Senglanassos

Trail Running Darnius 2012

2012-01-17T07:19:00.001+01:00

Desprésdels torrons, per segon any, comencem les activitats dels Senglanassos amb el RunningDarnius. Eldissabte 7 de gener a les 15,00 hores ens vam trobar a Darnius els sis participants ,Pins, Bananes, Lluís Genover, Robert ,Josep Batlle i un servidor, vàrem sortir des de Darnius direcció a la Vajol pel dret, després d’ una hora de pujada amb un que altre“bufet” arribem a laVajol, agafem direcció a Coll de LLí passant per camins desconeguts per lamajoria i després baixem fins a Les Illes, on feia un fred que pelava, pugem elColl de la Manrella i davallem a tota velocitat fins la Vajol on arribemfosquejant. Parem a la Font D’Avall per fer un“trago” i ens col.loquem els frontals i tot corrents pista fins a SantEsteve del Llop, i un altre camí per tornar finalment aDarnius. Va ser una tarda perfecta, un bon recorregut, una colla collonuda i eltemps, menys la zona de Les Illes, també impecable.El finals els aparellselectrònics ens varen informar que elrecorregut va ser d’uns 25 kms i el temps emprat 4,00 hores.

Fins la següent sortida a la Costa Brava.

Víctor Puig.

Preparació Raid les 2 Catalunyes

2012-01-10T01:09:00.000+01:00

El proper mes de maig del 2012 es celebrarà per primera vegada un raid de dos dies entre els pobles de Céret i Maçanet de Cabrenys organitzat conjuntament pels clubs de BTT dels Senglanassos de Maçanet i el Camí Calent Català de Céret.

Seran dues etapes llargues i dures amb sortida dissabte al matí de Céret, amb pernoctació a Maçanet i finalitzant diumenge a la tarda, altre vegada a Céret.
Aquest matí de diumenge ( 8 gener) ens hem trobat a les 9:00h per acabar de definir el recorregut que seguiran els corredors en la seva entrada a Catalunya.
Ha estat una trobada força nombrosa amb 15 participants, tant de la part francesa com de la catalana. Hem estat en Luky, en Joan Corominas, la Vicky, en Joan Molas, en Jordi Lopez, en Cani, en Pau Vial, el germà d´en Luky, en Pau Palomeras, en Luc Roitg, en Rodolphe, en Valentin, en Patrick, en Carles i en Lluís.

La sortida l´hem iniciat a la Casilla on el dia de la cursa, els corredors prèviament hi hauran arribat des de Puig Falcó. A partir d´aquest punt, els participants probablement seguirant el recorregut que hem fet aquest diumenge:

- la Casilla
- pista fins la Gavarra, la font del Bac, els Jessos

- baixada a mà esquerre pel corriol que arriba a Can Granja i St Pere dels Vilars
- pista i corriols resseguint el camí de pujada al Fau fins a la Farga
- travessem el riu pel pont i a mà esquerra pugem pel camí que va fins al dólmen. A partir d´aquí anem a buscar altre vegada el corriol de la Cursa del Fau , que ens portarà fins als Masos de la Costa
- pugem per l´esquerra per la pista fins a la màquina on agafarem el corriol del recorregut 1 de l´Enduro.
- arribem al Futgolf i per l´esquerra anem fins a Can Saguer on farem descens fins Maçanet.

Ha estat una bona sortida, amb molts de participants i que esperem que es vagi repetint.

Fins els propers diumenges al matí!!!!!!
Som i serem!!!

Sant Silvestre BTT Maçanet-Les Salines

2012-01-01T22:13:00.001+01:00

Com es va fent en diferents poblacions, hem volgut anomenar la darrera sortida de l'any que hem fet en BTT, com la Sant Silvestre de Maçanet.

En aquest cas hem fet una sortida senzilla i habitual com és la pujada de 12 kms de Maçanet fins al Santuari de les Salines per la pista forestal.

Estaria bé que de cares a propers anys, intentéssim que aquesta darrera sortida de l'any fós un clàssic.

Aquesta vegada ens hem trobat el dia 31 a les 9:00h en Cani, en Jordi Gordó, l´Olga, en Luky, en Pau Vial i en Lluís.

La baixada ha estat per la mateixa pista fins al km 6 on hem enllaçat amb el corriol de la ruta dels Senglanassos. Aquests corriol continua essent essència pura de BTT . A mig camí de baixada i abans d'arribar a la font del fil, hem enllaçat amb un nou corriol (per alguns) de baixada cap al mas Quintà que ens ha portat directament a Maçanet. També es tracta d´un sender fresat i divertit.

De cares al 2012 i a totes les sortides que fem la majoria de diumenges de l´any, a veure si sou més els que us engresqueu a recuperar la BTT que teniu guardada al garatge plena de teranyines i veniu a fer una volta amb els habituals. Les rutes les decidim/improvitzem el mateix dia i es trien en funció dels que siguem. Per tant, ànims i a veure si cada vegada som més, que ens ho passarem molt bé!!

Salutacions a tots/es i força cames pel 2012 que tenim un calendari interessant d´activitats.

Som i Serem!!!

Lluís

Sopar Senglanassos 2011

2011-12-20T18:08:00.001+01:00

Com tenim per costum de fa uns anys, aquest passat dissabte vàrem fer el sopar de fi de temporada dels Senglanassos. Enguany vàrem repetir a la Quadra, on ens van reservar un menjador per nosaltres i vam menjar un menú excel.lent, amb un servei molt acurat. Hi havia ganes de trobar-se després d'un any ple d'excursions i sortides molt diverses i amb l'habitual parèntesis del mes de novembre on sempre costa trobar un forat per fer activitats.

Aquesta any la peça de roba triada (i ja en van una bona colla...) ha estat una jaqueta de soft shell de bona qualitat. Vaig comprovar-ho personalment l'endemà mateix, que amb un vent gèlid no notava gens de fred. Per aquesta ocasió l'Emma va dissenyar un nou logo, que renova la imatge ja clàssica del nostre senglar i que va agradar molt.

Un cop repartits els soft shells, vàrem sopar i després de les postres vam passar un resum fotogràfic de l'any dividit en 6 peli cules on vam poder recordar i gaudir les excursions i travesses fetes, destacant sobre tot l'ascenció al Carlit i la Mini Carros de Foc, sense oblida-nos de la resta, com l'excursió matinal de Falgós al Comanegre, a primers d'agost, que va deixar imatges d'un verd intens, o la fantàstica Volta a Empordà en Btt de Maçanet a Cadaqués i tornar a l'abril.

Nou logo

Passi de fotos Mini Carros de Foc

En acabar el passi de fotos vàrem presentar el calendari per l'any que ve, que ja podeu trobar a la secció corresponent. El calendari segueix la tònica d'aquesta any , alternants entrenaments de CACO (caminar / correr) amb Btt, en aquest cas farem la Volta al Canigó, alta muntanya, amb la travessa Cavalls del Vent i sortides familiars com l'excusió a Bassegoda i la sortida de tres dies a Andorra.

Després d'aquesta presentació, en Lluís ens va explicar que està fent gestions per trobar suport econòmic i ajuda per fer una intervenció a l'Ermita del Fau. La finalitat es que assegura el sostre, que està força malmès,

per tal que no caigui, precipitant el final d'aquest valuós patrimoni de les nostres muntanyes com ha passat amb Sant Cristòfol dels Horts. Certament va semblar una bona proposta i més si tenim en compte que l'ermita dona nom a la nostre cursa. En Lluís ens mantindrà informats al respecte.

En Robert també va intervenir per destacar l'alt nivell d'algunes cróniques i per dir que val la pena fer un esforç per mantenir-ho.

Estat actual de Sant Cristòfol dels Horts

I ja per acabar varem passar a fer l'amic invisible "especial senglanassos", una variant bastant particular de l'original que s'assembla més a la quinaputada que fèiem anys enrere que a res més. Ja el dilluns l'Emma ens va passar unes complexes instruccions que semblaven més les d'un televisor de darrera generació que no les d'una cosa tant simple com aquest joc. Resumint es tractava d'agafar alguna cosa que et fes nosa a casa i embolicar-la el millor possible de manera que semblés interessant. Després s'havien d'agafar els regals per ordre amb la particularitat que podies agafar del pilot o bé robar-li a un altre el que ell havia triat. Vam ser una iniciativa molt celebrada i vàrem riure una bona estona amb alguna de les andròmines que van sortir, tot i que també hi havia regals macos, com un marc de fotos amb fotos de les excursions i el senglar.

I fins aquí el sopar i desitjant iniciar les sortides del 2012.

Cavalls del Vent 2011

2011-10-02T17:58:00.001+02:00

Miguel Heras i Kilian Jornet

Aquest dissabte m'he posat a l'altre banda de les curses i he fet d'espectador i fotògraf a la Cavalls del Vent. Acostumat a veure les curses des de dintre i per ser més exactes, les d'aquest nivell des de darrera, tenia ganes de veure els corredors capdavanters. Amb alguns dels millors corredors del mon inscrits, la Cavalls va agafant cada any més força. Els varem anar a veure amb la família a la Collada de Comafloriu a 2200m i poc abans de coronar el Niu de l'Àliga. Pel que fa al resultats, nova víctoria de Miguel Heras (germà de l'ex-ciclista professional Roberto Heras) i nou record de la prova amb 8h57', segona posició de Tòfol Castanyer amb 9:27, tercera per Aitor Leal amb 9:56 i quarta pel nostre admirat Txus Romon 10:05. L'únic dels nostres amics que va finalitzar, molt meritoriament va ser l'Eric Bastin amb un temps de 21h12'. L'Enric Sabaté, Jordi Paus i Philippe Verdoodt van abandonar per diferent raons. Cal dir que, malgrat que pels temps dels primers classificats pugui no semblar-ho, es una prova d'extrema duresa de 85km, la major part en alta muntanya.

Fotos Cavalls 2011

Video

Web cursa

Txus Romon

Xesc Teres

Nuria Picas (centre) guanyadora en dones

Enric Sabaté

Philippe Verdoodt

Jordi Paus

Matagalls - Montserrat 2011

2011-09-27T17:47:00.002+02:00

Bé,aquest dissabtedia 17 de setembreva començar una nova edició de la Matagalls-Montserrat, per nosaltres vacomençar a l’aparcament de l’Eroski amb l’autocar que ens havia de portar aColl Formic, sincerament, aquest any noho tenia gens clar per culpa del temps, ja que segons les prediccions hi hauriapluges i tempestes localment fortes, de fet, al final em vaig deixar convèncer, però va ser ben be a l’últim moment,per dir que a les 14h i 45m (hora de sortida), la Montse va trucar a n’en Jordi (Bananes) que m’esperessin que si quehi anava.

Érem Jordi Batlle, Pere Gich, VictorPuig,Philippe, Isabel Aguilar,Jordi Motera, Xavi Diaz, Carles Callavé, JoanPerich, Fèlix i jo en Josep, vàrem arribar a Coll Formic just a temps peragafar el xip, núm. de corredor , camiseta i ja vàrem tenir que sortir, 1er enVictor dos minuts mes tard en Jordi,en Pere i Jo, la resta sortia quasi unahora més tard. Vàrem començarjunts en Jordi, en Pere i jo, vam avançar en Victor, però he de dir que com amolt vaig anar-hi 1 km amb ells, a partir d’aquí ja em varen deixar enrere, ijo vaig anar fent la meva cursa. Apartir del Km 25 em vaig començar a trobar malament amb ganes de vomitar, sobreel km 35 em va avançar en Philip, portava un bon ritme, ens vam saludar i totsdos varem seguir amb la nostra. Vaig arribar a Sant Llorenç Savall amb 7h i 10’, a l’avituallament nomésvaig poder veure Coca Cola, aquí em va trobar en Victor i a partir d’aquellmoment vam fer la cursa junts.

Enels avituallaments que anàvem trobant noem venia de gust res, només podia veure Coca Cola que vaig trobar demanant-laals cotxes que feien d’acompanyants de corredors.

Vamanar fent camí fins arribar a Monistrol allà en Victor va carregar d’aigua (emfeia una enveja veure com bevia i jo no podia passar un trist glop d’aigua!!!),en arribar a la plaça de Monistrol en Victor va aprofitar per treure unespedres de les bambes i jo vaig anar al bar de la plaça a demanar un “Panaché”feia molta estona que el tenia en ment, em vaig assentar a la terrassa del bar i glup..glup..glup.. fantàstic!! ja estava més apunt per fer l’última pujada iaixí ho vàrem fer. Quant estàvem a les escales ens van atrapar en Xavi Diaz i en Carles Callavé, que no els havíem vist més des del’autocar, anaven a un bon ritme. Per fí, MONTSERRAT , al final vamacabar amb 17 hores, en Victor, segurament l’hagués fet amb menys temps, si nohagués anat amb mi. Ens vam refer una mica i cap a l’Empordà falta gent!!!

Després vaig parlar amb en Pere i en Jordi, nola van poder fer junts, ja que en Jorditambé partir mes o menys del Km 25, tampoc es va trobar bé, vòmits... i nopodia seguir el ritme, en Pere va començar a trobar-se malament aMonistrol, tot i això van fer 12h 30’ enPere i 13h 30’ en Jordi. Crec que si tots dos s’haguessin trobat bé i haguessinmarxat junts, la fita de baixar de 12 hores, hauria estat possible.

En Philipe va entrar en un molt bon temps de13h 10’

Aquests son els temps que vam fer:

Fèlix 12h11'
Pere Gich 12h30'
Philippe 13h10' Acompanyat desde Sant Llorenç Savall, km 45, per en Jordi Paus
Jordi Batlle 13h25'
Xavi Diaz 16h
Carles Callavé 16h
Joan Perich 16h30'
Victor Puig 17h
Josep Batlle 17h
Isabel Aguilar 19h
Jordi Moter 19h

Bé companys, fins la propera.......

Josep.

Mitja crònica de la Diada.

2011-09-22T14:35:00.000+02:00

Desprésd’una certa incertesa del com i de quina manera organitzàvem el dia de ladiada, tot es va encaminar cap a una bona direcció, ha estar una bona diada. Elfet que l’endemà fos el primer dia de col·legi, va fer que molts haguéssim defer equilibris... però ja ho diuen no es pot estar a l’altar i a la processó, ia vegades es vol estar a tot arreu i no s’és enlloc.

Vamquedar a dos quarts de set al pàrquing ( hem de reconèixer que l’hora ja esgarrifa una mica). A la plaça ja m’hiesperaven, en Marc, en Carlos, en Lluis, en Victor, en Rafel, en Jep i en Bernat. (Anècdota : en Bernat és la primera Diada que vea caminar, i el seu pare l’hi havia dit durant la setmana, “diumenge ens hemd’aixecar a dos quarts de 8”, i ell responia “dos quarts de 8, tantaviat”.... llavors dissabte en Jep es va assabentar que s’havia quedat a dos deset i quan li va dir a en Bernat... laresposta va ser: “ no, si a dos quarts de 8 ja m’anava bé”... ( a mi em va fergràcia)

Ens repartim amb dos cotxes i amunt fins a laForestal.... agafem els trapaus i amunt cap a la collada dels pous, un cop allàveiem pujar tota la colla del Centre Excursionista Maçanetenc , que aquest anypugen amb cotxes fins al Moixer .

Alroc del comptador , ens trobem la gran senyera que l’associació cultural Barrad’en Rotllant va fer el 2002, i que una colla de voluntaris cada any pengen unparell de dies abans de la diada. És un goig veure la Senyera en el punt mésalt de l’Empordà, i hem de saber reconèixer i agrair l’esforç i la perseverançad’aquest grup de patriotes de Maçanet.

Uncop allà el discurs...

Aquesta setmana, quan vaig saber l’enèsim atac a la nostre cultura i en particular a la nostre llengua, vaig sentir uns moments de frustració. Uns moments Mouriño....perquè ens entenguem, i em vaig començar a preguntar:

Perquè no entenen que tenir un estat amb diferents llengües i nacionalitats, és un patrimoni a protegir. Perquè manipulen la realitat dient que a Catalunya els catalano parlants no dominen el castellà. Perquè fa tants anys que ens intentem explicar i justificar a Madrid d’una cosa tant simple com és ser diferent. Perquè no entenen que si no utilitzem el català com a llengua vehicular a les escoles, el castellà se’l menjarà com el peix gros es menja el petit.

Però després d’uns quants “perquè”....em vaig intentar imaginar el grau de frustració que van passar els nostres avis o pares, quan la dictadura va esvair l’esperança de la república. I ja no parlem de la frustració que alguns aquí presents deuríeu sentir al veure que passaven els anys i no canviava res. Passats aquests moments de reflexió assenyada, però inoperant . Em va venir la rauxa....

Què collons... la resposta a totes aquestes preguntes només és una: No ens respecten tal com som i ens volen uniformats i servents. Portem molts anys encallats amb aquell vers del Poeta Maragall :“escolta Espanya la veu d’un fill que et parla amb llengua no castellana”, No ens han volgut escoltar mai, ens hem explicat de totes maneres....ells tenen una visió imperialista. Hem de saltar a l’últim vers: Adéu Espanya.

Però també hem de fer autocrítica, si hi ha una paraula que ha marcat molt els moments crucials de la nostre història, ha estat divisió. Mentre ells, després d’enllardar-se de fàstics durant quatre anys, es posen d’acord amb 15 dies per a canviar la constitució i d’aquesta manera posar aigua al vi al nostre autogovern. Nosaltres som incapaços de trobar una manera conjunta de canalitzar políticament el nostre emprenyament.

Aquests anys d’orgia econòmica, no han anat bé per a res... quan anava a cacera, en Siset ja ho deia: un gos fart no caça. Ara és un moment de menjar poc i pair bé, de moure’s poc però en la bona direcció. Aquesta nova realitat econòmica que ens tocarà viure, ens farà ser més pobres materialment, però ens destaparà l’olfacte.

Deixem-nos ja de collonades,i com va dir en Guardiola, si ens aixequem aviat, molt aviat , i ens fotem a treballar.

Aquest país és imparable.

Visca Catalunya

Llavors,després de cantar “els segadors”, amb una energia col·lectiva significant, vamfer ruta tots junts carena enllà, la carena sempre ens ofereix un espectacle, ala part del Rosselló hi havia un mar de núvols que et convidava a llançar-t’hi.I a l’Empordà, entre boirines i calitja s’intuïa un dia de calor.

Desprésd’esmorzar plegats, ens vam separar, ells feien tota la serra fins a donamorta, i nosaltres vam saltar cap al puig del Broser, just a la collada desprésde les piques de Sant Martí, en el canvi de camí, ens va desaparèixer enMarc.... després d’esperar-nos uns breus instants que podrien comportar un pipi(breus, però multiplicats per les camallades que devia fotre en Marc!!!), esvan convertir en una distància insalvable...per les nostres veus. En Pumarolava agafar la iniciativa d’anar-lo a buscar ( amb el risc que sol comportaraquest fet a les pel·lícules), desprésd’alguns intents, per part dels que esperàvem, de fer aquella estona mésdistreta.... amb comentaris com : “els de la colla gran si se’l troben, es pensaran que ens hem emprenyat...pensaran: pocs i mal avinguts”. EnPumarola va tornar... sense en Marc.... però amb noticies... : “ és molt lluny”va dir.

Passatsuns instants, tots miràvem la baga de la collada, esperant veure el caparrissat d’en Marc, però no va ser així, la silueta que s’anava dibuixant erala d’una barreja entre “ un hombrellamado caballo” i en Milin....finalment va ser en Milin, resulta que anava avançat del grup i en Marc el vatrobar. Llavors li va ensenyar el camí i vaja que en lloc de perdre’n un el vam guanyar.

Vaser un plaer poder disfrutar dels coneixements de l’Emili i la seva companyia ,ell que havia crescut al mas d’en Serra, ens va traslladar una visió més crua imenys bucòlica del que era viure en aquell racó de món.

Uncamí de l’estat molt canviat ens va dur a la mina de ferro i un cop allà vam passar per sota d’un parell de faig moltgrossos i ens vam endinsar a Fraussa. El camí és una mica brut, però es passa.La font del Broser no donava per tots i no ens hi paremgaire estona, a més els mosquits se’ns carden cada cop que ens parem. És any de mosquits i d’insectes, potser el maltemps del juliol ha fet que tot eclosionés a l’hora.

Elsdeu últims minuts d’en Bernat potser li van semblar una hora,( No pateixisBernat, la teva percepció era l’encertada, era el teu pare que tenia elrellotge espatllat)

Al’arribada a La forestal tots tenim la mateixa impressió: És més llarg del que sembla el Camí de l’Estat.

Continuarà...falta la Diada infantil i el dinar al Molí amb els Segadors interpretats al violí per en Pau Vial.

311 Participants a la 4ª edició de la cursa del Fau

2011-08-16T10:13:00.016+02:00

Ahir Diumenge 14 d'agost es va disputar la 4ª edició de la Cursa del Fau a Maçanet

de Cabrenys.

Les previsions inicials mes optimistes que parlaven d'una participació de 250 corredors s'ha vist complertes i de quina manera: 311 participants.

Sota una forta calor els corredors van agrair que gran part del recorregut, anés paral.lel a rierols i per corriols, amb la corresponent ombra dels arbres.

L'organització es va esforçar de valent perquè fins a sis avituallaments fossin suficients davant l'enorme participació.

