Senglanassos

III Prova Copa Catalana de Resistència 2012 Molins de Rei - Vilafranca

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 16 Apr 2012 15:49:00 +0000

Diumenge 1 d’abril 2012, 7,00 hores matí, sóc a Molins de Rei per començar

aquesta 3era prova de la Copa Catalana de resistència, i a diferència de les

primeres no tinc la companyia de cap més Senglanàs, normalment aquest

any en Pins i alguna prova en Bananes també participen. A les 7,00 hores

puntualment s’ inicia la caminada amb tots els companys del CEI (Centre

Excursionista Independent de Catalunya) i es decideix que avui toca córrer,

sense adonar-nos passem per sota carreteres, vies de tren i deixem zones

industrials per sortira la fí a la muntanya, tot pujant i baixant, caminant i

corrents, arribem el control de l’ ermita Sant Ponç de Corbera de Llobregat

on trobem l’ esmorzar, com que era un dia per anar ràpid, la consigna es

esmorzar caminant, per tant la parada es mínima i seguim direcció port

de l’ Ordal, on abans ens trobem el viaducte sobre l’antiga N-340, curiós

el passem per sota i pugem fins la primera planta per passar per dintre.

Anem fent camí i després de una forta pujada arribem el control Urb. Les

Gunyoles, on per sortir en fan passar per dintre una petita cava, una mica

més de pujada , baixada i planers, fins arribar a Vilafranca. El trofeu es

una copa de vidre de beure cava, com la de totes les cases, evidentment

coca i cava per a tots. Finalment agafar la Renfe i cap a Molins de Rei

on hi tenim el cotxe.

Víctor Puig. 46 kms. 7 hores 20 minuts.

Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 26 Mar 2012 21:30:00 +0000

Sensacional marxa la del dissabte a les Muntanyes de Prades. Recorregut exigent i molt ben traçat, amb força pista però també bons trams de corriol, la major part del temps dins del bosc. Un recorregut que permet veure en un dia els paratges mes destacats de la Serra de Prades.

Després de la preceptiva recollida de dorsals i samarreta ens trobem amb en Víctor que alhora ja s'havia trobat els seus divertits companys del CEI. Anem cap a la sortida i saludem en Juan Diego Martin, guanyador de la tercera edició de la Cursa del Fau, i que es classificarà tercer avui, que ens fa una foto. I al só d'un coet es dona la sortida a la marxa. Sortim a ritme tranquil però sense encantar-nos i ens poca estona ja sortim de la Selva del Camp per creuar una riuet que degut a les darreres plujes s'ha emportar part del camí obligant a baixar un esglaó important. Anem pujant per una pista envoltats de camps de conreu i oliveres i al cap d'una estona ja veiem la muntanya on ens hem d'enfilar. El primer objectiu es el poblet de l'Albiol, a 12 km. Després d'una zona que recentment s'ha cremat trobem al nostre davant una línia que s'ha de pujar pel dret.

Després d'esbufegar una estona arribem al cap d'amunt i d'aquí en no gaire estona al primer control, a l'Albiol. Mengem una mica i tirem, aquest cop de baixada fins a trobar el riu Brugent, conegut per les seves basses.

L'Albiol

Farena

La major part de marxadors es descalcen per travessar-lo i no mullar-se les bambes (que fan quan plou?) i després remuntem per un petit congost del riu fins a Mont-ral per continuar tot seguit fins al bonic poblet de Farena. Aquí mengem i agafem forces per atacar la dura pujada al Refugi de Cogullons, enfilat d'alt de tot de la muntanya. Després d'una hora i mitja de llarga pujada arribem al capdamunt, amb les cames una mica tocades. Hem recorregut només 29 dels 67 kilòmetres de la marxa, però ja hem fet la major part del desnivell positiu.

Mola dels Quatre Termes

A partir d'aquí el recorregut planeja més però sempre picant en amunt fins a trobar el La Mola dels Quatre Termes i després de passar una bona estona carenant en mig d'un paisatge molt pirinenc arribem al Tossal de la Baltasana, a 1200 metres d'alçada i punt més alt del dia. D'aquí baixada fins al Prades on a la famosa plaça porxada ens espera un merescut entrepà de botifarra. Son les 3 de la tarda, mengem, descansem les cames una mica i relaxem els ànims després de 7 hores de dura marxa per enfilar la part final del recorregut.

Arribada a Capafonts

Sortim de Prades per anar de baixada direcció al poblet de Capafonts, poble envoltat de muntanyes impressionats i punt de partida de la darrera pujada important de la jornada. Després d'un tram de pista ombrívola, que ens porta cap al fons de la vall, enfilem un corriol a trams amb molta pujada a trams més tranquil, per regalar-nos amb les vistes més maques del dia, dos salts d'aigua i el Pont del Goi, un pont de pedra natural que primer es passa per sota i després per d'alt.

En Víctor al pas del Pont del Goi

El Pont marca el final de la pujada i d'aquí planejant per dalt de la serra arribem al km 54 i ja tot el que ens queda es baixar de nou a l'Albiol i 10 km més fins a l'arribada d'aquesta bonica marxa per terres Tarragonines en un temps de 12h 41 minuts jo i en Víctor en 13h 17.

Us deixo un vídeo de la prova.

Fins la propera companys!

Excursió a Bassegoda

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 20 Mar 2012 22:06:00 +0000

Hola amics! Sóc en Màgic i tinc el plaer d’explicar-vos la sortida a Bassegoda que vam fer el dissabte 17 de març. Vam fer una sortida en plan familiar, amb nens i tot. El primer obstacle que calia superar era sortir de casa. Preparar-ho tot, vestir la mainada i arribar a l’hora prevista al camping d’Albanyà. En el nostre cas, amb tres nenes, ja us ho podeu imaginar, encara no havíem vist la muntanya que ja estàvem fent una veritable gimcama. Vam trobar-nos allà a les 10’10 h amb en Pins, la Tesa i l’Arnau (que en breu podran contrastar la diferència entre un fill o dos), en Tene, l’Emma i en Joel, la Cristina i en Blai (d’una de bona et vas escapar Joan Miquel!) i en Víctor Domínguez (a qui ja felicito ara mateix per haver tingut el mèrit i paciència per passar un dia “tan familiar”). Després de saludar-nos efusivament i de parlar una estona, vam començar a pujar per la pista emporlenada que porta al nucli de Bassegoda, al mas Can Nou. Pujant i pujant, vam apreciar unes grans vistes.

Can Nou per la part de darrera.

Era el pròleg del que hauria de ser un cim preciós i majestuós, que teníem a l’agenda des de feia temps, ja que els que hi anàvem, excepte en Pins, i encara que costi de creure, no hi havíem estat. Alguns del grup, en dos dissabtes consecutius, hem pogut realitzar el tàndem Salines-Bassegoda. Pel que fa a les Salines, us convido a llegir la meva altra crònica que de ben segur en Pins tindrà la gentilesa de posar a la web. Tornant-hi, vam pujar per la pista, que els d’Albanyà recentment han emporlenat. Espero que els de Maçanet ens decidim a fer el mateix a les Salines. Al cap d’una estona, vam arribar a Can Nou. Allà semblava que el temps s’havia aturat. Se’ns va aparèixer un món rural, antic, ple d’encant.

Vam començar el camí allà mateix, al costat del mas, després de tenir la prudència d’advertir els amos del mas que no tiressin l’arròs fins que no ens veiessin tornar. Ja prevèiem que el camí seria feixuc. No vam caminar ni deu minuts que ja vam fer la primera parada al refugi de Bassegoda. Antigament havia estat una escola. Imagineu-vos ser mestre en aquell indret! Un encant, però solitari. Vam esmorzar per agafar forces i vam continuar el camí pedregós i ple de curves que enfila cap a coll de Bassegoda. Això ens va estalviar agafar la pista, més llarga i calorosa. Ens vam agafar el camí amb moltes ganes, per contrarrestar el fet de que a la mainada li costava fer aquest camí tan enfiladís.

El Canigó des del Pla Bataller

La Carina es va passar mig camí plorant, en Joel a les espatlles dels seus pares, en Blai a les espatlles de la seva mare, la Mercè penjant d’una motxilla. Tot això desmoralitzaria a qualsevol, però heu de saber que els que som pares ja estem acostumats a això i més. És una gimcama diària que donaria per un blog propi.

No sabeu el que curteix fer una excursió amb nens. Us ho recomano. Quan en fas una SENSE ells no hi ha qui et pari! A mig camí, crec que les dones ja van entendre que no havien llegit la “lletra petita del contracte” i que la “passejada” que deia en Pins seria quelcom més que una passejada. De tota manera, amb molta il.lusió i fent parades vam arribar a coll de Bassegoda i vam acabar d’arribar al prat de dalt, a tocar mateix del cim.

Refugi Can Galan de Bassegoda

Les dones i els nens es van quedar en aquest prat, que té molt bones vistes. Vam fer fotos de grup i en Pins va decidir anar a buscar el jeep corrent, per portar després les criatures i les dones a can Nou. En Víctor, en Tene i jo vam pujar cap al cim, seguint el camí enfiladís. Vam girar cap a la dreta quan havíem de girar a l’esquerra, cosa que assumeixo personalment i això ens va portar a haver de fer la volta sencera a la cresta.

Els meus companys, però, van saber valorar la bellesa de l’entorn, havent fet aquesta volta i que ens va permetre fer els dos cims del Bassegoda, separats per un daltabaix. Vam fer la grimpada final, amb cadenes i graons de ferro, cosa que va sumar emoció a l’ascens. Un cop a dalt, vam veure una vista impressionant, de 360 graus: Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, naixement de la Muga, torres de Cabrenys, Maçanet, les Salines… vall de Sant Aniol, Talaixà… Mare de Déu del Mont, Garrotxa… Santa Magdalena, l’Empordà… Amb els seus 1374 metres, el Bassegoda és una muntanya generosa en vistes, impressionant.

Puig de Bsasegoda

Allà vam poder fer fotos, posar nom a les muntanyes veïnes i reflexionar sobre que bonica és la natura i la vida quan es fan cims com aquest. També vam comentar el fet que Marià Vayreda ambientés el seu llibre “la Punyalada” en aquestes terres i concretament un paràgraf en el cim, tal com diu una placa que hi ha allà. Jo m’he pres la llibertat de posar-vos el paràgraf per qui el vulgui llegir. Tot el que jo pugui dir sobre el cim i les vistes quedarà curt amb el que us pugui dir el gran Vayreda, que s’ajeia allà per inspirar-se i escriure:

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més enllà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades del Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades

colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llançant ses branques a l'abim.

Després de quedar perplexos per l’escenari, vam veure un nen a la llunyania, al prat. Era en Joel i ens vam posar a cridar ben fort, saludant les dones. La sonoritat era increïble, haguéssim pogut tenir una conversa perfectament. En aquell moment, arribava més gent i vam començar a baixar, d’esquenes, agafats a les cadenes i els graons (entrebanc on agraeixo a en Tene que m’ajudés). La gana i les ganes de reunir-nos amb la família ens van decidir a posar-nos a córrer camí avall. Les dones i els nens ja havien marxat amb el jeep. Teníem pressa, no volíem arribar a mig dinar.

Quan nosaltres vam arribar al refugi elles baixaven del jeep a can Nou. No ho podíem haver fet millor! Vam arribar quasi igual. Havíem fet el cim i tindríem les dones contentes! Vam entrar plegats a dinar a Can Nou. Com ja he dit, el temps en aquell indret s’havia aturat. El mas era un viatge en el temps. Ple de les eines que es feien servir antigament, dels escons per seure, la distribució de la casa, el lavabo a fora, etc. Eren les 3 de la tarda i ja tocava dinar. L’arròs era boníssim!!

Sant Miquel de Bassegoda

L’amanida no ho sé perquè el verd i jo estem renyits. Ens van deixar repetir d’arròs tan com vam voler. Flam de postre. Magnífic grup per caminar, magnífic grup per dinar, reforçat per la incorporació dels Genovers, que van venir a dinar. Magnífica conversa, els nois amb els nois i les noies amb les noies.
Els nois fent plans per noves aventures, les noies no ho sé, perquè estàvem tan engrescats en la conversa que no us ho sabria dir. La gent del mas eren simpàtics, però amb intermitents atacs d’ira si els nens es passaven de la ratlla. Com es feia antigament, sí senyor! El que no era antic en aquell ambient era la TV plana. Voler viure rústic no priva de voler alguna modernitat! Cafè, tertúlia, bon ambient i vam sortir del mas. Es començava a ennuvolar, feia un aire fred que per sort al matí no va fer, ja que el temps va ser bo i calorós.

