Senglanassos

Romeufontaine 2012

2012-02-09T00:23:00.003+01:00

El passat cap de setmana del 21 i 22 de gener varem participat en les primeres competicions de la temporada, en Bananes corrent la Mitja Marató de l'Albera a Llançà i en Marc i jo corrent la prova semi nocturna i els 25 km de la Romeufontaine, a Font Romeu.

Pel que fa a aquesta segona, aquest any per primera vegada i amb la grata experiència del cap de setmana que vàrem passar el juny de l'any passat, vam decidir anar amb la família i així gaudir tots d'un cap de setmana de neu. Novament vàrem anar als apartament les Pedrou, com sempre tant agradables i acollidors.
Dissabte pel matí el poble ja bullia d'esquiadors, corredors, amb els comerços en plena activitat i el carrer principal tallat en previsió de la cursa. Vàrem per els tràmits de recollida de dorsals i obsequis i vàrem anar amb els nens a jugar a la neu. després d'algun ensurt sense conseqüencies i alguna petita sortida de pista, l'Arnau i en Joel van passar un divertit matí de trineu.

Per la tarda vàrem córrer la cursa semi-nocturna de 5km amb un recorregut un pel més llarg que l'any passat però també més planer. I diumenge va ser la cursa de debò. Amb un total de 1600 corredors entre les 3 distàncies 12, 25 i 40 km, a les 9 es va donar la sortida de 12 i 25, envoltats de públic i el magnífic ambient de les grans cites. El més curiós d'aquesta prova, però, es la gran diversitat de materials que porta la gent i com surt preparada. Alguns molt abrigats, amb bufs, gorros ulleres de sol, guants, gorotex posat, que al cap de poc s'havíen de treure. Altres amb polaines llargues de fer muntanya, altres amb polaines curtes de córrer, alguns sense polaines com nosaltres. El més sorprenent era la gent que sortia amb les cadenes posades, quan havíem de córrer els primers 500m sobre asfalt...vaja, de tot una mica. S'ha de dir que l'organització havia fet molta menció que hi havia molt de gel i que les cadenes serien impresicindibles. Si bé es cert que hi havia més gel que l'any passat, i que no podies badar ni un instant per que te n'anaves a terra, amb una mica de traça podies fer la cursa sense tocar les cadenes com va fer en Marc que no se les va posar ni un moment.

Varem començar la cursa cap a la part de darrera i tots en grup vàrem anar en direcció al golf per un carrer asfaltat per tal d'estirar el grup i al cap d'una estona ja érem al bosc en el recorregut de cada any. Neu pràcticament res, però gel, tot el que vulgueu. Al cap d'una estona vàrem arribar al primer habituallament i en Marc va apuntar que anàvem més lents respecte el temps que vaig fer l'any passat. A partir d'aquí vàrem començar a trepitjar neu i ja no la varem deixar fins al km 23, pràcticament en vistes de l'arribada. Sense ser com les dues primeres edicions, per sort aquest any n'hi havia la suficient per divertir-te i tenir la sensació d'haver fet realment un trail sobre neu.

El recorregut ha variat una mica de l'any passat, tot i mantenir la mateixa base. Dos pujades al Roc de la Calma anant i tornant de la presa de les Bulloses. De retorn s'havia de pujar una bona estona per una pista negre en el segon ascens al Roc de la Calma. Aquest va ser l'únic punt on em vaig posar les cadenes. I des d'aquí una baixada constant amb algun fals pla entre els magnífics prats i boscos de l'Alta Cerdanya. Amb en Marc vàrem coincidir en que aquesta baixada es molt divertida i que s'ha millorat respecte l'any passat. A més en un hivenr de molt poca neu, han aconseguit que molt bona part del recorregut n'hi hagués.

I un cop a l'arribada ens esperaven els millors fans del món, l'Emma, en Joel, l'Arnau i la Tessa que van estar mot distrets amb l'animació que havia posat l'organització en aquesta zona. Els dos petits ens va acompanyar els darrers metres entrant el quatre junts a meta i molt contents. Remarcar encara que sembli un tòpic, l'excelent organització i la quantitat i implicació del voluntaris.

Em queda però, una certa enyorança de les primeres edicions, en les que el recorregut era molt més salvatge i on es barrejaven les sensacions competició, d'aventura, i de repte impossible amb alguns moment de córrer en soledat en mig del bosc i de la neu. Pot ser algun dia haurem de recuperar-ho pel nostre compte.

Fins l'any que ve Font Romeu!

Trail Running Darnius 2012

2012-01-17T07:19:00.001+01:00

Desprésdels torrons, per segon any, comencem les activitats dels Senglanassos amb el RunningDarnius. Eldissabte 7 de gener a les 15,00 hores ens vam trobar a Darnius els sis participants ,Pins, Bananes, Lluís Genover, Robert ,Josep Batlle i un servidor, vàrem sortir des de Darnius direcció a la Vajol pel dret, després d’ una hora de pujada amb un que altre“bufet” arribem a laVajol, agafem direcció a Coll de LLí passant per camins desconeguts per lamajoria i després baixem fins a Les Illes, on feia un fred que pelava, pugem elColl de la Manrella i davallem a tota velocitat fins la Vajol on arribemfosquejant. Parem a la Font D’Avall per fer un“trago” i ens col.loquem els frontals i tot corrents pista fins a SantEsteve del Llop, i un altre camí per tornar finalment aDarnius. Va ser una tarda perfecta, un bon recorregut, una colla collonuda i eltemps, menys la zona de Les Illes, també impecable.El finals els aparellselectrònics ens varen informar que elrecorregut va ser d’uns 25 kms i el temps emprat 4,00 hores.

Fins la següent sortida a la Costa Brava.

Víctor Puig.

Preparació Raid les 2 Catalunyes

2012-01-10T01:09:00.000+01:00

El proper mes de maig del 2012 es celebrarà per primera vegada un raid de dos dies entre els pobles de Céret i Maçanet de Cabrenys organitzat conjuntament pels clubs de BTT dels Senglanassos de Maçanet i el Camí Calent Català de Céret.

Seran dues etapes llargues i dures amb sortida dissabte al matí de Céret, amb pernoctació a Maçanet i finalitzant diumenge a la tarda, altre vegada a Céret.
Aquest matí de diumenge ( 8 gener) ens hem trobat a les 9:00h per acabar de definir el recorregut que seguiran els corredors en la seva entrada a Catalunya.
Ha estat una trobada força nombrosa amb 15 participants, tant de la part francesa com de la catalana. Hem estat en Luky, en Joan Corominas, la Vicky, en Joan Molas, en Jordi Lopez, en Cani, en Pau Vial, el germà d´en Luky, en Pau Palomeras, en Luc Roitg, en Rodolphe, en Valentin, en Patrick, en Carles i en Lluís.

La sortida l´hem iniciat a la Casilla on el dia de la cursa, els corredors prèviament hi hauran arribat des de Puig Falcó. A partir d´aquest punt, els participants probablement seguirant el recorregut que hem fet aquest diumenge:

- la Casilla
- pista fins la Gavarra, la font del Bac, els Jessos

- baixada a mà esquerre pel corriol que arriba a Can Granja i St Pere dels Vilars
- pista i corriols resseguint el camí de pujada al Fau fins a la Farga
- travessem el riu pel pont i a mà esquerra pugem pel camí que va fins al dólmen. A partir d´aquí anem a buscar altre vegada el corriol de la Cursa del Fau , que ens portarà fins als Masos de la Costa
- pugem per l´esquerra per la pista fins a la màquina on agafarem el corriol del recorregut 1 de l´Enduro.
- arribem al Futgolf i per l´esquerra anem fins a Can Saguer on farem descens fins Maçanet.

Ha estat una bona sortida, amb molts de participants i que esperem que es vagi repetint.

Fins els propers diumenges al matí!!!!!!
Som i serem!!!

Sant Silvestre BTT Maçanet-Les Salines

2012-01-01T22:13:00.001+01:00

Com es va fent en diferents poblacions, hem volgut anomenar la darrera sortida de l'any que hem fet en BTT, com la Sant Silvestre de Maçanet.

En aquest cas hem fet una sortida senzilla i habitual com és la pujada de 12 kms de Maçanet fins al Santuari de les Salines per la pista forestal.

Estaria bé que de cares a propers anys, intentéssim que aquesta darrera sortida de l'any fós un clàssic.

Aquesta vegada ens hem trobat el dia 31 a les 9:00h en Cani, en Jordi Gordó, l´Olga, en Luky, en Pau Vial i en Lluís.

La baixada ha estat per la mateixa pista fins al km 6 on hem enllaçat amb el corriol de la ruta dels Senglanassos. Aquests corriol continua essent essència pura de BTT . A mig camí de baixada i abans d'arribar a la font del fil, hem enllaçat amb un nou corriol (per alguns) de baixada cap al mas Quintà que ens ha portat directament a Maçanet. També es tracta d´un sender fresat i divertit.

De cares al 2012 i a totes les sortides que fem la majoria de diumenges de l´any, a veure si sou més els que us engresqueu a recuperar la BTT que teniu guardada al garatge plena de teranyines i veniu a fer una volta amb els habituals. Les rutes les decidim/improvitzem el mateix dia i es trien en funció dels que siguem. Per tant, ànims i a veure si cada vegada som més, que ens ho passarem molt bé!!

Salutacions a tots/es i força cames pel 2012 que tenim un calendari interessant d´activitats.

Som i Serem!!!

Lluís

Sopar Senglanassos 2011

2011-12-20T18:08:00.001+01:00

Com tenim per costum de fa uns anys, aquest passat dissabte vàrem fer el sopar de fi de temporada dels Senglanassos. Enguany vàrem repetir a la Quadra, on ens van reservar un menjador per nosaltres i vam menjar un menú excel.lent, amb un servei molt acurat. Hi havia ganes de trobar-se després d'un any ple d'excursions i sortides molt diverses i amb l'habitual parèntesis del mes de novembre on sempre costa trobar un forat per fer activitats.

Aquesta any la peça de roba triada (i ja en van una bona colla...) ha estat una jaqueta de soft shell de bona qualitat. Vaig comprovar-ho personalment l'endemà mateix, que amb un vent gèlid no notava gens de fred. Per aquesta ocasió l'Emma va dissenyar un nou logo, que renova la imatge ja clàssica del nostre senglar i que va agradar molt.

Un cop repartits els soft shells, vàrem sopar i després de les postres vam passar un resum fotogràfic de l'any dividit en 6 peli cules on vam poder recordar i gaudir les excursions i travesses fetes, destacant sobre tot l'ascenció al Carlit i la Mini Carros de Foc, sense oblida-nos de la resta, com l'excursió matinal de Falgós al Comanegre, a primers d'agost, que va deixar imatges d'un verd intens, o la fantàstica Volta a Empordà en Btt de Maçanet a Cadaqués i tornar a l'abril.

Nou logo

Passi de fotos Mini Carros de Foc

En acabar el passi de fotos vàrem presentar el calendari per l'any que ve, que ja podeu trobar a la secció corresponent. El calendari segueix la tònica d'aquesta any , alternants entrenaments de CACO (caminar / correr) amb Btt, en aquest cas farem la Volta al Canigó, alta muntanya, amb la travessa Cavalls del Vent i sortides familiars com l'excusió a Bassegoda i la sortida de tres dies a Andorra.

Després d'aquesta presentació, en Lluís ens va explicar que està fent gestions per trobar suport econòmic i ajuda per fer una intervenció a l'Ermita del Fau. La finalitat es que assegura el sostre, que està força malmès,

per tal que no caigui, precipitant el final d'aquest valuós patrimoni de les nostres muntanyes com ha passat amb Sant Cristòfol dels Horts. Certament va semblar una bona proposta i més si tenim en compte que l'ermita dona nom a la nostre cursa. En Lluís ens mantindrà informats al respecte.

