Empordà, la Mare de Déu del Món, el Fau, el Bassegoda, etc. A totes les muntanyes podem posar nom, ja que els hem fet totes, tot el nostre món està davant nostre, que tant estimem i que tantes excursions i alegries ens ha donat. Un bon esmorzar, una bona companyia i una bona conversa, en un dia radiant. Què més es pot demanar? Decidim fer el retorn per la fageda de la Collada dels Pous. És un indret màgic, meravellós. El faig té la virtut de canviar a cada estació, 


creant un paisatge diferent cada vegada que hi passes. Arribem a la Collada dels Pous, fem el típic ritual  de posar un peu a cada banda de la cadena de la frontera amb França. Que artificials són les fronteres, aquí es veu ben clar, ja que quina banda de les dues és més catalana? Pobre Catalunya, partida en dues, a una et diuen francesa, a l’altra espanyola, quina broma pesada. Agafem el camí de germanor de Reiners, que ens mena al Santuari de les Salines. Veiem com s’ha arreglat el refugi, amb molta gràcia i eficàcia. S’hi pot fer foc a dins, hi ha bancs per seure, una ampolla de vi començada i alguns quadres mig eròtics. El lloc convida a anar-hi, amb la persona adequada. Fem una breu visita al Santuari i a la Mare de Déu de les Salines, gran i noble Senyora d’aquestes contrades, que vetlla pels maçanetencs des d’aquest primer graó cap al cel, tal com diu en un dels quadres penjats a l’ermita. A la cantina trobem en Pere Vila, que ens il.lustra amb el seu personal punt de vista del món de l’esport. Té la tesi que només es pot córrer per força, que cap animal no corre per gust, excepte els humans. El seu escepticisme esportiu xoca amb molts  que ara han fet d’això un estil de vida. Seguim baixant, baixant, per l’emblemàtic camí de les Salines, entre rialles i converses, en un descens ràpid i ombrívol. Arribem a Maçanet, hem fet un temps d’unes 5 hores, entre pujar i baixar, caminant i xerrant. Em queda dir només tres coses: felicitar i agraïr als organitzadors del kilòmetre vertical la seva bona idea i esforç, donar les gràcies als meus companys d’excursió pel dia tan bonic que hem passat i sobretot, sobretot, donar molts d’ànims als que es decideixin a fer la línia corrent, perquè té molt de mèrit. 

Fins la següent excursió, amics senglanassos!


Màgic. 

22/4/14

CASTELLS DE LA SEGARRA 2014

JA HI TORNEM A SER !!!

Després de reposar l’hivern, comença una altre cop la Copa Catalana de Caminades
de Resistència, comença amb la prova, com sempre, dels Castells de la Segarra.
Dissabte a mitja tarda reunió a Vilabertran per sortir direcció a Cervera, som en
Bananes,  Joan i la Marta, arribem, ens desplacem fins a Guissona, lloc de sortida


i arribada de la prova, per recollir els dorsals, sopem a l’ Àrea de Guissona, on lloc
on per 5 €, sopes tota la carn que vulguis, no es el nostre cas, però varem estar
gaudint de l’ espectacle vergonyós de gent, no es pot dir persones, que  es preparaven
quantitats de carn que personalment crec que era impossible menjar. A dormir.
El diumenge a les 7,00 hores sortida, 3000 i pico inscrits, impressionant, trobem un
altre Senglanàs, en Pins,  anem  caminant amb altres companys i coneguts, sortim de 
Guissona, passem per el Castell de les Sitjes,  el quilòmetre 10 arribem a un poble




que s´anomena Florejacs on hi ha el primer control i l’ esmorzar.  Amb la panxa plena
apretem una mica el ritme fins arribar el segon control el poble de Pallargues.  Tornem
apretar una mica més el ritme, i comencem a veure l`impressionant obra moderna que
es el Canal Segarra-Garrigues, i anar fent arribem el control 3, L’Aranyó, uns deu 
quilometres més i Cervera, 4 control i dinar. Després de Cervera ja queden menys de 
20 quilometres, anem fent a bon pas, passen per el poble Castellnou d’Olugues, 


control 5 i anem fent camí cap el poble del Llor, i cinc quilometres i línia d`arribada
a Guissona.  54,5 kms bastant planers, com ja he dit amb alguna altre crònica, sense
molta dificultat i amb bona compayia, i personalment amb molt bones sensacions,
encara que hem queda l’espina clavada de baixar de les 8,00 hores.

Víctor Puig Palomeras.