Per acabar, ja que les meves cròniques al final s’hauran de llegir per capítols, felicitar a tothom per haver posat cadascú la seva part per fer un dia molt especial i meravellós. Família, amics, natura, esport... què més podem demanar?

Tan de bo la vida ens faci somriures com aquest ben sovint. Una abraçada molt gran a tots!!!

Salut i muntanya.
Màgic.

Marxa Castells de la Segarra

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 19 Mar 2012 15:32:00 +0000

El passat diumenge 11 de maig es va donar el tret de sortida d’una nova edició de la Copa Catalana de Marxes de Resistència, amb la Marxa dels Castells de la Segarra. En principi per part dels Senglanassos, érem només el “crack” Víctor i un servidor, però la meva sorpresa va ser trobar en Bananes a la sortida. Feia temps que no coincidíem els tres en una Marxa i va estar molt bé tornar a córrer junts una estona. Per que una estona va ser el que vàrem aguantar el seu ritme implacable, ja que cap al km 6 va començar a guanyar distància poc a poc i se’ns va fer impossible

seguir-lo. Era la primera vegada que en Bananes i jo participàvem als Castells de la Segarra , no així en Víctor que ja hi ha participat en quatre edicions. Com alguns sabeu en Víctor l’any passat es va proclamar per segona vegada campió de la Copa Catalana ex aequo amb d’altres participants que van aconseguir finalitzar la major part de les marxes de que consta el calendari. Aconseguir el campionat es una prova de resistència, constància i força de voluntat i podem dir que en Víctor excel·leix en aquests termes.

De sortida ens vam col.locar massa enrere del grup i vam estar els primers 7 kilòmetres avançant participants pels marges fins a situarnos a la zona capdavantera, on tothom alternava la carrera amb la marxa. No va ser una tasca fàcil ja que el camí era estret i amb prou feines engolia els 2200 participants. Després del primer habituallament, al Castell de les Pallargues, amb un impresionant desplegament de taules per atendre els participants, la cosa va començar a escampar i vam poder agafar el nostre ritme amb comoditat. Als ser un terreny tant planer veus els castells per on has de passar a molta distància i amb el bon coneixement d’en Víctor del terreny va ser molt fàcil situar-me en la marxa. Al cap d’una estona vàrem trobar l’impressionant obra del Canal Segarra-Garrigues, completament sec. I trotant , trotant vàrem trobar un grup de col·legues d’en Víctor del Centre Excursionista Independent i vàrem anar junts fins al final entre divertits comentaris i força conya. El recorregut era gairebé tot per pista, alternant molt de tant en tant algun petit tram de camí en mig de quatre arbres escampats. Sempre en mig de grans extensions de camps de cereals, granges de porcs que captaves per l’olfacte molt abans que per la vista i poblets enfilats en turonets.

Després d’unes quantes hores a bon ritme vàrem arribar a Guissona, situat al km 37 dels 54 del total de recorregut, amb força gana tot i ser les 12 del migdia. Vàrem entrar per on hi ha la immensa nau de l’Area de Guissona i després de travessar-lo de punta a punta vàrem arribar a pabelló on estava preparat un excel·lent dinar amb brou, entrepans de botifarra, tota mena de

begudes, donuts, cafè i de tot. Simplement fantàstic. Després de menjar i seure uns minuts vam reiniciar la marxa, aquest cop amb menys ganes de córrer. Un vent fred ens va sorprendre a la sortida de Guissona però va ser molt puntual i vam continuar amb un sol i una temperatura gens habitual per principis de març.

D’aquí el recorregut es va fer una mica menys planer i al cap d’un parell d’hores ja albiràvem el nostre destí, Cervera. Però encara ens faltava superar uns quants obstacles que ens van comportar una bona volta, l’Eix Transversal, les vies de tren i l’autovia A2, per entrar a Cervera en poc més de 8h, aproximadament en el lloc 300 dels 2200 participants. Allà feia hores que ens esperava en Bananes, dutxat i polit havia volat literalment sobre el 54 km del recorregut, fent un temps 5:51 i situant-se al lloc 45.. Per part meva bones sensacions i moltes ganes de continuar amb les marxes que venen per davant. D’aquí a 15 dies ens tornarem a trobar amb en Víctor per la segona prova de la Copa, la Marxa Selva del Camp - Muntanyes de Prades, amb un recorregut més exigent i 67 km de distància.

Pujada a les Salines

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 19 Mar 2012 15:30:00 +0000

Hola amics, sóc en Marc Vila i tinc l’honor de fer-vos la crònica de l’anada a les Salines el passat dissabte 10 de març. Després d’uns dies empipadors per culpa del vent, vam tenir la sort que aquell matí, cap allà les 8 o les 9 va parar de bufar. Vam quedar al Centre Cívic i de mica en mica va anar arribant la gent. Hi havia caminadors habituals i altres que quasi mai no van d’excursió. L’ocasió valia la pena, va aglutinar gent diversa. Quasi tots del poble o molt relacionats amb ell. Què unia aquest grup tan divers? La devoció o estima que es té a la Mare de Déu de les Salines. Fa un temps van robar la imatge que hi havia al santuari. Va ser un gran disgust per tot el poble, tan per qui creu com per qui no. La “princesa de les Salines” és patrimoni de tots, un símbol del poble. Tots els que estimem Maçanet estimem la Mare de Déu de les Salines, tots. I això es respirava en l’ambient. Davant un ultratge, tots units per superar-ho. Una lluita del poble en forma de caminada forta, amb una pujada molt llarga. Una excursió clàssica de Maçanet. Cap baixada fins al Santuari, tot pujada. Tot un símbol, també, de l’esforç i el sacrifici que s’ha de fer a la vida, quan es rep un contratemps. Vam sortir a les 10’15 h, pujant, pujant, fent camí, xerrant, fent bromes, explicant històries d’aquells camins, retrobant els amics que feia temps que no veiem. Gent diversa, com ja he dit, fins i tot en les edats. Cal felicitar a tots, sobretot els que mai no caminen ni per anar a comprar el pa, també els més grans i els més petits. Fou un dia molt bonic. El grup va anar pujant i pujant. Es van anar fent parades per reagrupar-nos i recuperar forces. A les 12’30 teníem la missa i calia afanyar-se. Va ser un plaer quan quedaven uns metres per arribar a la font de les Salines sentir el so de la campana que ens cridava. El santuari tenia vida en forma d’aquell so i ens anunciava que ja arribàvem. De ben segur ens esperava la gent que no havia vingut a caminar i que també cal felicitar, ja que la carretera que porta a les Salines està en bastant mal estat i en cotxe també es pateix. Vam parar a refrescar-nos a la font, un premi a l’esforç fet. Contents d’haver arribat, amb el plaer de fer esport, complint amb el deure moral de fer alguna cosa per tornar a tenir una imatge de la Mare de Déu. Ara a l’ermita hi ha una foto gran i molt bonica. Però cal posar-hi una altra imatge. L’ermita estava plena de gent. El mossèn, que també va venir a caminar, que també va patir el camí feixuc, va començar la missa. Ell també estima la Mare de Déu de les Salines, com un maçanetenc de tota la vida. I va fer una cosa important, va implicar tots els assistents a la missa a buscar solucions per finançar una nova imatge. Per tant, sense cap tipus de dubte, la Princesa de les Salines tornarà a presidir l’ermita, amb l’esforç de tots, perquè quan la causa és noble i la gent està unida, l’èxit està assegurat. Una missa molt bonica, amb el gest de donar la pau tots agafats de les mans, va simbolitzar la unió de tots. Finalment, cant dels goigs de la Mare de Déu, bella escena de devoció i sentiment de pertànyer a un grup, a un col·lectiu, que és el sentiment de ser de Maçanet. També repartiment de la sal beneïda. Sortint de missa, va tocar el merescut dinar, al restaurant o d’entrepà a fora. Alguns valents van tornar al poble a peu, per sort tot era baixada. Per acabar, bon temps, bona gent, bona sintonia de tots, bons propòsits de comprar una imatge a Olot. Entre tots, aviat tindrem el fruit d’això i podrem tornar a agafar el camí de les Salines, però amb una companya més, que ens omplirà a tots de joia i honor, perquè sabrem que estarem pujant a les Salines amb, ni més ni menys, la “gran i noble senyora i mare de les més fines, la nostra intercessora, la princesa de les Salines”.

Marc Vila

Volta al Puig de Bassegoda

noreply@blogger.com (lluis) — Sun, 26 Feb 2012 19:36:00 +0000

Aquest diumenge 26 de febrer ens hem apuntat a una sortida en BTT que ha organitzat el Centre Excursionista Empordanès. Per part dels senglanassos de Maçanet finalment hi hem anat en Cani i en Lluís. Per part del C.E.E. hi eren presents en Sisu, en Sergio, en Joan, en Vitaly, en Vicenç i en Xavi com a organitzador.

La sortida s´ha iniciat a Albanyà cap a dos quarts de nou, enfilant-nos direcció nord cap a l´hostal de la Muga. Després de deixar el poble hem trobat les primeres i dures rampes d´ascensió on hem tingut una baixa inesperada, doncs en Vicenç ha tingut problemes amb el canvi i ha hagut de plegar.
Amb la incertesa del que li podia haver passat i amb el neguit que no hi havia cobertura en els mòbils i després d´una bona espera, s´ha decidit continuar endavant suposant que havia tingut alguna avaria mecànica i no ens ho havia pogut comunicar.
Hem trobat a continuació l´ermita de Sant Bartomeu de Pincaró , que es troba en molt bon estat de conservació.

St Bartomeu de Pincaró

Hostal de la Muga

Tot seguit hem continuat enfilant muntanya amunt direcció nord fins arribar a l´ermita de Sant Corneli de la Muga. A continuació hem passat pel costat de l´hostal de la Muga, lloc emblemàtic per les "transaccions transfrontereres "que s´hi havien fet i hem pujat fins al coll de Sobirà on hem esmorzat per agafar força per la pujada que ens esperava.
Des d´aquí hi havia una esplèndida vista cap al Puig de Bassegoda, objectiu de la jornada.Hem continuat pujant fins al coll del Puig Salarsa on en Sisu ens ha ensenyat el dòlmen situat més a l´oest de la comarca. Aquí sí que teníem bona vista del Puig de Bassegoda, del Costabona, del Comanegra i del Canigó!!

A partir d´aquí una petita pujada i començar el descens llarg i pronunciat fins a Albanyà, passant per Can Nou, on properament els Senglanassos hi anirem a dinar.

Ha estat una bona sortida, exigent pel que fa al desnivell i al quilometratge (50 km) i esplèndida pel que fa a paisatge i patrimoni .Esperem poder continuar fent sortides conjuntament!!

Can Nou de Bassegoda

LLuís

Romeufontaine 2012

noreply@blogger.com (Pins) — Wed, 08 Feb 2012 23:23:00 +0000

El passat cap de setmana del 21 i 22 de gener varem participat en les primeres competicions de la temporada, en Bananes corrent la Mitja Marató de l'Albera a Llançà i en Marc i jo corrent la prova semi nocturna i els 25 km de la Romeufontaine, a Font Romeu.

Pel que fa a aquesta segona, aquest any per primera vegada i amb la grata experiència del cap de setmana que vàrem passar el juny de l'any passat, vam decidir anar amb la família i així gaudir tots d'un cap de setmana de neu. Novament vàrem anar als apartament les Pedrou, com sempre tant agradables i acollidors.
Dissabte pel matí el poble ja bullia d'esquiadors, corredors, amb els comerços en plena activitat i el carrer principal tallat en previsió de la cursa. Vàrem per els tràmits de recollida de dorsals i obsequis i vàrem anar amb els nens a jugar a la neu. després d'algun ensurt sense conseqüencies i alguna petita sortida de pista, l'Arnau i en Joel van passar un divertit matí de trineu.