En Robert també va intervenir per destacar l'alt nivell d'algunes cróniques i per dir que val la pena fer un esforç per mantenir-ho.

Estat actual de Sant Cristòfol dels Horts

I ja per acabar varem passar a fer l'amic invisible "especial senglanassos", una variant bastant particular de l'original que s'assembla més a la quinaputada que fèiem anys enrere que a res més. Ja el dilluns l'Emma ens va passar unes complexes instruccions que semblaven més les d'un televisor de darrera generació que no les d'una cosa tant simple com aquest joc. Resumint es tractava d'agafar alguna cosa que et fes nosa a casa i embolicar-la el millor possible de manera que semblés interessant. Després s'havien d'agafar els regals per ordre amb la particularitat que podies agafar del pilot o bé robar-li a un altre el que ell havia triat. Vam ser una iniciativa molt celebrada i vàrem riure una bona estona amb alguna de les andròmines que van sortir, tot i que també hi havia regals macos, com un marc de fotos amb fotos de les excursions i el senglar.

I fins aquí el sopar i desitjant iniciar les sortides del 2012.

Cavalls del Vent 2011

2011-10-02T17:58:00.001+02:00

Miguel Heras i Kilian Jornet

Aquest dissabte m'he posat a l'altre banda de les curses i he fet d'espectador i fotògraf a la Cavalls del Vent. Acostumat a veure les curses des de dintre i per ser més exactes, les d'aquest nivell des de darrera, tenia ganes de veure els corredors capdavanters. Amb alguns dels millors corredors del mon inscrits, la Cavalls va agafant cada any més força. Els varem anar a veure amb la família a la Collada de Comafloriu a 2200m i poc abans de coronar el Niu de l'Àliga. Pel que fa al resultats, nova víctoria de Miguel Heras (germà de l'ex-ciclista professional Roberto Heras) i nou record de la prova amb 8h57', segona posició de Tòfol Castanyer amb 9:27, tercera per Aitor Leal amb 9:56 i quarta pel nostre admirat Txus Romon 10:05. L'únic dels nostres amics que va finalitzar, molt meritoriament va ser l'Eric Bastin amb un temps de 21h12'. L'Enric Sabaté, Jordi Paus i Philippe Verdoodt van abandonar per diferent raons. Cal dir que, malgrat que pels temps dels primers classificats pugui no semblar-ho, es una prova d'extrema duresa de 85km, la major part en alta muntanya.

Fotos Cavalls 2011

Video

Web cursa

Txus Romon

Xesc Teres

Nuria Picas (centre) guanyadora en dones

Enric Sabaté

Philippe Verdoodt

Jordi Paus

Matagalls - Montserrat 2011

2011-09-27T17:47:00.002+02:00

Bé,aquest dissabtedia 17 de setembreva començar una nova edició de la Matagalls-Montserrat, per nosaltres vacomençar a l’aparcament de l’Eroski amb l’autocar que ens havia de portar aColl Formic, sincerament, aquest any noho tenia gens clar per culpa del temps, ja que segons les prediccions hi hauriapluges i tempestes localment fortes, de fet, al final em vaig deixar convèncer, però va ser ben be a l’últim moment,per dir que a les 14h i 45m (hora de sortida), la Montse va trucar a n’en Jordi (Bananes) que m’esperessin que si quehi anava.

Érem Jordi Batlle, Pere Gich, VictorPuig,Philippe, Isabel Aguilar,Jordi Motera, Xavi Diaz, Carles Callavé, JoanPerich, Fèlix i jo en Josep, vàrem arribar a Coll Formic just a temps peragafar el xip, núm. de corredor , camiseta i ja vàrem tenir que sortir, 1er enVictor dos minuts mes tard en Jordi,en Pere i Jo, la resta sortia quasi unahora més tard. Vàrem començarjunts en Jordi, en Pere i jo, vam avançar en Victor, però he de dir que com amolt vaig anar-hi 1 km amb ells, a partir d’aquí ja em varen deixar enrere, ijo vaig anar fent la meva cursa. Apartir del Km 25 em vaig començar a trobar malament amb ganes de vomitar, sobreel km 35 em va avançar en Philip, portava un bon ritme, ens vam saludar i totsdos varem seguir amb la nostra. Vaig arribar a Sant Llorenç Savall amb 7h i 10’, a l’avituallament nomésvaig poder veure Coca Cola, aquí em va trobar en Victor i a partir d’aquellmoment vam fer la cursa junts.

Enels avituallaments que anàvem trobant noem venia de gust res, només podia veure Coca Cola que vaig trobar demanant-laals cotxes que feien d’acompanyants de corredors.

Vamanar fent camí fins arribar a Monistrol allà en Victor va carregar d’aigua (emfeia una enveja veure com bevia i jo no podia passar un trist glop d’aigua!!!),en arribar a la plaça de Monistrol en Victor va aprofitar per treure unespedres de les bambes i jo vaig anar al bar de la plaça a demanar un “Panaché”feia molta estona que el tenia en ment, em vaig assentar a la terrassa del bar i glup..glup..glup.. fantàstic!! ja estava més apunt per fer l’última pujada iaixí ho vàrem fer. Quant estàvem a les escales ens van atrapar en Xavi Diaz i en Carles Callavé, que no els havíem vist més des del’autocar, anaven a un bon ritme. Per fí, MONTSERRAT , al final vamacabar amb 17 hores, en Victor, segurament l’hagués fet amb menys temps, si nohagués anat amb mi. Ens vam refer una mica i cap a l’Empordà falta gent!!!

Després vaig parlar amb en Pere i en Jordi, nola van poder fer junts, ja que en Jorditambé partir mes o menys del Km 25, tampoc es va trobar bé, vòmits... i nopodia seguir el ritme, en Pere va començar a trobar-se malament aMonistrol, tot i això van fer 12h 30’ enPere i 13h 30’ en Jordi. Crec que si tots dos s’haguessin trobat bé i haguessinmarxat junts, la fita de baixar de 12 hores, hauria estat possible.

En Philipe va entrar en un molt bon temps de13h 10’

Aquests son els temps que vam fer:

Fèlix 12h11'
Pere Gich 12h30'
Philippe 13h10' Acompanyat desde Sant Llorenç Savall, km 45, per en Jordi Paus
Jordi Batlle 13h25'
Xavi Diaz 16h
Carles Callavé 16h
Joan Perich 16h30'
Victor Puig 17h
Josep Batlle 17h
Isabel Aguilar 19h
Jordi Moter 19h

Bé companys, fins la propera.......

Josep.

Mitja crònica de la Diada.

2011-09-22T14:35:00.000+02:00

Desprésd’una certa incertesa del com i de quina manera organitzàvem el dia de ladiada, tot es va encaminar cap a una bona direcció, ha estar una bona diada. Elfet que l’endemà fos el primer dia de col·legi, va fer que molts haguéssim defer equilibris... però ja ho diuen no es pot estar a l’altar i a la processó, ia vegades es vol estar a tot arreu i no s’és enlloc.

Vamquedar a dos quarts de set al pàrquing ( hem de reconèixer que l’hora ja esgarrifa una mica). A la plaça ja m’hiesperaven, en Marc, en Carlos, en Lluis, en Victor, en Rafel, en Jep i en Bernat. (Anècdota : en Bernat és la primera Diada que vea caminar, i el seu pare l’hi havia dit durant la setmana, “diumenge ens hemd’aixecar a dos quarts de 8”, i ell responia “dos quarts de 8, tantaviat”.... llavors dissabte en Jep es va assabentar que s’havia quedat a dos deset i quan li va dir a en Bernat... laresposta va ser: “ no, si a dos quarts de 8 ja m’anava bé”... ( a mi em va fergràcia)

Ens repartim amb dos cotxes i amunt fins a laForestal.... agafem els trapaus i amunt cap a la collada dels pous, un cop allàveiem pujar tota la colla del Centre Excursionista Maçanetenc , que aquest anypugen amb cotxes fins al Moixer .

Alroc del comptador , ens trobem la gran senyera que l’associació cultural Barrad’en Rotllant va fer el 2002, i que una colla de voluntaris cada any pengen unparell de dies abans de la diada. És un goig veure la Senyera en el punt mésalt de l’Empordà, i hem de saber reconèixer i agrair l’esforç i la perseverançad’aquest grup de patriotes de Maçanet.

Uncop allà el discurs...

Aquesta setmana, quan vaig saber l’enèsim atac a la nostre cultura i en particular a la nostre llengua, vaig sentir uns moments de frustració. Uns moments Mouriño....perquè ens entenguem, i em vaig començar a preguntar:

Perquè no entenen que tenir un estat amb diferents llengües i nacionalitats, és un patrimoni a protegir. Perquè manipulen la realitat dient que a Catalunya els catalano parlants no dominen el castellà. Perquè fa tants anys que ens intentem explicar i justificar a Madrid d’una cosa tant simple com és ser diferent. Perquè no entenen que si no utilitzem el català com a llengua vehicular a les escoles, el castellà se’l menjarà com el peix gros es menja el petit.

Però després d’uns quants “perquè”....em vaig intentar imaginar el grau de frustració que van passar els nostres avis o pares, quan la dictadura va esvair l’esperança de la república. I ja no parlem de la frustració que alguns aquí presents deuríeu sentir al veure que passaven els anys i no canviava res. Passats aquests moments de reflexió assenyada, però inoperant . Em va venir la rauxa....

Què collons... la resposta a totes aquestes preguntes només és una: No ens respecten tal com som i ens volen uniformats i servents. Portem molts anys encallats amb aquell vers del Poeta Maragall :“escolta Espanya la veu d’un fill que et parla amb llengua no castellana”, No ens han volgut escoltar mai, ens hem explicat de totes maneres....ells tenen una visió imperialista. Hem de saltar a l’últim vers: Adéu Espanya.

Però també hem de fer autocrítica, si hi ha una paraula que ha marcat molt els moments crucials de la nostre història, ha estat divisió. Mentre ells, després d’enllardar-se de fàstics durant quatre anys, es posen d’acord amb 15 dies per a canviar la constitució i d’aquesta manera posar aigua al vi al nostre autogovern. Nosaltres som incapaços de trobar una manera conjunta de canalitzar políticament el nostre emprenyament.

Aquests anys d’orgia econòmica, no han anat bé per a res... quan anava a cacera, en Siset ja ho deia: un gos fart no caça. Ara és un moment de menjar poc i pair bé, de moure’s poc però en la bona direcció. Aquesta nova realitat econòmica que ens tocarà viure, ens farà ser més pobres materialment, però ens destaparà l’olfacte.

Deixem-nos ja de collonades,i com va dir en Guardiola, si ens aixequem aviat, molt aviat , i ens fotem a treballar.

Aquest país és imparable.

Visca Catalunya

Llavors,després de cantar “els segadors”, amb una energia col·lectiva significant, vamfer ruta tots junts carena enllà, la carena sempre ens ofereix un espectacle, ala part del Rosselló hi havia un mar de núvols que et convidava a llançar-t’hi.I a l’Empordà, entre boirines i calitja s’intuïa un dia de calor.

Desprésd’esmorzar plegats, ens vam separar, ells feien tota la serra fins a donamorta, i nosaltres vam saltar cap al puig del Broser, just a la collada desprésde les piques de Sant Martí, en el canvi de camí, ens va desaparèixer enMarc.... després d’esperar-nos uns breus instants que podrien comportar un pipi(breus, però multiplicats per les camallades que devia fotre en Marc!!!), esvan convertir en una distància insalvable...per les nostres veus. En Pumarolava agafar la iniciativa d’anar-lo a buscar ( amb el risc que sol comportaraquest fet a les pel·lícules), desprésd’alguns intents, per part dels que esperàvem, de fer aquella estona mésdistreta.... amb comentaris com : “els de la colla gran si se’l troben, es pensaran que ens hem emprenyat...pensaran: pocs i mal avinguts”. EnPumarola va tornar... sense en Marc.... però amb noticies... : “ és molt lluny”va dir.