En la vessant competitiva Rafael Parés Teixidor (Independent) amb un temps de 1h 52'44" va guanyar la cursa. Es mostrava molt content d'haver guanyat la 4ª Cursa del Fau: D'avant tanta gent, s'està convertint en poc temps en una cursa de referència de la zona i tots la tenim marcada en el calendari. M'he trobat molt be tota la cursa, la gent animava molt a les pujades i els caminadors m'animaven molt" En segona posició entrava Jose Manuel Garrote (Centre Excursionista Jonquerenc) i completa el pòdium Adan Casado Momblan (Club Atletisme Roses) Per la part fèmines abans de sortir ja se sabia qui era gran favorita: Carmen Oliveres resident a Perpinyà i d'arrels empordaneses. Carmen Oliveres forma part de l'equip nacional de França en la distancia marató, quedant 8 en el ranking mundial, amb un temps de 2h11'22" establia una marca que es trigarà a batre en la modalitat fèmines, tot i la superioritat declarava: "Físicament sabia que podia perquè em dedico professionalment a això

però jo estic acostumada a l'asfalt, agafar un ritme i no parar, sense mirar al terra en canvi a la cursa del fau has de vigilar molt amb les pedres, saps que ningú apreta però ho vols fer be ja que els meus pares son de Campmany i tinc poques oportunitats de competir a espanya" "Li vaig dir a l'entrenador que venia a entrenar si veu per on hem passat...ja li veig la cara... poder parar uns segons al mig d'una cursa i observar les muntanyes, no té preu""Les constants pujades i baixades fan que estigui molt contenta i cansada alhora, ens veiem l'any que ve" completa el pòdium Luisa Perales Mantecon i Adriana Groso en el 2002 com a millor marca.

El Club BTT els Senglanassos ha trobat un circuit equilibrat i la formula de tancar la inscripció uns dies abans fa que es pugui plantejar nous reptes al poder coordinar amb temps la gestió de la cursa. Ja se sap la data de la propera: 12 Agost 2012 novament una mitja marató de muntanya al voltant de l'Ermita del Fau.

Fotos

Classificacions

Excursió al Comanegre

2011-08-09T22:42:00.006+02:00

Aquest dissabte de manera una mica informal ens hem trobat una colla de senglanassos per anar a pujar al Comanegre, el cim més alt de la Garrotxa amb 1558m. La ruta més usual per pujar aquest cim es accedint per la pista que surt de Rocabruna i que porta a les Basses de Monars punt des del qual amb poc més de mitja hora

s'accedeix al cim. En el nostre cas i per proximitat geogràfica amb Maçanet vam sortir del Golf de Falgós. Des d'aquí vam guanyar la carena fronterera travessant una bella i ombrívola fageda que ens portà a la capçalera del riu Muga, des d'on es pot veure una bona part de l'inici del curs d'aquest riu. D'aquest punt s'accedeix al pla de la Muga, i després de diferents colls s'arriba al Coll de Falgueres, on s'inicia l'ascens molt marcat a

la carena i finalment al cim del Comanegre. La vista des del cim i en els darrers trams de pujada es molt maca, veient-se en primera instància les Torres de Cabrenys i el Canigó cap al nord i les Basses de Monars, la serra de Bestrecà i la resta de l'Alta Garrotxa cap al sud. Al cim vàrem fer les fotos de rigor, amb la pancarta dels senglanassos que en Lluís Genové ha afegit a la senyera que sempre porta quan hem de fer un cim. Després varem anar a esmorzar en un planell herbat, envoltats de grans àligues que quan van veure l'immens entrepà que va treure en Màgic i lo prim que es van fer els seus càlculs i es van pensar que era impossible que se'l cruspís tot sol. Però es van equivocar...

En acabat vàrem fer drecera per la part sud i menys humida de la baixada amb les sonores queixes de l'Olga pel pendent i mal camí i un cop a coll de Falgueres vàrem imposar un bon ritme i amb algun petit entrebanc vàrem arribar a l'hora de dinar a Maçanet. En total 21,4 km i més de 930 de desnivell positiu i unes 6h de marxa.

Imatges

Recorregut

MINI CARROS de FOC ( 2ª PART )…

2011-07-27T17:07:00.014+02:00

El passat cap de setmana 23/24 de juliol vam tenir la sort, una vegada més, de ser convidats i guiats per l’ amic Pins a fer una nova travessa per la zona del Parc Nacional d’ Aigüestortes i l’ Estany de Sant Maurici, tot i que aquest punt tant idílic, per nosaltres, en aquesta ocasió només sería un lloc de pas, ja que el nostre clar objectiu era fer la 2ª part de la “Carros de Foc”…

Per qui no ho conegui, o per si en voleu més info, podeu consultar

www.carrosdefoc.com

En aquesta 2ª edició vam ser una bona colla… en Pins, en Tene, en Jaume, en Jep, en Lluís, l’ Enric, en Víctor, i un servidor…

I a més, aquest any la cosa encara prometía més que l’ any anterior en el que potser el punt més exigent i més tècnic va ser pujar el Pic de Peguera ( 2980m )…

Aquesta vegada, en Pins ens había preparat un recorregut molt més llarg,

més exigent, més tècnic,… i això ens feia afrontar aquesta nova travessa amb aquesta il.lusió que sempre tenim per la muntanya, però també amb aquest respecte que també sempre l’ hi demostrem…

Durant la tarda i vespre del divendres, en Pins ja ens esperava tot il.lusionat al seu apartament d’ Espot… en Tene, en Jaume, en jep aniríen amb el cotxe d’ en LLuís que ja sortíen de Figueres a mitja tarda… i un servidor aniría amb el “mondeo” de l’ amic Víctor que habíem quedat a quarts de nou…

Quan en Puig i jo vam arribar a Espot, ja tothom dormía…l’ ambient era “frescot” i ja debíen ser quarts de dues de la matinada… en Pins, que a més d’ anfitrió i organitzador, ens feia de comitè de benvinguda, ens va dir que “els altres” estaven dormint al menjador i que ens tocava l’ habitació… carai quin detall companys ¡!!!!!...

Abans de posar-nos al llit, encara vam tenir temps de preparar-nos una mica la motxilla per l’ endemà ( bé… per al cap de unes poques hores… ) i llavors a intentar-se dormir el més aviat possible… diuen que quan queden poques hores per llevar-se cal dormir més depressa i ja està… je,je,je…

Bé doncs… la qüestió és que quan anàven tocant els despertadors dels mòbils ( 6h15’ ) jo ja feia força estona que estava despert…

De seguida ens vam aixecar… ens vam anar saludant i donant els nostres bons dies… i entre “cullunada i cullunada “ vam anar esmorzant… o sigui… un parell de cafès… alguna galeta… d’ altres com en Pins els seus cereals… i cap a les 7h sortíem puntualíssims de casa d’ en Pins, ja que habíem quedat amb l’ Enric al Parking del Parc Nacional…

Anàvem tant bé d’ horaris que ja ens vam trobar abans d’ arribar-hi…

A les 7h30’, després de fer la foto de grup, començàvem la travessa desde l’ Aparcament del Parc Nacional d’ Aigüestortes…

D’ allà començaríem una còmoda pujada amb el clar i primer objectiu d’ arribar al Refugi d’ Estany Llong ( 1987m ) on hi faríem una petita parada per esmorzar i per gaudir tranquil.lament de tot aquell preciós entorn… Cal dir que entre nosaltres ja començaven a sortir infinitat de converses de tot tipus… de caminades i curses anteriors… de feina… del tour… ahhhhhhhh i també de botigues ¡!!!!!... encara no he descobert de que anàven parlant en LLuís i en Pins, però l’ amic David l’ hi deia tot “filosofant”… “…per anar a una botiga has de saber el que hi has d’ anar a comprar…”… i com no… es van començar a despertar les “carcajadas” de tots, i aquella “frase”, com tantes d’ altres ja no va caure a terra…

Bé… i aquí començava la “feina de veritat”… ara ens tocava enfilar una exigent pujada fins el Coll de Contraix… que per cert, alguns estan tant i tant “Flex” que van pujant i pujant que llavors no veuen les fites i fan entreno doble… oi Marc ???... je,je,je……

I tal i com sempre es diu, després de una pujada ve una baixada… i si la pujada habia estat exigent… ara tocava un descens que encara et feia estar més alerta…

I parlant d’ estar alerta i del respecte a la muntanya, mentre anàvem baixant vam veure un parell de companys que ja ens habíem trobat unes hores abans, i que un d’ ells s’ habia lesionat el tormell de tal manera que l’ hi era practicament impossible caminar… evidentment, de seguida que els vam “atrapar” els hi vam oferir el nostre suport… i a més vam quedar que els hi baixaríem la motxilla fins al “plà” més proper… els hi vam fer veure que no teníen cap més alternativa que avisar l’ helicópter a través del “112”… i com que allà no hi habia cobertura de cap tipus, la única solució que vam tenir va ser arribar el més aviat possible al Refugi de Ventosa i Calvell ( 2220m )… i desde allà, amb el telèfon que tenen “via satélit” van trucar a emergències amb la “grata” sorpresa de que al cap de 10’ ja sentíem passar l’ helicópter… desitjgem que aquell company es vagi recuperant…

Quan vam arribar al Refugi vam aprofitar per dinar… en Pins, que de vegades és una mica “despistadillo” s’ habia deixat el dinar i allà el Refugi l’ hi van fer una truita que realment feia el seu goig…

Mentre anàvem menjant i comentant l’ ho de l’ helicópter, també anàvem veient com el temps anava canviat i s’ anava tapant cada vegada més…

Amb en Pins vam entrar dins el Refugi per fer un cafè i per demanar opinió sobre el Meteo… el guarda ens va comentar que creia que fins al Refugi de Colomers ja arribaríem… i la veritat és que tant ell com jo ens vam quedar convençuts… sens dubte, aquell home sabia el que es deia…

Per aquest mateix motiu i perquè teníem que ser abans de les 19h a Colomers, no ens podíem encantar i vam començar a fer camí de nou… allà encara ens quedava pujar fins al Port de Caldes… i també ens hagués fet gràcia pujar al Pic de Montardo, però era impossible… ja no teníem més hores… ens quedarà pendent per un altra ocasió…

Amb extrema puntualitat arribàvem al Refugi de Colomers (2100m)… que per cert, és increïble i no es pot entendre de cap manera, com un refugi de certa “recent” construcció funcioni per exemple sense aigua calenta… ja sabem que és un refugi, però avui en dia hi ha plaques fotovoltaiques als refugis més amagats del món…

Sobre les 7h30’ ja estàvem sopant… sopa…llenties…i quan tots ens esperàvem la carn… doncs no ¡!!!!!.....truita de riu ¡!!!!!......bé….. de viver…. Je,je,je…….

Mentrestant també cal dir que anávem fent sortides fins el petit heliport que hi ha al costat del Refugi per mirar si hi habia cobertura però no hi habia maneres…

També vam aprofitar que era encara molt aviat per mirar-nos tranquil.lament els mapes i per mirar el que ens quedava al dia següent… tothom hi deia la seva…

I tot seguit, com no podía ser diferent, a cap hora, ja pujàvem cap a dormir…

El diumenge ens aixecàvem a les 6h30’ per preparar motxilles, i per esmorzar super puntuals a les 7h30’, ja que volíem sortir a les 8h de Colomers cap al Port de Ratera ( 2514m )…

Sense pujar amb la exigéncia del dia anterior, tot i que deunidó, en 1h40’ ens plantàvem a dalt… d’ allà ja només ens faltaría fer una baixada “ de recuperació “ fins l’ Estany de Sant Maurici, on com sempre ens hi quedem tots “embabiats”… i d’ allà, sota la presencia dels “Encantats” ja aniríem baixant fins arribar novament al Parking del Parc Nacional…

Un cop a l’ aparcament, ja tothom pensava en la dutxa que ens esperava a l’ Apartament d’ en Pins, i evidentment també en el dinar de “Can Juquim”…

Sens dubte, haurà sigut una travessa amb tots els ingredients… amistat, natura, esport… i per el que l’ hi

agradin els temes més tècnics… ens hauran sortit unes 15hores efectives de caminada… uns 40kms… i més de 4500m de desnivell acumulat…

Ens veiem a la propera…

Salut i muntanya ¡!!… en aquest cas… molta i alta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

27.07.2011

Mireia Miró i Ionut Zinca són els guanyadors de la V edició de l’Olla de Núria ( 17/7/2011 )

2011-07-21T14:36:00.002+02:00

Un any més la Clàssica a l’Olla de Núria, organitzada conjuntament entre la Unió Excursionista de Vic i Vall de Núria, ha comptat amb corredors internacionals d’altíssim nivell. Sota un cel amenaçador de tempesta, boira i vent, la V edició de l’Olla de Núria ha donat el tret de sortida a un quart de deu del matí amb un total de 645 corredors a la línia de sortida, amb 15 nacions i 190 equips. El nivell dels corredors ha estat molt elevat tant entre els nois com entre les noies.

En categoria masculina s’han establert les cinc primeres posicions de sortida encapçalades pel rumanès Ionut Zinca ( 2h15’ ), seguit dels aragonesos Luis Alberto Hernando, actual campió d’Espanya, i Miguel Caballero, el quart ha estat en Marc Pinsach i el cinquè en Marc Solà. Els cinc han imposat un ritme altíssim, però els seus perseguidors no els han deixat les coses fàcils ja que els han estat vigilant de molt a prop.
Entre les dones, cal destacar l’escapada en solitari de la Mireia Miró (2h36’), actual campiona del Món d’esquí de muntanya, que no ha deixat cap opció a les seves rivals. L’han seguit al podi l’Esther Hernàndez, que ha avançat a la Laura Orgué a la darrera baixada . La Mònica Ardid ha estat 4ª i la Núria Picas 5ª.

Per part nostra hi hem participat en Pere Gich ( 4h13’ ) i un servidor ( 3h39’ ), juntament amb altres companys procedents de l’ Escalenc/Empúries

Durant aquesta 5ª edició de l’Olla també s’ha disputat el Campionat de Catalunya per equips que se l’ha endut per 3r any consecutiu l’AE Diedre i, enguany, l’han acompanyat al podi el Mountain Runners del Bergadà i la Unió Excursionista de Vic/Club Atlètic de Vic.
L’Olla de Núria forma part del Mountain Running International Cup, el circuit internacional de les nacions amb curses arreu d’Europa. Després de l’Olla els nous líders del circuit són el francès Michel Rabat, seguit del rumanès Ionut Zinca i del català Gabriel Crosas. Entre les dones la catalana Núria Picas es manté en primera posició. Les properes proves del Circuit seran el 21 d’agost a França amb la Course des Pérics, el 4 de setembre a Itàlia amb la Becca di Nona i el 6 de novembre a Sicilia amb l’Etna Race.

Tot i les males previsions meteorològiques per la jornada del diumenge, la cursa s’ha pogut dur a terme sense problemes, els corredors s’han trobat amb un fort vent durant tota la zona de la carena, la boira ha anat apareixent i amagant-se i a última hora del matí ha començat a ploure. Toti i així el recorregut s’ha pogut fer complet.

Un any més els corredors hem felicitat l’organització i Vall de Núria per la seva professionalitat i per la bellesa i duresa de la cursa.

Si tot va bé, l’ any vinent hi tornarem…

Salut i muntanya…

Jordi Batlle (Bananes)

Font: Unió Excursionista Vic

Cap de setmana a Font Romeu

2011-06-14T14:24:00.016+02:00

Estimats senglanassos, sóc en Màgic i és un honor debutar com a cronista en aquest espai i explicar-vos el fantàstic cap de setmana que hem passat a Font-Romeu. Primer cal dir que és un gran mèrit el fet de trobar-nos tanta gent, i més amb mainada. També ha estat un èxit trobar un apartotel tan adient pel que necessitàvem. En tot això cal felicitar una peça clan, en Pins, tan metòdic i eficient.

La nostra aventura comença el divendres, quan tots (menys els Puig i en Robert i l’Isidre, que arribarien el dissabte) vam arribar a l’aparthotel quan vam poder, carregats de bosses i maletes, com si ens haguéssim de quedar a França de per vida. La boira i la pluja no ens ho van posar fàcil. Finalment, ens vam trobar tots al passadís de l’hotel. Entre rialles i guirigáis vam iniciar una bonica tertúlia, tot desant tots els bàrtuls a cada habitació. Cal agrair a l’àvia de la Cristina les exquisides truites que ens vam cruspir entre tots. La conversa queda tallada per les corredisses dels nens i l’anar i venir de maletes, com en un aeroport. Al cap d’una estona vam sopar cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Vam anar a dormir aviat, cosa que demostra que ens anem fent grans. A l’endemà ens esperava un gran dia. Volíem pujar al Carlit, muntanya mítica de l’excursionisme català, imprescindible.

Ens vam trobar al hall de l’hotel tots els nois i la representació femenina, l’Anna Maria. Vam marxar de seguida, sense saber del cert quin temps ens esperava, però carregats d’il.lusió. Entre els nois vam fer un fitxatge revel.lació, en Joan Miquel, que de ben segur ha trobat un nou hobby i li espera una llarga carrera d’èxits J. Dos cotxes i un camí emboirat i ens trobem al pàrquing del magnífic estany de la Bullosa. No fa tanta fred però ens abriguem bé i comencem el camí. Aquesta excursió la definiria d’excursió 10, perquè té tot el que esperem d’ una magnífica excursió: un camí que va pujant entre rius, rierols i estanys (un estany toca amb un altre tota l’estona), neu a mig camí , cosa que li dóna bellesa, grimpada final (per donar emoció) i una vista a dalt de tot espectacular. Pel camí anem trobant racons cada cop més bonics, fem fotos, xerrem i xerrem, ja que la muntanya uneix molt. Quan portem una estona, ens adonem que el camí és una hora més llarg del que ens pensàvem! Les cares d’alguns ens fan riure! Ho sabíem o no ho sabíem? Seguim endavant, el camí és tan bonic que cada cop estem més emocionats. Comencem a albirar a la llunyania el cim del Carlit, amb força neu per l’època. Tots diem que dret que es veu, allà hem de pujar? Trobarem neu? Sort que al grup n’hi ha de més experimentats que altres i això dóna molta confiança al grup. Quan portem molta estona de feina feta i estem al punt clau de l’ascensió, trobem un rètol en francès que diu “accés difícil, reservat als experts”. Un altre moment clan, un fart de riure, no només hem de fer una hora de més de camí, sinó que és difícil i per experts! La cosa promet! Comencem a trobar molta neu pel camí, un error i ens anem daltabaix! El nostre grup és divers i hi ha gent més preparada que altra,( però tots carregats d’il.lusió, ja que cap no havia pujat al Carlit) anem pujant i pujant, amb esforç. Anem seguint els passos del de davant i anem a parar a una altra pujada amb neu, amb un daltabaix considerable i un estany glaçat a baix. Una caiguda aquí implicaria anar a petar de caps a l’estany. Impressionants vistes, una bellesa espectacular, un altre món, podríem dir. Tenim el Carlit a sobre, comencem a grimpar i sort que ens ajudem els uns als altres. Després d’un esforç arribem al cim! Impressionant vista per les dues bandes del cim. Es veu la Pica d’Estats per una banda i el Canigó i el Puigmal per l’altra. Veiem estanys, muntanyes, és indescriptible. Tenim la fortuna de trobar un sol home a dalt, que molt gentilment ens fa fotos de grup. Quin moment únic fer-se una foto de grup a dalt d’un cim així. És un privilegi estar en un lloc així, amb una gent tan maca i un grup tan unit. Tenim també la sort que l’home se´n va i estem molta estona sols dalt del cim sense que vingui ningú. Frases com “això no es paga amb calers” o “val la pena ser viu” aquí dalt tenen tot el seu sentit. Entre abraçades i rialles, ens adonem de que bé que estem i ens sentim i de com més units estem que mai. Iniciem el descens, ràpid i bastant segurs. Hem de retrobar les nostres famílies i dinar junts si pot ser. El nostre deure de pares de família ens reclama! Refem tot el camí, tornem a trobar la neu, els estanys, els rierols i el bosc i ens tornem a trobar al cotxe. 15’5 km hem fet i han passat unes 6 o 7 hores. No està malament. Tots coincidim que ha estat un cim memorable i una gran experiència.

Arribem a l’hotel i cadascú retroba la seva família. Allà ens assabentem de que al matí les dones i els nens han anat al parc i que els Puig i en Robert i l’Isidre han arribat amb èxit. Ja hi som tots. També sabem que la Tessa ha pagat la fiança de totes les habitacions, donant una gran mostra de generositat i fe en la nostra netedat! , ja que tornar malament el pis vol dir perdre la fiança.

Dinem, reposem i ens trobem a la tarda, per anar al Parc Animalier dels Angles. Amb una filera de 7 cotxes arribem allà i ens adonem d’un fet indiscutible: la diferència d’hàbits i horaris dels catalans de França i dels catalans del sud. Trobem el parc tancat. Cap problema, tornarem! Els nens no patiran cap complex ni trauma, ja que demà tornarem! J. Decidim anar al Llac de Puigcerdà, tot pregant que el temps no ho espatlli, ja que tota la setmana hem patit pels capricis de la meteorologia. Tenim tots els ingredients d’una tarda en familia: lloc bonic, grup magnífic, nens i nenes jugant i fent entremaliadures, parc infantil, pipis inoportuns… Què més es pot demanar? Això tampoc no es paga amb calers. Anem a la plaça del poble i trobem en Ramon Pellicer, del TN de TV3. Les dones estan al.lucinades, els homes estareu d’acord amb mi, suposo, que no n’hi ha per tant. En aquell moment prenem una de les decisions més encertades de tot el cap de setmana: seure i fer el toc. Reposem i gaudim d’una cosa que es va perdent: veure jugar la mainada al carrer i poder xerrar amb bons amics. Al cap d’una estona anem al súper a comprar el que necessitem i tornem a l’hotel. Anem a sopar i dormir aviat, ja que no ens aguantem drets. No hem parat en tot el dia.

Al diumenge, alguns encara tenen forces per anar a córrer. Tot un mèrit. Altres tenim seny i dormim per refer-nos. Quan hi som tots anem al Parc d’Angles, on avui sí està obert. Després de pagar conjuntament iniciem la ruta. En comparació al parc de Molló, aquest és més gran i millor. Trobem isards, muflons, senglars, marmotes, cérvols, daines, rens, etc. Hi ha moments molt bonics, on veiem que la mainada s’ho passa molt bé, i els grans també. Ens fa il.lusió a tots, sobretot el moment que donem menjar als cérvols. Cal destacar també els óssos i els bisons europeus, que no es veuen cada dia! També alguns vam poder veure de lluny els llops. Cal dir que és admirable la funció d’aquests parcs, però també ens adonem que són com “reserves índies”, una mostra de la fauna que hem perdut als Pirineus. Que bonic seria anar a buscar bolets i trobar-te tot això. Perillós, diria algú, però autèntic. A Maçanet, quan veiem senglars fem un retorn a aquell món encara salvatge i natural, una natura que encara perdura autèntica i lliure.