Temps.:

JORDI BATLLE RUIZ   8 HORES   2 MINUTS   47 SEGONS
VÍCTOR PUIG PALOMERAS   8 HORES   2 MINUTS  55 SEGONS   
DAVID SANCHEZ CAMPANINS  8 HORES   53 MINUTS   57 SEGONS

14/4/14

COPA CATALANA DE CAMINADES DE RESISTÈNCIA 2013

Bones companys i amics, escric unes  ratlles per explicar com ha sigut la consecució de la meva quarta Copa Catalana de Caminades de Resistència . 
Tot va començar a mitjans del mes de març, a la primera prova de la Copa,  Marxa del Castells de la Segarra, una caminada de 55 kms i pràcticament tot planer, no te res, com el seu nom indica, només castells i també granges, però és la primera, el retrobament amb companys d’ altres anys,
que fa temps que no veiem i també a nivell particular, el conviure dos dies amb varis companys de l’ Unió Excursionista Llançanenca  que sempre participen en aquesta prova.  Segona prova La Selva del Camp Muntanyes de Prades, això referent  el desnivell ja canvia, són uns 64 kms i uns 5000 mts de desnivell acumulat, es una caminada “durilla” i molt guapa on tinc un parell de sorpreses,
la primera per  mi i tots els que arribem de la meitat de “peloton”, a Prades, sota una intensa pedregada, i la segona i a nivell particular,  tenir el plaer de fer molts quilòmetres amb el “Gran Capitan” Sr. Jaume Amiel, 70 anys i a tope. La tercera prova es la de casa, 24 Hores del Cap de Creus, hem va bastant bé sobretot la primera part que faig amb l’Esteve i en Blas, dues màquines però a causa que en Blas està tocat van a un ritme que  jo  puc portar, amb ells vaig fins a  Sant Pere de Rodes i desprès de fer la carena que passa sobre Pau i  Palau, la part més dura ja està feta, només queda fer uns quants quilòmetres més amb altres companys que vaig trobant, també tinc la visita d’en Pins i en Bananes a Cadaqués,  i xino xano, arribem a Llança, 87 kms, amb un temps de 17 h.53 min. La quarta prova es nova per mi, Molins de Rei-Montserrat, es una marxa no molt dura, però al fer-se de dia passes per contrades, que amb altres marxes que acaben a Montserrat hi passes de nit i et permet veure llocs que hi has passat però no has pogut veure. I al final la pujada a Montserrat per camí dels Tres Quarts a un ritme impressionant comparant amb altres finals de marxes més dures.  Preneu nota primera arribada a Montserrat.  La quarta prova, Pels Camins del Matxos, la més dura de llarg del calendari, pujada al Santuari de Bellmunt, pujada el Puigsacalm, i Pujada el Santuari de Cabrera, i quan acabes de pujar tot això encara, queden dos o tres pujades més, que “tela”,  però per tercera vegada acabada dins el temps, i el
millor obsequi el final una samarreta “Salomon” de collons.  Cinquena marxa “Set cims”, com
 el seu nom indica, s’han de superar set cims,  té el seu punt de duresa, però es fa bé, particularment
hem trec una espina clavada, ja que l’ any anterior vaig tenir d’ abandonar per una problemes
estomacals i es la primera vegada que l’acabava. Sisena prova, Sants– Montserrat, primera participació
ja que coincideix amb la Romànica de Navàs i sempre feia aquesta última, només de veure la 
participació, podem suposar que acabarem molt endavant a la classificació, cosa no usual, uns
quan corredors i després ja venim nosaltres,  25 o 30 dels habituals de Copa, la resta gent del
centre excursionista organitzador que sembla que vagin a fer una volta de pocs quilòmetres, 
ens ajuntem un grup de bastantes unitats i li fotem força canya, en un dels últims controls, queden
sorpresos de la nostre ganes de fer broma i  que hi arribem frescs com una rosa, i després de patir
una mica a la pujada a Montserrat, “subidon” arribem entre el 40 primers, no sol passar. Segona 
 arribada a Montserrat. Setena prova, Travessa el Montseny, una de les durilles , també molt guapa, per començar  matinada, per ser a Gualba a les 5,00 h del matí per agafar el bus que et porta a la sortida, Aiguafreda, sortir a les 6,00 h., pugem el Tagamanent, després fem el Pla de la Calma, per pujar el Matagalls, les Agudes i el Turó de l’ Home, i després 15 o 16 kms de baixada fins l’ arribada
a Gualba, passant per indrets molt guapos com Santa Fe del Montseny, marxa molt guapa.  Vuitena
prova, Marxa de Cap de Rec, una altre de durilla, encara que aquest any per culpa de la neu  canvia totalment el recorregut, no baixem cap Andorra, fen molt quilòmetres per les pistes d’ esqui de Cap de Rec, per acabar en vistes a la cara nord del Cadí i baixem cap el poble de Lles per finalitzar amb una gran pujada fins el refugi de Cap de Rec, en definitiva guapa però aquest any més assequible i menys dura que amb el recorregut habitual. Novena prova, Gràcia-Montserrat, tornem a sortir de Barcelona, passem pel Parc de Collserola i seguint una ruta semblant amb la de Sant-Montserrat, anem fent camí, mes durilla que les anteriors que acaben a Montserrat i pujada final pel camí de les Aigües, potser
la pujada més dura fins a Montserrat.
Tercera arribada a Montserrat. Arribem a les vacances d’ estiu.   
Ja hi tornem a ser, després de les vacances, desena prova Matagalls-Montserrat, la més emblemàtica
de tota la copa, 3500 inscrits i un ambient impressionant, aquest cop tinc en Joan i en Pere com 
acompanyants, encara que en Pere va a fer-la corrents i per tant va per lliure, jo la faig acompanyat
de companys del Cei, fins que després d’uns quilòmetres hem quedo amb l’ amiga Emilia i anem deixant enrrera el Montseny, els  cingles  de Berti, i cap el quilòmetre trenta trobem l’ amic Emili que s’ ha obert el cap, amb un trau s’adjunta a nosaltres i ja som tres, i anant fent, ja arribem a l’ avituallament de  Sant Llorenç Savall, la meitat, més o menys, sortim direcció la pujada de la Mola, on pateixo bastant, i arribo a l’ avituallament de Matadepera bastant fos, iboprofemo i a seguir, fem la Casa nova  de
l’ Obac i baixant cap a Vacarisses, mala noticia, esquinç de turmell, però segueixo, Monistrol de
Montserrat, i la terrible Pujada dels tres quarts fins a Montserrat, pujo bastant lent molt tocat,
però el final Montserrat, coix però quarta i última arribada a Montserrat.  Onzena prova, marxa
entre l’Alt Camp i la Conca, a causa de l’esquinç, de la Matagalls, tot hi està inscrit, hem tinc que
quedar a casa. Dotzena prova La Marxassa, prova que va des de el Montseny fins a Mataró, sortim
fem uns quilòmetres de pujada, i baixem molt quilòmetres fins a Sant Celoni, desprès pujada per
tot el Montnegre, i dalt de tot avituallament especial, el vermut, com diu el nom fem un vermut,
baixada cap a Vallgorguina, dinar i pujada el Corredor, on començo a patir una mica amb el meu
turmell lesionat a Matagalls, però xino xano, arribada a Mataró, una altre i amb aquesta ja tinc els
punts per proclamar-me campió individual de Copa Catalana.    Ultima prova, Marxa del Garraf, finalment ja fem la darrera prova del campionat, es una prova no molt dura, però que té
un parell de pujades que et fan suar. La fem com sempre a força bon ritme, passant per llocs guapos, com la platja del poble del Garraf, i amb aquella sensació de tristor per ser l’última i
felicitat per haver aconseguit els objectius, i per finalitzar el meu club, Cei Catalunya, una vegada més  quedem campions per clubs, i tenim preparat un “pica-pica” per celebrar el campionat.