Passatsuns instants, tots miràvem la baga de la collada, esperant veure el caparrissat d’en Marc, però no va ser així, la silueta que s’anava dibuixant erala d’una barreja entre “ un hombrellamado caballo” i en Milin....finalment va ser en Milin, resulta que anava avançat del grup i en Marc el vatrobar. Llavors li va ensenyar el camí i vaja que en lloc de perdre’n un el vam guanyar.

Vaser un plaer poder disfrutar dels coneixements de l’Emili i la seva companyia ,ell que havia crescut al mas d’en Serra, ens va traslladar una visió més crua imenys bucòlica del que era viure en aquell racó de món.

Uncamí de l’estat molt canviat ens va dur a la mina de ferro i un cop allà vam passar per sota d’un parell de faig moltgrossos i ens vam endinsar a Fraussa. El camí és una mica brut, però es passa.La font del Broser no donava per tots i no ens hi paremgaire estona, a més els mosquits se’ns carden cada cop que ens parem. És any de mosquits i d’insectes, potser el maltemps del juliol ha fet que tot eclosionés a l’hora.

Elsdeu últims minuts d’en Bernat potser li van semblar una hora,( No pateixisBernat, la teva percepció era l’encertada, era el teu pare que tenia elrellotge espatllat)

Al’arribada a La forestal tots tenim la mateixa impressió: És més llarg del que sembla el Camí de l’Estat.

Continuarà...falta la Diada infantil i el dinar al Molí amb els Segadors interpretats al violí per en Pau Vial.

311 Participants a la 4ª edició de la cursa del Fau

2011-08-16T10:13:00.016+02:00

Ahir Diumenge 14 d'agost es va disputar la 4ª edició de la Cursa del Fau a Maçanet

de Cabrenys.

Les previsions inicials mes optimistes que parlaven d'una participació de 250 corredors s'ha vist complertes i de quina manera: 311 participants.

Sota una forta calor els corredors van agrair que gran part del recorregut, anés paral.lel a rierols i per corriols, amb la corresponent ombra dels arbres.

L'organització es va esforçar de valent perquè fins a sis avituallaments fossin suficients davant l'enorme participació.

En la vessant competitiva Rafael Parés Teixidor (Independent) amb un temps de 1h 52'44" va guanyar la cursa. Es mostrava molt content d'haver guanyat la 4ª Cursa del Fau: D'avant tanta gent, s'està convertint en poc temps en una cursa de referència de la zona i tots la tenim marcada en el calendari. M'he trobat molt be tota la cursa, la gent animava molt a les pujades i els caminadors m'animaven molt" En segona posició entrava Jose Manuel Garrote (Centre Excursionista Jonquerenc) i completa el pòdium Adan Casado Momblan (Club Atletisme Roses) Per la part fèmines abans de sortir ja se sabia qui era gran favorita: Carmen Oliveres resident a Perpinyà i d'arrels empordaneses. Carmen Oliveres forma part de l'equip nacional de França en la distancia marató, quedant 8 en el ranking mundial, amb un temps de 2h11'22" establia una marca que es trigarà a batre en la modalitat fèmines, tot i la superioritat declarava: "Físicament sabia que podia perquè em dedico professionalment a això

però jo estic acostumada a l'asfalt, agafar un ritme i no parar, sense mirar al terra en canvi a la cursa del fau has de vigilar molt amb les pedres, saps que ningú apreta però ho vols fer be ja que els meus pares son de Campmany i tinc poques oportunitats de competir a espanya" "Li vaig dir a l'entrenador que venia a entrenar si veu per on hem passat...ja li veig la cara... poder parar uns segons al mig d'una cursa i observar les muntanyes, no té preu""Les constants pujades i baixades fan que estigui molt contenta i cansada alhora, ens veiem l'any que ve" completa el pòdium Luisa Perales Mantecon i Adriana Groso en el 2002 com a millor marca.

El Club BTT els Senglanassos ha trobat un circuit equilibrat i la formula de tancar la inscripció uns dies abans fa que es pugui plantejar nous reptes al poder coordinar amb temps la gestió de la cursa. Ja se sap la data de la propera: 12 Agost 2012 novament una mitja marató de muntanya al voltant de l'Ermita del Fau.

Fotos

Classificacions

Excursió al Comanegre

2011-08-09T22:42:00.006+02:00

Aquest dissabte de manera una mica informal ens hem trobat una colla de senglanassos per anar a pujar al Comanegre, el cim més alt de la Garrotxa amb 1558m. La ruta més usual per pujar aquest cim es accedint per la pista que surt de Rocabruna i que porta a les Basses de Monars punt des del qual amb poc més de mitja hora

s'accedeix al cim. En el nostre cas i per proximitat geogràfica amb Maçanet vam sortir del Golf de Falgós. Des d'aquí vam guanyar la carena fronterera travessant una bella i ombrívola fageda que ens portà a la capçalera del riu Muga, des d'on es pot veure una bona part de l'inici del curs d'aquest riu. D'aquest punt s'accedeix al pla de la Muga, i després de diferents colls s'arriba al Coll de Falgueres, on s'inicia l'ascens molt marcat a

la carena i finalment al cim del Comanegre. La vista des del cim i en els darrers trams de pujada es molt maca, veient-se en primera instància les Torres de Cabrenys i el Canigó cap al nord i les Basses de Monars, la serra de Bestrecà i la resta de l'Alta Garrotxa cap al sud. Al cim vàrem fer les fotos de rigor, amb la pancarta dels senglanassos que en Lluís Genové ha afegit a la senyera que sempre porta quan hem de fer un cim. Després varem anar a esmorzar en un planell herbat, envoltats de grans àligues que quan van veure l'immens entrepà que va treure en Màgic i lo prim que es van fer els seus càlculs i es van pensar que era impossible que se'l cruspís tot sol. Però es van equivocar...

En acabat vàrem fer drecera per la part sud i menys humida de la baixada amb les sonores queixes de l'Olga pel pendent i mal camí i un cop a coll de Falgueres vàrem imposar un bon ritme i amb algun petit entrebanc vàrem arribar a l'hora de dinar a Maçanet. En total 21,4 km i més de 930 de desnivell positiu i unes 6h de marxa.

Imatges

Recorregut

MINI CARROS de FOC ( 2ª PART )…

2011-07-27T17:07:00.014+02:00

El passat cap de setmana 23/24 de juliol vam tenir la sort, una vegada més, de ser convidats i guiats per l’ amic Pins a fer una nova travessa per la zona del Parc Nacional d’ Aigüestortes i l’ Estany de Sant Maurici, tot i que aquest punt tant idílic, per nosaltres, en aquesta ocasió només sería un lloc de pas, ja que el nostre clar objectiu era fer la 2ª part de la “Carros de Foc”…

Per qui no ho conegui, o per si en voleu més info, podeu consultar

www.carrosdefoc.com

En aquesta 2ª edició vam ser una bona colla… en Pins, en Tene, en Jaume, en Jep, en Lluís, l’ Enric, en Víctor, i un servidor…

I a més, aquest any la cosa encara prometía més que l’ any anterior en el que potser el punt més exigent i més tècnic va ser pujar el Pic de Peguera ( 2980m )…

Aquesta vegada, en Pins ens había preparat un recorregut molt més llarg,

més exigent, més tècnic,… i això ens feia afrontar aquesta nova travessa amb aquesta il.lusió que sempre tenim per la muntanya, però també amb aquest respecte que també sempre l’ hi demostrem…

Durant la tarda i vespre del divendres, en Pins ja ens esperava tot il.lusionat al seu apartament d’ Espot… en Tene, en Jaume, en jep aniríen amb el cotxe d’ en LLuís que ja sortíen de Figueres a mitja tarda… i un servidor aniría amb el “mondeo” de l’ amic Víctor que habíem quedat a quarts de nou…

Quan en Puig i jo vam arribar a Espot, ja tothom dormía…l’ ambient era “frescot” i ja debíen ser quarts de dues de la matinada… en Pins, que a més d’ anfitrió i organitzador, ens feia de comitè de benvinguda, ens va dir que “els altres” estaven dormint al menjador i que ens tocava l’ habitació… carai quin detall companys ¡!!!!!...

Abans de posar-nos al llit, encara vam tenir temps de preparar-nos una mica la motxilla per l’ endemà ( bé… per al cap de unes poques hores… ) i llavors a intentar-se dormir el més aviat possible… diuen que quan queden poques hores per llevar-se cal dormir més depressa i ja està… je,je,je…

Bé doncs… la qüestió és que quan anàven tocant els despertadors dels mòbils ( 6h15’ ) jo ja feia força estona que estava despert…

De seguida ens vam aixecar… ens vam anar saludant i donant els nostres bons dies… i entre “cullunada i cullunada “ vam anar esmorzant… o sigui… un parell de cafès… alguna galeta… d’ altres com en Pins els seus cereals… i cap a les 7h sortíem puntualíssims de casa d’ en Pins, ja que habíem quedat amb l’ Enric al Parking del Parc Nacional…

Anàvem tant bé d’ horaris que ja ens vam trobar abans d’ arribar-hi…

A les 7h30’, després de fer la foto de grup, començàvem la travessa desde l’ Aparcament del Parc Nacional d’ Aigüestortes…

D’ allà començaríem una còmoda pujada amb el clar i primer objectiu d’ arribar al Refugi d’ Estany Llong ( 1987m ) on hi faríem una petita parada per esmorzar i per gaudir tranquil.lament de tot aquell preciós entorn… Cal dir que entre nosaltres ja començaven a sortir infinitat de converses de tot tipus… de caminades i curses anteriors… de feina… del tour… ahhhhhhhh i també de botigues ¡!!!!!... encara no he descobert de que anàven parlant en LLuís i en Pins, però l’ amic David l’ hi deia tot “filosofant”… “…per anar a una botiga has de saber el que hi has d’ anar a comprar…”… i com no… es van començar a despertar les “carcajadas” de tots, i aquella “frase”, com tantes d’ altres ja no va caure a terra…

Bé… i aquí començava la “feina de veritat”… ara ens tocava enfilar una exigent pujada fins el Coll de Contraix… que per cert, alguns estan tant i tant “Flex” que van pujant i pujant que llavors no veuen les fites i fan entreno doble… oi Marc ???... je,je,je……

I tal i com sempre es diu, després de una pujada ve una baixada… i si la pujada habia estat exigent… ara tocava un descens que encara et feia estar més alerta…

I parlant d’ estar alerta i del respecte a la muntanya, mentre anàvem baixant vam veure un parell de companys que ja ens habíem trobat unes hores abans, i que un d’ ells s’ habia lesionat el tormell de tal manera que l’ hi era practicament impossible caminar… evidentment, de seguida que els vam “atrapar” els hi vam oferir el nostre suport… i a més vam quedar que els hi baixaríem la motxilla fins al “plà” més proper… els hi vam fer veure que no teníen cap més alternativa que avisar l’ helicópter a través del “112”… i com que allà no hi habia cobertura de cap tipus, la única solució que vam tenir va ser arribar el més aviat possible al Refugi de Ventosa i Calvell ( 2220m )… i desde allà, amb el telèfon que tenen “via satélit” van trucar a emergències amb la “grata” sorpresa de que al cap de 10’ ja sentíem passar l’ helicópter… desitjgem que aquell company es vagi recuperant…

Quan vam arribar al Refugi vam aprofitar per dinar… en Pins, que de vegades és una mica “despistadillo” s’ habia deixat el dinar i allà el Refugi l’ hi van fer una truita que realment feia el seu goig…

Mentre anàvem menjant i comentant l’ ho de l’ helicópter, també anàvem veient com el temps anava canviat i s’ anava tapant cada vegada més…

Amb en Pins vam entrar dins el Refugi per fer un cafè i per demanar opinió sobre el Meteo… el guarda ens va comentar que creia que fins al Refugi de Colomers ja arribaríem… i la veritat és que tant ell com jo ens vam quedar convençuts… sens dubte, aquell home sabia el que es deia…

Per aquest mateix motiu i perquè teníem que ser abans de les 19h a Colomers, no ens podíem encantar i vam començar a fer camí de nou… allà encara ens quedava pujar fins al Port de Caldes… i també ens hagués fet gràcia pujar al Pic de Montardo, però era impossible… ja no teníem més hores… ens quedarà pendent per un altra ocasió…

Amb extrema puntualitat arribàvem al Refugi de Colomers (2100m)… que per cert, és increïble i no es pot entendre de cap manera, com un refugi de certa “recent” construcció funcioni per exemple sense aigua calenta… ja sabem que és un refugi, però avui en dia hi ha plaques fotovoltaiques als refugis més amagats del món…

Sobre les 7h30’ ja estàvem sopant… sopa…llenties…i quan tots ens esperàvem la carn… doncs no ¡!!!!!.....truita de riu ¡!!!!!......bé….. de viver…. Je,je,je…….