Després anem a dinar a una típica zona de picnic i anem al llac de la Bullosa. Allà veiem centenars de cotxes aparcats. Els duminguerus també hi són a França. Aparquem on podem i fem l’excursioneta pels prats del llac. Anem trobant vaques, cavalls, poltres, rierols, prats… tot molt bonic. Els nens van jugant, saltant i fent de les seves. Tan enjogassats són els poltres com els nens, sobretot l’Arnau Sánchez. Fem una bona volta i tornem als cotxes, on hi ha una família de cavalls que es deixen tocar. Com que ens hem adaptat a l’horari francès ens queda mitja tarda per passar i decidim anar quasi tots a Montlluís. Aquest poble és un símbol de l’opressió que patí la nostra nació, quan es va fer el Tractat dels Pirineus i se´ns va dividir en dos parts. Una humiliació. És un recinte emmurallat per protegir-se de possibles atacs de l’altra banda dels Pirineus. El poble és petit i bonic. Seiem a fer el toc i reposar i ens adonem que encara s’hi parla català, ja sigui per la convicció nacional del cambrer o perquè la pela és la pela. Tornem a l’hotel i sopar i dormir aviat. Estic al.lucinat de la bondat que hem fet a la nit. Ens fem grans.

El dilluns es presenta plujós. Farem poca cosa. Hem de deixar el pis net i en perfectes condicions, sota pena de perdre la fiança que gentilment va pagar la Tesa. Quina pressió. Un error i quedarem davant dels nostres amics com uns bruts o uns vàndals. A més, per extensió, tot Maçanet sabria que som uns bruts. Suposo que per convicció o per por deixem el pis més net que si fos nostre. El moment que la mestressa de l’hotel passa revista és intens, qui la cagarà? Qui quedarà retratat? Per sort tots som gent correcta, recuperem la fiança i les finances dels Sánchez-Riera tornen a l’alça. Només en Pins es va deixar un jersei. Tot bé! Sortim tots els cotxes, fem una visita llampec a Llívia (on algú em podria dir què vam veure?) i després a dinar a Ripoll, gràcies a les gestions d’en Robert, sempre tan eficient, on va saber combinar noves tecnologies (mòbil Internet) amb les velles influències (familiars, contactes) i va saber trobar un restaurant adient, tres estrelles. Allà vam fer un bon tiberi i una conversa excel.lent. Vam començar a fer nous plans i a somniar en repetir aquesta estada tan bona, a repetir aquest clima d’amistat i convivència en un marc paradisíac com el de la Cerdanya. Hem quedat molt contents d’aquests dies. Repetim-ho de seguida! Això no es paga amb calers! Família, amics i excursions, què més volem? Una abraçada.

Màgic.

7ª MARXA/CURSA DE RESISTENCIA 80 KM – 24H CAP DE CREUS

2011-05-19T06:54:00.003+02:00

Aquest any ens vam passar la diada de Sant Jordi caminant i corrent les “24h de Cap de Creus”… una excel.lent cursa/marxa de resistència de 80 kms organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca i amb la col.laboració de l’ Àrea de turisme de l’ Ajuntament de Llançà, i també dels Ajuntaments de Colera, El Port de la Selva, Cadaqués i Roses…

Tot i que la cursa no començava fins les 8h del matí ( horari de luxe… ) cap a les 7h molts de nosaltres

ja ens trobàvem al Port de Llançà… i amb la excusa de recollir dorsals, aprofitàvem per saludar-nos uns als altres, i per comentar la cursa, i per explicar-nos el que haviem o no entrenat ( que com ja sabeu, mai ningú ha fet res i tothom està lesionat…je,je,je… ) i evidentment…… per fer un cafè…..

Amb total puntualitat, ens desitjàvem sort uns als altres, i sota la pluja que no ens abandonaría fins al cap de tres hores, sortíem amb la il.lusió de veure com ens aniría aquest nou repte….

En aquesta 7ena edició hi va haver 222 inscrits d’ arreu de Catalunya, que va representar un 30% més que en la darrera edició de l’ any 2010.

Tot i el grau de dificultat de sobretot els 40 primers kms on hi ha un desnivell força exigent ( Puig d’ Esq

uer, Miralles, Sant Pere de Rodes, Castell de Sant Salvador, etc… ) i de la pluja que va perdurar durant tota la matinada del divendres, i part del dissabte al matí, ens vam classificar un total de 145 corredors i marxadors ( 65 % dels inscrits ) finalitzant la prova en menys de les 24h tal i com exigía la normativa de la cursa…

Els primers classificats van ser Ramon Rierola, Jordi Caba i Rafa Rodríguez amb un temps récord de 8h48’…..

Per part nostre, hi vam participar :

Nom Temps Posició

Josep Batlle Mach 16h17’ 104

Víctor Puig Palomeras 16h17’ 103

Jordi Padrés Puig 14h39’ 87

Jordi Batlle Ruiz 12h19’ 38

Ahhhhhh !!!!!! i sobretot aprofito a donar les gràcies a tots els amics/gues que com sempre ens recolzeu i com no…. al company Pere Gich que ens va venir a animar al Cap de Creus I que aquest any no ha pogut córrer per culpa una lesió inoportuna…

Ens veiem a la propera…

I per cert……………… diada de Sant Jordi………………. Un llibre ¿?????????............... doncs evidentment……….. “ Córrer o morir “, d’ en Kilian Jornet………………..

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

Cursa del Castell de Figueres

2011-05-04T14:14:00.004+02:00

Ahir de manera completament desorganitzada ens vam trovar a la ratlla de sortida de la cursa del castell de figueres una bona colla de senglanots i senglanassos...
Varem poder certificar que hi ha planter que puja amb trempera, i també crec que es consolida un lligam molt fort dels maçanetecs amb l'esport, fruit d'uns últims 20 anys on l'esforç d'uns quants pioners (voldria dir noms però m'en deixaria), ha fet que el nom de la nostre vila estigui lligat a esdeveniments esportius de prestigi i als esports de muntanya
Hem de continuar aixi.... Sempre més i mai "menos".
Visca.......l'esport i visca.....la terra

Robert Oliva Urtós.

Volta a l'Empordà en Btt Maçanet - Cadaqués - Maçanet

2011-04-04T22:17:00.004+02:00

Dissabte 2 d’abril, ens varem trobar a les 8h a l’aparcament de Maçanet tal i com havíem quedat, no hi faltava ningú, Kani, Tene, Luki, Jaume, Lluis i jo, amb puntualitat britànica varem sortir direcció a la Vajol no sense abans fer la 1ª foto del dia, va ser a les platanes a la sortida del poble, de la Vajol vam anar cap a Sta. Eugenia

petita parada, foto i marxa, a partir d’aquí vam posar el roat-book d’en Lluis: “passarem per 2 creuaments el pròxim que té una petita clariana és el que hem d’agafar” tal dit tal fet, impecable, com tot el que havia preparat per aquesta sortida.

En arribar a la Jonquera agafem i pugem fins Sant Jaume de Canadal on

esmorzem. Un cop hem esmorzat agafem direcció cap a Cantallops, pel camí veiem uns estanys i en Lluis ens porta de visita a un menhir que hi ha a prop d’un mas, seguim i passem per Cantallops direcció a Espolla, en Lluis ens desvia i ens fa passar per Santa Fe dels Solers , el menhir de la Murtra i uns estanys que amb les pluges estan impressionants, foto i marxa. Arribem a Espolla, jo compro xocolata, carreguem d’aigua, veiem un casament i marxa.

Continuem fent camí fins a Rabós, on tinc que dir-vos que la vista del poble per aquest costat em era totalment desconeguda, és una imatge molt maca del poble, diferent de la que tenia vista per

la carretera que va a Espolla. Sortim de Rabós i

fem carretera fins a Vilamaniscle, enfilem poble amunt, deixem l’asfalt i agafem una pista que ens porta fins a Sant Silvetre de Valleta, lloc on varem

menjar una mica i varem aprofitar per

estirar-nos per l’herba. Amb la panxa plena agafem pujada amunt cap a Llança, creuem el poble i agafem el camí de ronda fins a Port de la Selva, aquí varem fer una parada, en Tene, en Luki i jo varem anar a buscar una botiga on varem comprar sucs, xocolata i galetes,mentre en Jaume, en Kani i en Lluis ens varen esperar en el passeig on varem fer un “petit aperitif”.

Després de llençar les deixalles en els contenidors corresponents, apa!!!! enfilem l’últim tram cap a Cadaqués, pujada molt forta i baixada cap a la

riera de Tavallera on vam haver de portar la bicicleta a coll i no al reves com sol ser habitual je,je, je, després d’aquesta última pujada encarem la baixada cap a la hípica de Cadaqués, Port Lligat i finalment la casa que va reservar en Lluis.

Al cap de mitja hora d’haver-nos instal.lat arriba en “Pins”, no ens va poder acompanyar el dissabte, ja que tenia l’aniversari de l’Arnau. Ei!!!! Per molts anys Arnau!!!!!, però sí que va poder el diumenge. Aquí varem fer un canvi, en “Luki” va marxar (el diumenge tenia un compromís amb la colla de BTT de Ceret a la Catalunya Nord) i es va quedar en Pins.

Bé, dutxa i a sopar, vam anar al restaurant “La Gritta” en el passeig, com no podia ser d’altre manera taula reservada i tot apunt, sopar de pasta i pitzza tot molt correcte, a ¾ de 10 marxem cap el casino, la societat de Cadaqués a fer un cafè i a veure el Barça, ( si no ho sabeu Vilarreal 0 – Barça 1, gol de Pique) i apa bona nit, tots a dormir.

Ja som diumenge, a 2/4 de 8 tots en marxa, passem per la societat a fer un cafè i una pasta, ens parem en una fleca a buscar entrepans i au!! en marxa direcció Roses, enfilem per sobre l’hotel Rocamar i anem a passar per sota el Pení, després agafem una trialera molt guapa i baixada cap a Roses, aquí agafem el carril bici fins a Empuriabrava on fem una parada per esmorzar, un cop hem acabat agafem el “Camí natural de la Muga” (un camí molt recomanable per qui vulgui anar-hi de passeig, molt planer, ben senyalitzat amb taules per fer una mica de “PIC-NIC”), fins a Boadella, aquí varem fer l’última parada, vam comprar coca-cola i xocolata, vam agafar aigua i varem sortir direcció a la presa del pantà, per cert , està fantàstic, ple a vessar, d’aquí a Darnius i cap a Maçanet, a les 15 hores havíem arribat a casa.

Ostia quin rotllo que us he fotut, fer la crònica d’una sortida no és lo meu....però vaja de tant en tant s’ha de fer....

Bé, fins la propera el vostre amic i company Jep.

Fotos

Mapa segona etapa

TRAVESSA INTEGRAL DE MONSERRAT

2011-03-26T01:29:00.002+01:00

Un dia rodó.

Feia dies que em ballava pel cap la frase que em va dir en Pins quan va programar aquesta excursió, “ Montserrat la gran desconeguda”

Jo pensava que no n’hi havia per tant… total quatre turons pelats amb forma de penis de pel·lícula porno…

Però , com tantes vegades … ( per sort) estava equivocat.

El dia va començar amb un quasi ple al quinze, érem onze… baja érem molts , vam quedar a la 8 a La Massana, es notava en l’ambient ganes de grup, ganes de veure’ns …. Alguns feia mesos que no coincidíem.

De Figueres en vam sortir 6 amb els cotxe d’en Tene, ( te un collons de cotxe que fots un cop de dits i et surt un seient a la zona del maleter…. Apostoflant) En Bananes, Victor, Batlle, Lluis Robert i en Tene.

De Barcelona… en Pins, l’Enric, l’Olga i en Josep…. I en Jaume de Girona.

Ens vam endinsar a la gran desconeguda… ( jo amb el meu escepticisme de trobar-hi res que em despertés interès, però predisposat a sorprendrem) no vaig tardar gaire a donar-me que per a mi era una gran desconeguda…. E n lloc de trobar-me un paisatge pelat i amb poca vegetació… de cop m vaig trobar a amb un paisatge Garrotxí, amb cingleres transversals , balmes, unes cloterades fondes on el sol hi fa un entrar hi sortir i d’aquesta manera fa que els boixos hi abundin.

Unes pujades i baixades que posaven a prova “les michelencs” , d’inici no entenia que per fer 12 km, hi estesin tant…. No vaig tardar gaire a entendre-ho.

Després de passar una bona estona a l’ombra, vam trobar un clap de sol per esmo

rzar, fins aquell moment ja m’havia sorprès gratament la flora de Montserrat…. El que no em pensava era que em sorprendria la fauna.

Mentre feia la tercera o la quarta mossegada de l’entrepà de ventresca…. Pel mateix corriol d’on havíem vingut en surten quatre espècimens d’homo sapients , una barreja molt ben feta dels germans Dalton….. Torrente i l’entrenador Camacho.

El que ens va deixar més estorats va ser el comentari que va fer-se entre ells …. Perquè crec que es van pensar que no els enteníem…. El que sembrava que portava la veu cantant… que a diferencia dels Dalton era l’alt. Va dir…. Amb un to semi burlesc…. “Con la de sambres que hay , va y se meten a almorzar al sol” …… aiiii és en aquests moments que maleeixes el timbaler del bruc….

Entre pujades, baixades, una bona conversa i alguna que altre imprecisió amb el GPS Android d’en Pins , ens vam plantar a al mirador de Sant Jeroni, cim més alt de Montserrat amb 1236m.

Després avall vàrem començar a córrer fins a l'ermita del mateix nom i per unes escales cap al

Monestir … un lloc que m’encanta, on s’hi barreja la força del que és capaç de construir la fe, amb l’empenta del nostre País.

Després d’una visita de metge a la Moreneta…. Tots vam fer via cap a casa…. amb la meva particular sensació, que una activitat, és medicina.

Robert.

Mapa del recorregut

Marató de Barcelona 2011

2011-03-08T15:19:00.022+01:00

La marató de Barcelona sempre es una cursa molt especial per mi. Es una barreja de sensacions que em transporten a altres temps. Tant la recollida de dorsals, a la Marató Expo, com la sortida i arribada de la cursa es fan a Montjuïc, a tocar del meu barri i on anava a jugar de petit. També vaig començar a córrer per aquesta muntanya quan tenia 13 o 14 anys anant de casa a l'Estadi Olímpic i vaig passar caps de setmana sencers amb el meu germà veient les mítiques 24h de resistència de Montjuïc i voltant tots els racons d'aquesta muntanya, però aquesta ja es una altre història.

Aquest any la part més dura de la cursa van ser els dies previs a la Marató. Per diferents circumstancies pràcticament no he entrenat, així que les dues setmanes anteriors que vaig poder córrer regularment van ser únicament per posar les cames una mica a to i poc més. Entrenar resignadament sabent que no podràs ni millorar, ni acostar-te a la teva millor marca quan hauries d'estar afinant la forma es fa bastant pesat. Però tot i tenir-ho tot en contra tenia clar que la correria tot i ser conscient del suplici que m'esperava.

I així va arribar el dia D. Com un ritual que es repeteix cada primer diumenge de març, hem llevo tranquilament unes 3 hores abans de la sortida, la roba i sobre tot els mitjons molt seleccionats, utilitzats només una vegada i d'un tipus molt concret que se que em van perfectes, vaselina als peus assegurant-me que no quedi cap zona sense, i les fantàstiques i discretes Brooks Adrenaline GTS. Em col·loco el dorsal i a esmorzar una abundant ració de cereals amb iogurt (l'ortodoxia maratoniana diu que el dia de la cursa s'ha d'esmorzar menys del normal, però per algú com jo que es passa més de 4h corrent no em sembla bona idea i jo ho faig al revés).

No m'agrada arribar molt temps abans a la sortida, així que espero a sortir de casa amb el temps just per arribar a la sortida i més aquest any que no tenia cap necessitat de colocar-me be. Com cada any la meva mare m'acompanya a peu a la sortida. Li encanta l'ambient de la marató i estic segur que aniria igualment a veure la sortida encara que jo no corres. La marató es com un festa. Una festa d'esport, de gent entusiasta, activa i motivada de totes les edats , de participació ciutadana i de donar a conèixer Barcelona als molts estrangers que venen cada any (prop del 50%). Aquest any ens vàrem acostar a veure les Quatre columnes de Puig i Cadafalch, recenment restituïdes i manades tirar a terra per un dictador espanyol que ens hauria fet un favor a tots si no hagués nascut mai, i del qual no val la pena ni posar el nom.

En els moments previs a la sortida l'emoció està a flor de pell. Si es la primera vegada, t'envaeixen els dubtes de si seràs capaç d'acabar-la, i si has entrenat per una marca concreta , repasses una vegada i una altre l'estrategia que tens pensada per la cursa, sempre amb el dubte de si hauràs fet les coses correctament. En qualsevol cas saps que es l'hora de la veritat i que es el moment de veure els resultats d'un entrenament de mesos.

Per primera vegada em presentava a la sortida sabent que faria un temps pitjor que l'any anterior i per tant sense la pressió i la motivació que això representa. Arribem uns 10 minuts i la meva mare em tira algunes fotos mentre molts corredors van amunt i avall atabalats. Son un minoria per que quasi tothom està ja situat al seu calaix de sortida. Últims consells per megafonia i sortida. Em despedeixo de la meva mare que em diu, "si et canses molt, plega", com si hi hagués algú que no es canses corrent una marató...

Em poso pràcticament al final de tots els corredors i amb la intenció de seguir les llebres de les 4:30. Les llebres son corredors que porten uns globus vermells i que guiats per GPS porten el ritme adient per fer la marca que indiquen els seus globus. Tardo 13 minuts en arribar a la línea de sortida i quan hi arribo les llebres m'han agafat molta distància per que m'he quedat desplaçat cap a un costat i els de davant meu no avançaven. Els primers 3 kilòmetres em dedico a atrapar les llebres, cosa que no em costa gaire per que el ritme es molt lent. Sobre el km 2 veig un corredor que ja torna enrere. Sempre em crida l'atenció aquesta gent que plega tant aviat i m'agradaria saber que els hi ha passat. Pot ser s'han torçat el turmell o ves a a saber que.

Poc després d'atrapar les llebres em trobo corrent al costat d'en Miquel Pucurull, com sempre amb la seva samarreta de corredors.cat. En "Pucu" es una legenda viva de l'atletisme català. Porta corrent la marató ininterrumpudament des de fa 30 anys i sempre ha treballat per popularitzar aquest esport. Amb més de 70 anys acabarà la marató tranquilament. Passem pel Camp Nou i en "Pucu" crida: visca el Barça!. Alguns contestem: visca! no gaires per que molts dels que ens envolten son estrangers.

Arribem a la diagonal i passem el km 5. Primer avituallament, i a continuar que tot just comencem. Hi ha uns japonesos animant als seus amics amb un cartell molt divertit que diu: "Imposible is nothing, Chuck Norris never run a Martathon" Al km 7 no aguanto més aquest ritme tant lent de les llebres i decideixo tirar al meu aire encara que més tard no el pugui aguantar.

Després d'una estona passem pel 10 i ja baixem de nou cap a Plaça Espanya i la Granvia. Un corredor que va en un grupet els hi diu als seus col.legues "ei jo tiro més ràpid, ja ens veurem al mur" i tots els que estem al voltant i sabem que es el mur riem. El mur està situat del km 30 al 35. Tothom que ha corregut una marató sap que es un punt fatídic, ja que quan hi arribes portes molta estona corrent, les forces ja estan molt minvades i l'arribada encara es veu molt lluny. Aquest any fins i tot es va crear el grup "ajudans a superar el mur" al Facebook i que tenia com a finalitat que la gent vingués a animar en aquest punt tant crític.

Enganxem la Granvia i fins a Passeig de Gràcia punt on hi ha molt de públic. El Passeig de Gràcia tendeix a fer pujada i s'ha de fer amb tranqulitat. Grups de música animen el pas dels corredors. Passem per la Sagrada Família i tombem en direcció a la Meridiana. Quan hi sortim es impressionant de veure aquesta avinguda tant ample, tota pels corredors. Des de fa estona corro redera de dos corredors anglesos que deuen rondar els 60 anys. Arribem sobre el km 18 on ens creuem els que ja tornen des dels final de la Meridiana i que passen pel punt de la mitja marató. Alguns ens allarguen botelles d'aigua que els hi ha donat en l'avituallament del 20. He d'anar amb compte per que el pas es estret i fa pujada i alguns corredors s'aturen i et fan anar malament. Al pas pel km 20 veig a l'Alexandra Panayotou aturada al marge i animant als corredors. Crec que l'adjectiu que millor pot descriure a l'Alexandra es "ultracorredora solidaria". Sempre es proposa reptes de córrer distàncies enormes amb la finalitat d'ajudar alguna causa. Per exemple, l'any passat va creuar el pirineu en 12 dies i fent 1000 km, o l'any 2009 va fer 220 km en solitari non stop de Palafrugell a Barcelona, o la Barcelona Santiago de 1200 km en 21 dies. La que pot ser es més curiosa es la Montserrat- Matagalls-Montserrat, feta també el 2009 en només en 26h, es a dir a 13h per cada sentit.