Per la tarda vàrem córrer la cursa semi-nocturna de 5km amb un recorregut un pel més llarg que l'any passat però també més planer. I diumenge va ser la cursa de debò. Amb un total de 1600 corredors entre les 3 distàncies 12, 25 i 40 km, a les 9 es va donar la sortida de 12 i 25, envoltats de públic i el magnífic ambient de les grans cites. El més curiós d'aquesta prova, però, es la gran diversitat de materials que porta la gent i com surt preparada. Alguns molt abrigats, amb bufs, gorros ulleres de sol, guants, gorotex posat, que al cap de poc s'havíen de treure. Altres amb polaines llargues de fer muntanya, altres amb polaines curtes de córrer, alguns sense polaines com nosaltres. El més sorprenent era la gent que sortia amb les cadenes posades, quan havíem de córrer els primers 500m sobre asfalt...vaja, de tot una mica. S'ha de dir que l'organització havia fet molta menció que hi havia molt de gel i que les cadenes serien impresicindibles. Si bé es cert que hi havia més gel que l'any passat, i que no podies badar ni un instant per que te n'anaves a terra, amb una mica de traça podies fer la cursa sense tocar les cadenes com va fer en Marc que no se les va posar ni un moment.

Varem començar la cursa cap a la part de darrera i tots en grup vàrem anar en direcció al golf per un carrer asfaltat per tal d'estirar el grup i al cap d'una estona ja érem al bosc en el recorregut de cada any. Neu pràcticament res, però gel, tot el que vulgueu. Al cap d'una estona vàrem arribar al primer habituallament i en Marc va apuntar que anàvem més lents respecte el temps que vaig fer l'any passat. A partir d'aquí vàrem començar a trepitjar neu i ja no la varem deixar fins al km 23, pràcticament en vistes de l'arribada. Sense ser com les dues primeres edicions, per sort aquest any n'hi havia la suficient per divertir-te i tenir la sensació d'haver fet realment un trail sobre neu.

El recorregut ha variat una mica de l'any passat, tot i mantenir la mateixa base. Dos pujades al Roc de la Calma anant i tornant de la presa de les Bulloses. De retorn s'havia de pujar una bona estona per una pista negre en el segon ascens al Roc de la Calma. Aquest va ser l'únic punt on em vaig posar les cadenes. I des d'aquí una baixada constant amb algun fals pla entre els magnífics prats i boscos de l'Alta Cerdanya. Amb en Marc vàrem coincidir en que aquesta baixada es molt divertida i que s'ha millorat respecte l'any passat. A més en un hivenr de molt poca neu, han aconseguit que molt bona part del recorregut n'hi hagués.

I un cop a l'arribada ens esperaven els millors fans del món, l'Emma, en Joel, l'Arnau i la Tessa que van estar mot distrets amb l'animació que havia posat l'organització en aquesta zona. Els dos petits ens va acompanyar els darrers metres entrant el quatre junts a meta i molt contents. Remarcar encara que sembli un tòpic, l'excelent organització i la quantitat i implicació del voluntaris.

Em queda però, una certa enyorança de les primeres edicions, en les que el recorregut era molt més salvatge i on es barrejaven les sensacions competició, d'aventura, i de repte impossible amb alguns moment de córrer en soledat en mig del bosc i de la neu. Pot ser algun dia haurem de recuperar-ho pel nostre compte.

Fins l'any que ve Font Romeu!

Trail Running Darnius 2012

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 17 Jan 2012 06:19:00 +0000

Després dels torrons, per segon any, comencem les activitats dels Senglanassos amb el Running Darnius. El dissabte 7 de gener a les 15,00 hores ens vam trobar a Darnius els sis participants , Pins, Bananes, Lluís Genover, Robert ,Josep Batlle i un servidor, vàrem sortir des de Darnius direcció a la Vajol pel dret, després d’ una hora de pujada amb un que altre“bufet” arribem a la Vajol, agafem direcció a Coll de LLí passant per camins desconeguts per la majoria i després baixem fins a Les Illes, on feia un fred que pelava, pugem el Coll de la Manrella i davallem a tota velocitat fins la Vajol on arribem fosquejant. Parem a la Font D’Avall per fer un “trago” i ens col.loquem els frontals i tot corrents pista fins a Sant Esteve del Llop, i un altre camí per tornar finalment a Darnius. Va ser una tarda perfecta, un bon recorregut, una colla collonuda i el temps, menys la zona de Les Illes, també impecable.El finals els aparells electrònics ens varen informar que el recorregut va ser d’uns 25 kms i el temps emprat 4,00 hores.

Fins la següent sortida a la Costa Brava.

Víctor Puig.

Preparació Raid les 2 Catalunyes

noreply@blogger.com (lluis) — Tue, 10 Jan 2012 00:09:00 +0000

El proper mes de maig del 2012 es celebrarà per primera vegada un raid de dos dies entre els pobles de Céret i Maçanet de Cabrenys organitzat conjuntament pels clubs de BTT dels Senglanassos de Maçanet i el Camí Calent Català de Céret.

Seran dues etapes llargues i dures amb sortida dissabte al matí de Céret, amb pernoctació a Maçanet i finalitzant diumenge a la tarda, altre vegada a Céret.
Aquest matí de diumenge ( 8 gener) ens hem trobat a les 9:00h per acabar de definir el recorregut que seguiran els corredors en la seva entrada a Catalunya.
Ha estat una trobada força nombrosa amb 15 participants, tant de la part francesa com de la catalana. Hem estat en Luky, en Joan Corominas, la Vicky, en Joan Molas, en Jordi Lopez, en Cani, en Pau Vial, el germà d´en Luky, en Pau Palomeras, en Luc Roitg, en Rodolphe, en Valentin, en Patrick, en Carles i en Lluís.

La sortida l´hem iniciat a la Casilla on el dia de la cursa, els corredors prèviament hi hauran arribat des de Puig Falcó. A partir d´aquest punt, els participants probablement seguirant el recorregut que hem fet aquest diumenge:

- la Casilla
- pista fins la Gavarra, la font del Bac, els Jessos

- baixada a mà esquerre pel corriol que arriba a Can Granja i St Pere dels Vilars
- pista i corriols resseguint el camí de pujada al Fau fins a la Farga
- travessem el riu pel pont i a mà esquerra pugem pel camí que va fins al dólmen. A partir d´aquí anem a buscar altre vegada el corriol de la Cursa del Fau , que ens portarà fins als Masos de la Costa
- pugem per l´esquerra per la pista fins a la màquina on agafarem el corriol del recorregut 1 de l´Enduro.
- arribem al Futgolf i per l´esquerra anem fins a Can Saguer on farem descens fins Maçanet.

Ha estat una bona sortida, amb molts de participants i que esperem que es vagi repetint.

Fins els propers diumenges al matí!!!!!!
Som i serem!!!

Sant Silvestre BTT Maçanet-Les Salines

noreply@blogger.com (lluis) — Sun, 01 Jan 2012 21:13:00 +0000

Com es va fent en diferents poblacions, hem volgut anomenar la darrera sortida de l'any que hem fet en BTT, com la Sant Silvestre de Maçanet.

En aquest cas hem fet una sortida senzilla i habitual com és la pujada de 12 kms de Maçanet fins al Santuari de les Salines per la pista forestal.

Estaria bé que de cares a propers anys, intentéssim que aquesta darrera sortida de l'any fós un clàssic.

Aquesta vegada ens hem trobat el dia 31 a les 9:00h en Cani, en Jordi Gordó, l´Olga, en Luky, en Pau Vial i en Lluís.

La baixada ha estat per la mateixa pista fins al km 6 on hem enllaçat amb el corriol de la ruta dels Senglanassos. Aquests corriol continua essent essència pura de BTT . A mig camí de baixada i abans d'arribar a la font del fil, hem enllaçat amb un nou corriol (per alguns) de baixada cap al mas Quintà que ens ha portat directament a Maçanet. També es tracta d´un sender fresat i divertit.

De cares al 2012 i a totes les sortides que fem la majoria de diumenges de l´any, a veure si sou més els que us engresqueu a recuperar la BTT que teniu guardada al garatge plena de teranyines i veniu a fer una volta amb els habituals. Les rutes les decidim/improvitzem el mateix dia i es trien en funció dels que siguem. Per tant, ànims i a veure si cada vegada som més, que ens ho passarem molt bé!!

Salutacions a tots/es i força cames pel 2012 que tenim un calendari interessant d´activitats.

Som i Serem!!!

Lluís

Sopar Senglanassos 2011

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 20 Dec 2011 17:08:00 +0000

Com tenim per costum de fa uns anys, aquest passat dissabte vàrem fer el sopar de fi de temporada dels Senglanassos. Enguany vàrem repetir a la Quadra, on ens van reservar un menjador per nosaltres i vam menjar un menú excel.lent, amb un servei molt acurat. Hi havia ganes de trobar-se després d'un any ple d'excursions i sortides molt diverses i amb l'habitual parèntesis del mes de novembre on sempre costa trobar un forat per fer activitats.

Aquesta any la peça de roba triada (i ja en van una bona colla...) ha estat una jaqueta de soft shell de bona qualitat. Vaig comprovar-ho personalment l'endemà mateix, que amb un vent gèlid no notava gens de fred. Per aquesta ocasió l'Emma va dissenyar un nou logo, que renova la imatge ja clàssica del nostre senglar i que va agradar molt.

Un cop repartits els soft shells, vàrem sopar i després de les postres vam passar un resum fotogràfic de l'any dividit en 6 peli cules on vam poder recordar i gaudir les excursions i travesses fetes, destacant sobre tot l'ascenció al Carlit i la Mini Carros de Foc, sense oblida-nos de la resta, com l'excursió matinal de Falgós al Comanegre, a primers d'agost, que va deixar imatges d'un verd intens, o la fantàstica Volta a Empordà en Btt de Maçanet a Cadaqués i tornar a l'abril.

Nou logo

Passi de fotos Mini Carros de Foc

En acabar el passi de fotos vàrem presentar el calendari per l'any que ve, que ja podeu trobar a la secció corresponent. El calendari segueix la tònica d'aquesta any , alternants entrenaments de CACO (caminar / correr) amb Btt, en aquest cas farem la Volta al Canigó, alta muntanya, amb la travessa Cavalls del Vent i sortides familiars com l'excusió a Bassegoda i la sortida de tres dies a Andorra.

Després d'aquesta presentació, en Lluís ens va explicar que està fent gestions per trobar suport econòmic i ajuda per fer una intervenció a l'Ermita del Fau. La finalitat es que assegura el sostre, que està força malmès,

per tal que no caigui, precipitant el final d'aquest valuós patrimoni de les nostres muntanyes com ha passat amb Sant Cristòfol dels Horts. Certament va semblar una bona proposta i més si tenim en compte que l'ermita dona nom a la nostre cursa. En Lluís ens mantindrà informats al respecte.

En Robert també va intervenir per destacar l'alt nivell d'algunes cróniques i per dir que val la pena fer un esforç per mantenir-ho.

Estat actual de Sant Cristòfol dels Horts

I ja per acabar varem passar a fer l'amic invisible "especial senglanassos", una variant bastant particular de l'original que s'assembla més a la quinaputada que fèiem anys enrere que a res més. Ja el dilluns l'Emma ens va passar unes complexes instruccions que semblaven més les d'un televisor de darrera generació que no les d'una cosa tant simple com aquest joc. Resumint es tractava d'agafar alguna cosa que et fes nosa a casa i embolicar-la el millor possible de manera que semblés interessant. Després s'havien d'agafar els regals per ordre amb la particularitat que podies agafar del pilot o bé robar-li a un altre el que ell havia triat. Vam ser una iniciativa molt celebrada i vàrem riure una bona estona amb alguna de les andròmines que van sortir, tot i que també hi havia regals macos, com un marc de fotos amb fotos de les excursions i el senglar.

I fins aquí el sopar i desitjant iniciar les sortides del 2012.

Cavalls del Vent 2011

noreply@blogger.com (Pins) — Sun, 02 Oct 2011 15:58:00 +0000

Miguel Heras i Kilian Jornet

Aquest dissabte m'he posat a l'altre banda de les curses i he fet d'espectador i fotògraf a la Cavalls del Vent. Acostumat a veure les curses des de dintre i per ser més exactes, les d'aquest nivell des de darrera, tenia ganes de veure els corredors capdavanters. Amb alguns dels millors corredors del mon inscrits, la Cavalls va agafant cada any més força. Els varem anar a veure amb la família a la Collada de Comafloriu a 2200m i poc abans de coronar el Niu de l'Àliga. Pel que fa al resultats, nova víctoria de Miguel Heras (germà de l'ex-ciclista professional Roberto Heras) i nou record de la prova amb 8h57', segona posició de Tòfol Castanyer amb 9:27, tercera per Aitor Leal amb 9:56 i quarta pel nostre admirat Txus Romon 10:05. L'únic dels nostres amics que va finalitzar, molt meritoriament va ser l'Eric Bastin amb un temps de 21h12'. L'Enric Sabaté, Jordi Paus i Philippe Verdoodt van abandonar per diferent raons. Cal dir que, malgrat que pels temps dels primers classificats pugui no semblar-ho, es una prova d'extrema duresa de 85km, la major part en alta muntanya.