Mentrestant també cal dir que anávem fent sortides fins el petit heliport que hi ha al costat del Refugi per mirar si hi habia cobertura però no hi habia maneres…

També vam aprofitar que era encara molt aviat per mirar-nos tranquil.lament els mapes i per mirar el que ens quedava al dia següent… tothom hi deia la seva…

I tot seguit, com no podía ser diferent, a cap hora, ja pujàvem cap a dormir…

El diumenge ens aixecàvem a les 6h30’ per preparar motxilles, i per esmorzar super puntuals a les 7h30’, ja que volíem sortir a les 8h de Colomers cap al Port de Ratera ( 2514m )…

Sense pujar amb la exigéncia del dia anterior, tot i que deunidó, en 1h40’ ens plantàvem a dalt… d’ allà ja només ens faltaría fer una baixada “ de recuperació “ fins l’ Estany de Sant Maurici, on com sempre ens hi quedem tots “embabiats”… i d’ allà, sota la presencia dels “Encantats” ja aniríem baixant fins arribar novament al Parking del Parc Nacional…

Un cop a l’ aparcament, ja tothom pensava en la dutxa que ens esperava a l’ Apartament d’ en Pins, i evidentment també en el dinar de “Can Juquim”…

Sens dubte, haurà sigut una travessa amb tots els ingredients… amistat, natura, esport… i per el que l’ hi

agradin els temes més tècnics… ens hauran sortit unes 15hores efectives de caminada… uns 40kms… i més de 4500m de desnivell acumulat…

Ens veiem a la propera…

Salut i muntanya ¡!!… en aquest cas… molta i alta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

27.07.2011

Mireia Miró i Ionut Zinca són els guanyadors de la V edició de l’Olla de Núria ( 17/7/2011 )

2011-07-21T14:36:00.002+02:00

Un any més la Clàssica a l’Olla de Núria, organitzada conjuntament entre la Unió Excursionista de Vic i Vall de Núria, ha comptat amb corredors internacionals d’altíssim nivell. Sota un cel amenaçador de tempesta, boira i vent, la V edició de l’Olla de Núria ha donat el tret de sortida a un quart de deu del matí amb un total de 645 corredors a la línia de sortida, amb 15 nacions i 190 equips. El nivell dels corredors ha estat molt elevat tant entre els nois com entre les noies.

En categoria masculina s’han establert les cinc primeres posicions de sortida encapçalades pel rumanès Ionut Zinca ( 2h15’ ), seguit dels aragonesos Luis Alberto Hernando, actual campió d’Espanya, i Miguel Caballero, el quart ha estat en Marc Pinsach i el cinquè en Marc Solà. Els cinc han imposat un ritme altíssim, però els seus perseguidors no els han deixat les coses fàcils ja que els han estat vigilant de molt a prop.
Entre les dones, cal destacar l’escapada en solitari de la Mireia Miró (2h36’), actual campiona del Món d’esquí de muntanya, que no ha deixat cap opció a les seves rivals. L’han seguit al podi l’Esther Hernàndez, que ha avançat a la Laura Orgué a la darrera baixada . La Mònica Ardid ha estat 4ª i la Núria Picas 5ª.

Per part nostra hi hem participat en Pere Gich ( 4h13’ ) i un servidor ( 3h39’ ), juntament amb altres companys procedents de l’ Escalenc/Empúries

Durant aquesta 5ª edició de l’Olla també s’ha disputat el Campionat de Catalunya per equips que se l’ha endut per 3r any consecutiu l’AE Diedre i, enguany, l’han acompanyat al podi el Mountain Runners del Bergadà i la Unió Excursionista de Vic/Club Atlètic de Vic.
L’Olla de Núria forma part del Mountain Running International Cup, el circuit internacional de les nacions amb curses arreu d’Europa. Després de l’Olla els nous líders del circuit són el francès Michel Rabat, seguit del rumanès Ionut Zinca i del català Gabriel Crosas. Entre les dones la catalana Núria Picas es manté en primera posició. Les properes proves del Circuit seran el 21 d’agost a França amb la Course des Pérics, el 4 de setembre a Itàlia amb la Becca di Nona i el 6 de novembre a Sicilia amb l’Etna Race.

Tot i les males previsions meteorològiques per la jornada del diumenge, la cursa s’ha pogut dur a terme sense problemes, els corredors s’han trobat amb un fort vent durant tota la zona de la carena, la boira ha anat apareixent i amagant-se i a última hora del matí ha començat a ploure. Toti i així el recorregut s’ha pogut fer complet.

Un any més els corredors hem felicitat l’organització i Vall de Núria per la seva professionalitat i per la bellesa i duresa de la cursa.

Si tot va bé, l’ any vinent hi tornarem…

Salut i muntanya…

Jordi Batlle (Bananes)

Font: Unió Excursionista Vic

Cap de setmana a Font Romeu

2011-06-14T14:24:00.016+02:00

Estimats senglanassos, sóc en Màgic i és un honor debutar com a cronista en aquest espai i explicar-vos el fantàstic cap de setmana que hem passat a Font-Romeu. Primer cal dir que és un gran mèrit el fet de trobar-nos tanta gent, i més amb mainada. També ha estat un èxit trobar un apartotel tan adient pel que necessitàvem. En tot això cal felicitar una peça clan, en Pins, tan metòdic i eficient.

La nostra aventura comença el divendres, quan tots (menys els Puig i en Robert i l’Isidre, que arribarien el dissabte) vam arribar a l’aparthotel quan vam poder, carregats de bosses i maletes, com si ens haguéssim de quedar a França de per vida. La boira i la pluja no ens ho van posar fàcil. Finalment, ens vam trobar tots al passadís de l’hotel. Entre rialles i guirigáis vam iniciar una bonica tertúlia, tot desant tots els bàrtuls a cada habitació. Cal agrair a l’àvia de la Cristina les exquisides truites que ens vam cruspir entre tots. La conversa queda tallada per les corredisses dels nens i l’anar i venir de maletes, com en un aeroport. Al cap d’una estona vam sopar cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Vam anar a dormir aviat, cosa que demostra que ens anem fent grans. A l’endemà ens esperava un gran dia. Volíem pujar al Carlit, muntanya mítica de l’excursionisme català, imprescindible.

Ens vam trobar al hall de l’hotel tots els nois i la representació femenina, l’Anna Maria. Vam marxar de seguida, sense saber del cert quin temps ens esperava, però carregats d’il.lusió. Entre els nois vam fer un fitxatge revel.lació, en Joan Miquel, que de ben segur ha trobat un nou hobby i li espera una llarga carrera d’èxits J. Dos cotxes i un camí emboirat i ens trobem al pàrquing del magnífic estany de la Bullosa. No fa tanta fred però ens abriguem bé i comencem el camí. Aquesta excursió la definiria d’excursió 10, perquè té tot el que esperem d’ una magnífica excursió: un camí que va pujant entre rius, rierols i estanys (un estany toca amb un altre tota l’estona), neu a mig camí , cosa que li dóna bellesa, grimpada final (per donar emoció) i una vista a dalt de tot espectacular. Pel camí anem trobant racons cada cop més bonics, fem fotos, xerrem i xerrem, ja que la muntanya uneix molt. Quan portem una estona, ens adonem que el camí és una hora més llarg del que ens pensàvem! Les cares d’alguns ens fan riure! Ho sabíem o no ho sabíem? Seguim endavant, el camí és tan bonic que cada cop estem més emocionats. Comencem a albirar a la llunyania el cim del Carlit, amb força neu per l’època. Tots diem que dret que es veu, allà hem de pujar? Trobarem neu? Sort que al grup n’hi ha de més experimentats que altres i això dóna molta confiança al grup. Quan portem molta estona de feina feta i estem al punt clau de l’ascensió, trobem un rètol en francès que diu “accés difícil, reservat als experts”. Un altre moment clan, un fart de riure, no només hem de fer una hora de més de camí, sinó que és difícil i per experts! La cosa promet! Comencem a trobar molta neu pel camí, un error i ens anem daltabaix! El nostre grup és divers i hi ha gent més preparada que altra,( però tots carregats d’il.lusió, ja que cap no havia pujat al Carlit) anem pujant i pujant, amb esforç. Anem seguint els passos del de davant i anem a parar a una altra pujada amb neu, amb un daltabaix considerable i un estany glaçat a baix. Una caiguda aquí implicaria anar a petar de caps a l’estany. Impressionants vistes, una bellesa espectacular, un altre món, podríem dir. Tenim el Carlit a sobre, comencem a grimpar i sort que ens ajudem els uns als altres. Després d’un esforç arribem al cim! Impressionant vista per les dues bandes del cim. Es veu la Pica d’Estats per una banda i el Canigó i el Puigmal per l’altra. Veiem estanys, muntanyes, és indescriptible. Tenim la fortuna de trobar un sol home a dalt, que molt gentilment ens fa fotos de grup. Quin moment únic fer-se una foto de grup a dalt d’un cim així. És un privilegi estar en un lloc així, amb una gent tan maca i un grup tan unit. Tenim també la sort que l’home se´n va i estem molta estona sols dalt del cim sense que vingui ningú. Frases com “això no es paga amb calers” o “val la pena ser viu” aquí dalt tenen tot el seu sentit. Entre abraçades i rialles, ens adonem de que bé que estem i ens sentim i de com més units estem que mai. Iniciem el descens, ràpid i bastant segurs. Hem de retrobar les nostres famílies i dinar junts si pot ser. El nostre deure de pares de família ens reclama! Refem tot el camí, tornem a trobar la neu, els estanys, els rierols i el bosc i ens tornem a trobar al cotxe. 15’5 km hem fet i han passat unes 6 o 7 hores. No està malament. Tots coincidim que ha estat un cim memorable i una gran experiència.

Arribem a l’hotel i cadascú retroba la seva família. Allà ens assabentem de que al matí les dones i els nens han anat al parc i que els Puig i en Robert i l’Isidre han arribat amb èxit. Ja hi som tots. També sabem que la Tessa ha pagat la fiança de totes les habitacions, donant una gran mostra de generositat i fe en la nostra netedat! , ja que tornar malament el pis vol dir perdre la fiança.

