27/1/15

CAMINS DE RONDA DE BEGUR

Tal com deia Josep Pla, és a l’hivern quan es recupera l’estat natural de la Costa Brava, perquè és quan gaudeixes de la natura en estat pur, n’han desaparegut les persones i veus realment les platges i els boscos. I realment, no podia estar més encertat aquest gran escriptor. El diumenge 25 de gener en Pins, Bananes, Víctor Puig, Enric, Tariro i jo, en Màgic, vam poder-ho constatar. Vam fer el litoral de Begur, des de la cala d’Aiguablava fins la Platja Gran de Pals, seguint els 4 camins de ronda, que queden tallats per penyasegats, i unint-los per senders locals i Gr, vam passar en quasi tots els trams arran de mar. A l’esmentat carácter salvatge de la Costa i l’absència completa de persones pels 




camins, hem d’afegir que aquell dia l’estat de la mar era brutal, amb onades gegantines, petits tsunamis que ens revelaven que som petits davant la Natura. Si una imatge, un quadre, hagués de representar-ho, seria “la Gran Onada de Kanagawa” de Hokusai. Doncs nosaltres vam fer realitat el quadre.  I a més, amb fortes ratxes de vent, que feien perillar l’excursió en tot moment. Sobre la tramuntana n’ha parlat molt Salvador Dalí i fins i tot ho va plasmar en quadres, que també vam materialitzar aquell diumenge, perquè érem com aquelles figures solitàries dels seus quadres, en paisatges inhòspits, fantasmagòrics, sense presència humana, gaudint i patint la violència de la Natura. Aprofito per recomanar-vos un conte de Gabriel García Márquez, que es diu “Tramontana”, dins el llibre “Doce Cuentos Peregrinos” i amb la seva experiència personal a Cadaqués  defineix aquest vent com”viento irracional, hostil, sobrenatural, pavoroso, asunto personal que alguien está haciendo contra uno, ni idea de cuando Dios querrá que pare. Este viento lleva el germen de la locura”.


 Sortim d’Aiguablava i seguim el camí de ronda fins a Fornells i Platja Fonda, passant per Port d’Esclanyà, cala Malaret i Ses Orats. Camí de gran bellesa, completament marítim, on veiem que les construccions que s’hi van fer respecten l’entorn, estan molt ben integrades en el paisatge. A Platja Fonda hi baixem en unes dretes escales, però val la pena, la platja és un petit paradís, arribes a un lloc realment únic. Reculem una mica i anem a buscar el gr endinsant-nos una mica al bosc , però gaudint d’unes vistes espectaculars, ja que el camí és dret i va pujant  pujant. Veiem les cales que hem fet i  les muntanyes de Begur. La vista ens arriba en un dia clar com el que vam passar, fins als edificis de Torre Valentina, el far de Sant Sebastià, etc. Arribem al cap de Begur, on hi ha el Semàfor, una edificació del s.XIX, que servia de senyal de navegació i estació meteorològica. Allà vam viure un dels episodis més divertits. Com que allà les vistes són genials, vam donar la volta a l’edifici, però el vent bufava de valent i realment era perillós, ja que se’ns enduia. Jo estic segur que vaig estar uns segons sense tocar a terra. Sort que vam ser ràpids i ens ajupíem i ens agafàvem a la paret de l’edifici. Vam decidir esmorzar en un lloc amb menys vistes, però més arrecerat, que som pares de família i hem de tenir seny. Seguim fent camí, amb el mar al costat en tot moment, amb una banda sonora 


marítima preciosa, una melodia relaxant, amb l’aire marítim ficat dins el cos, gràcies al vent. També en aquest tram vam viure una experiència nova, màgica. El fort onatge aixecava l’aigua del mar,que  la Tramuntana ens portava  a la terra, ens plovia aigua salada a sobre, i això que érem a bastant alçada. Vèiem l’aigua com pujava de mar a muntanya, com una cortina d’aigua , però ploguent al revés de baix a dalt. Extasiats per la bellesa del fenomen, arribem a un altre punt crític, la Punta des Plom, on hem de descendre els 300 m que hem guanyat per tornar a cota zero. Ara però amb més dificultat encara, perquè ja estem plenament al nord del cap de Begur, anem a contravent. Hem de baixar ajupits, estirats en algún moment, corrent. El cos et dispara l’adrenalina, perquè saps que hi ha perill. Vulguis o no, algun moment penses que aniràs a parar a Mallorca, per mar o aire, si et descuides. Anem perdent alçada ràpidament, això és un senyor descens. Semblem un comando superant línies enemigues. No està assegurat tornar sencer. Dos cops agafo les meves ulleres al vol i és més amo del meu cos la Tramuntana que jo mateix. Ja quasi arran de mar, ens aturem al mirador de Sant Josep, on el panorama no té preu. La Punta des Plom, de les dues bandes i els penyasegats que hem fet. Al nord, ja tenim Sa Tuna, un paradís mariner, una cala que no es pot definir amb 







