12/10/18

ULTRA GUARA SOMONTANO 52KM






Vuit anys exactes separen aquestes imatges. Cavalls del Vent 2010 i Guara Somontano 52 km aquest dissabte passat. La primera va ser un fracàs i em va deixar molt tocat moralment.
I Guara ha representat, d'alguna manera, un retorn a les curses de veritat i un retorn a mi mateix.
La segona edició de la Cavalls va ser la constatació d'un desastre anunciat. Després de molts anys de córrer tota mena de curses i marxes de llarga distància per muntanya, vaig abandonar al km 30 per falta d'entrenament. Ja feia temps que tirava més d'experiència i de força de voluntat que de forma física. I era inevitable que tard o d'hora acabaria estrellant-me contra alguna paret. I aquesta paret va ser la Cavalls i sobretot la pujada a la Tossa d'Alp de sortida que se'm va creuar. Algun dia hauré de tornar a Ultra Pirineu per esvair definitivament els meus fantasmes d'aquella pujada i de la cursa...
Jo crec que no havia abandonat mai ni una partida de caniques quan era petit. I abandonar a la Cavalls va ser la demostració real que, amb el temps que podia dedicar a l'entrenament, era inviable participar a les curses que m'agradaven.
Per acabar-ho d'adobar, el 2012 vaig tenir una tendinitis rotuliana de cavall. Per tossut, per continuar corrent amb dolor i per no prendre mesures quan era el moment. Això em va deixar pràcticament dos anys aturat i em va comportar un augment de pes important. A part de caixes i caixes d'antiinflamatoris i mesos i mesos de fisioterapeuta i inacabables sessions de propiocepció al gimnàs. Això i la falta de temps per entrenar em va fer entrar en una mena d’espiral negativa de la que pensava que no sortiria mai més.
Molt lentament, marcant-me petits objectius assolibles, tornant als meus orÍgens com a corredor de muntanya, les marxes de resistència de la FEEC, vaig poder recuperar una mica les velles sensacions de correr llarg per la muntanya. Com diu la famosa web d'ultres... "I run far". I tornar al que més m'agrada, a descobrir nous camins, nous pobles, nova gent i córrer durant hores i hores per la muntanya.
I després de molt de temps i amb motiu de celebrar els 25 anys de la primera Matagalls Montserrat que havia acabat (1992) i 10 de la més ràpida (2007, 12h amb Marc Dumanjó) l’any passat hi vaig tornar. Durant 14 hores vaig recórrer tranquilament els vells camins que tants cops havia fet de nit i que tant havia entrenat, per acabar a la muntanya màgica un cop més. Vaig poder reviure les velles sensacions de quan superes un repte de 82 km i impregnar-me de la il·lusió i la felicitat dels que la feien o acababen per primer cop. A més, vaig comptar amb la impagable assistència sorpresa dels meus amics Víctor Puig, Jordi Padrés i Jordi Batlle. Gràcies de nou companys.
Un llarg camí de retorn, fins que aquest dissabte passat, després d'una bona temporada d'entrenaments, vaig poder gaudir i ser finisher a la dura Long Trail Guara Somontano de 52 km i 3200 m positius.
Aquest retorn simbòlic no hauria estat possible sense una sèrie de persones o col·lectius.
Vull donar les gràcies als meus companys d'aventures i excursions de tota la vida, els Senglanassos, per acompanyar-me sempre en els meus projectes. Especialment a Jordi Batlle "Bananes" per donar-me suport constant des de la distància.
Al hombre de hierro, Per Eriksson, por animarme en cada entrenamiento y en cada carrera. Aun me acuerdo cuando me seguiste y me estiraste al final de la Marxa del Garraf el año pasado. No podía con mi alma y cada vez que te decía que no podía correr más tu me contestabas militarmente: SI PUEDES! I si que pude, si.
Si hi ha una constant que es manté invariable al llarg de la vida i que no falla mai es que, aquelles persones que coneguis en el mon de l'esport i de la muntanya, son persones que mereixen la pena. Es el cas de la meva nova família esportiva, Castelldefels Outdoor. Gràcies per tot el que aporteu i pels valors que transmeteu: treball, esforç, sacrifici, amistat, solidaritat, perseverança...
Vull donar les gràcies també a les meves companyes i companys d'entrenament de Outdoor Trail. Per la paciència d'esperar-me a cada entrenament i per animar-me sempre. Es un plaer compartir quilòmetres amb vosaltres perseguint els nostres somnis pel Garraf.
I sobretot he de donar les gràcies al nostre entrenador de Trail, Juan Cabo. Per fer-me creure en les meves possibilitats i ensenyar-me de nou el camí de les ultres. Sense ell aquest retorn hauria estat impossible. Gracias infinitas Juan.
I com no, a la meva família pel seu suport sempre incondicional.
Amics, amigues, he tornat.
Aquest escrit està dedicat a MarathonyVII i a tots aquells que les lesions o les circumstàncies els impedeix perseguir els seus objectius. Ànims i sempre endavant.
Ens veiem a la muntanya.