Dinem, reposem i ens trobem a la tarda, per anar al Parc Animalier dels Angles. Amb una filera de 7 cotxes arribem allà i ens adonem d’un fet indiscutible: la diferència d’hàbits i horaris dels catalans de França i dels catalans del sud. Trobem el parc tancat. Cap problema, tornarem! Els nens no patiran cap complex ni trauma, ja que demà tornarem! J. Decidim anar al Llac de Puigcerdà, tot pregant que el temps no ho espatlli, ja que tota la setmana hem patit pels capricis de la meteorologia. Tenim tots els ingredients d’una tarda en familia: lloc bonic, grup magnífic, nens i nenes jugant i fent entremaliadures, parc infantil, pipis inoportuns… Què més es pot demanar? Això tampoc no es paga amb calers. Anem a la plaça del poble i trobem en Ramon Pellicer, del TN de TV3. Les dones estan al.lucinades, els homes estareu d’acord amb mi, suposo, que no n’hi ha per tant. En aquell moment prenem una de les decisions més encertades de tot el cap de setmana: seure i fer el toc. Reposem i gaudim d’una cosa que es va perdent: veure jugar la mainada al carrer i poder xerrar amb bons amics. Al cap d’una estona anem al súper a comprar el que necessitem i tornem a l’hotel. Anem a sopar i dormir aviat, ja que no ens aguantem drets. No hem parat en tot el dia.

Al diumenge, alguns encara tenen forces per anar a córrer. Tot un mèrit. Altres tenim seny i dormim per refer-nos. Quan hi som tots anem al Parc d’Angles, on avui sí està obert. Després de pagar conjuntament iniciem la ruta. En comparació al parc de Molló, aquest és més gran i millor. Trobem isards, muflons, senglars, marmotes, cérvols, daines, rens, etc. Hi ha moments molt bonics, on veiem que la mainada s’ho passa molt bé, i els grans també. Ens fa il.lusió a tots, sobretot el moment que donem menjar als cérvols. Cal destacar també els óssos i els bisons europeus, que no es veuen cada dia! També alguns vam poder veure de lluny els llops. Cal dir que és admirable la funció d’aquests parcs, però també ens adonem que són com “reserves índies”, una mostra de la fauna que hem perdut als Pirineus. Que bonic seria anar a buscar bolets i trobar-te tot això. Perillós, diria algú, però autèntic. A Maçanet, quan veiem senglars fem un retorn a aquell món encara salvatge i natural, una natura que encara perdura autèntica i lliure.

Després anem a dinar a una típica zona de picnic i anem al llac de la Bullosa. Allà veiem centenars de cotxes aparcats. Els duminguerus també hi són a França. Aparquem on podem i fem l’excursioneta pels prats del llac. Anem trobant vaques, cavalls, poltres, rierols, prats… tot molt bonic. Els nens van jugant, saltant i fent de les seves. Tan enjogassats són els poltres com els nens, sobretot l’Arnau Sánchez. Fem una bona volta i tornem als cotxes, on hi ha una família de cavalls que es deixen tocar. Com que ens hem adaptat a l’horari francès ens queda mitja tarda per passar i decidim anar quasi tots a Montlluís. Aquest poble és un símbol de l’opressió que patí la nostra nació, quan es va fer el Tractat dels Pirineus i se´ns va dividir en dos parts. Una humiliació. És un recinte emmurallat per protegir-se de possibles atacs de l’altra banda dels Pirineus. El poble és petit i bonic. Seiem a fer el toc i reposar i ens adonem que encara s’hi parla català, ja sigui per la convicció nacional del cambrer o perquè la pela és la pela. Tornem a l’hotel i sopar i dormir aviat. Estic al.lucinat de la bondat que hem fet a la nit. Ens fem grans.

El dilluns es presenta plujós. Farem poca cosa. Hem de deixar el pis net i en perfectes condicions, sota pena de perdre la fiança que gentilment va pagar la Tesa. Quina pressió. Un error i quedarem davant dels nostres amics com uns bruts o uns vàndals. A més, per extensió, tot Maçanet sabria que som uns bruts. Suposo que per convicció o per por deixem el pis més net que si fos nostre. El moment que la mestressa de l’hotel passa revista és intens, qui la cagarà? Qui quedarà retratat? Per sort tots som gent correcta, recuperem la fiança i les finances dels Sánchez-Riera tornen a l’alça. Només en Pins es va deixar un jersei. Tot bé! Sortim tots els cotxes, fem una visita llampec a Llívia (on algú em podria dir què vam veure?) i després a dinar a Ripoll, gràcies a les gestions d’en Robert, sempre tan eficient, on va saber combinar noves tecnologies (mòbil Internet) amb les velles influències (familiars, contactes) i va saber trobar un restaurant adient, tres estrelles. Allà vam fer un bon tiberi i una conversa excel.lent. Vam començar a fer nous plans i a somniar en repetir aquesta estada tan bona, a repetir aquest clima d’amistat i convivència en un marc paradisíac com el de la Cerdanya. Hem quedat molt contents d’aquests dies. Repetim-ho de seguida! Això no es paga amb calers! Família, amics i excursions, què més volem? Una abraçada.

Màgic.

7ª MARXA/CURSA DE RESISTENCIA 80 KM – 24H CAP DE CREUS

2011-05-19T06:54:00.003+02:00

Aquest any ens vam passar la diada de Sant Jordi caminant i corrent les “24h de Cap de Creus”… una excel.lent cursa/marxa de resistència de 80 kms organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca i amb la col.laboració de l’ Àrea de turisme de l’ Ajuntament de Llançà, i també dels Ajuntaments de Colera, El Port de la Selva, Cadaqués i Roses…

Tot i que la cursa no començava fins les 8h del matí ( horari de luxe… ) cap a les 7h molts de nosaltres

ja ens trobàvem al Port de Llançà… i amb la excusa de recollir dorsals, aprofitàvem per saludar-nos uns als altres, i per comentar la cursa, i per explicar-nos el que haviem o no entrenat ( que com ja sabeu, mai ningú ha fet res i tothom està lesionat…je,je,je… ) i evidentment…… per fer un cafè…..

Amb total puntualitat, ens desitjàvem sort uns als altres, i sota la pluja que no ens abandonaría fins al cap de tres hores, sortíem amb la il.lusió de veure com ens aniría aquest nou repte….

En aquesta 7ena edició hi va haver 222 inscrits d’ arreu de Catalunya, que va representar un 30% més que en la darrera edició de l’ any 2010.

Tot i el grau de dificultat de sobretot els 40 primers kms on hi ha un desnivell força exigent ( Puig d’ Esq

uer, Miralles, Sant Pere de Rodes, Castell de Sant Salvador, etc… ) i de la pluja que va perdurar durant tota la matinada del divendres, i part del dissabte al matí, ens vam classificar un total de 145 corredors i marxadors ( 65 % dels inscrits ) finalitzant la prova en menys de les 24h tal i com exigía la normativa de la cursa…

Els primers classificats van ser Ramon Rierola, Jordi Caba i Rafa Rodríguez amb un temps récord de 8h48’…..

Per part nostre, hi vam participar :

Nom Temps Posició

Josep Batlle Mach 16h17’ 104

Víctor Puig Palomeras 16h17’ 103

Jordi Padrés Puig 14h39’ 87

Jordi Batlle Ruiz 12h19’ 38

Ahhhhhh !!!!!! i sobretot aprofito a donar les gràcies a tots els amics/gues que com sempre ens recolzeu i com no…. al company Pere Gich que ens va venir a animar al Cap de Creus I que aquest any no ha pogut córrer per culpa una lesió inoportuna…

Ens veiem a la propera…

I per cert……………… diada de Sant Jordi………………. Un llibre ¿?????????............... doncs evidentment……….. “ Córrer o morir “, d’ en Kilian Jornet………………..

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

Cursa del Castell de Figueres

2011-05-04T14:14:00.004+02:00

Ahir de manera completament desorganitzada ens vam trovar a la ratlla de sortida de la cursa del castell de figueres una bona colla de senglanots i senglanassos...
Varem poder certificar que hi ha planter que puja amb trempera, i també crec que es consolida un lligam molt fort dels maçanetecs amb l'esport, fruit d'uns últims 20 anys on l'esforç d'uns quants pioners (voldria dir noms però m'en deixaria), ha fet que el nom de la nostre vila estigui lligat a esdeveniments esportius de prestigi i als esports de muntanya
Hem de continuar aixi.... Sempre més i mai "menos".
Visca.......l'esport i visca.....la terra

Robert Oliva Urtós.

Volta a l'Empordà en Btt Maçanet - Cadaqués - Maçanet

2011-04-04T22:17:00.004+02:00

Dissabte 2 d’abril, ens varem trobar a les 8h a l’aparcament de Maçanet tal i com havíem quedat, no hi faltava ningú, Kani, Tene, Luki, Jaume, Lluis i jo, amb puntualitat britànica varem sortir direcció a la Vajol no sense abans fer la 1ª foto del dia, va ser a les platanes a la sortida del poble, de la Vajol vam anar cap a Sta. Eugenia

petita parada, foto i marxa, a partir d’aquí vam posar el roat-book d’en Lluis: “passarem per 2 creuaments el pròxim que té una petita clariana és el que hem d’agafar” tal dit tal fet, impecable, com tot el que havia preparat per aquesta sortida.

En arribar a la Jonquera agafem i pugem fins Sant Jaume de Canadal on

esmorzem. Un cop hem esmorzat agafem direcció cap a Cantallops, pel camí veiem uns estanys i en Lluis ens porta de visita a un menhir que hi ha a prop d’un mas, seguim i passem per Cantallops direcció a Espolla, en Lluis ens desvia i ens fa passar per Santa Fe dels Solers , el menhir de la Murtra i uns estanys que amb les pluges estan impressionants, foto i marxa. Arribem a Espolla, jo compro xocolata, carreguem d’aigua, veiem un casament i marxa.

Continuem fent camí fins a Rabós, on tinc que dir-vos que la vista del poble per aquest costat em era totalment desconeguda, és una imatge molt maca del poble, diferent de la que tenia vista per

la carretera que va a Espolla. Sortim de Rabós i

fem carretera fins a Vilamaniscle, enfilem poble amunt, deixem l’asfalt i agafem una pista que ens porta fins a Sant Silvetre de Valleta, lloc on varem

menjar una mica i varem aprofitar per

estirar-nos per l’herba. Amb la panxa plena agafem pujada amunt cap a Llança, creuem el poble i agafem el camí de ronda fins a Port de la Selva, aquí varem fer una parada, en Tene, en Luki i jo varem anar a buscar una botiga on varem comprar sucs, xocolata i galetes,mentre en Jaume, en Kani i en Lluis ens varen esperar en el passeig on varem fer un “petit aperitif”.

Després de llençar les deixalles en els contenidors corresponents, apa!!!! enfilem l’últim tram cap a Cadaqués, pujada molt forta i baixada cap a la

riera de Tavallera on vam haver de portar la bicicleta a coll i no al reves com sol ser habitual je,je, je, després d’aquesta última pujada encarem la baixada cap a la hípica de Cadaqués, Port Lligat i finalment la casa que va reservar en Lluis.

Al cap de mitja hora d’haver-nos instal.lat arriba en “Pins”, no ens va poder acompanyar el dissabte, ja que tenia l’aniversari de l’Arnau. Ei!!!! Per molts anys Arnau!!!!!, però sí que va poder el diumenge. Aquí varem fer un canvi, en “Luki” va marxar (el diumenge tenia un compromís amb la colla de BTT de Ceret a la Catalunya Nord) i es va quedar en Pins.

Bé, dutxa i a sopar, vam anar al restaurant “La Gritta” en el passeig, com no podia ser d’altre manera taula reservada i tot apunt, sopar de pasta i pitzza tot molt correcte, a ¾ de 10 marxem cap el casino, la societat de Cadaqués a fer un cafè i a veure el Barça, ( si no ho sabeu Vilarreal 0 – Barça 1, gol de Pique) i apa bona nit, tots a dormir.