Passo per la mitja en 2:10, 18 minuts més lent que l'any passat però amb millors sensacions del que m'esperava. El tram que segueix es bastant agraït per que fa una mica de baixada. Travessem el Pont de Calatrava i baixada fins a la Granvia. Ara el que pot ser es el tram més aborrit, que es arribar al 25 situat a Diagonal Mar. Un cop al 25 primer avituallament que hi ha menjar agafo taronges i un plàtan i camino uns metres per menjar-ho tranquilament. Al engegar les cames fan mal però un cop en marxa ja no es noten. La Plaça de les Glories està increiblement animada, amb música i molt de públic animant i cridant als participants. La baixada per la Diagonal cap al 30 s'em comença a fer llarga, però estic content per que pensava que patiria més per arribar aquí. Faig un esforç per aguantar sense parar i arribo al pas del 30 en 3:08. Menjo de nou i ara em costa molt engegar. Per cert que aprofito per destacar l'organització de la prova. Pràcticament frega la perfecció i es nota l'esforç per fer les coses bé. Comparat amb

Paris on vaig córrer l'any passat, els superem en tot. Quan jo arribo als avituallaments han passat la major part de corredors i no falta absolutament de res i el voluntaris s'esforcen per ajudar-te com si fossis el primer.

Cap al km 32 , apareix el temut mur i les meves cames ja no poden més. Començo a caminar a estones. Cap al 33 m'avancen les llebres de les 4:30 i el petit grup de corredors que els segueixen. No em plantejo ni intentar seguir-los. Em costa arribar al 35, punt on un a noia de l'organització ens anima amb les paraules justes. Torno a córrer amb més ànim i arribo a la Plaça Urquinaona i d'aquí a la Plaça Catalunya on s'inicia una baixada cap a la Catedral, Plaça Sant Jaume i Les Rambles. Arribo a Colom (km 39) d'una bona tirada i ja veig la meta a prop. Enfilo la Ronda Sant Pau i ja estic al meu barri, passo per davant de la meva escola de petit per tombar a Sepúlveda i enfilar a darrera recta fins a l'arribada. Als últims km apart del públic s'afegeixen nombrosos corredors que ja han acabat i que animen als que encara estem en cursa. A l'arribada, al km 42 m'esperen uns animadors molt especials, l'Arnau i la Tessa em criden i m'animen, enfilo

la darrera recta amb les fonts de Montjuïc al fons i la bona sensació i l'alegria d'haver superat un nou repte. Cinquena marató de Barcelona acabada en 4h i 45 minuts. El meu pitjor registre però ha valgut molt la pena.

Pel que fa als altres Senglanassos, l'Olga Llaona ha entrat per sota de 4h i amb molt bones sensacions en un temps fantàstic de 3h 58 minuts que acrediten la bona forma física que té. I en Jaume millora una mica el temps de l'any passat amb 4h11". Per altre banda l'Enric Sabaté que aspirava a baixar clarament de les 4h no va tenir el seu millor dia i va aturar el crono en 4h i 7 minuts.

I bé, a veure si us animeu l'any que ve i ens veiem a l'altre banda del mur, a la recta d'arribada d'una de les maratons més maques del món, la nostre.

Podeu veure temps, fotos i vídeos nostres accedint a aquest enllaç i introduir el nº de dorsal.

http://www.maratobarcelona.es/cgi-bin/buscate.py?lang=ca

David , dorsal 13524

Olga , dorsal 15423

Jaume dorsal 15431

Pins

TRAVESSA de L’ ALBERA 12.02.2011

2011-02-21T17:34:00.001+01:00

(Le Perthús -> Banyuls sur mer)

Després de 4 anys de caminar i córrer per tota la vessant sud de l’ Albera, el passat dissabte 12 de febrer vam tornar als orígens, i vam tornar a fer la clàssica Travessa de l’ Albera, que segueix el costat nord d’ aquest massís, amb un recorregut de 29’5 kms i un desnivell acumulat de aprox 1750m, tot seguint el Gr10, sortint del Perthús i arribant a Banyuls sur mer…

Cal dir que el recorregut és maquíssim….

Iniciàvem la marxa (…si…si…de veritat… aquest dia anàvem caminant… ) desde el pàrking del Perthús ja tocades les 6h del matí… Amb el soport dels frontals vam

anar pujant cap a Sant Martí de l’ Albera on ja s’ ens va fer de dia… d’ allà ja vam anar pujant fins al Coll de l’ Ouillat, i cap al Coll dels 3 termes, on el GR10 s’ enfila decidit a pujar fins al Puig Neulós… Un cop arribat al punt més alt de la Travessa i sense encantar-nos per l’ aire glaçat que ens anava acompanyant, ja vam seguir carenant i baixant cap al Refugi de la Tagnarède on vam fer una petita parada per esmorzar…

Després de fer l’ entrepà, ja vam anar fent camí fins al Coll de Gascons, i al cap d’ aprox 1h més de camí, ja arribàvem i ben satisfets a la platja de Banyuls…

En total van ser cap a 7h de Travessa comptant les parades i tot…

Tot i que comptàvem ser tanta o més colla que en edicions anteriors ( recordem

que la darrera va ser la del gener 2007 ) finalment només vam poder ser 3 senglanassos… en Jep Batlle, en Víctor Puig i un servidor…

Degut a que la poca participació no va ser per falta de ganes, i per la bellesa del

seu entorn, properament hi tornarem a organitzar un nou entrenament, per tal de disfrutar-la tots plegats…

Així doncs, fins aviat…

Molta salut i molta muntanya ¡!!

Jordi Batlle

12.02.2011

PREMIS COPA CATALANA DE CAMINADES DE RESISTÈNCIA 2010

2011-02-14T14:10:00.003+01:00

Bones sóc en Víctor Puig, com ja sabeu alguns, l’ any passat amb vaig dedicar a fer la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR’10), després de 16 proves i uns 1000 kms. caminats per tota la geografia catalana, vaig aconseguir els punts per ser

guardonat com a campió d’ aquesta copa.

1000 kms. caminats per tota la geografia catalana, vaig aconseguir els punts per ser

guardonat com a campió d’ aquesta copa.

El passat dissabte 5 de febrer del 2011, es va celebrar el lliurament dels premis de les

diferents competicions de marxes de la FEEC, el teatre de la Lira Vendrellenca

(el Vendrell) organitzat per la Secció Excursionista de la Lira Vendrellenca, on

juntament amb 100 marxaires més hem varem fer entrega del trofeu acreditatiu

com a campió de la CCCR’10, un acte que es va fer una mica llarg i que varem

acabar amb un petit refrigeri.

Esperant l’any que vé poder tornar ésser campió i amb l’ esperança de veure

algun altre Senglanas, salut i molts kilometres.

Enllaç de la noticia a la pàgina de la FEEC : http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5812

Víctor Puig.

Campió CCCR’10.

Nou rècord de participació a “la Mitja” de Granollers

2011-02-08T14:32:00.006+01:00

El passat diumenge 6 de febrer, i amb una temperatura de luxe, es va celebrar “La Mitja” Marató de Granollers que un cop més va batre el seu propi rècord de participació arribant als 7.802 corredors…

Va ser guanyada per Erick Kibet ( Kènia ) que van entrar amb un temps de 1h03’… En fèmines, la guanyadora va ser Ruth Matebo ( també de Kènia ) amb 1h14’…

Cal ressaltar que aquesta “mitja” està considerada com de les millors del calendari estatal… tot i que darrerament hi habia certes discrepàncies amb la Federació Espanyola, amb qui per sort, finalment es van poder resoldre les diferències de criteris amb la RFEA per tot el tema de cessió de dades per el “Carnet del Corredor”… Cal dir que el “problema” es va solucionar fent dues sortides… una per als corredors d’ èlit ( controlada per la RFEA ) i l’ altra per als populars ( controlada per la Federació Catalana )…

Bé…en quan a la nostra participació, finalment només vam poder-hi córrer en Jordi Padrés i un servidor… Tots dos vam coincidir en que vam tenir una cursa força còmoda, ja que tot i el volum de participants que de vegades no et permet córrer amb suficient “soltura”, vam anar a un bon ritme fins aproximadament el km 14, on al notar-nos “Flex” vam decidir apretar una mica més el ritme, anant en els darrers 7 kms a una mitjana de 4,29/4,30… Finalment entràvem junts a meta amb un temps de 1h41’ i amb unes sensacions molt bones…

Ens veiem a la Travessa de l’ Albera ¡!!

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle

Bananes

08.02.2011

Mitja Marató de Llançà

2011-01-25T14:32:00.007+01:00

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ A LA PRIMERA MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L’ALBERA ( LLANÇÀ )

El passat diumenge 23 de gener de 2011 es va fer la primera edició de la “Mitja Marató de Muntanya de l’Albera", organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca.

El recorregut, de 21 kms i 976m de desnivell acumulat, passava pels següents punts: Plaça Major de Llançà, Coll de les Portes, Ermita de Sant Silvestre, Mas de Baix, Puig d’ Esquers, Mas

Patiràs, Puig Tifell, Plaça Carles Sabater i l’ arribada novament a la Plaça Major de Llançà…

La ruta, apte per a corredors i caminadors, s’havia de fer en menys de 6 hores (per a caminadors) tot passant pels 7 controls que estaven perfectament ubicats en diversos punts de l’itinerari.

La participació va ser molt bona ja que es van arribar als 300 inscrits, que era el màxim de places establert per a l’organització.

Els tres primers classificats van ser: Josep Rodriguez (1h.53’), Rafa Cañizares (1h.53’) i en David Alsina (1h 54’)….

I per part nostra els resultats van ser els següents :

Víctor Puig 3h11’ Posició 180

Jep Batlle 2h54’ Posició 154

Lluís Genover 2h33’ Posició 90

Pere Gich 2h26’ Posició 71

Jordi Padrés 2h25’ Posició 67

Jordi Batlle (Bananes) 2h10’ Posició 27

Cal ressaltar l’ excel.lent paper de la organització que ha valorat molt positivament l’ esdeveniment al no haber-hi hagut cap incidència greu i al sortir-ne tothom molt satisfet…

I per ells, la organització de curses per aquest any 2011 no s’ acaba aquí, ja que el dia 23 d’ abril ens esperen novament amb la “7ena Cursa/marxa de resistència de 80 kms en menys de 24h del Cap de Creus”…

Si tot va bé, allà hi serem ¡!!

Salut i muntanya ¡!!

Jordi Batlle.

Bananes

Un Trailblanch diferent.

2011-01-17T22:02:00.013+01:00

Des de fa uns quants anys, la temporada de competicions l'hem iniciat participant a la cursa llarga del Trailblanch, actualment anomenada Romeufontaine. Enguany i degut al programa d'entrenaments, vàrem decidir no forçar les coses i fer-ho a la de 25 km. Després de l'impàs de l'any passat en que vàrem córrer a Ax les Thermes, tornàvem a Font Romeu, amb el record molt present de l'edició 2009, que degut gran quantitat de neu es va convertir en un autèntic malson i ens va portar a límits de patiment i sacrifici que no havíem experimentat fins llavors. Total per acabar desqualificats per motius de seguretat a la part final de la cursa quan la nit s'acostava i les baixes temperatures van obligar a l'organització a aturar els corredors. Aquest any ha estat totalment al contrari, poca neu i un recorregut gairebé exempt de dificultats tècniques.

El meu cap de setmana de competició va començar una mica abans que per la resta de la colla, ja que volia participar en la cursa nocturna de 6km del dissabte per la tarda. Així que havent dinat vaig agafar el cotxe ben valent i cap a la Cerdanya i falta gent. De camí em vaig anar traient la disfressa de cap de família responsable i assenyat, vaig posar ZZ Top a tot volum i em vaig anar mentalitzant per les dues curses que m'esperaven en poques hores. En arribar a Font Romeu després i de pagar els incomptables peatges de l'eix del Llobregat em vaig trobar amb un embús considerable. El carrer principal estava tallat i tot el poble estava colapsat entres els corredors que, com jo, buscaven aparcament i els esquiadors que ja baixaven de pistes. Em va costar força trobar lloc per aparcar i vaig haver de córrer per retirar els dorsals i preparar-me per la cursa. Tant es així que vaig arribar amb el temps just per sentir el senyal de sortida i adonar-me que, amb les preses, m'havia deixat el frontal al cotxe. Vaig pensar que no començaven massa bé les coses...

El recorregut sortia del centre del poble per enfilar-se ràpidament per un carrer en direcció a un golf que vàrem creuar totalment i enfilar-se fins al CNEA, centre esportiu d'alt rendiment on entrena en Kilian Jornet. Tot en mig d'un ambient molt agradable i festiu, ja que a la cursa hi participaven famílies senceres amb nens de menys de 10 anys. Un cop a l'alçada del CNEA trobàvem un retol indicador d'un km per arribada i pràcticament tot amb baixada vaig arribar a meta en 28 minuts. Per sort vaig arribar amb llum suficient per no trobar a faltar el frontal i vaig poder veure durant el recorregut el que seria la tònica de l'endemà. Poca neu i molt gel, perillós per les caigudes.

Al vespre va arribar en Bananes amb els Llançà boys (per cert que amb el tema curses de muntanya sembla que Maçanet i Llançà ens haguem agermanat) i vàrem anar a sopar al restaurant on ens van recomanar les noies de l'hotel. On si per algo no destacaven es per la simpatia i la profesionalitat de les cambreres. A hores d'ara encara estem esperant el vi que vàrem demanar 2 o 3 cops...Però a canvi ens vàrem fer un fart de riure amb en Philippe, l'Edu, l'Eric i en Jordi Paus i les seves anècdotes de tota mena.

L'endemà ens vam llevar en horari de luxe, acostumats a fer-ho a les 5 o les 6 per córrer la cursa llarga, aquest cop ens vam llevar a les 7 i encara ens va sobrar un munt de temps per prendre cafè al poble i els croissant que li va donar la gana a la cambrera, que en aquest cas servia el que li donava la gana...

I bé, després de les fotos de rigor a la sortida, com sempre vam pecar de modestos i ens vam posar més enrere del que ens tocaria per la nostre forma física. Sortíem alhora la cursa de 12 km i la de 25 i ens trobàvem a la sortida més de 500 corredors de nivell molt dispar. Així que a la primera pujada vam quedar taponats per la gent lenta que teníem davant i que es van posar a caminar. Com vàrem poder vam anar avançant pels laterals fins a sortir a muntanya oberta i poder agafar cadascú el seu propi ritme. Ràpidament varem arribar a l'alçada del CNEA i des d'aquí vàrem seguir la mateix pista suau de sempre que a estones puja una mica però que planeja molt. El gel es va convertir en un enemic temible per molta gent amb evident falta d'experiència a la muntanya i que queien provocant petits embussos. S'ha de dir que era molt fàcil caure o relliscar si més no. Al principi vaig aprofitar la poca habilitat de la gent per anar avançant participants, però quan només es tractava de córrer sense dificultats tècniques alguns e tornaven a passar. M'ho vaig prendre amb calma i de tant en tant m'aturava a tirar alguna foto. Després d'una hora i deu minuts, en Jordi Paus, en Philippe i un servidor vàrem arribar al primer control i després de menjar i veure una mica vàrem continuar per una pista d'esquí de fons, ara si totalment sobre neu. Aquesta pista ens va dur al cim del Roc de la Calme, punt més alt de la cursa de 2200m, i des d'aquí vàrem fer un descens vertiginós de 250 m per una pista negre en alguns moments tant inclinada que gairebé era impossible aguantar-se dret. En Jordi Paus va posar la directa i cul a terra va baixar com una fletxa. Aquí vàrem avançar l'Eric que ho estava passant una mica malament amb el descens. Tot molt maco fins que vaig veure un participant que anava en sentit contrari el nostre. Al principi vaig pensar que s'havia retirat i que tornava enrere, però quan vaig veure que una mica més endavant en venien més vaig entendre que eren els primers que ja tornàvem i que tots hauríem de pujar el que ara estàvem baixant...Sempre es millor saber les males notícies amb temps. Un cop abaix vàrem trotar per uns aiguamolls i vàrem travessar per bonics prats alpins, a trams sense vegetació, a trams amb pins escampats fins arribar a la presa de les Bulloses, punt on hi havia un altre avituallament. Des d'aquí s'inciava un descens vorejant estanys per després tornar novament a la base del Roc de la Calme. La primera pujada era terrorífica i havies d'anar amb molt de compte de no patinar. Vaig confirmar amb els cartells i si estàvem pujant per una pista negre. Vaig procurar no aixecar gaire el cap de terra i vaig arrossegar els meus gairebé 100 kg muntanya amunt el més ràpid que vaig poder. Al cap de 20 o 25 llargs minuts vaig tornar a ser al cim i a partir d'aquí tot va ser un plàcid descens fins a l'arribada. Els kilòmetres finals estaven plens de públic, especialment l'arribada, amb molta gent animant i cridant-te "Allez, courage".
Realment es un plaer córrer curses a França, jo m'hi trobo molt a gust.
Pel que fa a l'apartat dels resultats, el crack Bananes, va fer 3:16 , l'Edu 3:25, jo 3:55, l'Eric i en Jordi Paus 3:56h i en Philippe que surt d'una lesió 4:10 (ànims company que segur no serà res).

I fins la propera, amb la bona sensació d'haver corregut una bonica cursa d'alta muntanya, sense esforçar-nos massa, encara que hauría estat millor amb més neu.

I de tornada cap a casa, mentre sona en Bruce Sprengsteen i m'avancen estressats esquiadors amb els seus immensos Tuaregs i Audi Q7, penso en tots els bons amics que he conegut gràcies a la muntanya i l'esport.

Excursió Darnius- Santa Magdalena 8/1/2010

2011-01-09T23:27:00.005+01:00

Primera excursió del Calendari 2010 i primera que estrenem amb un nou format d´horari de tarda.

Quedem tots/es al poble veí de Darnius, vil.la que ha acollit en Víctor, la Yolanda i en Pau.

Som deu: la Teresa Bonet, l´Olga i en Josep, en Jep Batlle, en Robert, el recuperat Jaume Fàbregas que ha guanyat pes ( però que ja li queda bé... els altres no podem dir el mateix), en Pins, en Pere Gich, l´organitzador en Víctor Puig i jo, en Lluís. Com sempre em sembla que hi ha més cotxes, que corredors....

Comencem puntuals a les 3 de la tarda sortint de Darnius direcció el pantà passant per un camí que la majoria no havíem fet mai i que passa per uns antics cortals militars.

El camí s´enfila fins a un mirador bastant elevat que permet tenir bona vista( Vam passar de llarg i algun dia haurem de tornar-hi)

Anem baixant fins al Club Nàutic, la presa nova i la presa antiga. A partir d´aquí ens hem de començar a guiar per la nova joguina que li han portat els reis a en Víctor: un GPS. Ell ja sabia que la desviació havia de ser a partir de trobar .... la terra vermella .... però tot i això , la maquineta ens va fer caminar una mica més del compte, però quan vam veure que no trobàvem el camí correcte ens vam haver de guiar pel GPS de l´Olga ( en Josep), que ho coneix tot, i ens va fer recular. Quina sort poder portar dos GPS a la

mateixa sortida!!!!!

A partir d´aquí ja vam anar trobant el camí marcat que portava a la Salut, però que sense acabar-hi d´arrribar ja vam enfilar el camí de pujada fins a Santa Magdalena.

És un mirador excel.lent de l´Empordà i vam aprofitar per menjar una mica, fer-nos fotos i gaudir de la vista. Eren aproximadament tres quarts de sis de la tarda i no podíem torvar-nos massa per poder baixar amb una miqueta de llum.

Quan vam arribar a baix al Santuari ja era completament fosc. En Pere tenia un sopar important...... i tenia pressa per marxar i va tirar pel dret : carretera i cap a Figueres.

Els altres no sabíem per on tornar, però per atenció a la Teresa que ja patia per passar pel bosc i per l´hora que arribaria ..... també vam tornar per carretera. Vam obrir els frontals, bé 8 frontals i una dinamo del Decathlon que mai falla, i a córrer una estona fins a Boadella.

Aquí vam agafar una drecera que la majoria no coneixíem i ens va acostar cap a la carretera a peu de presa.

Ara tocava el km final de pujada forta per acabar de rematar.

La sorpresa final era que l´organització havia deixat el cotxe d´en Josep i l´Olga a la presa i així ens vam estalviar els darrers 3 km fins a Darnius.

En resum , una bona sortida que combinava el caminar amb desnivell i el córrer i que estrenava un nou format per la tarda, sortint de dia i arribant amb la foscor.

Records a tots i a veure si podem ser tanta colla a la propera per la serra de l´Albera.

Lluís Genover

Comencem l'any amb força.

2011-01-03T14:23:00.005+01:00

Sortida dos de Gener 2011

Avui hem fet una sortida d’aquelles que l’improvisació s’ha posat al nostre servei. Ha sortit tot rodó, fins i tot el temps, ja que ahir a la nit semblava que ens podia bufar les orelles , però no ha estat així ens hem aixecat de mig fosc i ja

només de treure el cap per la finestra ens n’hem adonat que fotria un dia d’aquells que paga la pena ser viu.

Hem quedat als quatre cantons

a les 8 i anormalment en pins ha estat l’últim d’arribar. Mentre esperàvem comentàvem la llei antitabac, i l’Olga ha comprovat de primera mà tot fen un cafè, que encara hi ha gent poc mentalitzada… veiam si podrem arribar a casa després de sortir al bar i no fer aquella pudor de fum.

Encara amb la fred al cos ens hem enfilat cap el sorrer , però cap a les casotes ja teníem una

temperatura de confort. També vull esmentar els que érem: l’Olga de Can Coll, la Teresa Bonet, en Pins, en Batlle, en Genover i jo. Quant encara no havíem enfilat la carretera de la Solana, ja me n’he donat que seria una cursa cronicable…. De la mateixa manera que hi ha camins cliclables o no , hi ha curses cronicables o no.

M’havia proposat fer una crònica curta, i així serà…. o no…, però just al davant de la font del fil crec que hem arribat a una definició molt important. A vegades costa definir el que és ser Català, en Pujol ho va definir d’una manera molt integradora: És català tothom qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne. Però en un moment determinat de la conversa l’hem volguda aplicar a la pregunta . Qui és Maçanetenc???? Hem intentat tunejar la cèlebre frase pujoliana però no ens en sortíem … perquè si apliquem la frase: És Maçanetenc que viu i treballa a Maçanet , resulta que cap dels que parlàvem ho era…. Però llavors el tarannà de consens i aglutinador d’en Pins ha tret la frase que podria canviar la definició de Maçanetenc en els futurs llibrets de la festa .