10/9/18

Travessa del Canigó



La sortida al Canigó ha donat per molt, i de la mateixa manera que una muntanya és veu de diferent depenent des d'on es mira. Aquesta excursió segur que cadascú  dels 18 l'hem vista de manera particular. Però amb un balanç positiu segur.

Després de repassar el  "Pins check list", vam quedar dissabte a les 7.20 al pàrquing. Altesi baixes l'última hora fan mutar el grup a 18. Veiam si no m'en deixo cap. 

El Pins i el seu amic Enric, en Bananes, en Tene, en Martorell amb el seu amic Xavi, en Víctor, en Genover, en Lluís de l'Alba, en Xicu Bella, en Jep del Quintà amb el seu amic Rudy, en Jep Batlle, en Padrés, en Ferran, l'Oscar i l'Anna....aaah i Jo.

Ens vam repartir amb diferents cotxes i "amont" cap a Corsavi, i més "amont" cap a les antigues mines de Batera. Alla baixem dels cotxes i pugem a les motxilles.....collons quin pes.















Ens emfilem per un camí afressat pel bestiar cap a coll de cirera on esmotzarem. Allà comencem a percebre l'habilitat d'en Ferran per trobar el millor "seti". En Victor com quasi sempre tenia raó, millor caminar una estona abans d'esmortzar. Amb més pes a la panxa i menys a la motxilla remuntem un camí dret cap al pic de la gallinassa. Carenajem cap a Roca Negre on en Marc Dalmau i en Rudy comencen els seus estudis  amb alta muntanya. Passats uns moments complicats en aquest indret on una costella de l' Oscar escantona una pedra punxeguda,  baixem cap a un paratge molt bonic, els gorgs del Cadí, on ens retrobarem amb en Xicu que s'havia avançat al grup, crec que devia fer una bona becaina...i això a la nit sol destorbar el son.

Dinem, agafem aigua corrent...de la que no mata a la gent i amb algun peu xop  ens mitg perdem per retrobar el camí envoltats d'aigua i vaques que ens ha de dur cap a la xemeneia.

Treiem el cap per un collet on veiem el refugi que hem d'anar a baix, i on en Padrés ens explica que hi van fer proves amb dinamita per a obrir una nova ruta a la pica.

Si a Roca Negre haviem començat els estudis.... després de pujar la xemeneia ja teníem el doctorat. L'arribada a dalt va omplir tota la tropa d'una emoció acabada amb aplaudiments i seguida d'uns tarit-tari propis del mal d'alçada.... Fotos fantàstiques van precedir unes ganes de situar el cinturó de ronda en aquell mar de núvols. Hi ha un troç des de la sortida de Llança fins als Hostalets de Llers on es  pren consciència de la magestuositat d'aquest massis  que presideix aquest conjunt de muntanyes que han embolcallat la nostra vida. Feia anys que cada dia el veia pujant amb el cotxe, amb neu, emboirat, rogenc per la posta de sol...i em deia que hi havia d'anar.

Amb recança marxem del cim...però l'hora del sopar s'acosta perillosament. Amb la pressa en Jep del Quintà va experimentar tècniques pròpies de superherois, els que el van veure certifiquen que hi té traça amb l'aterratge.

Al refugi tot va passar de pressa menys la digestió....dutxa de 4 minuts, repartiment de llits, sopa d'arrufar el nas dos cullerades abans de trobar-la boníssima. Un segon plat de barrejat de moltes olives amb anxova, bolets, seques, cansalada, pilotilles...la combinació perfecte per a crear Biogas!

Dormim...vaja no tothom, uns ronquen els altres reposen, d'altres barrinen....i en Xicu puja i baixa de la pica per fer temps....i cames.

L'esmorzar molt més lleuger que el sopar....

Agafem un camí bonic, molt bonic, aeri però vorejant la falda de les muntanyes, amb certes similituds al camí de l'estat de Fraussa. Creuem cledes i reixorts fins arribar a veure el repetidor del Moixer. M'oriento! que em costa, i emfilem l'últim tram amb poques ganes de xerrar, la motxilla pesa i abans no tornem a arribar al Coll de la Cirera hi ha un bon tram de pujada.

Deixem el "déjà vu" de la pedra on esmorzava en Ferran i el cami cap a Gallinassa enrera i daltabaix cap a Batera pel mateix camí que vam pujar.

Cotxe i cap a Tapis a dinar. Perquè a Tapis?

Pregunteu-ho als de Sant Llorenç....

Dinar per reblar el clau i cap a casa!

Un cap de setmana formidable amb data per tornar-hi al febrer!

Des de L'Empordà veus la megestuositat del Canigó, però trepitjant-lo he entès els versos de Mossèn Cinto!

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades

sobretot ara l'estiu

que les aigües són gelades.


Alguns mesos m'hi he estat;

no hi he vist persona nada

fora d'un rossinyolet

que en eixir del niu cantava.


Ai cançó del sol que surt

i cançó de la rosada !

Ai cançó del fontinyol

i de les flors que s'hi baden !


El rossinyolet s'ha mort;

fa tres dies que no canta.

Jo no puc estar-me allà

que l'enyorament m'hi mata.