Ja som diumenge, a 2/4 de 8 tots en marxa, passem per la societat a fer un cafè i una pasta, ens parem en una fleca a buscar entrepans i au!! en marxa direcció Roses, enfilem per sobre l’hotel Rocamar i anem a passar per sota el Pení, després agafem una trialera molt guapa i baixada cap a Roses, aquí agafem el carril bici fins a Empuriabrava on fem una parada per esmorzar, un cop hem acabat agafem el “Camí natural de la Muga” (un camí molt recomanable per qui vulgui anar-hi de passeig, molt planer, ben senyalitzat amb taules per fer una mica de “PIC-NIC”), fins a Boadella, aquí varem fer l’última parada, vam comprar coca-cola i xocolata, vam agafar aigua i varem sortir direcció a la presa del pantà, per cert , està fantàstic, ple a vessar, d’aquí a Darnius i cap a Maçanet, a les 15 hores havíem arribat a casa.

Ostia quin rotllo que us he fotut, fer la crònica d’una sortida no és lo meu....però vaja de tant en tant s’ha de fer....

Bé, fins la propera el vostre amic i company Jep.

Fotos

Mapa segona etapa

TRAVESSA INTEGRAL DE MONSERRAT

2011-03-26T01:29:00.002+01:00

Un dia rodó.

Feia dies que em ballava pel cap la frase que em va dir en Pins quan va programar aquesta excursió, “ Montserrat la gran desconeguda”

Jo pensava que no n’hi havia per tant… total quatre turons pelats amb forma de penis de pel·lícula porno…

Però , com tantes vegades … ( per sort) estava equivocat.

El dia va començar amb un quasi ple al quinze, érem onze… baja érem molts , vam quedar a la 8 a La Massana, es notava en l’ambient ganes de grup, ganes de veure’ns …. Alguns feia mesos que no coincidíem.

De Figueres en vam sortir 6 amb els cotxe d’en Tene, ( te un collons de cotxe que fots un cop de dits i et surt un seient a la zona del maleter…. Apostoflant) En Bananes, Victor, Batlle, Lluis Robert i en Tene.

De Barcelona… en Pins, l’Enric, l’Olga i en Josep…. I en Jaume de Girona.

Ens vam endinsar a la gran desconeguda… ( jo amb el meu escepticisme de trobar-hi res que em despertés interès, però predisposat a sorprendrem) no vaig tardar gaire a donar-me que per a mi era una gran desconeguda…. E n lloc de trobar-me un paisatge pelat i amb poca vegetació… de cop m vaig trobar a amb un paisatge Garrotxí, amb cingleres transversals , balmes, unes cloterades fondes on el sol hi fa un entrar hi sortir i d’aquesta manera fa que els boixos hi abundin.

Unes pujades i baixades que posaven a prova “les michelencs” , d’inici no entenia que per fer 12 km, hi estesin tant…. No vaig tardar gaire a entendre-ho.

Després de passar una bona estona a l’ombra, vam trobar un clap de sol per esmo

rzar, fins aquell moment ja m’havia sorprès gratament la flora de Montserrat…. El que no em pensava era que em sorprendria la fauna.

Mentre feia la tercera o la quarta mossegada de l’entrepà de ventresca…. Pel mateix corriol d’on havíem vingut en surten quatre espècimens d’homo sapients , una barreja molt ben feta dels germans Dalton….. Torrente i l’entrenador Camacho.

El que ens va deixar més estorats va ser el comentari que va fer-se entre ells …. Perquè crec que es van pensar que no els enteníem…. El que sembrava que portava la veu cantant… que a diferencia dels Dalton era l’alt. Va dir…. Amb un to semi burlesc…. “Con la de sambres que hay , va y se meten a almorzar al sol” …… aiiii és en aquests moments que maleeixes el timbaler del bruc….

Entre pujades, baixades, una bona conversa i alguna que altre imprecisió amb el GPS Android d’en Pins , ens vam plantar a al mirador de Sant Jeroni, cim més alt de Montserrat amb 1236m.

Després avall vàrem començar a córrer fins a l'ermita del mateix nom i per unes escales cap al

Monestir … un lloc que m’encanta, on s’hi barreja la força del que és capaç de construir la fe, amb l’empenta del nostre País.

Després d’una visita de metge a la Moreneta…. Tots vam fer via cap a casa…. amb la meva particular sensació, que una activitat, és medicina.

Robert.

Mapa del recorregut

Marató de Barcelona 2011

2011-03-08T15:19:00.022+01:00

La marató de Barcelona sempre es una cursa molt especial per mi. Es una barreja de sensacions que em transporten a altres temps. Tant la recollida de dorsals, a la Marató Expo, com la sortida i arribada de la cursa es fan a Montjuïc, a tocar del meu barri i on anava a jugar de petit. També vaig començar a córrer per aquesta muntanya quan tenia 13 o 14 anys anant de casa a l'Estadi Olímpic i vaig passar caps de setmana sencers amb el meu germà veient les mítiques 24h de resistència de Montjuïc i voltant tots els racons d'aquesta muntanya, però aquesta ja es una altre història.

Aquest any la part més dura de la cursa van ser els dies previs a la Marató. Per diferents circumstancies pràcticament no he entrenat, així que les dues setmanes anteriors que vaig poder córrer regularment van ser únicament per posar les cames una mica a to i poc més. Entrenar resignadament sabent que no podràs ni millorar, ni acostar-te a la teva millor marca quan hauries d'estar afinant la forma es fa bastant pesat. Però tot i tenir-ho tot en contra tenia clar que la correria tot i ser conscient del suplici que m'esperava.

I així va arribar el dia D. Com un ritual que es repeteix cada primer diumenge de març, hem llevo tranquilament unes 3 hores abans de la sortida, la roba i sobre tot els mitjons molt seleccionats, utilitzats només una vegada i d'un tipus molt concret que se que em van perfectes, vaselina als peus assegurant-me que no quedi cap zona sense, i les fantàstiques i discretes Brooks Adrenaline GTS. Em col·loco el dorsal i a esmorzar una abundant ració de cereals amb iogurt (l'ortodoxia maratoniana diu que el dia de la cursa s'ha d'esmorzar menys del normal, però per algú com jo que es passa més de 4h corrent no em sembla bona idea i jo ho faig al revés).

No m'agrada arribar molt temps abans a la sortida, així que espero a sortir de casa amb el temps just per arribar a la sortida i més aquest any que no tenia cap necessitat de colocar-me be. Com cada any la meva mare m'acompanya a peu a la sortida. Li encanta l'ambient de la marató i estic segur que aniria igualment a veure la sortida encara que jo no corres. La marató es com un festa. Una festa d'esport, de gent entusiasta, activa i motivada de totes les edats , de participació ciutadana i de donar a conèixer Barcelona als molts estrangers que venen cada any (prop del 50%). Aquest any ens vàrem acostar a veure les Quatre columnes de Puig i Cadafalch, recenment restituïdes i manades tirar a terra per un dictador espanyol que ens hauria fet un favor a tots si no hagués nascut mai, i del qual no val la pena ni posar el nom.

En els moments previs a la sortida l'emoció està a flor de pell. Si es la primera vegada, t'envaeixen els dubtes de si seràs capaç d'acabar-la, i si has entrenat per una marca concreta , repasses una vegada i una altre l'estrategia que tens pensada per la cursa, sempre amb el dubte de si hauràs fet les coses correctament. En qualsevol cas saps que es l'hora de la veritat i que es el moment de veure els resultats d'un entrenament de mesos.

Per primera vegada em presentava a la sortida sabent que faria un temps pitjor que l'any anterior i per tant sense la pressió i la motivació que això representa. Arribem uns 10 minuts i la meva mare em tira algunes fotos mentre molts corredors van amunt i avall atabalats. Son un minoria per que quasi tothom està ja situat al seu calaix de sortida. Últims consells per megafonia i sortida. Em despedeixo de la meva mare que em diu, "si et canses molt, plega", com si hi hagués algú que no es canses corrent una marató...

Em poso pràcticament al final de tots els corredors i amb la intenció de seguir les llebres de les 4:30. Les llebres son corredors que porten uns globus vermells i que guiats per GPS porten el ritme adient per fer la marca que indiquen els seus globus. Tardo 13 minuts en arribar a la línea de sortida i quan hi arribo les llebres m'han agafat molta distància per que m'he quedat desplaçat cap a un costat i els de davant meu no avançaven. Els primers 3 kilòmetres em dedico a atrapar les llebres, cosa que no em costa gaire per que el ritme es molt lent. Sobre el km 2 veig un corredor que ja torna enrere. Sempre em crida l'atenció aquesta gent que plega tant aviat i m'agradaria saber que els hi ha passat. Pot ser s'han torçat el turmell o ves a a saber que.

Poc després d'atrapar les llebres em trobo corrent al costat d'en Miquel Pucurull, com sempre amb la seva samarreta de corredors.cat. En "Pucu" es una legenda viva de l'atletisme català. Porta corrent la marató ininterrumpudament des de fa 30 anys i sempre ha treballat per popularitzar aquest esport. Amb més de 70 anys acabarà la marató tranquilament. Passem pel Camp Nou i en "Pucu" crida: visca el Barça!. Alguns contestem: visca! no gaires per que molts dels que ens envolten son estrangers.

Arribem a la diagonal i passem el km 5. Primer avituallament, i a continuar que tot just comencem. Hi ha uns japonesos animant als seus amics amb un cartell molt divertit que diu: "Imposible is nothing, Chuck Norris never run a Martathon" Al km 7 no aguanto més aquest ritme tant lent de les llebres i decideixo tirar al meu aire encara que més tard no el pugui aguantar.

Després d'una estona passem pel 10 i ja baixem de nou cap a Plaça Espanya i la Granvia. Un corredor que va en un grupet els hi diu als seus col.legues "ei jo tiro més ràpid, ja ens veurem al mur" i tots els que estem al voltant i sabem que es el mur riem. El mur està situat del km 30 al 35. Tothom que ha corregut una marató sap que es un punt fatídic, ja que quan hi arribes portes molta estona corrent, les forces ja estan molt minvades i l'arribada encara es veu molt lluny. Aquest any fins i tot es va crear el grup "ajudans a superar el mur" al Facebook i que tenia com a finalitat que la gent vingués a animar en aquest punt tant crític.

Enganxem la Granvia i fins a Passeig de Gràcia punt on hi ha molt de públic. El Passeig de Gràcia tendeix a fer pujada i s'ha de fer amb tranqulitat. Grups de música animen el pas dels corredors. Passem per la Sagrada Família i tombem en direcció a la Meridiana. Quan hi sortim es impressionant de veure aquesta avinguda tant ample, tota pels corredors. Des de fa estona corro redera de dos corredors anglesos que deuen rondar els 60 anys. Arribem sobre el km 18 on ens creuem els que ja tornen des dels final de la Meridiana i que passen pel punt de la mitja marató. Alguns ens allarguen botelles d'aigua que els hi ha donat en l'avituallament del 20. He d'anar amb compte per que el pas es estret i fa pujada i alguns corredors s'aturen i et fan anar malament. Al pas pel km 20 veig a l'Alexandra Panayotou aturada al marge i animant als corredors. Crec que l'adjectiu que millor pot descriure a l'Alexandra es "ultracorredora solidaria". Sempre es proposa reptes de córrer distàncies enormes amb la finalitat d'ajudar alguna causa. Per exemple, l'any passat va creuar el pirineu en 12 dies i fent 1000 km, o l'any 2009 va fer 220 km en solitari non stop de Palafrugell a Barcelona, o la Barcelona Santiago de 1200 km en 21 dies. La que pot ser es més curiosa es la Montserrat- Matagalls-Montserrat, feta també el 2009 en només en 26h, es a dir a 13h per cada sentit.