Fotos Cavalls 2011

Video

Web cursa

Txus Romon

Xesc Teres

Nuria Picas (centre) guanyadora en dones

Enric Sabaté

Philippe Verdoodt

Jordi Paus

Matagalls - Montserrat 2011

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 27 Sep 2011 15:47:00 +0000

Bé,aquest dissabtedia 17 de setembre va començar una nova edició de la Matagalls-Montserrat, per nosaltres va començar a l’aparcament de l’Eroski amb l’autocar que ens havia de portar a Coll Formic, sincerament, aquest any no ho tenia gens clar per culpa del temps, ja que segons les prediccions hi hauria pluges i tempestes localment fortes, de fet, al final em vaig deixar convèncer, però va ser ben be a l’últim moment, per dir que a les 14h i 45m (hora de sortida), la Montse va trucar a n’en Jordi (Bananes) que m’esperessin que si que hi anava.

Érem Jordi Batlle, Pere Gich, Victor Puig,Philippe, Isabel Aguilar,Jordi Motera, Xavi Diaz, Carles Callavé, Joan Perich, Fèlix i jo en Josep, vàrem arribar a Coll Formic just a temps per agafar el xip, núm. de corredor , camiseta i ja vàrem tenir que sortir, 1er en Victor dos minuts mes tard en Jordi,en Pere i Jo, la resta sortia quasi una hora més tard. Vàrem començar junts en Jordi, en Pere i jo, vam avançar en Victor, però he de dir que com a molt vaig anar-hi 1 km amb ells, a partir d’aquí ja em varen deixar enrere, i jo vaig anar fent la meva cursa. A partir del Km 25 em vaig començar a trobar malament amb ganes de vomitar, sobre el km 35 em va avançar en Philip, portava un bon ritme, ens vam saludar i tots dos varem seguir amb la nostra. Vaig arribar a Sant Llorenç Savall amb 7h i 10’, a l’avituallament només vaig poder veure Coca Cola, aquí em va trobar en Victor i a partir d’aquell moment vam fer la cursa junts.

En els avituallaments que anàvem trobant no em venia de gust res, només podia veure Coca Cola que vaig trobar demanant-la als cotxes que feien d’acompanyants de corredors.

Vam anar fent camí fins arribar a Monistrol allà en Victor va carregar d’aigua (em feia una enveja veure com bevia i jo no podia passar un trist glop d’aigua!!!), en arribar a la plaça de Monistrol en Victor va aprofitar per treure unes pedres de les bambes i jo vaig anar al bar de la plaça a demanar un “Panaché” feia molta estona que el tenia en ment, em vaig assentar a la terrassa del bar i glup..glup..glup.. fantàstic!! ja estava més apunt per fer l’última pujada i així ho vàrem fer. Quant estàvem a les escales ens van atrapar en Xavi Diaz i en Carles Callavé, que no els havíem vist més des de l’autocar, anaven a un bon ritme. Per fí, MONTSERRAT , al final vam acabar amb 17 hores, en Victor, segurament l’hagués fet amb menys temps, si no hagués anat amb mi. Ens vam refer una mica i cap a l’Empordà falta gent!!!

Després vaig parlar amb en Pere i en Jordi, no la van poder fer junts, ja que en Jordi també partir mes o menys del Km 25, tampoc es va trobar bé, vòmits... i no podia seguir el ritme, en Pere va començar a trobar-se malament a Monistrol, tot i això van fer 12h 30’ en Pere i 13h 30’ en Jordi. Crec que si tots dos s’haguessin trobat bé i haguessin marxat junts, la fita de baixar de 12 hores, hauria estat possible.

En Philipe va entrar en un molt bon temps de 13h 10’

Aquests son els temps que vam fer:

Fèlix 12h11'
Pere Gich 12h30'
Philippe 13h10' Acompanyat desde Sant Llorenç Savall, km 45, per en Jordi Paus
Jordi Batlle 13h25'
Xavi Diaz 16h
Carles Callavé 16h
Joan Perich 16h30'
Victor Puig 17h
Josep Batlle 17h
Isabel Aguilar 19h
Jordi Moter 19h

Bé companys, fins la propera.......

Josep.

Mitja crònica de la Diada.

noreply@blogger.com (Pins) — Thu, 22 Sep 2011 12:35:00 +0000

Després d’una certa incertesa del com i de quina manera organitzàvem el dia de la diada, tot es va encaminar cap a una bona direcció, ha estar una bona diada. El fet que l’endemà fos el primer dia de col·legi, va fer que molts haguéssim de fer equilibris... però ja ho diuen no es pot estar a l’altar i a la processó, i a vegades es vol estar a tot arreu i no s’és enlloc.

Vam quedar a dos quarts de set al pàrquing ( hem de reconèixer que l’hora ja esgarrifa una mica). A la plaça ja m’hi esperaven, en Marc, en Carlos, en Lluis, en Victor, en Rafel, en Jep i en Bernat. (Anècdota : en Bernat és la primera Diada que ve a caminar, i el seu pare l’hi havia dit durant la setmana, “diumenge ens hem d’aixecar a dos quarts de 8”, i ell responia “dos quarts de 8, tant aviat”.... llavors dissabte en Jep es va assabentar que s’havia quedat a dos de set i quan li va dir a en Bernat... la resposta va ser: “ no, si a dos quarts de 8 ja m’anava bé”... ( a mi em va fer gràcia)

Ens repartim amb dos cotxes i amunt fins a la Forestal.... agafem els trapaus i amunt cap a la collada dels pous, un cop allà veiem pujar tota la colla del Centre Excursionista Maçanetenc , que aquest any pugen amb cotxes fins al Moixer .

Al roc del comptador , ens trobem la gran senyera que l’associació cultural Barra d’en Rotllant va fer el 2002, i que una colla de voluntaris cada any pengen un parell de dies abans de la diada. És un goig veure la Senyera en el punt més alt de l’Empordà, i hem de saber reconèixer i agrair l’esforç i la perseverança d’aquest grup de patriotes de Maçanet.

Un cop allà el discurs...

Aquesta setmana, quan vaig saber l’enèsim atac a la nostre cultura i en particular a la nostre llengua, vaig sentir uns moments de frustració. Uns moments Mouriño....perquè ens entenguem, i em vaig començar a preguntar:

Perquè no entenen que tenir un estat amb diferents llengües i nacionalitats, és un patrimoni a protegir. Perquè manipulen la realitat dient que a Catalunya els catalano parlants no dominen el castellà. Perquè fa tants anys que ens intentem explicar i justificar a Madrid d’una cosa tant simple com és ser diferent. Perquè no entenen que si no utilitzem el català com a llengua vehicular a les escoles, el castellà se’l menjarà com el peix gros es menja el petit.

Però després d’uns quants “perquè”....em vaig intentar imaginar el grau de frustració que van passar els nostres avis o pares, quan la dictadura va esvair l’esperança de la república. I ja no parlem de la frustració que alguns aquí presents deuríeu sentir al veure que passaven els anys i no canviava res. Passats aquests moments de reflexió assenyada, però inoperant . Em va venir la rauxa....

Què collons... la resposta a totes aquestes preguntes només és una: No ens respecten tal com som i ens volen uniformats i servents. Portem molts anys encallats amb aquell vers del Poeta Maragall :“escolta Espanya la veu d’un fill que et parla amb llengua no castellana”, No ens han volgut escoltar mai, ens hem explicat de totes maneres....ells tenen una visió imperialista. Hem de saltar a l’últim vers: Adéu Espanya.

Però també hem de fer autocrítica, si hi ha una paraula que ha marcat molt els moments crucials de la nostre història, ha estat divisió. Mentre ells, després d’enllardar-se de fàstics durant quatre anys, es posen d’acord amb 15 dies per a canviar la constitució i d’aquesta manera posar aigua al vi al nostre autogovern. Nosaltres som incapaços de trobar una manera conjunta de canalitzar políticament el nostre emprenyament.

Aquests anys d’orgia econòmica, no han anat bé per a res... quan anava a cacera, en Siset ja ho deia: un gos fart no caça. Ara és un moment de menjar poc i pair bé, de moure’s poc però en la bona direcció. Aquesta nova realitat econòmica que ens tocarà viure, ens farà ser més pobres materialment, però ens destaparà l’olfacte.

Deixem-nos ja de collonades,i com va dir en Guardiola, si ens aixequem aviat, molt aviat , i ens fotem a treballar.

Aquest país és imparable.

Visca Catalunya

Llavors, després de cantar “els segadors”, amb una energia col·lectiva significant, vam fer ruta tots junts carena enllà, la carena sempre ens ofereix un espectacle, a la part del Rosselló hi havia un mar de núvols que et convidava a llançar-t’hi. I a l’Empordà, entre boirines i calitja s’intuïa un dia de calor.

Després d’esmorzar plegats, ens vam separar, ells feien tota la serra fins a dona morta, i nosaltres vam saltar cap al puig del Broser, just a la collada després de les piques de Sant Martí, en el canvi de camí, ens va desaparèixer en Marc.... després d’esperar-nos uns breus instants que podrien comportar un pipi (breus, però multiplicats per les camallades que devia fotre en Marc!!!), es van convertir en una distància insalvable...per les nostres veus. En Pumarola va agafar la iniciativa d’anar-lo a buscar ( amb el risc que sol comportar aquest fet a les pel·lícules), després d’alguns intents, per part dels que esperàvem, de fer aquella estona més distreta.... amb comentaris com : “els de la colla gran si se’l troben, es pensaran que ens hem emprenyat... pensaran: pocs i mal avinguts”. En Pumarola va tornar... sense en Marc.... però amb noticies... : “ és molt lluny” va dir.

Passats uns instants, tots miràvem la baga de la collada, esperant veure el cap arrissat d’en Marc, però no va ser així, la silueta que s’anava dibuixant era la d’una barreja entre “ un hombre llamado caballo” i en Milin.... finalment va ser en Milin, resulta que anava avançat del grup i en Marc el va trobar. Llavors li va ensenyar el camí i vaja que en lloc de perdre’n un el vam guanyar.

Va ser un plaer poder disfrutar dels coneixements de l’Emili i la seva companyia , ell que havia crescut al mas d’en Serra, ens va traslladar una visió més crua i menys bucòlica del que era viure en aquell racó de món.

Un camí de l’estat molt canviat ens va dur a la mina de ferro i un cop allà vam passar per sota d’un parell de faig molt grossos i ens vam endinsar a Fraussa. El camí és una mica brut, però es passa. La font del Broser no donava per tots i no ens hi parem gaire estona, a més els mosquits se’ns carden cada cop que ens parem. És any de mosquits i d’insectes, potser el mal temps del juliol ha fet que tot eclosionés a l’hora.

Els deu últims minuts d’en Bernat potser li van semblar una hora,( No pateixis Bernat, la teva percepció era l’encertada, era el teu pare que tenia el rellotge espatllat)

A l’arribada a La forestal tots tenim la mateixa impressió: És més llarg del que sembla el Camí de l’Estat.

Continuarà...falta la Diada infantil i el dinar al Molí amb els Segadors interpretats al violí per en Pau Vial.

311 Participants a la 4ª edició de la cursa del Fau

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 16 Aug 2011 08:13:00 +0000

Ahir Diumenge 14 d'agost es va disputar la 4ª edició de la Cursa del Fau a Maçanet

de Cabrenys.

Les previsions inicials mes optimistes que parlaven d'una participació de 250 corredors s'ha vist complertes i de quina manera: 311 participants.

Sota una forta calor els corredors van agrair que gran part del recorregut, anés paral.lel a rierols i per corriols, amb la corresponent ombra dels arbres.

L'organització es va esforçar de valent perquè fins a sis avituallaments fossin suficients davant l'enorme participació.