paraules, de bonica que és, amb cases de fantasia. Seguim ara el camí de ronda fins Aiguafreda. El camí arran de mar ens porta noves aventures. Aquí les onades piquen de ple a les façanes de les cases i hem d’esperar el moment adequat que el mar reculi. Cal saber llegir bé el missatge del mar. Passem corrent quan cal i triomfem. Ens aturem a gaudir de l’espectacle. En un moment de relaxació, veiem venir l’onada gegant que esquitxa la meitat del grup. De tan gran, l’onada es fica literalment al jardí de la terrassa de la casa que tenim a sobre. Brutal. Seguim camí i anem a parar a Aiguafreda, bonica, és dir poc. Agafem aquí un sender local, que ens portarà a la Reserva Marina de Ses Negres, que va de Ses Negres a Punta de la Creu. Aquí no es pot navegar, ni bucejar ni res. Està completament protegit. Evitem passar per urbanitzacions i anem a buscar el camí arran de mar, des dels illots de Ses Negres fins la Punta de la Creu. Hi ha moments que és complicat, brut com és el bosc, però ens en sortim. En tot moment pugem i baixem penyasegats, fins que el camí s’humanitza més, amb una bonica barana de pedra que ens separa del mar. Però el mar ens avisa constantment que allà on passem són els seus dominis, que avui, tan sí com no, vol recuperar, ajudat per la poderosa Tramuntana. Mar i vent aliats, tremola Home. Arribem finalment a Punta d’en Toni. D’aquí a Sa Riera falta només seguir el camí de ronda altre cop. Ja la tenim a tocar. Veiem l’Estartit i les Medes de front, els penyasegats del Montgrí a la llunyania. Un panorama superb. El camí de ronda ja perd alçada i baixa a cota zero. Aquí també hem d’esperar el moment idoni per evitar les onades que ho inunden tot, com una petita Venècia. Arribem finalment a sa Riera, la travessem i anem a un mirador a l’altre extrem, que ens porta a l’últim camí de ronda, de Sa Riera a Pals. Tornem a guanyar alçada, passem per sobre la bella i nudista platja del Racó i l’Illa Roja, la mare dels paradissos de la Costa Brava. Últimes onades esquitxant-nos i arribem a la platja Gran de Pals, on al matí havíem deixat els cotxes, ja que havíem anat tots junts amb un cotxe a Aiguablava. Aquí Pals, l’última sorpresa, tal com una tempesta de sorra del desert, aquí la Tramuntana s’ha aliat amb la sorra per acabar de posar-nos a prova. Ja hem arribat!!! Ens n’hem sortit i hem fet tot el circuit. Ha estat un èxit. Una veritable prova d’obstacles que ens ha posat al límit en algun moment. No voldria exagerar, però les sensacions, emocions, imatges i duresa viscudes en certs trams, fan d’aquesta excursió digna de Champions League, de les millors dels Senglanassos. Em falta donar la raó a la gent de Begur, que diuen que el seu litoral és el més genuí de la Costa Brava, autènticament Costa Brava, bell com el que més. Agraeixo als meus companys el dia viscut, felicitats a tots, el premi és per als valents, els qui arrisquem, els qui sabem patir per tenir després una  recompensa que no es paga amb calers. Que gran és aquest esport, que ens regala moments feliços i ens porta a paradisos terrenals. Una abraçada i fins ben aviat.




Màgic.






















MITJA MARATÓ DE L'ALBERA / EXCURSIÓ A LA COVA DELS TRABUCAIRES

El diumenge 18 de gener els Senglanassos vam començar l’any amb molta empenta.
D’una banda una colla van anar d’excursió a la Cova dels Trabucaires caminant des de Les Salines i van poder gaudir de la presencia d’en Jaume Pagès i en Ferran Sabà que feia temps que no venien d’excursió.

I per l’altre uns quants vàrem participar a la Mitja Marató de l’Albera a Llançà, entre ells l’Arnau Genover i l’Arnau Sànchez que la van fer amb un meritori temps de 4 hores i 3 minuts. Es una cursa perfectament organitzada i un recorregut molt adient a l’època de l’any, ja que quasi  en tot moment ens tocava el sol. Les vistes des del Puig d’Esquers i tota la serra que es fa de baixada son impressionants amb el mar sempre al fons.


Us deixo algunes fotos:










PRESENTACIÓ LLIGA DE CURSES DE MUNTANYA DE L'EMPORDÀ

El passat divendres 16 de gener, tot just dos dies abans de la primera prova, es va presentar al Consell Comarcal de l’Alt Empordà la segona edició de la Lliga de Curses de Muntanya de l’Alt Empordà, una iniciativa del Consell Esportiu amb el suport de 7 ajuntaments i les entitats que organitzen les set proves que contempla la Lliga.