Passo per la mitja en 2:10, 18 minuts més lent que l'any passat però amb millors sensacions del que m'esperava. El tram que segueix es bastant agraït per que fa una mica de baixada. Travessem el Pont de Calatrava i baixada fins a la Granvia. Ara el que pot ser es el tram més aborrit, que es arribar al 25 situat a Diagonal Mar. Un cop al 25 primer avituallament que hi ha menjar agafo taronges i un plàtan i camino uns metres per menjar-ho tranquilament. Al engegar les cames fan mal però un cop en marxa ja no es noten. La Plaça de les Glories està increiblement animada, amb música i molt de públic animant i cridant als participants. La baixada per la Diagonal cap al 30 s'em comença a fer llarga, però estic content per que pensava que patiria més per arribar aquí. Faig un esforç per aguantar sense parar i arribo al pas del 30 en 3:08. Menjo de nou i ara em costa molt engegar. Per cert que aprofito per destacar l'organització de la prova. Pràcticament frega la perfecció i es nota l'esforç per fer les coses bé. Comparat amb

Paris on vaig córrer l'any passat, els superem en tot. Quan jo arribo als avituallaments han passat la major part de corredors i no falta absolutament de res i el voluntaris s'esforcen per ajudar-te com si fossis el primer.

Cap al km 32 , apareix el temut mur i les meves cames ja no poden més. Començo a caminar a estones. Cap al 33 m'avancen les llebres de les 4:30 i el petit grup de corredors que els segueixen. No em plantejo ni intentar seguir-los. Em costa arribar al 35, punt on un a noia de l'organització ens anima amb les paraules justes. Torno a córrer amb més ànim i arribo a la Plaça Urquinaona i d'aquí a la Plaça Catalunya on s'inicia una baixada cap a la Catedral, Plaça Sant Jaume i Les Rambles. Arribo a Colom (km 39) d'una bona tirada i ja veig la meta a prop. Enfilo la Ronda Sant Pau i ja estic al meu barri, passo per davant de la meva escola de petit per tombar a Sepúlveda i enfilar a darrera recta fins a l'arribada. Als últims km apart del públic s'afegeixen nombrosos corredors que ja han acabat i que animen als que encara estem en cursa. A l'arribada, al km 42 m'esperen uns animadors molt especials, l'Arnau i la Tessa em criden i m'animen, enfilo

la darrera recta amb les fonts de Montjuïc al fons i la bona sensació i l'alegria d'haver superat un nou repte. Cinquena marató de Barcelona acabada en 4h i 45 minuts. El meu pitjor registre però ha valgut molt la pena.

Pel que fa als altres Senglanassos, l'Olga Llaona ha entrat per sota de 4h i amb molt bones sensacions en un temps fantàstic de 3h 58 minuts que acrediten la bona forma física que té. I en Jaume millora una mica el temps de l'any passat amb 4h11". Per altre banda l'Enric Sabaté que aspirava a baixar clarament de les 4h no va tenir el seu millor dia i va aturar el crono en 4h i 7 minuts.

I bé, a veure si us animeu l'any que ve i ens veiem a l'altre banda del mur, a la recta d'arribada d'una de les maratons més maques del món, la nostre.

Podeu veure temps, fotos i vídeos nostres accedint a aquest enllaç i introduir el nº de dorsal.

http://www.maratobarcelona.es/cgi-bin/buscate.py?lang=ca

David , dorsal 13524

Olga , dorsal 15423

Jaume dorsal 15431

Pins

TRAVESSA de L’ ALBERA 12.02.2011

2011-02-21T17:34:00.001+01:00

(Le Perthús -> Banyuls sur mer)

Després de 4 anys de caminar i córrer per tota la vessant sud de l’ Albera, el passat dissabte 12 de febrer vam tornar als orígens, i vam tornar a fer la clàssica Travessa de l’ Albera, que segueix el costat nord d’ aquest massís, amb un recorregut de 29’5 kms i un desnivell acumulat de aprox 1750m, tot seguint el Gr10, sortint del Perthús i arribant a Banyuls sur mer…

Cal dir que el recorregut és maquíssim….

Iniciàvem la marxa (…si…si…de veritat… aquest dia anàvem caminant… ) desde el pàrking del Perthús ja tocades les 6h del matí… Amb el soport dels frontals vam

anar pujant cap a Sant Martí de l’ Albera on ja s’ ens va fer de dia… d’ allà ja vam anar pujant fins al Coll de l’ Ouillat, i cap al Coll dels 3 termes, on el GR10 s’ enfila decidit a pujar fins al Puig Neulós… Un cop arribat al punt més alt de la Travessa i sense encantar-nos per l’ aire glaçat que ens anava acompanyant, ja vam seguir carenant i baixant cap al Refugi de la Tagnarède on vam fer una petita parada per esmorzar…

Després de fer l’ entrepà, ja vam anar fent camí fins al Coll de Gascons, i al cap d’ aprox 1h més de camí, ja arribàvem i ben satisfets a la platja de Banyuls…

En total van ser cap a 7h de Travessa comptant les parades i tot…

Tot i que comptàvem ser tanta o més colla que en edicions anteriors ( recordem

que la darrera va ser la del gener 2007 ) finalment només vam poder ser 3 senglanassos… en Jep Batlle, en Víctor Puig i un servidor…

Degut a que la poca participació no va ser per falta de ganes, i per la bellesa del

seu entorn, properament hi tornarem a organitzar un nou entrenament, per tal de disfrutar-la tots plegats…

Així doncs, fins aviat…

Molta salut i molta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

12.02.2011

PREMIS COPA CATALANA DE CAMINADES DE RESISTÈNCIA 2010

2011-02-14T14:10:00.003+01:00

Bones sóc en Víctor Puig, com ja sabeu alguns, l’ any passat amb vaig dedicar a fer la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR’10), després de 16 proves i uns 1000 kms. caminats per tota la geografia catalana, vaig aconseguir els punts per ser

guardonat com a campió d’ aquesta copa.

1000 kms. caminats per tota la geografia catalana, vaig aconseguir els punts per ser

guardonat com a campió d’ aquesta copa.

El passat dissabte 5 de febrer del 2011, es va celebrar el lliurament dels premis de les

diferents competicions de marxes de la FEEC, el teatre de la Lira Vendrellenca

(el Vendrell) organitzat per la Secció Excursionista de la Lira Vendrellenca, on

juntament amb 100 marxaires més hem varem fer entrega del trofeu acreditatiu

com a campió de la CCCR’10, un acte que es va fer una mica llarg i que varem

acabar amb un petit refrigeri.

Esperant l’any que vé poder tornar ésser campió i amb l’ esperança de veure

algun altre Senglanas, salut i molts kilometres.

Enllaç de la noticia a la pàgina de la FEEC : http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5812

Víctor Puig.

Campió CCCR’10.

Nou rècord de participació a “la Mitja” de Granollers

2011-02-08T14:32:00.006+01:00

El passat diumenge 6 de febrer, i amb una temperatura de luxe, es va celebrar “La Mitja” Marató de Granollers que un cop més va batre el seu propi rècord de participació arribant als 7.802 corredors…

Va ser guanyada per Erick Kibet ( Kènia ) que van entrar amb un temps de 1h03’… En fèmines, la guanyadora va ser Ruth Matebo ( també de Kènia ) amb 1h14’…

Cal ressaltar que aquesta “mitja” està considerada com de les millors del calendari estatal… tot i que darrerament hi habia certes discrepàncies amb la Federació Espanyola, amb qui per sort, finalment es van poder resoldre les diferències de criteris amb la RFEA per tot el tema de cessió de dades per el “Carnet del Corredor”… Cal dir que el “problema” es va solucionar fent dues sortides… una per als corredors d’ èlit ( controlada per la RFEA ) i l’ altra per als populars ( controlada per la Federació Catalana )…

Bé…en quan a la nostra participació, finalment només vam poder-hi córrer en Jordi Padrés i un servidor… Tots dos vam coincidir en que vam tenir una cursa força còmoda, ja que tot i el volum de participants que de vegades no et permet córrer amb suficient “soltura”, vam anar a un bon ritme fins aproximadament el km 14, on al notar-nos “Flex” vam decidir apretar una mica més el ritme, anant en els darrers 7 kms a una mitjana de 4,29/4,30… Finalment entràvem junts a meta amb un temps de 1h41’ i amb unes sensacions molt bones…

Ens veiem a la Travessa de l’ Albera ¡!!

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

08.02.2011

Mitja Marató de Llançà

2011-01-25T14:32:00.007+01:00

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ A LA PRIMERA MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L’ALBERA ( LLANÇÀ )

El passat diumenge 23 de gener de 2011 es va fer la primera edició de la “Mitja Marató de Muntanya de l’Albera", organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca.

El recorregut, de 21 kms i 976m de desnivell acumulat, passava pels següents punts: Plaça Major de Llançà, Coll de les Portes, Ermita de Sant Silvestre, Mas de Baix, Puig d’ Esquers, Mas

Patiràs, Puig Tifell, Plaça Carles Sabater i l’ arribada novament a la Plaça Major de Llançà…

La ruta, apte per a corredors i caminadors, s’havia de fer en menys de 6 hores (per a caminadors) tot passant pels 7 controls que estaven perfectament ubicats en diversos punts de l’itinerari.

La participació va ser molt bona ja que es van arribar als 300 inscrits, que era el màxim de places establert per a l’organització.

Els tres primers classificats van ser: Josep Rodriguez (1h.53’), Rafa Cañizares (1h.53’) i en David Alsina (1h 54’)….

I per part nostra els resultats van ser els següents :

Víctor Puig 3h11’ Posició 180

Jep Batlle 2h54’ Posició 154

Lluís Genover 2h33’ Posició 90

Pere Gich 2h26’ Posició 71

Jordi Padrés 2h25’ Posició 67

Jordi Batlle (Bananes) 2h10’ Posició 27

Cal ressaltar l’ excel.lent paper de la organització que ha valorat molt positivament l’ esdeveniment al no haber-hi hagut cap incidència greu i al sortir-ne tothom molt satisfet…

I per ells, la organització de curses per aquest any 2011 no s’ acaba aquí, ja que el dia 23 d’ abril ens esperen novament amb la “7ena Cursa/marxa de resistència de 80 kms en menys de 24h del Cap de Creus”…

Si tot va bé, allà hi serem ¡!!

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle.

Bananes

Un Trailblanch diferent.

2011-01-17T22:02:00.013+01:00

Des de fa uns quants anys, la temporada de competicions l'hem iniciat participant a la cursa llarga del Trailblanch, actualment anomenada Romeufontaine. Enguany i degut al programa d'entrenaments, vàrem decidir no forçar les coses i fer-ho a la de 25 km. Després de l'impàs de l'any passat en que vàrem córrer a Ax les Thermes, tornàvem a Font Romeu, amb el record molt present de l'edició 2009, que degut gran quantitat de neu es va convertir en un autèntic malson i ens va portar a límits de patiment i sacrifici que no havíem experimentat fins llavors. Total per acabar desqualificats per motius de seguretat a la part final de la cursa quan la nit s'acostava i les baixes temperatures van obligar a l'organització a aturar els corredors. Aquest any ha estat totalment al contrari, poca neu i un recorregut gairebé exempt de dificultats tècniques.

El meu cap de setmana de competició va començar una mica abans que per la resta de la colla, ja que volia participar en la cursa nocturna de 6km del dissabte per la tarda. Així que havent dinat vaig agafar el cotxe ben valent i cap a la Cerdanya i falta gent. De camí em vaig anar traient la disfressa de cap de família responsable i assenyat, vaig posar ZZ Top a tot volum i em vaig anar mentalitzant per les dues curses que m'esperaven en poques hores. En arribar a Font Romeu després i de pagar els incomptables peatges de l'eix del Llobregat em vaig trobar amb un embús considerable. El carrer principal estava tallat i tot el poble estava colapsat entres els corredors que, com jo, buscaven aparcament i els esquiadors que ja baixaven de pistes. Em va costar força trobar lloc per aparcar i vaig haver de córrer per retirar els dorsals i preparar-me per la cursa. Tant es així que vaig arribar amb el temps just per sentir el senyal de sortida i adonar-me que, amb les preses, m'havia deixat el frontal al cotxe. Vaig pensar que no començaven massa bé les coses...

