10/9/18

Travessa del Canigó



La sortida al Canigó ha donat per molt, i de la mateixa manera que una muntanya és veu de diferent depenent des d'on es mira. Aquesta excursió segur que cadascú  dels 18 l'hem vista de manera particular. Però amb un balanç positiu segur.

Després de repassar el  "Pins check list", vam quedar dissabte a les 7.20 al pàrquing. Altesi baixes l'última hora fan mutar el grup a 18. Veiam si no m'en deixo cap. 

El Pins i el seu amic Enric, en Bananes, en Tene, en Martorell amb el seu amic Xavi, en Víctor, en Genover, en Lluís de l'Alba, en Xicu Bella, en Jep del Quintà amb el seu amic Rudy, en Jep Batlle, en Padrés, en Ferran, l'Oscar i l'Anna....aaah i Jo.

Ens vam repartir amb diferents cotxes i "amont" cap a Corsavi, i més "amont" cap a les antigues mines de Batera. Alla baixem dels cotxes i pugem a les motxilles.....collons quin pes.















Ens emfilem per un camí afressat pel bestiar cap a coll de cirera on esmotzarem. Allà comencem a percebre l'habilitat d'en Ferran per trobar el millor "seti". En Victor com quasi sempre tenia raó, millor caminar una estona abans d'esmortzar. Amb més pes a la panxa i menys a la motxilla remuntem un camí dret cap al pic de la gallinassa. Carenajem cap a Roca Negre on en Marc Dalmau i en Rudy comencen els seus estudis  amb alta muntanya. Passats uns moments complicats en aquest indret on una costella de l' Oscar escantona una pedra punxeguda,  baixem cap a un paratge molt bonic, els gorgs del Cadí, on ens retrobarem amb en Xicu que s'havia avançat al grup, crec que devia fer una bona becaina...i això a la nit sol destorbar el son.

Dinem, agafem aigua corrent...de la que no mata a la gent i amb algun peu xop  ens mitg perdem per retrobar el camí envoltats d'aigua i vaques que ens ha de dur cap a la xemeneia.

Treiem el cap per un collet on veiem el refugi que hem d'anar a baix, i on en Padrés ens explica que hi van fer proves amb dinamita per a obrir una nova ruta a la pica.

Si a Roca Negre haviem començat els estudis.... després de pujar la xemeneia ja teníem el doctorat. L'arribada a dalt va omplir tota la tropa d'una emoció acabada amb aplaudiments i seguida d'uns tarit-tari propis del mal d'alçada.... Fotos fantàstiques van precedir unes ganes de situar el cinturó de ronda en aquell mar de núvols. Hi ha un troç des de la sortida de Llança fins als Hostalets de Llers on es  pren consciència de la magestuositat d'aquest massis  que presideix aquest conjunt de muntanyes que han embolcallat la nostra vida. Feia anys que cada dia el veia pujant amb el cotxe, amb neu, emboirat, rogenc per la posta de sol...i em deia que hi havia d'anar.

Amb recança marxem del cim...però l'hora del sopar s'acosta perillosament. Amb la pressa en Jep del Quintà va experimentar tècniques pròpies de superherois, els que el van veure certifiquen que hi té traça amb l'aterratge.

Al refugi tot va passar de pressa menys la digestió....dutxa de 4 minuts, repartiment de llits, sopa d'arrufar el nas dos cullerades abans de trobar-la boníssima. Un segon plat de barrejat de moltes olives amb anxova, bolets, seques, cansalada, pilotilles...la combinació perfecte per a crear Biogas!

Dormim...vaja no tothom, uns ronquen els altres reposen, d'altres barrinen....i en Xicu puja i baixa de la pica per fer temps....i cames.

L'esmorzar molt més lleuger que el sopar....

Agafem un camí bonic, molt bonic, aeri però vorejant la falda de les muntanyes, amb certes similituds al camí de l'estat de Fraussa. Creuem cledes i reixorts fins arribar a veure el repetidor del Moixer. M'oriento! que em costa, i emfilem l'últim tram amb poques ganes de xerrar, la motxilla pesa i abans no tornem a arribar al Coll de la Cirera hi ha un bon tram de pujada.

Deixem el "déjà vu" de la pedra on esmorzava en Ferran i el cami cap a Gallinassa enrera i daltabaix cap a Batera pel mateix camí que vam pujar.

Cotxe i cap a Tapis a dinar. Perquè a Tapis?

Pregunteu-ho als de Sant Llorenç....

Dinar per reblar el clau i cap a casa!

Un cap de setmana formidable amb data per tornar-hi al febrer!

Des de L'Empordà veus la megestuositat del Canigó, però trepitjant-lo he entès els versos de Mossèn Cinto!

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades

sobretot ara l'estiu

que les aigües són gelades.


Alguns mesos m'hi he estat;

no hi he vist persona nada

fora d'un rossinyolet

que en eixir del niu cantava.


Ai cançó del sol que surt

i cançó de la rosada !

Ai cançó del fontinyol

i de les flors que s'hi baden !


El rossinyolet s'ha mort;

fa tres dies que no canta.

Jo no puc estar-me allà

que l'enyorament m'hi mata.