A part dels alcaldes i representats de cada ajuntament, l’acte va comptar amb la presència del Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, Ivan Tubau.

L'any passat van ser quatre proves i a les que enguany se n'afegeixen 3 més.



Les categories d’aquesta lliga són per a federats i no federats les següents categories:
- JÚNIOR – Fins a 18 anys
- SÈNIOR – De 18 a 40 anys
- MÀSTER – Més de 40 anys

Els participants es podran inscriure a tota la Lliga a cadascuna de les proves per separat.
Els menors d’edat, necessitaran presentar l’autorització paterna per a poder participar a la Lliga o a alguna de les proves.

Totes les proves son per corredors i en la majoria els temps màxim permet fer-la caminant.

Suport i Col•laboradors
Ajuntament de Llançà, Ajuntament de Vilajuïga, Ajuntament de La Jonquera, Ajuntament d’Agullana, Ajuntament de Maçanet de Cabrenys, Ajuntament de Cantallops, Ajuntament de Bàscara, CEJ de La Jonquera, Block d’Agullana, Senglanassos Esports de Muntanya, Club Excursionista Maçanetenc, Cantallops Acció Cultural, Càmping de Maçanet, Unió Esportiva Llançanenca, Col•lectiu La Reclosa de Bàscara, Grup Excursionista Capgirell Vilajuïja.







Crònica de la vint-i -sisena jornada de restauració del Fau


El passat dia 8 de novembre es va fer la jornada de treball, no era el primer dissabte del mes, ja que es va decidir posposar-ho a la setmana següent per tal de no coincidir amb la ja tradicional Fira de La Castanya que es fa per tot sants.
Va ser una jornada important, tal com ja vaig dir a la ultima crònica, aquesta jornada començàvem a treballar sobre el refugi. Encara quedaven 4 rajoles per col.locar a l'ermita. De fet hi ha una foto que acompanya la crònica on es veu en Pitu al fons a sobre el teulat, al costat del campanar. ..i en Met a sobre la bastida de dins del refugi.Aquesta jornada hi havia 3 paletes,en Víctor Dominguez també hi era i plegats vam poder destriar els punts bàsics de les diferents tasques que realitzarem en el refugi. És va col.locar el primer dels tubs de ferro galvanitzat que subjectaran el teulat. I és va parlar extensament de quinaseria la millor solució per sostenint la serrera, fins que es va arribar a la possible conclusió que s'ha de fer un pilar de jeros. Llavors se'ns planteja un altre obstacle...com pujem els jeros?
Les motos no podran ja que son canteruts i inestables a diferència dels sacs...
I vam decidir portar-los al costar del camí de pujada i escriure un rètol que convidés als caminaires a pujar-los. Dissabte en veurem els resultats. De fet si el missatge no ha funcionat, hi podríem posar aquesta doble pregunta a tocar dels jeros: Està d'acord amb la restauració del Fau? "Si" "No" En cas afirmatiu agafaras un jero a cada mà? El problema seria que els del "No" potser se'ls emporten cap a casa!




També hi havia en Víctor Puig i en Jordi Batlle, que després de fer tota la copa catalana de marxes de llarg recorregut, ja és tradició que s'entrenin pujant un dipòsit d'aigua.
Un dels problemes que ens trobem és que per fer el teulat nou del refugi, hem de desmontar el que queda del vell, i justament aquestes 4 teules desgavellades pel pas dels anys, i la seva apadaçada tortuga ens han suministrat aigua durant aquests dos anys de treball.
Al principi havíem de pujar l'aigua a coll..i llavors vam enjiponar aquest sistema.
Teníem un dipòsit de 1000 litres ple, però com que no disposarem d'aquest sistema de captació durant força temps tots vam coincidir que n'havíem de recollir més aigua per tal de tenir-ne fins que tornem a tenir teulat. Per a poder disposar de més aigua és va pujar un altre dipòsit de 500 litres que en Carbassa ens ha cedit.
En Roger de València en la seva primera jornada, va ser l'encarregat de fer la xuclada d'honor d'aigua repodrida que iniciava el transbassament d'un dipòsit a l'altre. Després de les escupinyades de rigor...juntament amb en Jean Benet van ser els encarregats d'emplenar totes les garrafes per tal de deixar espai en el diposit.
Teníem encarregada una llevantada pel cap de setmana del 29 i 30...i no podíem badar. La pluja va arribar a l'hora i....amb una mica menys també hauríem passat.
També de cares a la jornada vinent la Pilar Sabà ens cedeix sorra amb sacs, que amb l'ajuda del camió i en Galvany els podrem tenir dissabte. Això farà que ja la tinguem apunt perquè la puguin pujar les motos i ens poguem estalviar la feixuga feina d'ensacar-la.



Robert Oliva Urtós