El recorregut sortia del centre del poble per enfilar-se ràpidament per un carrer en direcció a un golf que vàrem creuar totalment i enfilar-se fins al CNEA, centre esportiu d'alt rendiment on entrena en Kilian Jornet. Tot en mig d'un ambient molt agradable i festiu, ja que a la cursa hi participaven famílies senceres amb nens de menys de 10 anys. Un cop a l'alçada del CNEA trobàvem un retol indicador d'un km per arribada i pràcticament tot amb baixada vaig arribar a meta en 28 minuts. Per sort vaig arribar amb llum suficient per no trobar a faltar el frontal i vaig poder veure durant el recorregut el que seria la tònica de l'endemà. Poca neu i molt gel, perillós per les caigudes.

Al vespre va arribar en Bananes amb els Llançà boys (per cert que amb el tema curses de muntanya sembla que Maçanet i Llançà ens haguem agermanat) i vàrem anar a sopar al restaurant on ens van recomanar les noies de l'hotel. On si per algo no destacaven es per la simpatia i la profesionalitat de les cambreres. A hores d'ara encara estem esperant el vi que vàrem demanar 2 o 3 cops...Però a canvi ens vàrem fer un fart de riure amb en Philippe, l'Edu, l'Eric i en Jordi Paus i les seves anècdotes de tota mena.

L'endemà ens vam llevar en horari de luxe, acostumats a fer-ho a les 5 o les 6 per córrer la cursa llarga, aquest cop ens vam llevar a les 7 i encara ens va sobrar un munt de temps per prendre cafè al poble i els croissant que li va donar la gana a la cambrera, que en aquest cas servia el que li donava la gana...

I bé, després de les fotos de rigor a la sortida, com sempre vam pecar de modestos i ens vam posar més enrere del que ens tocaria per la nostre forma física. Sortíem alhora la cursa de 12 km i la de 25 i ens trobàvem a la sortida més de 500 corredors de nivell molt dispar. Així que a la primera pujada vam quedar taponats per la gent lenta que teníem davant i que es van posar a caminar. Com vàrem poder vam anar avançant pels laterals fins a sortir a muntanya oberta i poder agafar cadascú el seu propi ritme. Ràpidament varem arribar a l'alçada del CNEA i des d'aquí vàrem seguir la mateix pista suau de sempre que a estones puja una mica però que planeja molt. El gel es va convertir en un enemic temible per molta gent amb evident falta d'experiència a la muntanya i que queien provocant petits embussos. S'ha de dir que era molt fàcil caure o relliscar si més no. Al principi vaig aprofitar la poca habilitat de la gent per anar avançant participants, però quan només es tractava de córrer sense dificultats tècniques alguns e tornaven a passar. M'ho vaig prendre amb calma i de tant en tant m'aturava a tirar alguna foto. Després d'una hora i deu minuts, en Jordi Paus, en Philippe i un servidor vàrem arribar al primer control i després de menjar i veure una mica vàrem continuar per una pista d'esquí de fons, ara si totalment sobre neu. Aquesta pista ens va dur al cim del Roc de la Calme, punt més alt de la cursa de 2200m, i des d'aquí vàrem fer un descens vertiginós de 250 m per una pista negre en alguns moments tant inclinada que gairebé era impossible aguantar-se dret. En Jordi Paus va posar la directa i cul a terra va baixar com una fletxa. Aquí vàrem avançar l'Eric que ho estava passant una mica malament amb el descens. Tot molt maco fins que vaig veure un participant que anava en sentit contrari el nostre. Al principi vaig pensar que s'havia retirat i que tornava enrere, però quan vaig veure que una mica més endavant en venien més vaig entendre que eren els primers que ja tornàvem i que tots hauríem de pujar el que ara estàvem baixant...Sempre es millor saber les males notícies amb temps. Un cop abaix vàrem trotar per uns aiguamolls i vàrem travessar per bonics prats alpins, a trams sense vegetació, a trams amb pins escampats fins arribar a la presa de les Bulloses, punt on hi havia un altre avituallament. Des d'aquí s'inciava un descens vorejant estanys per després tornar novament a la base del Roc de la Calme. La primera pujada era terrorífica i havies d'anar amb molt de compte de no patinar. Vaig confirmar amb els cartells i si estàvem pujant per una pista negre. Vaig procurar no aixecar gaire el cap de terra i vaig arrossegar els meus gairebé 100 kg muntanya amunt el més ràpid que vaig poder. Al cap de 20 o 25 llargs minuts vaig tornar a ser al cim i a partir d'aquí tot va ser un plàcid descens fins a l'arribada. Els kilòmetres finals estaven plens de públic, especialment l'arribada, amb molta gent animant i cridant-te "Allez, courage".
Realment es un plaer córrer curses a França, jo m'hi trobo molt a gust.
Pel que fa a l'apartat dels resultats, el crack Bananes, va fer 3:16 , l'Edu 3:25, jo 3:55, l'Eric i en Jordi Paus 3:56h i en Philippe que surt d'una lesió 4:10 (ànims company que segur no serà res).

I fins la propera, amb la bona sensació d'haver corregut una bonica cursa d'alta muntanya, sense esforçar-nos massa, encara que hauría estat millor amb més neu.

I de tornada cap a casa, mentre sona en Bruce Sprengsteen i m'avancen estressats esquiadors amb els seus immensos Tuaregs i Audi Q7, penso en tots els bons amics que he conegut gràcies a la muntanya i l'esport.

Excursió Darnius- Santa Magdalena 8/1/2010

2011-01-09T23:27:00.005+01:00

Primera excursió del Calendari 2010 i primera que estrenem amb un nou format d´horari de tarda.

Quedem tots/es al poble veí de Darnius, vil.la que ha acollit en Víctor, la Yolanda i en Pau.

Som deu: la Teresa Bonet, l´Olga i en Josep, en Jep Batlle, en Robert, el recuperat Jaume Fàbregas que ha guanyat pes ( però que ja li queda bé... els altres no podem dir el mateix), en Pins, en Pere Gich, l´organitzador en Víctor Puig i jo, en Lluís. Com sempre em sembla que hi ha més cotxes, que corredors....

Comencem puntuals a les 3 de la tarda sortint de Darnius direcció el pantà passant per un camí que la majoria no havíem fet mai i que passa per uns antics cortals militars.

El camí s´enfila fins a un mirador bastant elevat que permet tenir bona vista( Vam passar de llarg i algun dia haurem de tornar-hi)

Anem baixant fins al Club Nàutic, la presa nova i la presa antiga. A partir d´aquí ens hem de començar a guiar per la nova joguina que li han portat els reis a en Víctor: un GPS. Ell ja sabia que la desviació havia de ser a partir de trobar .... la terra vermella .... però tot i això , la maquineta ens va fer caminar una mica més del compte, però quan vam veure que no trobàvem el camí correcte ens vam haver de guiar pel GPS de l´Olga ( en Josep), que ho coneix tot, i ens va fer recular. Quina sort poder portar dos GPS a la

mateixa sortida!!!!!

A partir d´aquí ja vam anar trobant el camí marcat que portava a la Salut, però que sense acabar-hi d´arrribar ja vam enfilar el camí de pujada fins a Santa Magdalena.

És un mirador excel.lent de l´Empordà i vam aprofitar per menjar una mica, fer-nos fotos i gaudir de la vista. Eren aproximadament tres quarts de sis de la tarda i no podíem torvar-nos massa per poder baixar amb una miqueta de llum.

Quan vam arribar a baix al Santuari ja era completament fosc. En Pere tenia un sopar important...... i tenia pressa per marxar i va tirar pel dret : carretera i cap a Figueres.

Els altres no sabíem per on tornar, però per atenció a la Teresa que ja patia per passar pel bosc i per l´hora que arribaria ..... també vam tornar per carretera. Vam obrir els frontals, bé 8 frontals i una dinamo del Decathlon que mai falla, i a córrer una estona fins a Boadella.

Aquí vam agafar una drecera que la majoria no coneixíem i ens va acostar cap a la carretera a peu de presa.

Ara tocava el km final de pujada forta per acabar de rematar.

La sorpresa final era que l´organització havia deixat el cotxe d´en Josep i l´Olga a la presa i així ens vam estalviar els darrers 3 km fins a Darnius.

En resum , una bona sortida que combinava el caminar amb desnivell i el córrer i que estrenava un nou format per la tarda, sortint de dia i arribant amb la foscor.

Records a tots i a veure si podem ser tanta colla a la propera per la serra de l´Albera.

Lluís Genover

Comencem l'any amb força.

2011-01-03T14:23:00.005+01:00

Sortida dos de Gener 2011

Avui hem fet una sortida d’aquelles que l’improvisació s’ha posat al nostre servei. Ha sortit tot rodó, fins i tot el temps, ja que ahir a la nit semblava que ens podia bufar les orelles , però no ha estat així ens hem aixecat de mig fosc i ja

només de treure el cap per la finestra ens n’hem adonat que fotria un dia d’aquells que paga la pena ser viu.

Hem quedat als quatre cantons

a les 8 i anormalment en pins ha estat l’últim d’arribar. Mentre esperàvem comentàvem la llei antitabac, i l’Olga ha comprovat de primera mà tot fen un cafè, que encara hi ha gent poc mentalitzada… veiam si podrem arribar a casa després de sortir al bar i no fer aquella pudor de fum.

Encara amb la fred al cos ens hem enfilat cap el sorrer , però cap a les casotes ja teníem una

temperatura de confort. També vull esmentar els que érem: l’Olga de Can Coll, la Teresa Bonet, en Pins, en Batlle, en Genover i jo. Quant encara no havíem enfilat la carretera de la Solana, ja me n’he donat que seria una cursa cronicable…. De la mateixa manera que hi ha camins cliclables o no , hi ha curses cronicables o no.

M’havia proposat fer una crònica curta, i així serà…. o no…, però just al davant de la font del fil crec que hem arribat a una definició molt important. A vegades costa definir el que és ser Català, en Pujol ho va definir d’una manera molt integradora: És català tothom qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne. Però en un moment determinat de la conversa l’hem volguda aplicar a la pregunta . Qui és Maçanetenc???? Hem intentat tunejar la cèlebre frase pujoliana però no ens en sortíem … perquè si apliquem la frase: És Maçanetenc que viu i treballa a Maçanet , resulta que cap dels que parlàvem ho era…. Però llavors el tarannà de consens i aglutinador d’en Pins ha tret la frase que podria canviar la definició de Maçanetenc en els futurs llibrets de la festa .

És Maçanetenc qui s’ha torrat alguna vegada a la Sala

Com es pot concentrar tanta raó amb una frase. I a més ens integrava a tots els que érem a la caminada, vaja a tots potser no perquè n’hi havia algun que les seves nits memorables ja havien prescrit. La conversa ha estat molt agradable, però l’hem acompanyada d’un ritme assenyadament intens, un bufet i una foto al Mas Roger i amunt!!, cap a la collada dels pous , hem passat assedegats la Font del Moixer i finalment hem fet el cim. I avall que fa baixada, un tall pel dret de la fageda on la Teresa m’ha ensenyat un nou verb i tot intentant esquivar el gel de la carretera .

De la Forestal a Maçanet hem fet dos trios…. Running-trios, el que formàvem la Teresa en Jep i jo, semblava una marató per salvar el món. No ens n’hem sortit. Al sorrer ens em retrobat tots ide mica en mica cadascú ha fet camí cap a casa.

I tot dutxant-me rumiava el feliç que que em fa sentir poder combinar:

Esport-Tertúlia- Amics i Muntanya

Robert Oliva Urtós