En la vessant competitiva Rafael Parés Teixidor (Independent) amb un temps de 1h 52'44" va guanyar la cursa. Es mostrava molt content d'haver guanyat la 4ª Cursa del Fau: D'avant tanta gent, s'està convertint en poc temps en una cursa de referència de la zona i tots la tenim marcada en el calendari. M'he trobat molt be tota la cursa, la gent animava molt a les pujades i els caminadors m'animaven molt" En segona posició entrava Jose Manuel Garrote (Centre Excursionista Jonquerenc) i completa el pòdium Adan Casado Momblan (Club Atletisme Roses) Per la part fèmines abans de sortir ja se sabia qui era gran favorita: Carmen Oliveres resident a Perpinyà i d'arrels empordaneses. Carmen Oliveres forma part de l'equip nacional de França en la distancia marató, quedant 8 en el ranking mundial, amb un temps de 2h11'22" establia una marca que es trigarà a batre en la modalitat fèmines, tot i la superioritat declarava: "Físicament sabia que podia perquè em dedico professionalment a això

però jo estic acostumada a l'asfalt, agafar un ritme i no parar, sense mirar al terra en canvi a la cursa del fau has de vigilar molt amb les pedres, saps que ningú apreta però ho vols fer be ja que els meus pares son de Campmany i tinc poques oportunitats de competir a espanya" "Li vaig dir a l'entrenador que venia a entrenar si veu per on hem passat...ja li veig la cara... poder parar uns segons al mig d'una cursa i observar les muntanyes, no té preu""Les constants pujades i baixades fan que estigui molt contenta i cansada alhora, ens veiem l'any que ve" completa el pòdium Luisa Perales Mantecon i Adriana Groso en el 2002 com a millor marca.

El Club BTT els Senglanassos ha trobat un circuit equilibrat i la formula de tancar la inscripció uns dies abans fa que es pugui plantejar nous reptes al poder coordinar amb temps la gestió de la cursa. Ja se sap la data de la propera: 12 Agost 2012 novament una mitja marató de muntanya al voltant de l'Ermita del Fau.

Fotos

Classificacions

Excursió al Comanegre

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 09 Aug 2011 20:42:00 +0000

Aquest dissabte de manera una mica informal ens hem trobat una colla de senglanassos per anar a pujar al Comanegre, el cim més alt de la Garrotxa amb 1558m. La ruta més usual per pujar aquest cim es accedint per la pista que surt de Rocabruna i que porta a les Basses de Monars punt des del qual amb poc més de mitja hora

s'accedeix al cim. En el nostre cas i per proximitat geogràfica amb Maçanet vam sortir del Golf de Falgós. Des d'aquí vam guanyar la carena fronterera travessant una bella i ombrívola fageda que ens portà a la capçalera del riu Muga, des d'on es pot veure una bona part de l'inici del curs d'aquest riu. D'aquest punt s'accedeix al pla de la Muga, i després de diferents colls s'arriba al Coll de Falgueres, on s'inicia l'ascens molt marcat a

la carena i finalment al cim del Comanegre. La vista des del cim i en els darrers trams de pujada es molt maca, veient-se en primera instància les Torres de Cabrenys i el Canigó cap al nord i les Basses de Monars, la serra de Bestrecà i la resta de l'Alta Garrotxa cap al sud. Al cim vàrem fer les fotos de rigor, amb la pancarta dels senglanassos que en Lluís Genové ha afegit a la senyera que sempre porta quan hem de fer un cim. Després varem anar a esmorzar en un planell herbat, envoltats de grans àligues que quan van veure l'immens entrepà que va treure en Màgic i lo prim que es van fer els seus càlculs i es van pensar que era impossible que se'l cruspís tot sol. Però es van equivocar...

En acabat vàrem fer drecera per la part sud i menys humida de la baixada amb les sonores queixes de l'Olga pel pendent i mal camí i un cop a coll de Falgueres vàrem imposar un bon ritme i amb algun petit entrebanc vàrem arribar a l'hora de dinar a Maçanet. En total 21,4 km i més de 930 de desnivell positiu i unes 6h de marxa.

Imatges

Recorregut

MINI CARROS de FOC ( 2ª PART )…

noreply@blogger.com (Pins) — Wed, 27 Jul 2011 15:07:00 +0000

El passat cap de setmana 23/24 de juliol vam tenir la sort, una vegada més, de ser convidats i guiats per l’ amic Pins a fer una nova travessa per la zona del Parc Nacional d’ Aigüestortes i l’ Estany de Sant Maurici, tot i que aquest punt tant idílic, per nosaltres, en aquesta ocasió només sería un lloc de pas, ja que el nostre clar objectiu era fer la 2ª part de la “Carros de Foc”…

Per qui no ho conegui, o per si en voleu més info, podeu consultar

www.carrosdefoc.com

En aquesta 2ª edició vam ser una bona colla… en Pins, en Tene, en Jaume, en Jep, en Lluís, l’ Enric, en Víctor, i un servidor…

I a més, aquest any la cosa encara prometía més que l’ any anterior en el que potser el punt més exigent i més tècnic va ser pujar el Pic de Peguera ( 2980m )…

Aquesta vegada, en Pins ens había preparat un recorregut molt més llarg,

més exigent, més tècnic,… i això ens feia afrontar aquesta nova travessa amb aquesta il.lusió que sempre tenim per la muntanya, però també amb aquest respecte que també sempre l’ hi demostrem…

Durant la tarda i vespre del divendres, en Pins ja ens esperava tot il.lusionat al seu apartament d’ Espot… en Tene, en Jaume, en jep aniríen amb el cotxe d’ en LLuís que ja sortíen de Figueres a mitja tarda… i un servidor aniría amb el “mondeo” de l’ amic Víctor que habíem quedat a quarts de nou…

Quan en Puig i jo vam arribar a Espot, ja tothom dormía…l’ ambient era “frescot” i ja debíen ser quarts de dues de la matinada… en Pins, que a més d’ anfitrió i organitzador, ens feia de comitè de benvinguda, ens va dir que “els altres” estaven dormint al menjador i que ens tocava l’ habitació… carai quin detall companys ¡!!!!!...

Abans de posar-nos al llit, encara vam tenir temps de preparar-nos una mica la motxilla per l’ endemà ( bé… per al cap de unes poques hores… ) i llavors a intentar-se dormir el més aviat possible… diuen que quan queden poques hores per llevar-se cal dormir més depressa i ja està… je,je,je…

Bé doncs… la qüestió és que quan anàven tocant els despertadors dels mòbils ( 6h15’ ) jo ja feia força estona que estava despert…

De seguida ens vam aixecar… ens vam anar saludant i donant els nostres bons dies… i entre “cullunada i cullunada “ vam anar esmorzant… o sigui… un parell de cafès… alguna galeta… d’ altres com en Pins els seus cereals… i cap a les 7h sortíem puntualíssims de casa d’ en Pins, ja que habíem quedat amb l’ Enric al Parking del Parc Nacional…

Anàvem tant bé d’ horaris que ja ens vam trobar abans d’ arribar-hi…

A les 7h30’, després de fer la foto de grup, començàvem la travessa desde l’ Aparcament del Parc Nacional d’ Aigüestortes…

D’ allà començaríem una còmoda pujada amb el clar i primer objectiu d’ arribar al Refugi d’ Estany Llong ( 1987m ) on hi faríem una petita parada per esmorzar i per gaudir tranquil.lament de tot aquell preciós entorn… Cal dir que entre nosaltres ja començaven a sortir infinitat de converses de tot tipus… de caminades i curses anteriors… de feina… del tour… ahhhhhhhh i també de botigues ¡!!!!!... encara no he descobert de que anàven parlant en LLuís i en Pins, però l’ amic David l’ hi deia tot “filosofant”… “…per anar a una botiga has de saber el que hi has d’ anar a comprar…”… i com no… es van començar a despertar les “carcajadas” de tots, i aquella “frase”, com tantes d’ altres ja no va caure a terra…

Bé… i aquí començava la “feina de veritat”… ara ens tocava enfilar una exigent pujada fins el Coll de Contraix… que per cert, alguns estan tant i tant “Flex” que van pujant i pujant que llavors no veuen les fites i fan entreno doble… oi Marc ???... je,je,je……

I tal i com sempre es diu, després de una pujada ve una baixada… i si la pujada habia estat exigent… ara tocava un descens que encara et feia estar més alerta…

I parlant d’ estar alerta i del respecte a la muntanya, mentre anàvem baixant vam veure un parell de companys que ja ens habíem trobat unes hores abans, i que un d’ ells s’ habia lesionat el tormell de tal manera que l’ hi era practicament impossible caminar… evidentment, de seguida que els vam “atrapar” els hi vam oferir el nostre suport… i a més vam quedar que els hi baixaríem la motxilla fins al “plà” més proper… els hi vam fer veure que no teníen cap més alternativa que avisar l’ helicópter a través del “112”… i com que allà no hi habia cobertura de cap tipus, la única solució que vam tenir va ser arribar el més aviat possible al Refugi de Ventosa i Calvell ( 2220m )… i desde allà, amb el telèfon que tenen “via satélit” van trucar a emergències amb la “grata” sorpresa de que al cap de 10’ ja sentíem passar l’ helicópter… desitjgem que aquell company es vagi recuperant…

Quan vam arribar al Refugi vam aprofitar per dinar… en Pins, que de vegades és una mica “despistadillo” s’ habia deixat el dinar i allà el Refugi l’ hi van fer una truita que realment feia el seu goig…

Mentre anàvem menjant i comentant l’ ho de l’ helicópter, també anàvem veient com el temps anava canviat i s’ anava tapant cada vegada més…

Amb en Pins vam entrar dins el Refugi per fer un cafè i per demanar opinió sobre el Meteo… el guarda ens va comentar que creia que fins al Refugi de Colomers ja arribaríem… i la veritat és que tant ell com jo ens vam quedar convençuts… sens dubte, aquell home sabia el que es deia…

Per aquest mateix motiu i perquè teníem que ser abans de les 19h a Colomers, no ens podíem encantar i vam començar a fer camí de nou… allà encara ens quedava pujar fins al Port de Caldes… i també ens hagués fet gràcia pujar al Pic de Montardo, però era impossible… ja no teníem més hores… ens quedarà pendent per un altra ocasió…

Amb extrema puntualitat arribàvem al Refugi de Colomers (2100m)… que per cert, és increïble i no es pot entendre de cap manera, com un refugi de certa “recent” construcció funcioni per exemple sense aigua calenta… ja sabem que és un refugi, però avui en dia hi ha plaques fotovoltaiques als refugis més amagats del món…

Sobre les 7h30’ ja estàvem sopant… sopa…llenties…i quan tots ens esperàvem la carn… doncs no ¡!!!!!.....truita de riu ¡!!!!!......bé….. de viver…. Je,je,je…….

Mentrestant també cal dir que anávem fent sortides fins el petit heliport que hi ha al costat del Refugi per mirar si hi habia cobertura però no hi habia maneres…

També vam aprofitar que era encara molt aviat per mirar-nos tranquil.lament els mapes i per mirar el que ens quedava al dia següent… tothom hi deia la seva…

I tot seguit, com no podía ser diferent, a cap hora, ja pujàvem cap a dormir…

El diumenge ens aixecàvem a les 6h30’ per preparar motxilles, i per esmorzar super puntuals a les 7h30’, ja que volíem sortir a les 8h de Colomers cap al Port de Ratera ( 2514m )…

Sense pujar amb la exigéncia del dia anterior, tot i que deunidó, en 1h40’ ens plantàvem a dalt… d’ allà ja només ens faltaría fer una baixada “ de recuperació “ fins l’ Estany de Sant Maurici, on com sempre ens hi quedem tots “embabiats”… i d’ allà, sota la presencia dels “Encantats” ja aniríem baixant fins arribar novament al Parking del Parc Nacional…

Un cop a l’ aparcament, ja tothom pensava en la dutxa que ens esperava a l’ Apartament d’ en Pins, i evidentment també en el dinar de “Can Juquim”…

Sens dubte, haurà sigut una travessa amb tots els ingredients… amistat, natura, esport… i per el que l’ hi

agradin els temes més tècnics… ens hauran sortit unes 15hores efectives de caminada… uns 40kms… i més de 4500m de desnivell acumulat…

Ens veiem a la propera…

Salut i muntanya ¡!!… en aquest cas… molta i alta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

27.07.2011

Mireia Miró i Ionut Zinca són els guanyadors de la V edició de l’Olla de Núria ( 17/7/2011 )

noreply@blogger.com (Pins) — Thu, 21 Jul 2011 12:36:00 +0000

Un any més la Clàssica a l’Olla de Núria, organitzada conjuntament entre la Unió Excursionista de Vic i Vall de Núria, ha comptat amb corredors internacionals d’altíssim nivell. Sota un cel amenaçador de tempesta, boira i vent, la V edició de l’Olla de Núria ha donat el tret de sortida a un quart de deu del matí amb un total de 645 corredors a la línia de sortida, amb 15 nacions i 190 equips. El nivell dels corredors ha estat molt elevat tant entre els nois com entre les noies.

