31/7/15

Jornades de restauració 33, 34 i 35

Han passat tres jornades més,  aquesta crònica correspon a les jornades de Maig, Juny i Juliol. He esperat un xic a fer crònica, per que no em voldria repetir, de fet tot plegat està en un moment de matrimoni madur. Jo encara no hi he arribat... però per sentir a dir, les parelles arriben ( o no...) a un estadi de la relació que tot és fa sense menar gaire fressa. Que les coses ja agafen un caire de normalitat, un tarannà de monotonia ben entesa que desprèn 

armonia. Si algú està justament en aquesta fase, que ho digui i organitzem una xerrada.

Vaja que el "Projecte Fau" que engloba la cursa i la rehabilitació, perquè no s'entén l'una sense l'altre, ha arribat a un punt de maduració òptim. 
Tot plegat ha agafat aquest punt de serenor, i com aquell que no vol la cosa s'ha anat teixint una trenyina de complicitats imparable.

D'aquestes complicitats us voldria parlar. Recordo que en una crònica de les primeres jornades vaig comparar el ritme de treball dels voluntaris del Fau amb el d'un formiguer. Doncs 25 jornades després us faig la mateix comparativa, però ampliada a molta més  gent. A part dels trialeros de mig  Empordà que pugen la sorra, sense els quals no es podria fer res, s'hi han afegit moltes més complicitats de molta gent. 
Si observes d'aprop un formiguer, es veuen escenes fantàstiques de cooperació. Sovint veus com una immensa molla de pa es dirigeix cap al formiguer....et mires la dimensió de la  molla...seguidament et mires el forat al que es dirigeixen. La teva part racional del cervell és posa les mans a cap, "que no ho veuen que l'empresa es massa gran, que no podran "

Elles tossudes! Van empenyent amb un enginyós ball d'equilibris en la mateixa direcció. Pel camí segur que es creuen formigues escèptiques de que tant d'esforç valgui la pena. Però elles continuen, a mesura que es van acostant al forat se n'hi van sumant més a sota el tros de pa. I de cop passa una cosa sorprenent, una cosa que no hauria estat possible si les formigues fossin animals racionals. El forat engoleix el fato.
Sincerament, crec que quan fa 3 anys vam començar a moure pedres i tallar arbres al Fau,  vam tenir l'encert de no pensar, de no aixecar la vista de la roda, l'encert de no mirar la pujada que quedava i les dimensions de la molla. 

Però aquest encert per si sol no hauria anat enlloc, el conjunt de complicitats que s'han generat és el que ha eixamplat el forat del formiguer, el que farà que es recuperi aquest fantàstic lloc que és el Fau. 
Les complicitats són tantes que si les volgués dir una per una segur que me'n deixaria alguna. Per tant no ho faré, perquè  tampoc és una agraïment cap a ningú. Simplement el que passa amb la cursa i la rehabilitació del Fau  és  una constatació que Maçanet és un poble que s'estima. I això....dit així pot semblar cursi, però un poble que s'estima és imparable.


Si voleu dissabte dia 1 d'agost a dos quarts de 8 del matí hi tornarem. Hi ha feina tant a organitzar la cursa com amb el teulat del refugi.  
Us hi esperem

Robert Oliva Urtós.