18/10/14


EXCURSIÓ A VALLTER 2000 

Aquest cop tres senglanassos amb la fortuna de 
tenir festa un divendres fem una excursió circular pels bonics cims de Vallter 2000. En Xelinu, en Lluís i jo, en Màgic, comencem la ruta deixant el cotxe a l’aparcament de l’estació d’esquí i comencem un fort i dret ascens, pròleg del que ens espera avui.
 El primer objectiu, el Pic de la Dona, ja ens regala una alçada de 2704 m i unes vistes precioses a totes bandes, fins i tot el mar. Baixem lleugerament d’alçada, fins al Puig d’Ombriaga, a 2634 m, baixem més i ens aturem a esmorzar a l’estany de Becivers. És un lloc fantàstic amb un estany completament circular, envoltat de muntanyes molt rocoses.Contrasta tan sòlid mineral 
amb l’aigua. És unpaisatge de somni, sembla que
 estiguis en un altre món o que somiïs.
 Pugem cap al Becivers, que posa a prova altre cop
 els nostres genolls i la nostra         
persistencia, ja que avui será un constant de pujar i baixar cims. Als seus 2845 m, altre cop una 
panoràmica genial. A continuació ascendim el 
Bastiments. En Lluís i jo ja l’havíem fet el 2010, però per l’altre banda, el coll de la Marrana. Aquest cantó és més complicat i rocós. Fem fotos de rigor a la gran creu cimal. Amb 2881 m, és el segon més alt del Ripollès, superat només pel Puigmal. Segur que per aquesta raó a França li diuen el Gegant.
 A partir d’aquí, les formes suaus i onejants de les muntanyes canvien d’aspecte. Carenem i anem a dos cims que ens fan molta il.lusió, el Fresser i el Pic de l’Infern. El Fresser és fa llarg d’ascens i súper  rocós, amb blocs de pedra que ens posen a prova.
Un cop a dalt, més carena i una mica de grimpada, 
sense perill, per arribar al Pic de l’Infern, que deu el 
seu nom a que no t’hi vulguis trobar en un dia de 
tempesta, perquè les seves arestes atrauen tots els 
llamps. Un cop dalt, no trobem dimonis ni res 
dolent, ja que avui fa sol (fa aquell aire fred d’alta 
muntanya, però anem fent). Al contrari, trobem 
una benedicció, el regal de veure la vall de Carançà, els seus estanys, enormes, just a sota. Amb 2869 m, és la tercera alçada de la zona i ja ell sol val la pena una excursió. Ja veiem a la vora el Puigmal i els cims veïns de l’Olla de Núria. 
Iniciem el descens per l’altra banda i anem a buscar el GR del Pirineu, que ens porta fins al coll de la Marrana. Passem entre el Bastiments i el Gra de Fajol. Aquest últim no el fem, ja el vam fer el 2010 i també és molt recomanable, 
un altre clàssic. Arribem a les pistes de Vallter, que esperen amb ànsia l’arribada de les primeres neus i la temporada d’hivern. Ara que no hi ha neu es fa més evident la destrossa que representa una estació al paisatge.
 Dinem al pàrquing i comentem la jugada. Quin país que tenim, tan bonic, que ens permet jornades com la d’avui d’alta muntanya. 
Gràcies als meus companys pel dia fantàstic que 
hem passat, on no ha faltat la conversa, sobretot de política, com no pot ser d’altra manera amb tot això de la consulta o consulteta.


 Una abraçada, senglanassos!!

Màgic.