En categoria masculina s’han establert les cinc primeres posicions de sortida encapçalades pel rumanès Ionut Zinca ( 2h15’ ), seguit dels aragonesos Luis Alberto Hernando, actual campió d’Espanya, i Miguel Caballero, el quart ha estat en Marc Pinsach i el cinquè en Marc Solà. Els cinc han imposat un ritme altíssim, però els seus perseguidors no els han deixat les coses fàcils ja que els han estat vigilant de molt a prop.
Entre les dones, cal destacar l’escapada en solitari de la Mireia Miró (2h36’), actual campiona del Món d’esquí de muntanya, que no ha deixat cap opció a les seves rivals. L’han seguit al podi l’Esther Hernàndez, que ha avançat a la Laura Orgué a la darrera baixada . La Mònica Ardid ha estat 4ª i la Núria Picas 5ª.

Per part nostra hi hem participat en Pere Gich ( 4h13’ ) i un servidor ( 3h39’ ), juntament amb altres companys procedents de l’ Escalenc/Empúries

Durant aquesta 5ª edició de l’Olla també s’ha disputat el Campionat de Catalunya per equips que se l’ha endut per 3r any consecutiu l’AE Diedre i, enguany, l’han acompanyat al podi el Mountain Runners del Bergadà i la Unió Excursionista de Vic/Club Atlètic de Vic.
L’Olla de Núria forma part del Mountain Running International Cup, el circuit internacional de les nacions amb curses arreu d’Europa. Després de l’Olla els nous líders del circuit són el francès Michel Rabat, seguit del rumanès Ionut Zinca i del català Gabriel Crosas. Entre les dones la catalana Núria Picas es manté en primera posició. Les properes proves del Circuit seran el 21 d’agost a França amb la Course des Pérics, el 4 de setembre a Itàlia amb la Becca di Nona i el 6 de novembre a Sicilia amb l’Etna Race.

Tot i les males previsions meteorològiques per la jornada del diumenge, la cursa s’ha pogut dur a terme sense problemes, els corredors s’han trobat amb un fort vent durant tota la zona de la carena, la boira ha anat apareixent i amagant-se i a última hora del matí ha començat a ploure. Toti i així el recorregut s’ha pogut fer complet.

Un any més els corredors hem felicitat l’organització i Vall de Núria per la seva professionalitat i per la bellesa i duresa de la cursa.

Si tot va bé, l’ any vinent hi tornarem…

Salut i muntanya…

Jordi Batlle (Bananes)

Font: Unió Excursionista Vic

Cap de setmana a Font Romeu

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 14 Jun 2011 12:24:00 +0000

Estimats senglanassos, sóc en Màgic i és un honor debutar com a cronista en aquest espai i explicar-vos el fantàstic cap de setmana que hem passat a Font-Romeu. Primer cal dir que és un gran mèrit el fet de trobar-nos tanta gent, i més amb mainada. També ha estat un èxit trobar un apartotel tan adient pel que necessitàvem. En tot això cal felicitar una peça clan, en Pins, tan metòdic i eficient.

La nostra aventura comença el divendres, quan tots (menys els Puig i en Robert i l’Isidre, que arribarien el dissabte) vam arribar a l’aparthotel quan vam poder, carregats de bosses i maletes, com si ens haguéssim de quedar a França de per vida. La boira i la pluja no ens ho van posar fàcil. Finalment, ens vam trobar tots al passadís de l’hotel. Entre rialles i guirigáis vam iniciar una bonica tertúlia, tot desant tots els bàrtuls a cada habitació. Cal agrair a l’àvia de la Cristina les exquisides truites que ens vam cruspir entre tots. La conversa queda tallada per les corredisses dels nens i l’anar i venir de maletes, com en un aeroport. Al cap d’una estona vam sopar cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Vam anar a dormir aviat, cosa que demostra que ens anem fent grans. A l’endemà ens esperava un gran dia. Volíem pujar al Carlit, muntanya mítica de l’excursionisme català, imprescindible.

Ens vam trobar al hall de l’hotel tots els nois i la representació femenina, l’Anna Maria. Vam marxar de seguida, sense saber del cert quin temps ens esperava, però carregats d’il.lusió. Entre els nois vam fer un fitxatge revel.lació, en Joan Miquel, que de ben segur ha trobat un nou hobby i li espera una llarga carrera d’èxits J. Dos cotxes i un camí emboirat i ens trobem al pàrquing del magnífic estany de la Bullosa. No fa tanta fred però ens abriguem bé i comencem el camí. Aquesta excursió la definiria d’excursió 10, perquè té tot el que esperem d’ una magnífica excursió: un camí que va pujant entre rius, rierols i estanys (un estany toca amb un altre tota l’estona), neu a mig camí , cosa que li dóna bellesa, grimpada final (per donar emoció) i una vista a dalt de tot espectacular. Pel camí anem trobant racons cada cop més bonics, fem fotos, xerrem i xerrem, ja que la muntanya uneix molt. Quan portem una estona, ens adonem que el camí és una hora més llarg del que ens pensàvem! Les cares d’alguns ens fan riure! Ho sabíem o no ho sabíem? Seguim endavant, el camí és tan bonic que cada cop estem més emocionats. Comencem a albirar a la llunyania el cim del Carlit, amb força neu per l’època. Tots diem que dret que es veu, allà hem de pujar? Trobarem neu? Sort que al grup n’hi ha de més experimentats que altres i això dóna molta confiança al grup. Quan portem molta estona de feina feta i estem al punt clau de l’ascensió, trobem un rètol en francès que diu “accés difícil, reservat als experts”. Un altre moment clan, un fart de riure, no només hem de fer una hora de més de camí, sinó que és difícil i per experts! La cosa promet! Comencem a trobar molta neu pel camí, un error i ens anem daltabaix! El nostre grup és divers i hi ha gent més preparada que altra,( però tots carregats d’il.lusió, ja que cap no havia pujat al Carlit) anem pujant i pujant, amb esforç. Anem seguint els passos del de davant i anem a parar a una altra pujada amb neu, amb un daltabaix considerable i un estany glaçat a baix. Una caiguda aquí implicaria anar a petar de caps a l’estany. Impressionants vistes, una bellesa espectacular, un altre món, podríem dir. Tenim el Carlit a sobre, comencem a grimpar i sort que ens ajudem els uns als altres. Després d’un esforç arribem al cim! Impressionant vista per les dues bandes del cim. Es veu la Pica d’Estats per una banda i el Canigó i el Puigmal per l’altra. Veiem estanys, muntanyes, és indescriptible. Tenim la fortuna de trobar un sol home a dalt, que molt gentilment ens fa fotos de grup. Quin moment únic fer-se una foto de grup a dalt d’un cim així. És un privilegi estar en un lloc així, amb una gent tan maca i un grup tan unit. Tenim també la sort que l’home se´n va i estem molta estona sols dalt del cim sense que vingui ningú. Frases com “això no es paga amb calers” o “val la pena ser viu” aquí dalt tenen tot el seu sentit. Entre abraçades i rialles, ens adonem de que bé que estem i ens sentim i de com més units estem que mai. Iniciem el descens, ràpid i bastant segurs. Hem de retrobar les nostres famílies i dinar junts si pot ser. El nostre deure de pares de família ens reclama! Refem tot el camí, tornem a trobar la neu, els estanys, els rierols i el bosc i ens tornem a trobar al cotxe. 15’5 km hem fet i han passat unes 6 o 7 hores. No està malament. Tots coincidim que ha estat un cim memorable i una gran experiència.

Arribem a l’hotel i cadascú retroba la seva família. Allà ens assabentem de que al matí les dones i els nens han anat al parc i que els Puig i en Robert i l’Isidre han arribat amb èxit. Ja hi som tots. També sabem que la Tessa ha pagat la fiança de totes les habitacions, donant una gran mostra de generositat i fe en la nostra netedat! , ja que tornar malament el pis vol dir perdre la fiança.

Dinem, reposem i ens trobem a la tarda, per anar al Parc Animalier dels Angles. Amb una filera de 7 cotxes arribem allà i ens adonem d’un fet indiscutible: la diferència d’hàbits i horaris dels catalans de França i dels catalans del sud. Trobem el parc tancat. Cap problema, tornarem! Els nens no patiran cap complex ni trauma, ja que demà tornarem! J. Decidim anar al Llac de Puigcerdà, tot pregant que el temps no ho espatlli, ja que tota la setmana hem patit pels capricis de la meteorologia. Tenim tots els ingredients d’una tarda en familia: lloc bonic, grup magnífic, nens i nenes jugant i fent entremaliadures, parc infantil, pipis inoportuns… Què més es pot demanar? Això tampoc no es paga amb calers. Anem a la plaça del poble i trobem en Ramon Pellicer, del TN de TV3. Les dones estan al.lucinades, els homes estareu d’acord amb mi, suposo, que no n’hi ha per tant. En aquell moment prenem una de les decisions més encertades de tot el cap de setmana: seure i fer el toc. Reposem i gaudim d’una cosa que es va perdent: veure jugar la mainada al carrer i poder xerrar amb bons amics. Al cap d’una estona anem al súper a comprar el que necessitem i tornem a l’hotel. Anem a sopar i dormir aviat, ja que no ens aguantem drets. No hem parat en tot el dia.

Al diumenge, alguns encara tenen forces per anar a córrer. Tot un mèrit. Altres tenim seny i dormim per refer-nos. Quan hi som tots anem al Parc d’Angles, on avui sí està obert. Després de pagar conjuntament iniciem la ruta. En comparació al parc de Molló, aquest és més gran i millor. Trobem isards, muflons, senglars, marmotes, cérvols, daines, rens, etc. Hi ha moments molt bonics, on veiem que la mainada s’ho passa molt bé, i els grans també. Ens fa il.lusió a tots, sobretot el moment que donem menjar als cérvols. Cal destacar també els óssos i els bisons europeus, que no es veuen cada dia! També alguns vam poder veure de lluny els llops. Cal dir que és admirable la funció d’aquests parcs, però també ens adonem que són com “reserves índies”, una mostra de la fauna que hem perdut als Pirineus. Que bonic seria anar a buscar bolets i trobar-te tot això. Perillós, diria algú, però autèntic. A Maçanet, quan veiem senglars fem un retorn a aquell món encara salvatge i natural, una natura que encara perdura autèntica i lliure.

Després anem a dinar a una típica zona de picnic i anem al llac de la Bullosa. Allà veiem centenars de cotxes aparcats. Els duminguerus també hi són a França. Aparquem on podem i fem l’excursioneta pels prats del llac. Anem trobant vaques, cavalls, poltres, rierols, prats… tot molt bonic. Els nens van jugant, saltant i fent de les seves. Tan enjogassats són els poltres com els nens, sobretot l’Arnau Sánchez. Fem una bona volta i tornem als cotxes, on hi ha una família de cavalls que es deixen tocar. Com que ens hem adaptat a l’horari francès ens queda mitja tarda per passar i decidim anar quasi tots a Montlluís. Aquest poble és un símbol de l’opressió que patí la nostra nació, quan es va fer el Tractat dels Pirineus i se´ns va dividir en dos parts. Una humiliació. És un recinte emmurallat per protegir-se de possibles atacs de l’altra banda dels Pirineus. El poble és petit i bonic. Seiem a fer el toc i reposar i ens adonem que encara s’hi parla català, ja sigui per la convicció nacional del cambrer o perquè la pela és la pela. Tornem a l’hotel i sopar i dormir aviat. Estic al.lucinat de la bondat que hem fet a la nit. Ens fem grans.

El dilluns es presenta plujós. Farem poca cosa. Hem de deixar el pis net i en perfectes condicions, sota pena de perdre la fiança que gentilment va pagar la Tesa. Quina pressió. Un error i quedarem davant dels nostres amics com uns bruts o uns vàndals. A més, per extensió, tot Maçanet sabria que som uns bruts. Suposo que per convicció o per por deixem el pis més net que si fos nostre. El moment que la mestressa de l’hotel passa revista és intens, qui la cagarà? Qui quedarà retratat? Per sort tots som gent correcta, recuperem la fiança i les finances dels Sánchez-Riera tornen a l’alça. Només en Pins es va deixar un jersei. Tot bé! Sortim tots els cotxes, fem una visita llampec a Llívia (on algú em podria dir què vam veure?) i després a dinar a Ripoll, gràcies a les gestions d’en Robert, sempre tan eficient, on va saber combinar noves tecnologies (mòbil Internet) amb les velles influències (familiars, contactes) i va saber trobar un restaurant adient, tres estrelles. Allà vam fer un bon tiberi i una conversa excel.lent. Vam començar a fer nous plans i a somniar en repetir aquesta estada tan bona, a repetir aquest clima d’amistat i convivència en un marc paradisíac com el de la Cerdanya. Hem quedat molt contents d’aquests dies. Repetim-ho de seguida! Això no es paga amb calers! Família, amics i excursions, què més volem? Una abraçada.