És Maçanetenc qui s’ha torrat alguna vegada a la Sala

Com es pot concentrar tanta raó amb una frase. I a més ens integrava a tots els que érem a la caminada, vaja a tots potser no perquè n’hi havia algun que les seves nits memorables ja havien prescrit. La conversa ha estat molt agradable, però l’hem acompanyada d’un ritme assenyadament intens, un bufet i una foto al Mas Roger i amunt!!, cap a la collada dels pous , hem passat assedegats la Font del Moixer i finalment hem fet el cim. I avall que fa baixada, un tall pel dret de la fageda on la Teresa m’ha ensenyat un nou verb i tot intentant esquivar el gel de la carretera .

De la Forestal a Maçanet hem fet dos trios…. Running-trios, el que formàvem la Teresa en Jep i jo, semblava una marató per salvar el món. No ens n’hem sortit. Al sorrer ens em retrobat tots ide mica en mica cadascú ha fet camí cap a casa.

I tot dutxant-me rumiava el feliç que que em fa sentir poder combinar:

Esport-Tertúlia- Amics i Muntanya

Robert Oliva Urtós

28 Agost - Olla d'Ulldeter

2010-09-02T15:28:00.003+02:00

A primera hora del mati, ens trobem l’Anna, Pins, Bananes i en Jordi.
Només quatre agossarats disposats a gaudir d’un dia a l’Alta Vall del Ter.

Sense perdre temps fem via cap a Ulldeter, durant tot el cami el Sr. Pins i el Sr. Bananes no paren de barrinar curses, entrenaments, projectes, ..., ens falta temps.
Només de tant en tant el Sr. Bananes reclama un café, que finalment trobem a Setcases.

Els 10º graus de temperatura que hi havia al parking superior de Vallter 2.000 ens indiquen que aixó no és ni Maçanet, ni Figueres.

Una vegada acabats els preparatius em poso al davant i enfilem cap a la Portella de Mentet, anem a ritme viu, no tardem massa a entar en calor, amb 25 minuts estem a la Portella, sense parar tirem cap al Pic de la Dona on hi arribem 45’ desprès de sortir.
L’espectacle que tenim davant nostre és increible ens hi ajuda el dia clar i amb una mica de vent, Pic Carlit, Canigó, el cercle d’Ulldeter i si ens hi fixem arribem a veure la Badia de Roses, poques vegades ho podrem veure desd’aquest punt.

D’aquí comencem a córrer per tota l’Esquena d’Ase fins el coll de la Geganta, avancem uns excursionistes que van a peu i que ens mirem encuriosits :
¿ bogeria?, ¡energia !, ¡ sentiment !.

La pujada a Bastiments l’encapçala l’Anna que puja molt bé, arribem al cim desprès de 2 hores i mitja desprès d’haver sortit.
Al cim continua l’espectacle, veiem el Pic de l’Infern, majestuós, la vall que mena a Coma de Vaca, els Torreneules, el Puigmal, ...

La baixada la fem rapidissima, passem pel coll de la Marrana i sense parar enfilem al Gra de Fajol Gran.
Al cim trobem més ”malalts” que també corren per aquests cims.

Desprès de la tradicional foto, desfem el camí fins arribar novament al coll de la Marrana, portem 4 hores.

Un cop arribats al Coll de la Marrana, prenc la determinació de fer una mica més de volta, canviant l’itinerari previst i baixant direcció al refugi d’Ulldeter, passant pel naixement del riu Ter on parem a refrescar-nos.

Amb aquest recorregut fem una mica més de camí, però ningú es queixa perquè la visió del Gra de Fajol Petit, les flors i l’aigua que neix de la muntanya valen la pena fer aquest esforç.extra.

Inconscientment, durant la baixada desde’l Coll de la Marrana fins al Refugi, baixem el ritme i caminem completament feliços i amb la sensació de ser uns privilegiats.

Deixant enrera el refugi d’Ulldeter, em giro, veig l’Anna i en Bananes que em segueixen i enmig dels arbres distingeixo el Gra de Fajol que ens mira trist i rancorós que marxem tant ràpid.

En giro i somric sota el nas amb la seguretat que ben aviat tornarem per aquestes contrades a caminar, còrrer, escalar o lliscar.

Cursa del Fau 2010

2010-08-11T16:33:00.005+02:00

Els Senglanassos volem donar les gràcies als participants, esponsors i a tots els que heu col.laborat per fer possible aquesta cursa.

Imatges Santuari del Fau

Imatges Bach-Grillera

MINI CARROS DE FOC… MAI ENRERA…

2010-07-27T23:41:00.025+02:00

Bé… aquesta vegada seré jo ( en Bananes ) qui us farà arribar algunes pinzellades del que ha estat aquesta magnífica sortida per una de les parts més maques del nostre Pirineu…

Tan debò us ho sàpiga transmetre…

En primer lloc, m’ agradaria ressaltar que la qualificació de “mini” potser no és la més adient ja que en aquests dos dies hem pogut comprovar com la exigència de la sortida requeria uns mínims d’ estat de forma…

Bé doncs, som-hi… així va anar el tema…

El passat divendres 23 de juliol, a primera hora, ja es notaven, entre els que hi anàvem, els nervis… la il.lusió…, de poder començar ja el cap de setmana per a poder conviure amb d’ altres senglanassos la que segurament era i realment ha estat la sortida més engrescadora d’ enguany, del nostre “club/grup d’amics”…

Els “inscrits” ( per dir-ho d’ alguna manera…) érem… en Pins, l’ Enric, en Tene, en Lluís, en Víctor i un servidor…

En Pins ens esperava la nit del divendres al seu apartament d’ Espot… l’ Enric venia directament des de Barna el dissabte a primera hora… i els altres 4 cracks habíem quedat a les 8h al parking de l’ Eroski de Figueres…

Finalment sortíem a les 20:30h… amb 25ºC, una mica de tramontana… i els 40 principals que l’ amic Víctor ens va posar per començar a animar l’ ambient… jo l’ hi vaig dir que per agafar direcció Olot, podíem sortir per la zona de Les Forques i així ho vam fer…

Al voltant de les 22h30’ ens plantàvem a La Molina… la temperatura havia baixat fins a 13ºC…Allà ens vam parar a fer l’ entrepà del sopar i tot seguit vam intentar anar a fer un cafè a un bar que hi ha davant la pista llarga… però massa tard… ens varen dir que ja estaven tancant…

Al cap de una estona ja passàvem per la Seu d’ Urgell… després per Sort… i cap a la 1h de la matinada arribàvem a Espot… Allà el termòmetre marcava 10ºC… el comentari era… “Collons (perdoneu la expressió…) quina frescota ¡!!”… Llavors, vam sortir del poble d’ Espot fins arribar a casa d’ en Pins on ell ja ens estava esperant…

Un cop a casa d’ en David, ens vam instal.lar… vam preparar les motxilles per l’ endemà… ens vam posar d’ acord de on dormir cadascú… i a mi em va tocar ( com quasi sempre… ) amb l’ amic Víctor… que per cert, no sé quina moguda es portava amb el matalàs inflable, però no va parar de bellugar-seen tota la nit…je,je,je….

Bé… el dissabte a les 6h30’ ja tocàvem “diana”… continuava fent força fresca i el termòmetre ens ho demostrava amb els seus 8ºC… A les 7h30’ sortíem de casa d’ en Pins per trobar-nos al cap d’ una estona amb l’ Enric que ja hauria arribat de Barcelona…

Un cop al parking del Parc Nacional per fí començàvem a caminar… Sobre les 9h50’ arribàvem al Refugi Josep Mª Blanc de l’ Estany Negre ( alçada 2200m ) i allà vam decidir fer una parada per esforçar… Al cap de 1h ja estàvem novament de ruta amb el pensament ja posat en anar enfilant la pujada cap al Pic de Peguera…

Cal ressaltar que les explicacions d’ en Pins sobre tot aquell entorn eren contínues i feien que tot allò encara fos més impressionant… una d’ elles… quan ja estàvem a uns 2500m d’ alçada va ser per comentar per quin costat faríem cim… alguns van carenar i d’ altres vam tirar pel dret… Cal dir que la part final és una pujada força tècnica i exigent… amb lloses de pedra… i que fan que en arribar al cim ( alçada 2950m ) et facin sentir super-realitzat…

Abans de fer cim, també veureu en alguna foto que vam donar nom a un nou pas… i el vam anomenar “…el pas del dubte…”…

Un cop a dalt (12h35’), mentre esperàvem el reagrupament de tots, mirava fins a l’ infinit… i ufffffff… com amb tot l’ ho meravellós d’ aquesta vida… no existeixen prous paraules…

Després de gaudir del Pic de Peguera, vam anar baixant per la Vall de Monastero… fins arribar a un maquíssim i idíl·lic pla situat a 2060m d’ alçada on vam fer una parada per menjar alguna cosa… eren les 14:30h i ja tocava…

Al cap d’ una estona es començava a tapar el cel i amb previsió vam decidir no encantar-nos i continuar la Nostra marxa cap a l’ Estany de Ratera (2100m) i Sant Maurici, on hi arribàvem a les 17h… Ara ja només ens quedava una pista de forta pujada i abans de les 18h ja havíem arribat al Refugi d’ Amitges on teníem previst passar la nit…

Un cop al Refugi, la primera feina va ser buscar les nostres lliteres i anar-nos a dutxar… uffffff… que bé… Tot seguit, puntuals a les 19:30h, ja sopàvem… hi havia sopa de fideus… sigrons… i botifarra/morcilles… cal ressaltar que vam repetir tots… i en tots els plats…

Sobre les 9:30h ja anàvem a dormir cap a les nostres lliteres… A la part de dalt hi dormien en Víctor, l’ Enric i en Lluís… i a la part de baix, en Pins, en Tene i jo… El primer en dormir-se va ser l’ Enric de qui es sentia algun petit ronquet que el delatava… Els altres no teníem gaire son, i hi havia una mica de “catxondeo” deixant anar alguna “cullunada” algun sobre l’ altre… Finalment, al cap de una estona, per respecte als altres… vam fer silenci… a intentar dormir… i sobretot a descansar… que a l’ endemà ens esperava un altre magnífic dia…

A l’ endemà ens vam llevar tocades les 6h30’… L’ Enric va ser el primer… va baixar de la llitera i amb un toc als peus ens va anar despertant un a un… Bon dia companys!!!... ens anàvem dient uns als altres… quin ambient més “guapo”…

Al meus costats tenia en Pins a l’ esquerra I a la dreta en Marc… ens vam anar incorporant tots I a les 7h ja estàvem esmorzant… pa, mermelades, mantega, magdalenes, suc,…. I cafè és clar ¡!!!...

A les 7h45’ ja estàvem tots a fora el refugi a punt per marxar de nou… bé… tots no ¡!!... ens faltava en Tene ¡!!... Vaig anar cap a dins el Refugi per veure si el trobava i m’ el vaig trobar a la porta que sortia tot carregat amb les seves coses… i del cor l’ hi va sortir… “…Collons, ja esteu ¿??...havíem quedat de sortir a les 8h ¡!!...”…

Mentrestant els altres ens entreveníem per fora el Refugi per fer-nos espassar la fresca que feia… En Lluís, per exemple, perseguint amb la càmera unes daines que teníem a uns 50m del Refugi…

Finalment sortíem a les 8h, seguint un cop més les explicacions d’ en Pins sobre el que faríem en les properes hores…

Des d'Amitges que tocava anar pujant per un corriol còmode, que en més de un moment em provocava les ganes de córrer… Vam seguir pujant fins fer cim al Tuc de Ratera on a les 9h10’ ja hi érem… La veritat és que tots plegats estàvem força “Flex”… je, je,je….

Cal dir que la pujada al Ratera és molt maca… La part final és molt dreta però no és tècnica… realment és molt diferent a la que ens havíem trobat el dia anterior al Pic de Peguera on havia estat molt més exigent…

Un cop a dalt, ens vam fer la foto de grup i un cop més també vam estar gaudint d’ aquelles infinites i meravelloses vistes…

Sobre les 9h45’ iniciàvem el descens… Vam anar resseguint tota la Vall fins arribar de nou a l’ Estany de Ratera… i a l’ Estany de Sant Maurici…

En aquell moment, moltes de les nostres mirades anaven dirigides als impactants “Encantats”… que realment són impressionants… diu la llegenda, explicat molt breument, que “Els encantats” són 2 caçadors d’ isards, a qui Deu va petrificar com a castic per aquest fet…

Bé… després de fer un glop d’ aigua a la font de l’ Estany de Sant Maurici, vam seguir baixant… Pel camí ens vam parar a l’ Ermita que porta el nom del mateix Sant, i després ja vam seguir per un preciós camí envoltat de pi negre, fins al parking on teníem els cotxes…

Des d'allà ja vam anar fins a casa d’ en Pins a dutxar-nos i ben valents cap al restaurant “Juquim” on ja teníem previst dinar…

Sens dubte, va ser un gran final de sortida… vam dinar de conya… amb unes bones amanides… unsbons remenats de bolets… civet de senglar… i uns boníssim entrecots… ahhhhhh… i de postres vaig triar una excel.lent crema de iogurt amb fruits de bosc… tot boníssim i ben guanyat després de les calories cremades durant tot el cap de setmana…

Al sortir de Can Juquim ja ens vam acomiadar coincidint tots plegats que ha estat una excel.lent sortida i un molt bon entreno… i el més important… hem compartit dos dies d’ amistat… de companyerisme… i tot dintre de l’ entorn que a tots nosaltres tant ens encanta…

Ens veiem a la propera, i gràcies a tots els que m’ heu permès compartir amb vosaltres aquestes estones…

Ha estat un plaer ¡!!... I recordeu… Mai… mai enrera ¡!!...

Jordi Batlle

Bananes

VEURE IMATGES

EXCURSIÓ A TALAIXÀ

2010-06-09T14:50:00.009+02:00

Després d’un retard d’un parell de mesos, hem pogut anar a Talaixà. Havíem quedat a l’aparcament de l’hostal de Sadernes. Per a alguns tot va començar com una cita a cegues, varen arribar per separat i no es coneixien entre ells… i, és clar, no gosaven demanar …
De cares a d’altres trobades podríem oficialitzar un crit per tal de reconèixer un altre animal de la mateixa espècie. Perquè d’ “homosenglanassus” cada vegada és més fàcil de trobar-ne per aquests móns de deu.
De fet el crit ja el tenim, podem utilitzar el ja típic “Ulaaaaaaaaaaaa” .
Vaja, contextualitzem-ho: si un “homosenglanassus” va sol a una cursa, per exemple una “embardissada”, i vol saber si n’hi ha una altre a prop (d’una manera dissimulada, perquè no el prenguessin per boig) crida una vegada i prou, (perquè tampoc el prenguessin per una caçador), i esperar una possible resposta.
Podríem provar-ho, però sense algun gintònic, ens costarà molt trobar aquell to de festa major tant característic.

Vaja que cap a quarts de nou ens posàvem a caminar, contemplats des del Sant de la Núvia devíem fer goig, érem en Pins i la Tessa, en Víctor i l’Anna, en Jep i l’Olga, en Robert i l’Emma (tranquils no hi hagut cap trencament de parella… a més l’Emma no va parar de recordar-me que sóc un tossut… sempre has de ser mascarat per una paella…) en Jaume i en Pere d’Esponellà.

Va ser una caminada molt entretinguda, les sortides jo les dividiria en dos blocs, les caminades que tenen ‘xixa’ per fer una crònica satírica i les que s’ha de fer una crònica purament esportiva. Aquesta va tenir contingut… el problema és que sempre faig la crònica tard i moltes coses no les recordo.

Aviat vàrem tenir les primeres patinades, potser perquè els nostres ulls, enlluernats per aquell blau tant intens, no eren capaços d’advertir el cervell que l’aigua mulla, o potser perquè algú es pensava que els mitjons també eren Gore-Text…malgrat això amb un parell de bufets ens trobem a Sant Aniol.

Sant Aniol és un lloc sensacional, fresc, lluminós, i a més a més té una d’aquelles fonts que conviden a parlar , només ens faltava això, poc que callem… i ens posem a esmorzar a una font en forma de parlament!!! …. Es van tocar molts temes, però l’únic silenci es va fer quant en Pins ens va fer un bonic relat de la Novel·la “la Punyalada”, llàstima que l’Olga ens va explicar el final… però hi va perdre ella perquè jo li vaig explicar el final del "Sexto sentido"… au.
La idea de fer una projecció popular de la pel·lícula “ La Punyalada”, em va semblar genial…

Però la verdadera punyalada ens l’haurien fotut aquells tres nois que tot cargolant un cigarret del riure, pretenien tenir un moment de simbiosis amb la natura. No varen tardar gaire a marxar.

Ens enfilem cap al gorg Blau, i d’allà cap al Salt del Brull, on l’Emma ens va fer la foto de grup, per això no surt a la foto, tots li dèiem.. “Emma no siguis tossuda dona…, ja ens la farà algú altre la foto” però no hi va haver manera….

La foto no va sortir massa bé, en Jep em va fer veure que el meu ‘alter ego’ tapava mig salt…. jejeje demaneu-li l’anècdota… va ser molt bona però no trobo la manera d’escriure-la.

Un cop vist, avall altre cop cap a Sant Aniol i llavors ens enfilem cap al Salt de la Núvia per a trobar la Quera de Talaixà, un mas que ens a avisa del que trobar-me a dalt.

Un cop a dalt, es va crear un altre silenci, tots sembla que coincidim a cercar les raons d’aquell abandó. Les raons no són clares… però el que tots tenim clar és que gràcies a aquest abandó, hem pogut gaudir d’un silenci absolut… i aquest indret s’ha mantingut a recés dels “Luiggis” i “Alabedres” de torn.

La cobertura ens torna a la nostre connectada realitat… i amb una certa recança mirem el rellotge per primera vegada… i daltabaix s’ha dit… que hi ha un “coris moris” …

Amb aquell zup zup …. una llei de cosa… creuem el Pont de Valentí i arribem a Sadernes, on en Bernat, la Berta, en Joel, l’Isidre , la Montse, la Núria i en Marc ens hi esperen.

Del dinar, poca cosa, només dir que en Llorenç ens tracta sempre com si fóssim del seu poble.

Una sortida simplement genial.

Robert.

EXCURSIÓ A TALAIXÀ / 30 DE MAIG

2010-05-17T14:59:00.006+02:00

IMATGES

2010-03-30T22:45:00.002+02:00

Bones, aquest diumenge 21 de març va ser la cursa urbana Sant Josep, 10 km pel centre de Figueres, aquesta va ser una mica especial per mi, vaig anar-hi amb en Bernat, ens va anar molt bé, varem sortir de la Rambla a les 10 h del matí i arribada a la Plaça Triangular, en Bernat va entrar a la línia d’arribada en menys d’una hora, exactament ( 59’ 56“). Ens hi varem trobar amb en Jordi Padres (41’ 45”), Pere Gich (42’ 42”), Xitu Bella (47’ 33”), Lluis Genover (47’ 03”), Xavier Bella (47’ 33”), i jo mateix , Josep Batlle ( 1h 00’ 22”).

Apa companys ens veiem a la pròxima, crec que serà la de les 24hores del Cap de Creus i em sembla que també hi trobarem a n’en Pere i en Xitu

Llançà - Sant Pere de Rodes - Castell de Sant Salvador - Port de la Selva

2010-03-01T23:29:00.005+01:00

El diumenge 14 de febrer vam donar inici oficial a les sortides dels senglanassos d'enguany. Igual que en les darreres temporades, la primera sortida la varem plantejar per l'Albera. Els darrers anys hem trepitjat diferents racons d'aquest ampli massís. Gràcies al coneixement que té en Lluís Genové del mateix i després de repetir el 2006 i 2007 la clàssica travessa del Pertús a Banyuls. el 2008 varem canviar de registre i vam sortir d'Espolla i acabar a Portbou, passant per Sant Quirze de Colera. L'any passat, en un dia molt ventós, varem anar de Port de la Selva a Cadaqués passant pel Cap de Creus. I aquest any hem fet un recorregut circular sortint de Llançà i pujant a Sant Pere de Rodes.

La intenció que teníem incialment per aquesta excursió era diferent, però en aparèixer la possibilitat de participar a les 24h del Cap de Creus, varem creure oportú variar l'excursió per tal d'entrenar part de l'esmentada marxa. I va valdre molt la pena.
Després de trobar-nos tots a les 8h i guiats per en Jordi Paus vam iniciar l'excursió en direcció al Coll de Perer. En total érem 12, un grup ja fa goig. En les primeres pujades guanyem bastants metres i de seguida tenim vistes cap a Port de la Selva i de la costa al Nord de Llançà. Ens continuem enfilant fins arribar a la carretera que du a Sant Pere de Rodes. Trobem gel. Ens fem fotos al Monestir i enfilem el dret corriol que puja al castell de Sant Salvador, on esmorzarem. El castell es una privilegiada talaia de l'Empordà. Cap al sud es divisa la plana i la desembocadura de la Muga, encara que el que més crida l'atenció es Empuriabrava i Santa Margarita. Cap a l'est la carena que du al Coll de Sant Genís i el Paní al fons i al NE veim Port de la Selva i el mar.
Sense gaire temps per encantar-nos continuem per la carena i aquí ve la sorpresa del dia. El camí es força tècnic i divertit, obligant a posar les mans a terra. Realment inesperat trobar aquesta orografia tant aprop del mar. Un cop arribats Coll de Sant Genís ens dividim. Uns quants tirem per camí dret de retorn i uns altres continuen un tram més endavant fins quedar embardissats i seguir els passos del altres. Varem baixar per una pista bastant avorrida fins arribar a Selva de Mar i d'aquí per la carretera fins agafar el camí de ronda al final de la platja de Port de la Selva.