Nota.: Aquestes són les proves que baix participar, el campionat tenia altres proves, no es pot
ser a totes, un altre any.

Tinc que agrair la paciència de la meva dona i el meu fill.

VÍCTOR PUIG PALOMERAS
CAMPIÓ DE COPA CATALANES DE RESISTÈNCIA 2010,2011,2012 I 2013.

3/4/14

Dissetena Jornada de Restauració al Fau


En Robert m'ha demanat d'escriure la crònica d'aquesta nova jornada al Fau, la veritat es que ens ho posa força difícil ja que ens ha posat el llistó molt alt, però com que sóc conscient de les meves limitacions ho intentaré fer el millor que sé..

Un altre cop hem anat al Fau, jo feia molt de temps que no hi anava, i la veritat es que quan ets allà penses el perquè has tardat tant, el lloc, la causa, l'entorn, la gent, l'ambient , tot fa que aquest matí que dediques a fer el que faci falta o el que bonament puguis es converteixi en un moment de plenitud i satisfacció. Treballar i riure, compartir una il·lusió i creure en un projecte que en un plaç més o menys llarg sabem que serà una realitat, de la qual molta gent se'n podrà beneficiar, i el que és més important, ja no veurem la silueta d'una hermita mig derruïda allà al cim de la muntanya, sinó que tindrem una hermita refeta i un refugi de caminants.


Avui ha sigut un dia tranquil, al matí a primera hora feia fred i una mica de vent la qual cosa contribuïa a que la sensació de fred augmentés, però a mig matí el vent a parat i el nostre amic sol ens ha pogut escalfar com només ell ho sap fer, llavors jaquetes i jerseis ja sobraven, també s'ha de dir que les botifarres i xuies a la brasa amb pa amb tomata, allioli i el paté casolà d'en Jean Vernet també han ajudat a que el fred passés d'allò més bé.


 En Jep tallant arbres, l'Arnau, en Pau, en Robert, en Jean i en Lluís de ca la Quica han posat el seu gra ajudant a en Pitu i en Jaume a refer el campanar, mentrestant en Sergi i jo ens hem ocupat a primera hora d'encendre el foc i preparar la teca, després a abastir de pedres amb bona cara,  primes i netes....als mestres que estaven dalt del campanar, més tard se'ns hi han afegit en Francesc i el seu nin. La corda de la curria per pujar material i pedres dalt del teulat avui ens ha dit que ja n'hi ha prou i quasi que ens esclafa a en Jep, però la mare de Déu del Fau deu haver obrat quelcom allà dalt i ha decidit que només fos un ensurt. Quasi que ja tenim la volta del campanar acabada i el més vinent ja veurem des del poble el forat on tindrem de penjar-hi la campana . En definitiva una jornada que com sempre ens ha omplert de satisfacció. Hi tornaré ? Segur que si, allà sempre et sents útil, i l'ambient que hi ha entre gent tant diferent s'ho val. T'animes? Només cal bona voluntat.