Màgic.

7ª MARXA/CURSA DE RESISTENCIA 80 KM – 24H CAP DE CREUS

noreply@blogger.com (Pins) — Thu, 19 May 2011 04:54:00 +0000

Aquest any ens vam passar la diada de Sant Jordi caminant i corrent les “24h de Cap de Creus”… una excel.lent cursa/marxa de resistència de 80 kms organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca i amb la col.laboració de l’ Àrea de turisme de l’ Ajuntament de Llançà, i també dels Ajuntaments de Colera, El Port de la Selva, Cadaqués i Roses…

Tot i que la cursa no començava fins les 8h del matí ( horari de luxe… ) cap a les 7h molts de nosaltres

ja ens trobàvem al Port de Llançà… i amb la excusa de recollir dorsals, aprofitàvem per saludar-nos uns als altres, i per comentar la cursa, i per explicar-nos el que haviem o no entrenat ( que com ja sabeu, mai ningú ha fet res i tothom està lesionat…je,je,je… ) i evidentment…… per fer un cafè…..

Amb total puntualitat, ens desitjàvem sort uns als altres, i sota la pluja que no ens abandonaría fins al cap de tres hores, sortíem amb la il.lusió de veure com ens aniría aquest nou repte….

En aquesta 7ena edició hi va haver 222 inscrits d’ arreu de Catalunya, que va representar un 30% més que en la darrera edició de l’ any 2010.

Tot i el grau de dificultat de sobretot els 40 primers kms on hi ha un desnivell força exigent ( Puig d’ Esq

uer, Miralles, Sant Pere de Rodes, Castell de Sant Salvador, etc… ) i de la pluja que va perdurar durant tota la matinada del divendres, i part del dissabte al matí, ens vam classificar un total de 145 corredors i marxadors ( 65 % dels inscrits ) finalitzant la prova en menys de les 24h tal i com exigía la normativa de la cursa…

Els primers classificats van ser Ramon Rierola, Jordi Caba i Rafa Rodríguez amb un temps récord de 8h48’…..

Per part nostre, hi vam participar :

Nom Temps Posició

Josep Batlle Mach 16h17’ 104

Víctor Puig Palomeras 16h17’ 103

Jordi Padrés Puig 14h39’ 87

Jordi Batlle Ruiz 12h19’ 38

Ahhhhhh !!!!!! i sobretot aprofito a donar les gràcies a tots els amics/gues que com sempre ens recolzeu i com no…. al company Pere Gich que ens va venir a animar al Cap de Creus I que aquest any no ha pogut córrer per culpa una lesió inoportuna…

Ens veiem a la propera…

I per cert……………… diada de Sant Jordi………………. Un llibre ¿?????????............... doncs evidentment……….. “ Córrer o morir “, d’ en Kilian Jornet………………..

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

Cursa del Castell de Figueres

noreply@blogger.com (Pins) — Wed, 04 May 2011 12:14:00 +0000

Ahir de manera completament desorganitzada ens vam trovar a la ratlla de sortida de la cursa del castell de figueres una bona colla de senglanots i senglanassos...
Varem poder certificar que hi ha planter que puja amb trempera, i també crec que es consolida un lligam molt fort dels maçanetecs amb l'esport, fruit d'uns últims 20 anys on l'esforç d'uns quants pioners (voldria dir noms però m'en deixaria), ha fet que el nom de la nostre vila estigui lligat a esdeveniments esportius de prestigi i als esports de muntanya
Hem de continuar aixi.... Sempre més i mai "menos".
Visca.......l'esport i visca.....la terra

Robert Oliva Urtós.

Volta a l'Empordà en Btt Maçanet - Cadaqués - Maçanet

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 04 Apr 2011 20:17:00 +0000

Dissabte 2 d’abril, ens varem trobar a les 8h a l’aparcament de Maçanet tal i com havíem quedat, no hi faltava ningú, Kani, Tene, Luki, Jaume, Lluis i jo, amb puntualitat britànica varem sortir direcció a la Vajol no sense abans fer la 1ª foto del dia, va ser a les platanes a la sortida del poble, de la Vajol vam anar cap a Sta. Eugenia

petita parada, foto i marxa, a partir d’aquí vam posar el roat-book d’en Lluis: “passarem per 2 creuaments el pròxim que té una petita clariana és el que hem d’agafar” tal dit tal fet, impecable, com tot el que havia preparat per aquesta sortida.

En arribar a la Jonquera agafem i pugem fins Sant Jaume de Canadal on

esmorzem. Un cop hem esmorzat agafem direcció cap a Cantallops, pel camí veiem uns estanys i en Lluis ens porta de visita a un menhir que hi ha a prop d’un mas, seguim i passem per Cantallops direcció a Espolla, en Lluis ens desvia i ens fa passar per Santa Fe dels Solers , el menhir de la Murtra i uns estanys que amb les pluges estan impressionants, foto i marxa. Arribem a Espolla, jo compro xocolata, carreguem d’aigua, veiem un casament i marxa.

Continuem fent camí fins a Rabós, on tinc que dir-vos que la vista del poble per aquest costat em era totalment desconeguda, és una imatge molt maca del poble, diferent de la que tenia vista per

la carretera que va a Espolla. Sortim de Rabós i

fem carretera fins a Vilamaniscle, enfilem poble amunt, deixem l’asfalt i agafem una pista que ens porta fins a Sant Silvetre de Valleta, lloc on varem

menjar una mica i varem aprofitar per

estirar-nos per l’herba. Amb la panxa plena agafem pujada amunt cap a Llança, creuem el poble i agafem el camí de ronda fins a Port de la Selva, aquí varem fer una parada, en Tene, en Luki i jo varem anar a buscar una botiga on varem comprar sucs, xocolata i galetes,mentre en Jaume, en Kani i en Lluis ens varen esperar en el passeig on varem fer un “petit aperitif”.

Després de llençar les deixalles en els contenidors corresponents, apa!!!! enfilem l’últim tram cap a Cadaqués, pujada molt forta i baixada cap a la

riera de Tavallera on vam haver de portar la bicicleta a coll i no al reves com sol ser habitual je,je, je, després d’aquesta última pujada encarem la baixada cap a la hípica de Cadaqués, Port Lligat i finalment la casa que va reservar en Lluis.

Al cap de mitja hora d’haver-nos instal.lat arriba en “Pins”, no ens va poder acompanyar el dissabte, ja que tenia l’aniversari de l’Arnau. Ei!!!! Per molts anys Arnau!!!!!, però sí que va poder el diumenge. Aquí varem fer un canvi, en “Luki” va marxar (el diumenge tenia un compromís amb la colla de BTT de Ceret a la Catalunya Nord) i es va quedar en Pins.

Bé, dutxa i a sopar, vam anar al restaurant “La Gritta” en el passeig, com no podia ser d’altre manera taula reservada i tot apunt, sopar de pasta i pitzza tot molt correcte, a ¾ de 10 marxem cap el casino, la societat de Cadaqués a fer un cafè i a veure el Barça, ( si no ho sabeu Vilarreal 0 – Barça 1, gol de Pique) i apa bona nit, tots a dormir.

Ja som diumenge, a 2/4 de 8 tots en marxa, passem per la societat a fer un cafè i una pasta, ens parem en una fleca a buscar entrepans i au!! en marxa direcció Roses, enfilem per sobre l’hotel Rocamar i anem a passar per sota el Pení, després agafem una trialera molt guapa i baixada cap a Roses, aquí agafem el carril bici fins a Empuriabrava on fem una parada per esmorzar, un cop hem acabat agafem el “Camí natural de la Muga” (un camí molt recomanable per qui vulgui anar-hi de passeig, molt planer, ben senyalitzat amb taules per fer una mica de “PIC-NIC”), fins a Boadella, aquí varem fer l’última parada, vam comprar coca-cola i xocolata, vam agafar aigua i varem sortir direcció a la presa del pantà, per cert , està fantàstic, ple a vessar, d’aquí a Darnius i cap a Maçanet, a les 15 hores havíem arribat a casa.

Ostia quin rotllo que us he fotut, fer la crònica d’una sortida no és lo meu....però vaja de tant en tant s’ha de fer....

Bé, fins la propera el vostre amic i company Jep.

Fotos

Mapa segona etapa

TRAVESSA INTEGRAL DE MONSERRAT

noreply@blogger.com (Pins) — Sat, 26 Mar 2011 00:29:00 +0000

Un dia rodó.

Feia dies que em ballava pel cap la frase que em va dir en Pins quan va programar aquesta excursió, “ Montserrat la gran desconeguda”

Jo pensava que no n’hi havia per tant… total quatre turons pelats amb forma de penis de pel·lícula porno…

Però , com tantes vegades … ( per sort) estava equivocat.

El dia va començar amb un quasi ple al quinze, érem onze… baja érem molts , vam quedar a la 8 a La Massana, es notava en l’ambient ganes de grup, ganes de veure’ns …. Alguns feia mesos que no coincidíem.

De Figueres en vam sortir 6 amb els cotxe d’en Tene, ( te un collons de cotxe que fots un cop de dits i et surt un seient a la zona del maleter…. Apostoflant) En Bananes, Victor, Batlle, Lluis Robert i en Tene.

De Barcelona… en Pins, l’Enric, l’Olga i en Josep…. I en Jaume de Girona.

Ens vam endinsar a la gran desconeguda… ( jo amb el meu escepticisme de trobar-hi res que em despertés interès, però predisposat a sorprendrem) no vaig tardar gaire a donar-me que per a mi era una gran desconeguda…. E n lloc de trobar-me un paisatge pelat i amb poca vegetació… de cop m vaig trobar a amb un paisatge Garrotxí, amb cingleres transversals , balmes, unes cloterades fondes on el sol hi fa un entrar hi sortir i d’aquesta manera fa que els boixos hi abundin.

Unes pujades i baixades que posaven a prova “les michelencs” , d’inici no entenia que per fer 12 km, hi estesin tant…. No vaig tardar gaire a entendre-ho.

Després de passar una bona estona a l’ombra, vam trobar un clap de sol per esmo

rzar, fins aquell moment ja m’havia sorprès gratament la flora de Montserrat…. El que no em pensava era que em sorprendria la fauna.

Mentre feia la tercera o la quarta mossegada de l’entrepà de ventresca…. Pel mateix corriol d’on havíem vingut en surten quatre espècimens d’homo sapients , una barreja molt ben feta dels germans Dalton….. Torrente i l’entrenador Camacho.

El que ens va deixar més estorats va ser el comentari que va fer-se entre ells …. Perquè crec que es van pensar que no els enteníem…. El que sembrava que portava la veu cantant… que a diferencia dels Dalton era l’alt. Va dir…. Amb un to semi burlesc…. “Con la de sambres que hay , va y se meten a almorzar al sol” …… aiiii és en aquests moments que maleeixes el timbaler del bruc….

Entre pujades, baixades, una bona conversa i alguna que altre imprecisió amb el GPS Android d’en Pins , ens vam plantar a al mirador de Sant Jeroni, cim més alt de Montserrat amb 1236m.

Després avall vàrem començar a córrer fins a l'ermita del mateix nom i per unes escales cap al

Monestir … un lloc que m’encanta, on s’hi barreja la força del que és capaç de construir la fe, amb l’empenta del nostre País.

Després d’una visita de metge a la Moreneta…. Tots vam fer via cap a casa…. amb la meva particular sensació, que una activitat, és medicina.

Robert.

Mapa del recorregut

Marató de Barcelona 2011

noreply@blogger.com (Pins) — Tue, 08 Mar 2011 14:19:00 +0000

La marató de Barcelona sempre es una cursa molt especial per mi. Es una barreja de sensacions que em transporten a altres temps. Tant la recollida de dorsals, a la Marató Expo, com la sortida i arribada de la cursa es fan a Montjuïc, a tocar del meu barri i on anava a jugar de petit. També vaig començar a córrer per aquesta muntanya quan tenia 13 o 14 anys anant de casa a l'Estadi Olímpic i vaig passar caps de setmana sencers amb el meu germà veient les mítiques 24h de resistència de Montjuïc i voltant tots els racons d'aquesta muntanya, però aquesta ja es una altre història.