El camí de ronda està en part arranjat i en part no, però la inversió que s'hi ah fet es indiscutible. Hi ha trams molt macos. Després de 9 km de anar amunt i avall per aquest camí arribem de nou a Llançà després de 5 h de caminada efectiva.

Mitja marató de Granollers

2010-02-06T22:54:00.006+01:00

Quan s'ajunta una ciutat volcada, que viu la seva cursa com una festa, un recorregut atractiu i variat, una bona organització, la participació cada any dels millors corredors del mon i una inscripció cada edició més alta (aquest any 7000 corredors) , tenim la millor mitja marató de l'Estat, la Mitja de Granollers.

Només cal veure que la seva web es "www.lamitja.cat" per entendre que estan un punt per endavant de les altres curses. No es la mitja de Gava, de Banyoles o de Girona, simplement es la Mitja i prou. I realment es mereix un lloc destacat. L'ambient es impresionant. El dissabte durant tot el dia se celebren curses infantils, desfilades de gegants i cap grossos i tota mena d'activitats.
L'organització es impecable i els obsequis per als corredors son generosos. A part i segurament es el que més destacaria d'aquesta cursa, el public no para d'animar. Hi havia dues dones grans, una amb un megàfon i l'altre disfressada que no paraven de donar ànims a tots els corredors. I els darrers 3 kilòmetres son increïbles. Un autèntic túnel de gent que et crida pel teu nom i anima als corredors i corredores a no defallir en la part més dura. Es fantàstic. Queda clar que m'agrada aquesta cursa, no?
Aquest any, érem cinc i podíem haver sigut més si en Jaume Fàbregues i en Lluís Genové que estaven inscrits haguessin pogut venir. Ens ho varem passar molt bé, cadascú al seu ritme i tothom va fer una bona cursa. Destacar especialment en Víctor que va fer una mitja per primera vegada en un temps molt respectable i en Jordi Batlle que va baixar molt el temps respecte l'any passat. A veure si l'any que ve encara som més colla. Jo no faltaré.

Temps:

Jordi Prades 1:38
Jordi Batlle 1:44
David Sànchez 1:51
Teresa Bonet 1:54
Víctor Puig 2:02

Trail blanch Vall d'Ax

2010-01-26T22:36:00.011+01:00

Senglanassos 2 - Trail blanch 1

Li teníem moltes ganes al Trail blanch. I alhora molt de respecte. Després de la dura experiència que va representar la desqualificació de l'any passat, en el kilòmetre 34 km d'un recorregut infernal, amb neu fins a les orelles, aquest any li hem guanyat sobradament la partida.

El Trail blanch es una cursa singular. El córrer sobre neu ho fa tot més difícil i alhora divertit.
Aquest any els organitzadors han canviat la ubicació de la cursa. Per problemes amb l'ajuntament de Font Romeu (que ha organitzat la seva pròpia cursa) l'han desplaçat a Ax les Thermes. Inicialment la cursa llarga havia de ser de 50 km com cada any, però divendres a la tarda l'organització va decidir canviar el recorregut i reduir-lo a 35km per motius de seguretat. La mala previsió de la meteorologia i el risc d'allaus (3 en una escala de 5) van fer que el recorregut es centres en l'ambit de les pistes d'esquí d'Ax 3 Domaines.

Bé i la nostre aventura va començar dissabte al migdia. Vam sortir de l'Empordà cap a dos quarts de tres, en direcció a Carcassona, Mirepoix, Foix i Ax. Arribem a l'hotel i trobem uns corredors que ja connexíem de la Tramuntana, que també s'hi estaven. Varem deixar les coses i a recollir els dorsals. Com sempre, una gran sala poliesportiva plena de paradetes dels sponsors de la cursa. Aquí cal dir que ens vam endur una bona decepció. Únic obsequi...uns mitjons. Deuen ser collonuts, però ens hauríem estimat més una samarreta. Varem passejar una estona pel poble. L'arc de sortida estava ubicat a la plaça de l'ajuntament i en varis llocs del poble hi ha basses d'aigua calenta on la gent es banya els peus. Es curiós veure com surt el vapor de tot arreu. De les les basses, de les fonts i fins i tot de les clavegueres. Cap a dos quarts de 8 anem a sopar a una pizzeria. En Jordi va demanar pasta de primer i jo una pizza i la cambrera ja marxava donant per fet que no volíem res més. Alto madam! que també volem "deux entrecots au point". Només ens faltava dir "que som de Maçanet!!!"

I bé la cursa va ser molt diferent a les dels anys anteriors. De sortida vam fer uns 2,5 km de planer per anar a buscar un corriol molt dret que posteriorment s'intercalava amb una pista asfaltada, tot sense neu. A l'entrada del corriol vam quedar els últims de tot. Però com que ens ho volíem prendre amb calma, no ens varem posar nerviosos. Poc a poc a mesura que pujàvem en direcció a les pistes d'esquí va anar apareixent la neu als costats fins que varem deixar la pista per endinsar-nos al bosc. Aquí s'alternaven trams de neu i fang que feien bastant complicat avançar. Amunt, amunt fins que varem travessar una pista i varem veure sota nostre la base de les pistes. Varem enganxar un circuit de raquetes i amb algunes pujades dretes de collons, fins arribar a la part més alta de les pistes a 2300m ons ens esperava un agradable habituallament i baixada suïcida en picat. Havíem de posar el cul a terra i lliscar descontroladament muntanya avall. Després d'una sèrie de tobogans vam tornar a córrer, primer per corriol i després per pista. En aquest punt ens van avançar corredors de la cursa curta que havien sortit 90 minuts més tard i ens van doblar els primers de la nostra. Tela, tela, tela.

Vam arribar de nou a la base de les pistes i vam tornar a engaltar el circuit de raquetes fins al cim. Durant la segona pujada ens va nevar intermitentment. Varem repetir la baixada, però aquest cop fins al poble. Els últims 5 km es van fer llargs, no tant pel cansament , si no per que van ser un muntanya russa de pujades i baixades que no ens esperàvem. Al final 7h 10', que no està gens malament tenint en compte que ens ho varem prendre amb bastanta calma i que no varem patir gens, comparat amb altres anys. Varem acabar contents i amb molt bones sensacions i ganes de tornar-hi. Cal dir que el recorregut va ser molt més vertical que a Font Romeu, uns 2500m de desnivell positiu, però que la neu estava molt més ben preparada i et permetia gaudir en tot moment, tant anant amunt com avall.

Entrenament Serra de Fraussa

2010-01-04T17:01:00.004+01:00

Per aquests dies de Nadal hem previst dos entrenaments específics de cares a participar en el Trailblanch. El Trailblanch es una prova extremadament dura, 51 km totalment sobre neu i en alta muntanya la converteixen en una de les curses més dures que es fan. I bé, amb intenció d'estar apunt el diumenge 27 hem sortit a córrer des de la Forestal en direcció al Mas Fred i el camí de l'Estat. Després de 5 minuts d'escalfament caminant comencem a trotar. Al principi costa una mica però al cap d'una estona anem agafant ritme. Estem a 0ºC però corrent quasi no notes el fred. Una mica per sobre nostre es veu que la muntanya emblanquinada. En menys d'una hora, 56 minuts per ser exactes, ja som a l'altre extrem del camí. Després de dubtar una estona trobem l'entrada del camí que puja cap al Brosser. Ens enfilem tranquilament fins al cim on fem una petita parada per menjar algo. El sol ja s'ha aixecat i ens escalfa una mica. Gaudim d'una bona vista sobre l'Empordà, la Garrotxa i el Canigó. Engeguem de nou i comencem a trobar neu -genial!-. Hem de córrer una cursa amb neu, així que quan més s'assemblin les condicions de l'entrenament, millor. Just abans d'arribar a la carena trobem un escamot de muflons que fugen espantats per la nostra presencia. Els persegueixo corrent amb intenció de tirar alguna foto però son massa ràpids...

Un cop som a la carena i canviem al vessant nord la neu incrementa i hi ha algun tram gelat. Remuntem fins a les Piques de Sant Martí (amb l'aigua gelada) i després el Roc de la Campana. En aquest punt el sol ens ve de cara i crea una llum màgica amb el paisatge nevat. Arribem sota el Roc de Fraussa on ens endinsem a la fageda. El paisatge es fantàstic. Correm en mig dels faigs trepitjant la neu a tota velocitat. Sorprenentment en Víctor va al capdavant i a molt bon ritme Arribem a la Collada de Pous, coberta amb 4 dits de neu i després ens deixem caure pista avall fins a la Forestal.

Hem estat: Bananes, Jep Batlle, Jordi Prades, Pins i Víctor.
Temps: 3h:7'
Distància: 14 km aprox.

Conferència - Audiovisual Kilian Jornet

2009-12-06T07:42:00.011+01:00

En Jordi Prades ens va enviar aquest interesatísim escrit sobre la xerrada d'en Kilian Jornet i sobre la filosofia de les curses de llarga distància. Es una mica llarg però val molt la pena.

De la xerrada d’en Kilian, per mi, aquest són els punts més importants, ho he diferenciat en 3 parts : Panificació, Entrenos i Filosofia.

Panificació Curses i Entrenos

Planificar molt bé la temporada, combinar entrenos, alimentació, curses, descans.

Poques curses i interessants ( motivants, que ens facin il.lusió i/o trempar )

Actitud positiva, “more kilometres, more fun”

En una cursa llarga, s’han de marcar petits objectius, amb petites recompenses. No pensar en el final, sinó en arribar a aquests petits objectius, en un pas darrera un altre. ( Aquest punt penso que no només es aplicable a curses i / o entrenos, s’ha d’aplicar a qualsevol aspecte de la vida )

Però sempre amb una actitud positiva.

Sense motivació, no es fa res, en curses un 50 % es físic i un 50 % mental ( El cas d’en Jordi a la Mitja Marató de Girona 2009, físicament estava bé, però mentalment no tenia ganes de córrer, el resultat un temps dolent i una cursa on es va patir molt per acabar )

En aquest cas el que va fallar ( o va faltar ), va ser una actitud positiva.

Els rècords estan per superar-los

Reptes, realistes, però sempre optimistes.

Una cursa s’ha de sortir a guanyar, s’ha de sortir a per totes, amb els objectius que ens hem marcat.

Aquests objectius variaran depenen de cada persona, des de sortir a guanyar, com sortir per acabar, acabar amb un temps determinat.

En Kilian estudia i planifica molt la cursa i té clar quin és el seu objectiu i moltes vegades “reconeix” abans el terreny de la cursa. ( en aquest punt molts fallem )

Entrenos

No hi ha miracles, s’ha d’entrenar

Gran importància la musculació ( la gran oblidada ) i la recuperació, recuperació no és no entrenar, però si treballar, moure’s. Recuperació és dormir, estirar-te, relaxar-te, en tres paraules “no fer res”.

En Kilian entrena molt bici de carretera, perquè no hi ha impactes amb el terra, és menys lesiu per les articulacions, permet treballar de forma constant i amb intensitat ( no com BTT ), treball important de quàdriceps

Entreno important d’esqui de muntanya, també sense massa impactes a les articulacions ( sobretot en pujada )

Filosofia ( o com diu ell al blog “Paranoies” )

Córrer per sentir la llibertat

Els límits no són físics, són mentals

Busquem la superació d’un mateix, el cos s’adapta i aguanta el que sigui.

( Com diu el gran Josef Ajram “Where’s the limit ?”, amb una frase es defineix tot un pensament )

Per anar cap endavant, s’ha de mirar endavant, ( el passat, experiències, curses, resultats, estan molt bé, però s’ha de mirar sempre cap endavant )

Penso que tot es pot expressar en una sola paraula “motivació” ( o “passió”).

¿on trobar la motivació?

Donde encontrar las respuestas cuando ya no sabes cual es la pregunta? Donde buscar preguntas cuando ya no sabes donde ir? Como empezar un nuevo camino cuando las hojas y el polvo borran lo que tus pies han dibujado en el suelo, en el barro. Donde buscar para no caer al bacio, para no desaparecer, para no vagar eternamente por bosques y praderas ya quemados, sin rumbo? ni mantener-se fiel a un camino que ya hace tiempo que perdio la dirección y que solo tras el polvo de los años deja entreveer antiguos recuerdos.Como desatar-se del passado, como dejar bajo el polvo el recuerdo que tan dificil trabajo ha costado.

Es el recuerdo el que nos ata a lo que hemos creado, a lo que tanto hemos amado. Pero no hay que tener miedo a desatar-se, a dejar lo seguro, pues lo que queramos, lo que queremos, siempre permanecerà en el recuerdo, incluso bajo montañas de arena y polvo, permaneceràn. Desatar-se, trazar un nuevo rumbo cuando las preguntas se acavan. Y nunca, nunca tener miedo a esas que se formulan cuando empezamos de nuevo a caminar, otra vez perdidos, otra vez virgenes.

La passión tiene que ser la respuesta, El instinto no guiarà siguiendo nuestros sentimientos y aunque temamos caer tenemos que dejar que sean ellas las que guien nuestro camino. Nunca se equivocan. No hay que conformar-se con el savor agridulce de un pasado de sonrisas renunciando al riesgo de morir por seguir lo que tu instinto te dicta. La vida està para vivir-la, no para preservar-la.

Somos los humanos los únicos animales capaces de mantener nuestro iman inactivo, reprimiendo-se de las fuerzas que le atraen. No sabemos aún que lo peor e dejar que este iman muera, sin dejar que no lleve, no allí donde nosotros queremos sinó allí donde el quiera, con quien el quiera, cuando el quiera...

el instinto asesino

Aki podeis encontrar la llave para ganar, para ir todo el tiempo gas a fondo... para no sentir el

dolor, para correr 100km accelerando... la question es separar el Kuerpo de la mente... Separación cuerpo-mente: para conseguir un rendimiento pleno se debe separar el cuerpo de la mente, buscar un proceso de separación donde el cuerpo se despliegue del alma quedando-se como una simple maquina, mientras la mente quede como algo superior que no debe ni puede influir en el rendimiento de la maquina. Solo así podrás conseguir el maximo. La maquina: el cuerpo se debe considerar-se como una maquina. Es una maquina que tiene sus características ( dependiendo de la persona la maquina tiene unas cualidades diferentes que le delimitan las capacidades de potencia, explosividad, resistencia, etc.) de esta forma el cuerpo se debe tratar como una maquina, forzando-lo hasta sus límites y haciendo-la funcionar sin tener en cuenta condiciones psicológicas, meteorológicas, dolor, acumulación de ácido láctico, sensaciones de vaciez, fatiga...por otro lado, como toda maquina se debe cuidar y mantener bien regulada, es decir: se debe mantener en buen estado a todos los niveles: a nivel exterior, debe estar a una temperatura correcta, con refrigeración si hace calor y caliente si hace frío, se debe evitar la entrada de agua u otros materiales en el interior, se debe mantener limpio, sin suciedad, u otros elementos que impidan la sudoración, aerodinámica, supuración de heridas... También de debe mantener en buen estado el interior, manteniendo las articulaciones en buen estado, los músculos bien estirados, ... el cuerpo tiene que poseer también la técnica asimilada para funcionar a la perfección. también muy importante es tener combustible para hacer funcionar la maquina ( ATP- glucosa o en su falta proteínas o grasas) que se debe ir añadiendo a medida que se va gastando. Aun más importante es mantener una buena hidratación, entre otas cosas a tener en cuenta para mantener la maquina en un estado perfecto para poder ir al límite de sus posibilidades. (gas a fondo!) La mente: la mente tiene que trabajar a parte del cuerpo. Tiene que pensar en otras cosas ( táctica, visualización, ...) o lo k te de la gana... sin que esto influya en el rendimiento del cuerpo. La sensación de dolor, fatiga, ... todo eso es psicológico y no debe influir en la maquina... Entrenamiento: para entrenar la capacidad de separar la maquina de la mente es muy útil hacer entrenamientos de intensidad con fatiga (hacer fartleks duros después de una semana maxacona, con las piernas hincadas...), ir en condiciones duras a entrenar, con mal tiempo, dolor, viento fuerte... para tener que forzar el cuerpo a seguir adelante (como una maquina) sin tener en cuenta las tentaciones de la mente de dar la vuelta o parar para evitar el dolor físico o psíquico que se produce... Ejemplos: durante la carrera “cavalls del vent” (100km, 5000m de desnivel, 9h 40’) a partir de las 3-4 h hay un bajon corto de la mente donde el cuerpo tiene que continuar corriendo. A partir de las 6-7 h corriendo las piernas empiezan a estar cargadas y a doler al dar un paso, pero se tiene que aislar el dolor y seguir corriendo a todo gas sin parar en el dolor que produce. Bueno, espero que eso os sirva de algo para k podáis conseguir algo, los grandes lo hacen ( o sino como creeis k Bekele puede correr a 52’’ la ultima vuelta de un 10000, o Armstrong poner-se a 30 en Alpe d’Huez después de 3000km, como se puede ganar un raid, la PDG en 6h 18 o hacer el tour del mont blanc en menos de 20h...) k os quede Claro, solo seréis GRANDES si lograis separar la makina de la mente...

sky es PLACER, sky es LIBERTAD, SUPERACIÓN, és INOVACIÓN y ORDEN, sky es metodicidad. Sky es IMPROVISACIÓN.

MANIFIESTO SKYRUNNER
Les textes suivants sont des histoires, traités, articles ou études qui forment la philosophie skyrunner

I KISS or KILL

Kiss or kill. Besa o mata. besa la gloria o muere en el intento. perder es morir, vencer es sentir. La lucha es lo que diferencia una victoria, un vencedor. Cuantas veces has llorado de rabia y de dolor? Cuantas veces has perdido la memoria, el habla y la cordura de agotamiento? Y Cuantas veces en esta situación has dicho, con una sonrisa, una vuelta más! Un par de horas más! Otra subida!! el dolor no existe, está en tu cabeza, contrólalo, destruye-lo, elimínalo, y sigue, haz sufrir a

tus rivales, que mueran. Mata-los!! Soy egoísta, y? El deporte es egoísta porqué se tiene que ser egoísta para saber poder luchar y sufrir, para amar la soledad y el infierno. Para amar sufrir. ... parar, toser, frío, no sentir las piernas, nauseas, vómitos, dolor de cabeza, golpes, sangre... hay algo mejor? El secreto no está en las piernas en la fuerza de salir a correr cuando llueve, hace viento y nieva, los relámpagos encienden los árboles a tu pasar... salir cuando las bolas de nieve o piedras golpean tus piernas, tu cuerpo desnudo al son del viento, haciéndote llorar. Y seguir corriendo, llorando, secándote las lagrimas para poder ver las piedras, los muros o el cielo. los obstáculos. Renunciar a una hora a unas décimas de nota o de diversión, decir no! a una xica, decir no! a unas sabanas que se te pegan en la cara decir NO! meter-le cojones e ir a llorar bajo la lluvia hasta que las piernas sangren de los golpes que te has dado al caer al suelo, volver-te a levantar pa seguir corriendo... hasta que tus piernas griten a pulmón BASTA!!!! Y te dejen tirado en medio de una tormenta en las cimas más lejanas... hasta morir. Las mallas mojadas por la nieve que arrastra el viento que pega en tu cara, enfriando el sudor, moviendo tus pelos. Cuerpo ligero, piernas ligeras. Sintiendo como los pies se despegan del suelo, flotando. Notando como la presión de las piernas, el peso del cuerpo se concentra en los metatarsos de los pies, haciendo una presión capaz de romper piedras, destrozar planetas y mover continentes.. Con las dos piernas suspendidas en el aire, flotando como volando como un águila y corriendo veloz como un guepardo. O bajando, con las zapatillas deslizando sobre la nieve, saltando los márgenes y sintiendo como todas las fibras y vasos del cuádriceps se hinchan hasta el punto de explotar, deslizando en la nieve y barro, justo antes de volver a impulsar para sentir-te libre para volar, para gritar de rabia, odio y amor, en las montañas, allí donde solo los más intrépidos roedores y pájaros, escondidos en sus nidos bajo las rocas pueden convertir-se en tus confesores. Solo ellos conocen mis secretos, mis temores. Porke perder es morir. Perder es morir. Y no se puede morir, no sin dar-lo todo, no sin romper a llantos del dolor y las heridas, no se puede abandonar. Se tiene que luchar hasta la muerte. Porke la Gloria es lo mas grande, y solo se tiene k aspirar a la gloria, o perecer en el camino, habiendo muerto con honor dignidad, habiéndolo dado todo. No vale no luchar sufrir, no vale no sufrir, no vale no morir.... ya es hora de sufrir, ya es hora de luchar, ya es hora de ganar. besa o mata

II GRANDE

Grande, Puro. Ser grande, ser puro. Para poder correr sobre las nubes hay que ser puro. para poder acceder a ser grande hay que ser puro y saber y querer volar más alto que todos los demás. No hay que temer de morir cayendo al vacío desde el cielo, no temer correr entre rayos que queman continentes enteros. No hay que temer nada, hay que sentir, dejar que tus sentidos guíen tu instinto más allá de donde nadie ha osado ni siquiera dirigir su mirada. Grande. No se puede ser grande desde el sofá de casa, ni entrenando para ganar a unos criajos. hay que mirar al fuego firmemente y dirigirse hacia él seguro. convencido que no te vas a quemar. el hielo que te envuelve te protege. si eres grande cruzarás el fuego con paso firme. Para ser grande hay que querer vencer a los mejores. hay que querer luchar solo contra aquellos que han demostrado su grandeza. Hay que trazar un camino en el mundo, viajar para encontrarse con ellos y como el fuego, vencerlos.
Hay que esquiar en invierno, hay que correr en verano. Siempre se tiene que ganar. hay que vencer en la Pierra, hay que levantar los brazos en el Mezzallama y oír tu himno en Vervier, hay que volar sobre Zinal y dejar huella en la caliza de la Grigne, en el barro de Zegama. Hay que fundir las nieves del paso Bernina y romper el granito del Kinabalu. Hay que ser más rapido que el sol en Chamonix...

