12/10/18

ULTRA GUARA SOMONTANO 52KM






Vuit anys exactes separen aquestes imatges. Cavalls del Vent 2010 i Guara Somontano 52 km aquest dissabte passat. La primera va ser un fracàs i em va deixar molt tocat moralment.
I Guara ha representat, d'alguna manera, un retorn a les curses de veritat i un retorn a mi mateix.
La segona edició de la Cavalls va ser la constatació d'un desastre anunciat. Després de molts anys de córrer tota mena de curses i marxes de llarga distància per muntanya, vaig abandonar al km 30 per falta d'entrenament. Ja feia temps que tirava més d'experiència i de força de voluntat que de forma física. I era inevitable que tard o d'hora acabaria estrellant-me contra alguna paret. I aquesta paret va ser la Cavalls i sobretot la pujada a la Tossa d'Alp de sortida que se'm va creuar. Algun dia hauré de tornar a Ultra Pirineu per esvair definitivament els meus fantasmes d'aquella pujada i de la cursa...
Jo crec que no havia abandonat mai ni una partida de caniques quan era petit. I abandonar a la Cavalls va ser la demostració real que, amb el temps que podia dedicar a l'entrenament, era inviable participar a les curses que m'agradaven.
Per acabar-ho d'adobar, el 2012 vaig tenir una tendinitis rotuliana de cavall. Per tossut, per continuar corrent amb dolor i per no prendre mesures quan era el moment. Això em va deixar pràcticament dos anys aturat i em va comportar un augment de pes important. A part de caixes i caixes d'antiinflamatoris i mesos i mesos de fisioterapeuta i inacabables sessions de propiocepció al gimnàs. Això i la falta de temps per entrenar em va fer entrar en una mena d’espiral negativa de la que pensava que no sortiria mai més.
Molt lentament, marcant-me petits objectius assolibles, tornant als meus orÍgens com a corredor de muntanya, les marxes de resistència de la FEEC, vaig poder recuperar una mica les velles sensacions de correr llarg per la muntanya. Com diu la famosa web d'ultres... "I run far". I tornar al que més m'agrada, a descobrir nous camins, nous pobles, nova gent i córrer durant hores i hores per la muntanya.
I després de molt de temps i amb motiu de celebrar els 25 anys de la primera Matagalls Montserrat que havia acabat (1992) i 10 de la més ràpida (2007, 12h amb Marc Dumanjó) l’any passat hi vaig tornar. Durant 14 hores vaig recórrer tranquilament els vells camins que tants cops havia fet de nit i que tant havia entrenat, per acabar a la muntanya màgica un cop més. Vaig poder reviure les velles sensacions de quan superes un repte de 82 km i impregnar-me de la il·lusió i la felicitat dels que la feien o acababen per primer cop. A més, vaig comptar amb la impagable assistència sorpresa dels meus amics Víctor Puig, Jordi Padrés i Jordi Batlle. Gràcies de nou companys.
Un llarg camí de retorn, fins que aquest dissabte passat, després d'una bona temporada d'entrenaments, vaig poder gaudir i ser finisher a la dura Long Trail Guara Somontano de 52 km i 3200 m positius.
Aquest retorn simbòlic no hauria estat possible sense una sèrie de persones o col·lectius.
Vull donar les gràcies als meus companys d'aventures i excursions de tota la vida, els Senglanassos, per acompanyar-me sempre en els meus projectes. Especialment a Jordi Batlle "Bananes" per donar-me suport constant des de la distància.
Al hombre de hierro, Per Eriksson, por animarme en cada entrenamiento y en cada carrera. Aun me acuerdo cuando me seguiste y me estiraste al final de la Marxa del Garraf el año pasado. No podía con mi alma y cada vez que te decía que no podía correr más tu me contestabas militarmente: SI PUEDES! I si que pude, si.
Si hi ha una constant que es manté invariable al llarg de la vida i que no falla mai es que, aquelles persones que coneguis en el mon de l'esport i de la muntanya, son persones que mereixen la pena. Es el cas de la meva nova família esportiva, Castelldefels Outdoor. Gràcies per tot el que aporteu i pels valors que transmeteu: treball, esforç, sacrifici, amistat, solidaritat, perseverança...
Vull donar les gràcies també a les meves companyes i companys d'entrenament de Outdoor Trail. Per la paciència d'esperar-me a cada entrenament i per animar-me sempre. Es un plaer compartir quilòmetres amb vosaltres perseguint els nostres somnis pel Garraf.
I sobretot he de donar les gràcies al nostre entrenador de Trail, Juan Cabo. Per fer-me creure en les meves possibilitats i ensenyar-me de nou el camí de les ultres. Sense ell aquest retorn hauria estat impossible. Gracias infinitas Juan.
I com no, a la meva família pel seu suport sempre incondicional.
Amics, amigues, he tornat.
Aquest escrit està dedicat a MarathonyVII i a tots aquells que les lesions o les circumstàncies els impedeix perseguir els seus objectius. Ànims i sempre endavant.
Ens veiem a la muntanya.