Aquest any la part més dura de la cursa van ser els dies previs a la Marató. Per diferents circumstancies pràcticament no he entrenat, així que les dues setmanes anteriors que vaig poder córrer regularment van ser únicament per posar les cames una mica a to i poc més. Entrenar resignadament sabent que no podràs ni millorar, ni acostar-te a la teva millor marca quan hauries d'estar afinant la forma es fa bastant pesat. Però tot i tenir-ho tot en contra tenia clar que la correria tot i ser conscient del suplici que m'esperava.

I així va arribar el dia D. Com un ritual que es repeteix cada primer diumenge de març, hem llevo tranquilament unes 3 hores abans de la sortida, la roba i sobre tot els mitjons molt seleccionats, utilitzats només una vegada i d'un tipus molt concret que se que em van perfectes, vaselina als peus assegurant-me que no quedi cap zona sense, i les fantàstiques i discretes Brooks Adrenaline GTS. Em col·loco el dorsal i a esmorzar una abundant ració de cereals amb iogurt (l'ortodoxia maratoniana diu que el dia de la cursa s'ha d'esmorzar menys del normal, però per algú com jo que es passa més de 4h corrent no em sembla bona idea i jo ho faig al revés).

No m'agrada arribar molt temps abans a la sortida, així que espero a sortir de casa amb el temps just per arribar a la sortida i més aquest any que no tenia cap necessitat de colocar-me be. Com cada any la meva mare m'acompanya a peu a la sortida. Li encanta l'ambient de la marató i estic segur que aniria igualment a veure la sortida encara que jo no corres. La marató es com un festa. Una festa d'esport, de gent entusiasta, activa i motivada de totes les edats , de participació ciutadana i de donar a conèixer Barcelona als molts estrangers que venen cada any (prop del 50%). Aquest any ens vàrem acostar a veure les Quatre columnes de Puig i Cadafalch, recenment restituïdes i manades tirar a terra per un dictador espanyol que ens hauria fet un favor a tots si no hagués nascut mai, i del qual no val la pena ni posar el nom.

En els moments previs a la sortida l'emoció està a flor de pell. Si es la primera vegada, t'envaeixen els dubtes de si seràs capaç d'acabar-la, i si has entrenat per una marca concreta , repasses una vegada i una altre l'estrategia que tens pensada per la cursa, sempre amb el dubte de si hauràs fet les coses correctament. En qualsevol cas saps que es l'hora de la veritat i que es el moment de veure els resultats d'un entrenament de mesos.

Per primera vegada em presentava a la sortida sabent que faria un temps pitjor que l'any anterior i per tant sense la pressió i la motivació que això representa. Arribem uns 10 minuts i la meva mare em tira algunes fotos mentre molts corredors van amunt i avall atabalats. Son un minoria per que quasi tothom està ja situat al seu calaix de sortida. Últims consells per megafonia i sortida. Em despedeixo de la meva mare que em diu, "si et canses molt, plega", com si hi hagués algú que no es canses corrent una marató...

Em poso pràcticament al final de tots els corredors i amb la intenció de seguir les llebres de les 4:30. Les llebres son corredors que porten uns globus vermells i que guiats per GPS porten el ritme adient per fer la marca que indiquen els seus globus. Tardo 13 minuts en arribar a la línea de sortida i quan hi arribo les llebres m'han agafat molta distància per que m'he quedat desplaçat cap a un costat i els de davant meu no avançaven. Els primers 3 kilòmetres em dedico a atrapar les llebres, cosa que no em costa gaire per que el ritme es molt lent. Sobre el km 2 veig un corredor que ja torna enrere. Sempre em crida l'atenció aquesta gent que plega tant aviat i m'agradaria saber que els hi ha passat. Pot ser s'han torçat el turmell o ves a a saber que.

Poc després d'atrapar les llebres em trobo corrent al costat d'en Miquel Pucurull, com sempre amb la seva samarreta de corredors.cat. En "Pucu" es una legenda viva de l'atletisme català. Porta corrent la marató ininterrumpudament des de fa 30 anys i sempre ha treballat per popularitzar aquest esport. Amb més de 70 anys acabarà la marató tranquilament. Passem pel Camp Nou i en "Pucu" crida: visca el Barça!. Alguns contestem: visca! no gaires per que molts dels que ens envolten son estrangers.

Arribem a la diagonal i passem el km 5. Primer avituallament, i a continuar que tot just comencem. Hi ha uns japonesos animant als seus amics amb un cartell molt divertit que diu: "Imposible is nothing, Chuck Norris never run a Martathon" Al km 7 no aguanto més aquest ritme tant lent de les llebres i decideixo tirar al meu aire encara que més tard no el pugui aguantar.

Després d'una estona passem pel 10 i ja baixem de nou cap a Plaça Espanya i la Granvia. Un corredor que va en un grupet els hi diu als seus col.legues "ei jo tiro més ràpid, ja ens veurem al mur" i tots els que estem al voltant i sabem que es el mur riem. El mur està situat del km 30 al 35. Tothom que ha corregut una marató sap que es un punt fatídic, ja que quan hi arribes portes molta estona corrent, les forces ja estan molt minvades i l'arribada encara es veu molt lluny. Aquest any fins i tot es va crear el grup "ajudans a superar el mur" al Facebook i que tenia com a finalitat que la gent vingués a animar en aquest punt tant crític.

Enganxem la Granvia i fins a Passeig de Gràcia punt on hi ha molt de públic. El Passeig de Gràcia tendeix a fer pujada i s'ha de fer amb tranqulitat. Grups de música animen el pas dels corredors. Passem per la Sagrada Família i tombem en direcció a la Meridiana. Quan hi sortim es impressionant de veure aquesta avinguda tant ample, tota pels corredors. Des de fa estona corro redera de dos corredors anglesos que deuen rondar els 60 anys. Arribem sobre el km 18 on ens creuem els que ja tornen des dels final de la Meridiana i que passen pel punt de la mitja marató. Alguns ens allarguen botelles d'aigua que els hi ha donat en l'avituallament del 20. He d'anar amb compte per que el pas es estret i fa pujada i alguns corredors s'aturen i et fan anar malament. Al pas pel km 20 veig a l'Alexandra Panayotou aturada al marge i animant als corredors. Crec que l'adjectiu que millor pot descriure a l'Alexandra es "ultracorredora solidaria". Sempre es proposa reptes de córrer distàncies enormes amb la finalitat d'ajudar alguna causa. Per exemple, l'any passat va creuar el pirineu en 12 dies i fent 1000 km, o l'any 2009 va fer 220 km en solitari non stop de Palafrugell a Barcelona, o la Barcelona Santiago de 1200 km en 21 dies. La que pot ser es més curiosa es la Montserrat- Matagalls-Montserrat, feta també el 2009 en només en 26h, es a dir a 13h per cada sentit.

Passo per la mitja en 2:10, 18 minuts més lent que l'any passat però amb millors sensacions del que m'esperava. El tram que segueix es bastant agraït per que fa una mica de baixada. Travessem el Pont de Calatrava i baixada fins a la Granvia. Ara el que pot ser es el tram més aborrit, que es arribar al 25 situat a Diagonal Mar. Un cop al 25 primer avituallament que hi ha menjar agafo taronges i un plàtan i camino uns metres per menjar-ho tranquilament. Al engegar les cames fan mal però un cop en marxa ja no es noten. La Plaça de les Glories està increiblement animada, amb música i molt de públic animant i cridant als participants. La baixada per la Diagonal cap al 30 s'em comença a fer llarga, però estic content per que pensava que patiria més per arribar aquí. Faig un esforç per aguantar sense parar i arribo al pas del 30 en 3:08. Menjo de nou i ara em costa molt engegar. Per cert que aprofito per destacar l'organització de la prova. Pràcticament frega la perfecció i es nota l'esforç per fer les coses bé. Comparat amb

Paris on vaig córrer l'any passat, els superem en tot. Quan jo arribo als avituallaments han passat la major part de corredors i no falta absolutament de res i el voluntaris s'esforcen per ajudar-te com si fossis el primer.

Cap al km 32 , apareix el temut mur i les meves cames ja no poden més. Començo a caminar a estones. Cap al 33 m'avancen les llebres de les 4:30 i el petit grup de corredors que els segueixen. No em plantejo ni intentar seguir-los. Em costa arribar al 35, punt on un a noia de l'organització ens anima amb les paraules justes. Torno a córrer amb més ànim i arribo a la Plaça Urquinaona i d'aquí a la Plaça Catalunya on s'inicia una baixada cap a la Catedral, Plaça Sant Jaume i Les Rambles. Arribo a Colom (km 39) d'una bona tirada i ja veig la meta a prop. Enfilo la Ronda Sant Pau i ja estic al meu barri, passo per davant de la meva escola de petit per tombar a Sepúlveda i enfilar a darrera recta fins a l'arribada. Als últims km apart del públic s'afegeixen nombrosos corredors que ja han acabat i que animen als que encara estem en cursa. A l'arribada, al km 42 m'esperen uns animadors molt especials, l'Arnau i la Tessa em criden i m'animen, enfilo

la darrera recta amb les fonts de Montjuïc al fons i la bona sensació i l'alegria d'haver superat un nou repte. Cinquena marató de Barcelona acabada en 4h i 45 minuts. El meu pitjor registre però ha valgut molt la pena.

Pel que fa als altres Senglanassos, l'Olga Llaona ha entrat per sota de 4h i amb molt bones sensacions en un temps fantàstic de 3h 58 minuts que acrediten la bona forma física que té. I en Jaume millora una mica el temps de l'any passat amb 4h11". Per altre banda l'Enric Sabaté que aspirava a baixar clarament de les 4h no va tenir el seu millor dia i va aturar el crono en 4h i 7 minuts.

I bé, a veure si us animeu l'any que ve i ens veiem a l'altre banda del mur, a la recta d'arribada d'una de les maratons més maques del món, la nostre.

Podeu veure temps, fotos i vídeos nostres accedint a aquest enllaç i introduir el nº de dorsal.

http://www.maratobarcelona.es/cgi-bin/buscate.py?lang=ca

David , dorsal 13524

Olga , dorsal 15423

Jaume dorsal 15431

Pins

TRAVESSA de L’ ALBERA 12.02.2011

noreply@blogger.com (Pins) — Mon, 21 Feb 2011 16:34:00 +0000

(Le Perthús -> Banyuls sur mer)

Després de 4 anys de caminar i córrer per tota la vessant sud de l’ Albera, el passat dissabte 12 de febrer vam tornar als orígens, i vam tornar a fer la clàssica Travessa de l’ Albera, que segueix el costat nord d’ aquest massís, amb un recorregut de 29’5 kms i un desnivell acumulat de aprox 1750m, tot seguint el Gr10, sortint del Perthús i arribant a Banyuls sur mer…

Cal dir que el recorregut és maquíssim….

Iniciàvem la marxa (…si…si…de veritat… aquest dia anàvem caminant… ) desde el pàrking del Perthús ja tocades les 6h del matí… Amb el soport dels frontals vam

anar pujant cap a Sant Martí de l’ Albera on ja s’ ens va fer de dia… d’ allà ja vam anar pujant fins al Coll de l’ Ouillat, i cap al Coll dels 3 termes, on el GR10 s’ enfila decidit a pujar fins al Puig Neulós… Un cop arribat al punt més alt de la Travessa i sense encantar-nos per l’ aire glaçat que ens anava acompanyant, ja vam seguir carenant i baixant cap al Refugi de la Tagnarède on vam fer una petita parada per esmorzar…

Després de fer l’ entrepà, ja vam anar fent camí fins al Coll de Gascons, i al cap d’ aprox 1h més de camí, ja arribàvem i ben satisfets a la platja de Banyuls…

En total van ser cap a 7h de Travessa comptant les parades i tot…

Tot i que comptàvem ser tanta o més colla que en edicions anteriors ( recordem

que la darrera va ser la del gener 2007 ) finalment només vam poder ser 3 senglanassos… en Jep Batlle, en Víctor Puig i un servidor…

Degut a que la poca participació no va ser per falta de ganes, i per la bellesa del

seu entorn, properament hi tornarem a organitzar un nou entrenament, per tal de disfrutar-la tots plegats…

Així doncs, fins aviat…

Molta salut i molta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

12.02.2011