III LUCHA

ESQUIAR, en mayúscula es sentir, es luchar, es sufrir. Es buscar en las palas, en las aristas, en las crestas y en los corredores la lucha entre el cuerpo y Nuestro Señor de las Nieves (amén!), entre el espíritu y el dolor. Buscar la perfección:
La lucha es el poder sentir. Sin luchar no se siente. Pero no todos están preparados para luchar no todos son capaces de transformarse en su Mohamed Alí, y muchos menos están preparados ni son capaces de Sentir. Porque la lucha está destinada a hacer de unos ganadores y de otros difuntos fantasmas que vagabundean a través del mundo de las nieves. Dentro vuestras manos está de ser sentidor o vagabundo, para ello es necesario adherirse al sudor, la sangre y el dolor y abandonar la frescura, las sonrisas y el dormir. Hay que estar dispuesto a abandonar el mundo conocido, matar a los amigos y besar los silencios y los labios fríos de la muerte, a buscar la soledad y el viento. Las rocas. Si estáis preparados a buscar el camino aún sabiendo que la muerte es el refugio más probable..seréis luchadores. héroes del silencio y de las nieves, guerreros de las crestas y aristas y propietarios del sueño blanco. para llegar a sentir, el luchador debe saber volar y matar, no temer la muerte ni el dolor, el sentidor sabrá que el esfuerzo y lo perdido por el camino, aunque irrecuperable, no es comparable con el verdadero poder de sentir.

IV ESPIRITU DE KAMIKAZE

Estar loco. La diferencia entre aquellos que ganan y aquellos que pierden. La diferencia es el espíritu de KAmikaze, aquel que llevo a generaciones de japoneses a morir por no tener nada dentro de la cabeza capaz de hacernos mirar atrás, girar o frenarnos. No tener miedo de la muerte, de dejar una mujer y unos hijos sin padre o una madre sin hijo. No temer caer tetrapléjico, no temer que tu corazón se pare.

La Diada 2009

2009-09-30T17:24:00.003+02:00

En primer lloc disculpar-me perquè em vaig comprometre a fer l’article ràpidament, però…. Ara podria dir que amb el nen no he tingut temps, fins i tot podria dir que no he anat a la Matagalls-Montserrat per poder fer l’article….però la veritat és que mai trobo el momento, en canvi si que trobo el moment per mirar la tele..

Bé, el dia 11 per a mi és un dia molt especial, un dia d’aquells que esperes amb ganes, i aquest any vaig recollir la sensació que la gent tenia ganes de canviar el traçat, en Bananes tenia moltes ganes de passar per la central d’en Cabot.
Vaig anar barrinant per on podíem passar, i tota la setmana amb el meu pare vam parlar de diferents camins.

Varem quedar a dos quarts de vuit al pàrking, de mica en mica va anar arribant la gent, érem en Bananes, en Batlle, en Victor, en Tene, en Martí, en Xapate, en Figa, l’Esteve, en Pau, Teresa, la “Maria” i jo.

Varem agafar el vial cap a la Cardona, la font del ferro, la serreta de la Cardona, la font de les escomes (que s’ha ben perdut), varem passar per davant d’un martinet (un martinet que s’hi feien claus i tatxes durant el segle XIX quan Maçanet era un dels pobles mes sorollosos de l’alt Empordà, durant aquest segle a Maçanet hi va haver una industria del ferro bastant important, aquest martinet tenia la resclosa prop de la gorga de les dones) abandonat que hi ha sota del revolt de les romegueres i el single.
Vam travessar la ribera prop de la resclosa de la central d’en Cabot, i ens varem enfilar ‘rostus’ amunt pel serrat, aquesta va ser la primera demostració de força per part de la Teresa i la “Montse”.
Una vegada a dalt varem tirar a l’esquerra d’una carretera que s’acaba i comença un camí que et porta en vistes de la central d’en cabot, des d’allà s’entreveuen les antigues restes de la Farga d’en Paris que mes tard fou adaptat el salt a la producció d’energia elèctrica.
Després d’una estona parlant de la viabilitat d’aquest tipus de centrals hidroelèctriques , on l’Esteve ens va explicar que a l’ajuntament havia vist els projectes originals d’aquesta central i la del poble, varem continuar voltant el bac d’en Salabert fins arribar a poder veure la Terneta , el bullidor i el prat d’en Josepico. Llavors ens varem enfilar cap a la serra de l’ou i varem passar cap els cirerers i la collada de Can Salabert. Un cop allà agafàvem el camí de Can Duch i, al trobar la partió del roquet ens varem enfilar cap al Puig de les Roques.
Puig de les roques és un lloc tant interessant com desconegut, hi ha una panoràmica singular de Maçanet, possiblement és el puig més cèntric del terme.
Una vegada a dalt mai trobàvem el moment de marxar, per un cop que esmorzem assentats….fins i tot una peça de fruita em varen deixar menjar… Jo ja patia per si arribaríem a l’hora al Molí, encara havíem d’anar al Puig de la Creu.
Després de tirar unes fotos tribles ,que per a en Victor sempre son massa, varem continuar cap a Camp d’Alt i ‘taltabaix’ cap al càdec del Roquet i Coll d’Oliveda.
Parlant del referèndum d’Arenys ens varem plantar a Coll de Lli i sense arribar a un consens per fer un referèndum a Maçanet arribàrem a la collada de dalt per agafar un camí que puja pel dret cap al Puig de la Creu.

Un cop a dalt, descobrim una la senyera que algú va clavar a sobre del punt geodèsic (quins collons..), una senyera esfilagarsada clavada sobre d’un símbol territorial pertanyent a un ministeri espanyol podria ser una bona metàfora.

Un cop allà vaig repartir unes octa vetes on hi havia un manifest, escrit com sempre a última hora i pressionat per la eficàcia organitzadora d’en Bananes, ( ell duia la part de la difusió i la gastronomia), vaig pensar que no podia faltar un discurset i un cant dels segadors com cada any. Em vaig preguntar si tenia alguna cosa a dir… i va sortir això:

En una societat amb tant d’accés a la informació, sovint tinc la sensació que tot el que es diu i el que es deixa de dir,el que es fa i es deixa de fer està absolutament orquestrat, per uns mitjans de comunicació que són la batuta d’un poder suprem que es diu “societat del benestar”. La “societat del benestar” és un gran paraigües per als politics, perquè tot el que fan suposadament ho fan perquè el poble estigui millor, però al mateix temps és un gran matalàs per al poble. El poble dorm profundament i ens han fet creure que ja hi ha algú que aguanta aquest paraigües que ens mante eixuts!!!. Doncs no!!!, aquest paraigües l’hauríem d’aguantar entre tots!!!
Els catalans el 1714 vàrem perdre els nostres drets col·lectius, però sempre que uns hi perden algú hi guanya, els castellans van aconseguir algú que els hi aguantes el paraigües. Però Espanya no serà mai res!!!, per una senzilla raó: si en una guerra has guanyat una gallina que pon ous d’or, almenys alimenta-la bé. Que ha fet Espanya? A part de no donar-li menjar l’ha feta pondre amb excés.
Resultat: Una Espanya adormida i una Catalunya cansada d’aguantar un paraigües que es fa petit davant el ruixat que està caient.

Però hi ha una cosa que no ens podran prendre mai, ells durant molt de temps s’han quedat els ous, però el tarannà i i el saber fer català el tenim nosaltres.
Això no ens ho podran prendre.
La crisis ens ho farà passar molt malament,però n’hem de sortir reforçats com a poble.
Posem-hi ganes, “nosaltres podem”

VISCA CATALUNYA LLIURE

Vaig notar que cantàvem més alt que altres anys, potser és un sintoma que estem despertant d’aquest “tansemfotisme” en el que estem instal·lats.

Tot seguit agafàvem un camí cap a Crestes de Gall, on tant si com no l’Olga va voler enfilar-s’hi, je je je.
Passat aquell lloc on cada any ens perdem, (En Victor ens va guiar pel bon camí), vaig treure pit dient que aquest any no faríem servir el “comodin de la llamada”, però uns metres més avall quasi em vaig haver d’empassar les paraules.
Varem tornar a caure en un triangle d’incertesa com cada any, però aquest any hi varem saber trobar el costat bo , fins hi tot ens varem tirar un parell de trifotos enmig de la boscúria.
Amb quatre salts ens plantem a Can Costa i amb un bany al cap fem l’últim tall fins arribar al Molí.

Allà ens hi esperava alguna cosa millor que les galtes de porc a la brasa, ens hi esperava una bona estona amb família i amics.

Com diu l’anunci: Un bon dinar al Molí…….20 €
Una estona amb la gent que t’aprecies……. no es paga amb calers!

Robert Oliva

CURSA de MUNTANYA de la Vall del Congost

2009-04-08T17:27:00.001+02:00

El passat 22 de març es va celebrar aquesta magnifica prova oferint dos circuits diferents : marató i mitja marató.
Es va córrer en un dia fresc a primera hora ( 7h – 1º ) però ben assolellat al passar les hores.
Cal destacar que va ser un èxit total d’ organització, de participació i de nivell competitiu.
A la Mitja Marató hi vam participar gairebé 300 corredors/es. En aquesta ocasió els nostres representants erem en Jaume Fàbregas i un servidor… I a la Marató hi van córrer uns 150 participants…
La sortida i l’ arribada era a Aiguafreda. Cal dir que potser ens haurem d’ agermanar amb aquesta bonica població ja que durant tot l’ any hi coincidiesen numbroses curses i/o caminades de resistencia ( Matagalls Montserrat, Travessa del Montseny, etc).
Tots vam coincidir en la bellesa del reorregut i també en la duresa de la prova, ja que la Mitja acumulava un desnivell positiu de 1300 m i la Marató de 2700 m.
El terreny no era massa tècnic, però si un bon trencacames, amb pujades i baixades continues. Realment podem dir que és una cursa exigent.
Cal destacar la feina feta per la Organització recuperant i netejant molts camins.
En l’ apartat competitiu cal ressaltar la victòria en Marató d’ en Xavier Espiña en l’ apartat masculí amb un temps de 4h20’, i la Montserrat Sisteré en el femení fent 6h02’…
A la Mitja Marató, els guanyadors indiscutibles van ser l’ Agustí Roc amb 1h53’ i la Rosa Maria Mas amb 2h29’.
Amb tot això que us he intentat esposar, segur que aquesta cursa quedarà ben consolidada com una de les proves més interessants del calendari de curses de muntanya de Catalunya.

Jordi Batlle
Març 2009.

CAMINADA AL PUIG DE LA CREU (11 DE SETEMBRE DE 2008).

2009-04-08T15:00:00.006+02:00

Aquesta vegada m’han ben enganxat!!!, (sóc el més petit, i no han tingut compassió de mi!!, però intentaré fer-ho el millor que pugui).

Vam quedar al pàrquing a les 08:00 del matí. Mentre esperàvem a tothom, en Jordi i en Marc, ens van explicar com els va anar una cursa que havien fet no feia gaires dies.
Vam sortir i vam anar fins a la Farga i cap al Pont nou del Roquet. Allà en Robert volia agafar una ruta i en Víctor una altra. La que volia agafar en Robert era molt bruta, així que vam recular i vam agafar la d’en Víctor, que era per la que havíem passat l’any passat. Vam pujar per un camí i varies carreteres. Pel camí en Robert ens va ensenyar “Can Tusa”. Després vam continuar i vam sortir a Coll d’Oliveda. Aquí vam agafar un camí-carretera que va a sortir a la carretera del Puig de la Creu. Vam pujar una mica per anar a buscar un camí que va a trobar la carretera que ve de Sant Llorenç de la Muga. Aquí en el trencant en Víctor ja estava nerviós, volia esmorzar!!!, però al final es va decretar que no molt a pesar d’en Víctor. Poc després en Robert i en Víctor es van “barallar” ja que en Víctor deia que el camí durava mitja hora i en Robert una hora. Al final va guanyar en Víctor.
El camí era una mica brut però vam passar bé. Vam sortir a l’altra carretera. Vam anar seguint fins al Puig de la Creu.
Al Puig de la Creu vam posar una Senyera, amb una barra de ferro clavada a un forat, fet per en Jordi, al pilar geodèsic. Després vam esmorzar.

A ben esmorzat, i amb la panxa ben plena en Robert ens va fer com cada any un discurs i vam cantar els Segadors, aquest any però amb acompanyament musical que jo vaig fer amb la flauta.
Un cop fets els actes, vam agafar el camí cap a Crestes de Gall. Allà, en Robert va fer servir el primer “Comodin de la llamada”, que consistia en trucar el seu pare per si hi havia algun camí que baixés a les mines de coure. Li va dir que sí, però que era molt embardissat i no hi vam anar.
Durant el camí, vam tenir una notícia bona i una de dolenta: la bona era que vam trobar el camí, la dolenta que en Lluís es va clavar una branca a la cama i per colmo en Víctor no portava el botiquí!!!!. Vam tenir sort d’en Martí que portava unes benes a la cama i en vam fer servir una.
Un cop a la carretera, no trobàvem el camí. En Robert va fer servir el segon “Comodín de la llamada”. Al final el vam trobar. Feia molta pendent. Vam veure una mina de ferro i en Robert ens va explicar la història d’un home-bomba que es va explotar allà.
Vam anar baixant fins a travessar el Clot de Sant Andreu. Estava molt embardissat. Sort que van anar obrint pas a cops amb el bastó del meu pare.
Quan vam arribar a la carretera del molí d’en Robert, en Víctor anava al davant i en aquell moment va passar per casualitat! la seva dona amb el cotxe.
Mentre baixàvem per la carretera discutien si baixar per un camí o per la carretera. La opció del camí va ser refusada.
Quan vam arribar al Molí vam anar de caps a la piscina de la calor que teníem. Jo el primer. Després vam fer un bon dinar per acabar d’arrodonir la jornada, amb tota la colla.
Bé, com ja he dit abans, he intentat fer-ho el millor que he sabut. (Amb una mica de retard, això sí), però espero que us hagi agradat.
Fins aviat,
Pau

Sortida a la Trilla

2009-03-11T00:49:00.005+01:00

Tres hores abans de la sortida:

Amb el Màgics al fons, la barra plena de gent i rodejada de tots els animals de l’arca, un grup de floretes innocents rodejades d’un escamot del xulillo, estaven situades just al centre de la pista de ball. Hi havia una floreta una mica marfida, no sabia si regar-se amb un gin-tònic per pujar una mica l’ànim i continuar la festa o anar-se’n a dormir.

Feia un parell d’hores una altra floreta més llarga però amb un procés de pol·linització més retrassat havia decidit no passar set.

Quan va sonar el despertador va començar una gimcana que va acabar quan vaig arribar a la plaça i encara eren allà. De mica en mica van anar arribant tots: l’Olga de Can Coll, en Jaume de Can Barris, en Víctor de Can Tropa, en Lluís de Cala Kika, l’Esteve de Can Saletes,en Jep de la Kati del Molí de Tapis (s’ha notat que no ser en nom de la casa que vius ...) , en Jordi de Can Bananes i En Carlos de Can Campins ( que va ser l’últim d’arribar perquè va estar dubtant molta estona entre bamba o xiruca... jejeje)

Ahhh i, just abans de marxar, ens va fer una visita en Jaume de Can Coll, que coneixent-lo frisava per poder venir, però una lesió el té apartat del terreny de joc, com es diria en l’argot futbolístic -li desitgem una ràpida recuperació i que pugui aportar-nos el seu bon humor en properes sortides-.

De Maçanet als Vilars ho varem fer amb els ulls tancats i dels Vilars fins al Fau hi varem afegir l’al·licient de fer-ho d’esquenes, es que sinó ja no hi trobem la gracia...

Al Fau varem fer el bonic i oblidat acte d’esmorzar i aquesta vegada, amb els ulls oberts i de cares, varem agafar un camí desconegut per a la majoria de nosaltres que ens va portar a la Trilla.

En el primer tram d’aquest camí es gaudeix d’una de les zones més verges i despoblades de nostre país: per un costat és maco poder gaudir d’un lloc inhòspit i exempta d’especulació humana, però per l’altre, sempre que em passejo per aquests indrets sento nostàlgia d’un món rural ple de vida, una vida molt dura, però planera. L’objectiu era intentar viure al màxim de bé amb el poc que es tenia.

Una expressió molt maçanetenca és : “Aquest és de l’Arnera en enllà”. Els veïnats d’Oliveda, Fontfreda i els Vilars són més enllà de l’Arnera . Jo no sóc de l’Arnera en enllà, però n’he sentides explicar tantes que sovint sento nostàlgia d’una cosa que no he viscut, m’agradaria tant poder prémer un botó i gaudir d’un dia d’aplec al Fau, amb tot de gent vinguda d’arreu (Pincaró, Albanya, Tapis, ...) i ambientat amb l’acordeó d’en Fonso de Lliurona i el violí d’en Blanc de Bejet o l’orquestra del Roquet. O traslladar-nos a la Trilla de després de la Guerra, amb tots els masos veïns plens de mainada i els camps treballats....i amb en Jan Biola i la seva dona amb dos porcells carregats a l’esquena disposats a portar-los cap a Maçanet.

Per sort més que per desgràcia la realitat és una altre i us estic fotent un rollo de Maria Santíssima.

Després d’una paradeta a l’era de la Trilla saltem cap al Rimaló, i del Rimaló cap a Can Badia ( Can Bia era un mas molt pobre i on passaven molta gana, d’aquí la frase :“Una setmana a can Badia i et passarien les manies” que encara es diu a la mainada quan no volen menjar.)

Després de Can Badia varem tenir aquell moment que cada excursió té, de no saber on anem , però després que l’Olga digués la paraula màgica “ repatxon” varem trobar la carretera que porta a la ribera del Cau, d’allà ens varem enfilar cap a coll d’Oliveda.

A coll d’Oliveda varem decidir passar pel Kadec cap a l’alzina i la Font del Roquet on ens varem trobar el pony que estava una mica enfadat perquè la Barbie havia anat a celebrar el seu 50è aniversari sense ell.

Ens varem perdre en el ja famós Triangle del Roquet - mai hem aconseguit passar-hi sense perdre’ns ...

I amb un ritme trepidant ens plantem al parking.

Robert Oliva Urtós

Marató de Barcelona

2009-03-10T23:59:00.004+01:00

De nou en Jordi i jo estàvem apunt per córrer la Marató de Barcelona juntament amb els altres 9700 participants. Gairebé fem tard ja que vam haver d'anar a deixar coses al cotxe a ultima hora i vam tornar corrent per incorporar-nos 2 minuts abans del tret de sortida. Vam tardar 5 minuts en passar per l'arc que marca l'inici i ens vam posar en marxa a l'etern i monòton ritme de 6 minuts el kilòmetre.
Abans del kilòmetre 5 va començar a caure una fina pluja que ens va seguir al llarg de bona part del matí. Sobre el kilòmetre 7 ens avança un estranger mig despullat que va disfressat de hawaià. Al seu pas el públic li crida "Alohaaa!!!". A la marató hi ha tot mena de gent. Un altre porta un munt de globus penjant. Passem el kilòmetre 12 i travessem el meu carrer. Es una sensació molt maca córrer una marató per la teva ciutat. Arribem al Passeig de Gràcia i hi ha una colla de Tibetans (monjos inclosos) animant i fent present la seva causa. Un participant poc experimentat amb cadira de rodes ho passa molt malament amb el petit desnivell que fa el Passeig de Gràcia. L'animem. Passem la Sagrada Família, un munt de gent i turistes animant i sobre el kilòmetre 17, gran sorpresa!!!! En Salva Barris i la Mireia ens han vingut a animar. En Salva corre un parell de carrers al nostre costat i ens anima moltíssim. Es un moment genial.
Arribem a la Meridiana i ens creuem amb els participants que van davant nostre. Ens salude amb L'Enric Sabaté que està apunt de passar la mitja per sota de les 2h i complir el seu objectiu.

Fem la volta al final de la Meridiana i tornem amb una mica de baixada que s'agareix cap a la mitja marató. Creuem amb un temps de 2h 7 minuts segons el previst. Pont de Calatrava, Granvia en direcció Besos que es fa una mica llarg i Diagonal Mar. Al km 25 caminem en l'habitua llament per veure amb més calma. Enfilem Diagonal amunt fins a la Torre Agbar i de baixada arribem al km 30. Ja estem una mica fins els collons d'aquest ritme tant aborrit i d'aquest paisatge tan monòton. Cada any aquest punt se'ns fa molt pesat. Arribem al mar i tot i patir una mica posem el que cal posar i mantenim un bon ritme fins al km 35 i l'Arc de Triomf. D'aquí a la Plaça Catalunya, Catedral, Plaça Sant Jaume i les Rambles, punt tots ells molt emblemàtics i que ens acosten al final del recorregut. Patint ja una mica però amb molt de valor passem pel km 40 on la meva Mare i la meva tia ens animen. Saludo alguns veïns al tombar el carrer Sepúlveda i ja veiem el final. Aquest any hem corregut molt més que el passat i entrem a meta en 4:25, 10 minuts menys que el 2008. Estem cansats però molt contents d'haver acabat una nova edició i de fer-ho junts. Tornarem l'any que ve? Tot primer diem que no, però al cap d'unes hores ja hem canviat d'opinió.

Mitja Marató de Gava-Castelldefels

2009-02-15T22:08:00.004+01:00

Continuant amb la preparació de la Marató de Barcelona, avui he participat per tercera vegada a la Mitja Marató de Gavà -Castelldefels, amb 2200 participants. Al contrari de fa 15 dies a Granollers he sortit ràpid i he fet els primers 10 km en 52 minuts, amb intenció de fer un temps de 1:49. Però, l'estratègia no m'ha sortit massa bé i als darrers kilòmetres he pagat l'esforç i he hagut de baixar el ritme. Finalment he fet 1:53:05 que tot i no ser el que esperava es la meva millor marca en aquesta distància. Tot i patir una mica sembla que em vaig trobant més a gust en aquest tipus de cursa ràpida, que no em va gaire.
Novament la representació maçanetenca la completava la Teresa Bonet, que no se'n perd una i ha entrat per davant meu en un temps de 1:50 (sort que no està en forma, si no em treu 10 minuts!)

A falta de dues setmanes pel gran dia de la marató les sensacions son bones i espero baixar el meu temps i gaudir d'aquesta gran festa de l'esport.

EL PORT DE LA SELVA – CAP DE CREUS – CADAQUÉS

2009-02-10T23:55:00.002+01:00

El diumenge 8 de Febrer hem realitzat la primera sortida en grup d´aquest 2009. Es tracta d´un recorregut pràcticament nou en la seva totalitat per tot el grup.

Vam quedar a les 8h del matí al passeig del Port de la Selva. Allà ens vam trobar l´equip B format per en Robert, l´Esteve I en Pau, en Víctor, en Martí, en Tene i jo mateix. Amb una puntualitat pràcticament britànica, van arribar els altres dos companys de l´equip A , en Pins i en Bananes, que havien anat a deixar el cotxe a Cadaqués i venien corrents des d´allà. Havien tardat només una hora i quart per fer els 13km de distancia. Abans de sortir, vam fer un café per entrar en calor i celebrar els 22 anys d´en Martí, Felicitats! El GR11 segueix la costa fins abans d´arribar a Cala Tamariua on s´ha d´agafar un trencant a la dreta per enfilar-se cap al camí que ja s´indinsa cap al Cap de Creus. A partir d´aquí seran 21,5Km i 6h de duració. És un camí completament diferent al que estem habituats a Maçanet. És un paisatge típicament mediterrà, amb vegetació de secà baixa i marcada per la proximitat al mar i el fort vent habitual en aquesta zona. Ens van sorprendre molt gratament les diferents construccions típiques de la zona que vam anar trobant: un pont amb una zona interna de pas amb forma triangular; cabanes de pedra seca i de forma rodona, i sobre tot el veïnat de Sant Baldiri de Taballera que va estar habitat fins a principis del segle XX. La darrera part del camí entre el Cap de Creus i Cadaqués, passa per un camí de ronda paral.lel a la línea de costa, que permet gaudir de precioses vistes al mar i a les cales. Aquest camí està protegit a banda i banda per parets de pedra seca, que separen les diferents percel.les que abans estaven plenes de vinya. Aquesta sortida també la recordarem pel naixement d´en Blai Pineda i Oliva, fill d´en Joan Miquel i la Cristina, als quals felicitem de part de tots plegats. També la recordarem per la insistència d´en Robert en voler-se fer dir “ uncle “ en comptes de tiet i per la il.lusió que li fa l´arribada de l´Isidre (…). Salutacions a tots els senglanassos i fins a la propera sortida, que farem per Maçanet i on esperem ser més!

Lluís Genover

Mitja Marató de Granollers

2009-02-10T23:19:00.004+01:00

El passat diumenge 1 de febrer varem participar a la Mitja de Granollers, la més important de l'estat. El gran nombre de participants, 4800, i el nivell dels corredors destacats fa que sigui la més important de l'Estat. Enguany va repetir participació i victòria el Kenyà Samuel Wanjiru, actual campió olímpic de marató als recents Jocs de Pequín i Marta Domínguez en dones.
La representació dels Senglanassos la fèiem en Bananes, en Jaume Fàbregues i jo mateix. També ens varem trobar a la cursa a la Teresa Bonet. Varem sortir molt i molt tranquils i els 10 primers kilòmetres els varem fer en 1h, a ritme de marató. A partir d'aquí varem apretar una mica més finalitzant en Jaume en 1:45 i en Bananes i jo en 1:57. La Teresa va fer 1:52. Cal destacar l'organització impecable i el magnífic ambient entre corredors i públic. Els 3 darrers kilòmetres son un autèntic túnel de públic que no para d'animar a tots els corredors. Segur que tornarem.

Trail blanch, vençuts per la neu

2009-01-20T19:15:00.004+01:00

Amb les nevades d'aquest any era de preveure que el Trail blanch seria una cursa encara més exigent del que l'edició passada. Al principi hi havia força neu però es podia avançar a un ritme raonable, però a partir del primer control les coses es van complicar molt i molt. Avançar en qualsevol tram, encara que fos en baixada, exigia un esforç ingent i només es podia córrer en algun tram molt puntual, de pista d'esquí de fons. La volta a les Bulloses i el tram posterior van ser una autèntica quimera, caminant per un estret corriol que en alguns moments no tenia més de dos pams d'amplada i amb mig metre de neu a cada costat. Després de més de 9 hores de titànica lluita l'organització, assenyadament, ens va fer aturar a falta de 13km per al final.

Eternal running

2008-12-18T09:09:00.005+01:00

Fa un parell d’anys en Bananes ens va parlar que havia anat a fe l’Eternal Running, de bones a primeres el nom no ens va pas dir gaire res, a part que “Running” en Anglès vol dir córrer, però de l’individu que venia la proposta no calia saber anglès per intuir-ho. Però aquesta vegada no n’hi havia prou amb córrer, sinó que s’havien de saltar camions de palla, passar per sota de filats de ferro amb punxes, saltar tubs de formigó i el que l’hi va fer més il·lusió: passar per les basses de fang.

Ah i amb una rialla joiosa i envejable ens va dir:

I, L’ESLÒGAN ÉS!!!!!:
“ Si llega seràs invencible, sinó cabràs fracasado”

No recordo amb exactitud el pensament que em va despertar amb aquella explicació, però millor!!!!, crec que estava més a prop d’anar a explicar-li a en Salva de Darnius, (El nou psicòleg de capçalera) .que no pas d’engrescar-me per l’any següent.

Però amb la perseverança (Per no dir tossuderia) implacable d’en Jordi, ens va explicar les bones sensacions que li havia donat la cursa i l’any següent a Igualada ( A tocar de Mòdena, on fan el famós vinagre) ja l’érem 5 d’invencibles.

Fotos i crònica de L’Eternal Running 2007 d’Igualada (Programa a Part) Preguntar a Montse, Marian,Yolanda i Núria……… jejeje

Tot i els petits contratemps de l’any passat, ( Encara tinc somnis en el que estic amb calçotets i xancletes i mort de fred a dins d’un autobús), aquest any hi hem tornat i dilluns sense adonar-me’n li estava recomanant a un amic de Figueres, i posava una cara….( L’any que ve l’enganxarem).

Centrem-nos en aquest any, vam marxar de Figueres a les 7 del matí, érem en Victor en Jordi i jo. Sense preguntar …… vam arribar a Castellbisbal. El primer problema va ser fer un Cafè, hi havia dos bars, un al costat de l’altre, un era ple i l’altre era buit, segons en Victor havíem d’anar al ple, segons la lògica meva i d’en Bananes havíem d’anar al buit, va imperar la democràcia, però el poble no sempre te raó, el sisè sentit d’en Victor tenia raó. ( El bar es deia : “Paquita sal un momento”, però la Paquita mai sortia de la cuina i el seu home se’l veia pobre d’esperit)

Ens vam trobar amb en Pins a la sortida, després de fer-nos les “eixeres” corresponents de mes d’un mes sense veure’ns , vam començar a córrer.

De la cursa no en diré res, millor que mireu l’apartat de fotos fetes per en Xavi i les nostres dones, són bastant ……..eloqüents.
L’arribada va ser definida per en Bananes de : “Pequeño volcan” , no ho vaig entendre…., però va ser una joia trobar-nos una claca tant bolcada, la Marian, En Jordi l’Ariadna, la Nuria, la Iolanda, en Pau la Teresa, en Xavi , la Maria i en Xapis.

Després vam anar cap a Castelldefels, ens vam trobar amb l’Alexia , la Bea , l’Arnau i la Tessa, un bon dinar amb pastís inclòs, en Victor feia 28 anys, (n’aparenta més) .

Foto finish a la Platja i …………………

Com deia l’avi:

Amb diades com aquestes paga la pena ser viu.

Robert Oliva Urtós

Excursió a la Ratllera / Dinar a Can Baquer

2008-08-19T16:43:00.005+02:00

El proper diumenge 31 d'agost reprenem l'excursió a la Ratllera, després d'haver-la aplaçat degut a la Cursa del Fau. Sortirem a les 8h del pàrking i anirem en cotxe fins a Tapis, punt on començarem a caminar. D'aquí ens enfilarem fins a la Ratllera i la recorrerem tota fins als Jessos. Durant el recorregut es gaudeix de bones panoràmiques sobre Tapis i Maçanet. Acabarem baixant a Can Baquer on dinarem. El recorregut es apte per tothom que tingui una mica de ganes de caminar i connèixer millor la nostre muntanya.

Cursa i marxa del Fau

2008-07-25T15:31:00.009+02:00

Classificació 2008

Fotos de la cursa

Els Senglanassos volem donar les gràcies als participants, esponsors i a tots els que heu col.laborat per fer possible aquesta cursa.

Travessa del Montseny

2008-06-12T21:21:00.008+02:00

VENT, BOIRA, PLUJA, PEDRA… I TRISTOR…

El passat diumenge 25 de maig va tenir lloc la 33 edició de la Travessa del Montseny, una de les proves més exigents de la Copa Catalana de Caminades de Resistencia.

El recorregut és de 46 kms i cal fer-los en un temps màxim de 14 hores…

Aquest any, vam participar-hi dos senglanassos… els dos Batlle’s… en Josep i jo mateix ( en Jordi –Bananes- )…
Els participants inscrits erem 650… dels que vam surtir 580… i n’ arribàvem 280…

La sortida es feia segons els horaris previstos… a les 5h de la matinada desde Aiguafreda (324m), tot seguit ens enfilàvem cap al cim del Tagamanent (1067m), baixàvem cap al Plà de la Calma i tornàvem a pujar cap a Collformic (1145m) on ens esperàva el café i una mica de xocolata per posar energia al cós, que realment ens faria falta per pujar al cim del Matagalls (1694m) mentre

“lluitàvem” amb el vent, la pluja, la calamarça i la boira…Un cop passàvem el control del Matagalls, baixàvem de nou cap a Sant Marçal (1090m) on hi habia una mica d’ habituallament i on el brou i el codony es van posar de primera… ens faria falta, ja que de inmediat ens veuríem pujant al cim de Les Agudes ( 1703m )… per continuar cap al cim del Turó

de l’ Home (1707m)… Llavors començaria la continuada baixada, passant per Santa Fe (1120m) i arribant al cap de 10 hores a Gualba de dalt (184m)…
Realment, les inclemències meteorològiques que s’ habien anunciat als mitjans van acabar fent acte de presència durant tot el transcurs de la marxa, haguent de suportar vent, boira, pedra i aigua… Sobretot aigua, que convertia els camins en rierols i les pistes en fang i bassals per tots costats…
Un any més, va ser una prova sensacional… tot i que, una fatalitat ens va deixar a tots sense alè… En el decurs de la prova, al cim de Les Agudes, es produí un accident que li llevà la vida a un company d’ Igualada al caure per un barranc de més de 30 metres… aquest fet ens va commocionar a tots…
Ara, després del Montseny ja estem desitjant que arribi la nostra Travessa de l’ Olla Maçanetenca, i que tenim prevista per el dissabte 7 de juny…
Així doncs, fins la propera…

Jordi Batlle

La Insostenible - Tour de Fraussa

2008-06-09T21:07:00.008+02:00

Encara que ha plogut molt des del divendres 21 de març (i mai millor dit) finalment m'he vist obligat per la pressió del sector crític (El Senglar Blau) a fer la crònica de la Insostenible. Si no a cada sortida d'aquí al 2020 algú em recordaria que no l'havia fet...

Bé, el divendres sant, tal i com ja es tradició els últims anys, vam fer una sortida llarga en bici. A les 8 del matí al parking hi havia l'activitat típica d'una sortida en bici. Es a dir, en Víctor descarregant la bici del Toyota.

També van venir dos amics suïssos d'en Robert i el gran mestre ciclista de Maçanet, en Josep Dalmau "Gaspà". Un cop tothom apunt vam enfilar carretera amunt cap a Tapis i Costoges on vam parar a esmorzar a la plaça.

El dia era molt fred així que sense encantar-nos excessivament vam continuar en direcció a la Nantilla i poc després ens vam separar d'en Gaspà,en Robert i els seus col·legues que havien de tornar a dinar a Maçanet. La resta vam continuar carretera avall en direcció Arles sur Tec. Vam passar per sota l'impressionant Roc de Sant Sauver (1235m) Aquesta muntanya sempre m'ha cridat l'atenció ja que quan fas la carena de Fraussa cap a Dona Morta es veu en tot moment, però mai havia tingut ocasió de veure-la de prop.

Al cap d'una estona de baixar vam trobar una casa de turisme rural. La pista de terra es va convertir en una carretera estreta i molt curvada que ens va fer gaudir de debò. Al cap d'una bona estona d'estar baixant, després de passar les Gorges de Mondony, vam arribar a Arles. Vam fer un petit reconeixement del poble i carretera avall fins a Ceret on vam parar a reposar una mica i carregar les piles per la pujada que ens esperava. Ja portàvem més de 50 km així que un descans era merescut.

Descartada l'opció de pujar a Fontfreda i Collada de Pous per excessivament dura vam tirar en direcció Maureillàs per enfilar el "Coll de categoria especial de la Manrella". La pujada es va fer llarga i aburrida i bastant dura i després d'estar una hora aproximadament pujant vam arribar a l'Hostal dels Trabucaires de les Illes.

En Bananes destacat en primer lloc , com a rei de la muntanya d'aquest Tour de Fraussa, en Lluís i jo en segon lloc i inmeditament redera la revelació de la temporada, en Victor Puig que arribava fresc com una rosa, demostrant d'aquesta manera que aquest hivern ha progressant molt amb l'spinning.

Al cap d'una estona arriben en Jep Batlle i en Marc, habitual de les primers posicions quan la carretera va cap amunt , però que aquest cop va notar la falta d'entrenament.

Vam menjar el dinar que portavem i en acabat vam prendre un cafè ben calent que va entrar de meravella.

De nou pujarem a les bicis per acabar de fer l'ultim tall amb desnivell positiu fins a la Manrella. Després baixada cap a La Vajol i Maçanet. En total uns 81 km de volta circular a la serra de Fraussa i un bon entrenement pels dos dies en Btt que vindrien poc dies després.

Aplec de St.Isidre / Maçanet -Les Salines

2008-06-04T22:48:00.003+02:00

Tota la setmana m’anaven arribant informacions negatives, el temps no hi ajudava, hi havia un casament el dia abans i tot apuntava a ser pocs el dia de la caminada.

L’any passat es va fer el mateix trajecte, i va ser un èxit de convocatòria.

Havíem quedat tots de manera poc concreta i, per afegir-hi més incertesa, Mourfi va fer que caigués un ruixat just a l’hora de sortir.

No les teníem totes, en un principi em vaig pensar que només seriem en Lluís, en Jaume i jo, però quan ja ens disposàvem a sortir van aparèixer com un bolet l’Anna Maria, la Marta i la Maria pel camí de Les Creus i pocs instants després va aparèixer el 50% de la gent del Grier: l’Esteve, en Pau i un noi molt trempat que ara mateix no recordo el nom.

Quasi abans de dir bon dia, en Pau va fer referència al fet que de cares a l’any que ve, ja que igualment la caminada passa pel Grier, ens esperarien a dalt. Doncs l’any que ve voltarem per la Serreta de la Cardona.

Després d’uns minuts de si plourà o no, tots miràvem el cel, quan va passar un d’aquells meteoròlegs que s’han feta amb els anys: en Pep de Can Vinyes que ens va dir que segurament a la tarda plouria però que el matí aguantaria.

Més amb el cor que amb el cap varem decidir tirar amunt, en Pau va portar la batuta fins a la Màquina, varem passar pel Grier, cap als dipòsits de l’aigua , pel davant de les pistes d’entrenament de salts amb bicicleta, cap a Can Borat , els camps de la costa (on sembla ser que s’hi cull algun bolet dolent), ens varem enfilar fins a la Màquina, allà la batuta ja no la va voler ningú, i es va notar, la cosa no va anar tant recte, ens va costar de trobar el camí del Diví, era molt brut però finalment hi varem anar a petar de caps.

Al Diví, ens varem enfilar cap al Puig de l’Evangeli i , pel camí, varem trobar diferents objectes: una serra, un jersei i un gos En un primer moment varem pensar en una gimcana. Però la següent pista ens ho va desmentir, varem trobar quatre homes, entre ells: l’Andreu Vila, l’Esteve Puigmal i en Jose Mari, que estassaven el camí per on havíem de passar.

Un 10 per a l’organització.

Varem esmorzar a la font de Fussimanya .

Ben tips ens enfilàvem cap a la mina de ferro i , tot discutint com cada any, on s’ha d’agafar el camí de l’estat.

De cop varem trobar aquell faig tant gros que et confirma que hi ets. Passat la Font del broser ja teníem la certesa que ens mullaríem, no sabíem on, però ens mullaríem.

Veiem les brumes que s’anaven reunint cap a Tapis i ,quan encara no havíem arribat al girall de la Mina, ja hi havia unes cortines d’aigua a sobre els Vilars. La sort va ser que just quan sortíem a la casa de La Forestal, van passar els cotxes escombra.

Un altre cop un 10 per l’organització. Ens varem repartir en varis cotxes fins al Santuari.

Tot plegat no va ser un ruixat de maig; la pluja ens va acompanyar tota la tarda i el refredat tota una setmana.

Fins aviat.

Robert

Marxa Romànica de Navàs: segon festival de capelines

2008-05-24T09:04:00.003+02:00

El passat cap de setmana del 10 i 11 de maig en Jordi Batlle "Bananes" i en Víctor Puig van participar a la ja clàssica Marxa Romànica de Navàs. Aquesta prova de 80 km fa un recorregut circular passant per un munt d'ermites del Bages. Aquest any la climatologia no va ser molt favorable i la major part del recorregut es va fer sota la pluja. Aquí teniu la crònica de la FEEC que explica perfectament com va anar.

2 dies en Btt - Maçanet-Besalú

2008-05-21T15:02:00.007+02:00

Si els dos dies amb amb BTT, (Maçanet -Besalú, Besalú- Maçanet), fossin un capítol de la sèrie de ‘Cuatro’ Cuenta Atrás amb ‘Corso’, aquella escena primera de patiment en la qual t’avancen el possible desenllaç i es va repetint al llarg de l’episodi, estaria rodada a Coll de la Trapa, i jo no necessitaria pas maquillatge ni efectes especials.

No ha estat fàcil rodar (je je) aquests dos dies en BTT, fa un parell d’anys hi va haver tres mosqueters que van fer una prova pilot, l’any passat es va haver d’ajornar i finalment aquest any s’ha materialitzat amb gairebé la màxima assistència possible.

A les 8 de dissabte tots érem a l’aparcament del Pont, bé tots no...., fotia goig de veure, l’un inflant la roda, l’altre posant-se bé la motxilla, i l’altre muntant la bicicl... ,ai no! que no hi havia en Víctor.
Uns minuts després passàvem per la Serreta de la Cardona amb un estil semblant als policies amb BTT de Miami, empeltat d’un aire Verano Azul, però la famosa xiulada que tots coneixem es va acabar en arribar al pont de la Gorga de les Dones , i va ser just a l’alçada de la font del Vinardell (o Vilardell) on em va passar pel cap el primer (Trapa-flaix).
Però amb un cop de geni et plantes a la Collada de Can Salabert, i daltabaix fins a Sant Andreu d’Oliveda, i tot planejant arribem a Creu d’Ocells. Aquí varem augmentar el cabal ciclístic . Per l’esquerra amb 70 kg de pes, i acabat d’arribar de Darnius, s’incorpora l’invencible Víctor Puig!!!!!
La gravetat ens va portar a veure La Muga, la mateixa gravetat que l’endemà s’hauria de vencer... (Trapa-flaix). Varem travessar La Muga just a la cua del Pantà de Boadella, quan tots devíem tenir la sequera al cap, la Daisy del (Pato Donald) i els seus fillets ens van dibuixar un somriure.

Sé el que esteu pensant, aquest escrit es pot fer molt pesat, ...tranquils...! De les pujades no us en puc explicar gaire rés, crec que la sang m’arribava just a les galtes.

Amb la inèrcia del moment varem arribar a Sant Llorenç de la Muga i ,amb l’acompanyament d’algun rum rum de budells, arribàvem a la plaça d’Albanyà; no sense abans saludar uns dels pocs aborígens que encara queden a la zona: l’oncle Fonso i la tia Dolors de Can Mas.
Vaig esmorzar amb una certa recança, tant és així que no em vaig acabar l’entrepà, i és que després ...... l’objectiu era pujar a Bassegoda.

Recordo vagament que vaig quedar l’últim i que vaig veure levitar la bicicleta d’en Jep Batlle.
Ahh! i el que també recordo son unes paraules d’en Jaume: l’ermita és aquí mateix’
Ara que sembla que en Bananes comença a tenir clar la relació (Distància-Temps), ara comença en Jaume.
Per un moment em va passar pel cap d’esperar-los a dalt la carretera, però hi ha una vella teoria que vaig aplicar i diu així :
“Allà on hom no anirà, serà allà on el grup més bé s’ho passarà”
Sant Martí de Corsavell no era ben bé allà mateix, però va valdre la pena.
Una vegada varem tornar a ser a la carretera de Bassegoda, varem fer un bufet, i en Pins (com aquell que no vol la cosa), va treure un d’aquells temes que fan riure i em va preguntar: ‘tu Robert en quina posició jugaves a futbol? ‘
És sabut per tothom que la posició del camp que més vaig ocupar va ser la part dreta de la banqueta (no deixis mai de preguntar-m’ho amic).

Ens varem enfilar amunt i varem passar per davant de Can Nou de Bassegoda, en arribar a un coll on començava la baixada varem fer una queixalada, queixalada per dir-ho d’una manera, perquè cada vegada més portem unes pocions energètiques de colors fosforescents, que algun dia ‘kardarem’ un pet...

El tema de conversa va ser les polèmiques obres d’asfaltar la carretera que va de Cabanelles fins Albanyà i en aquell moment varem conèixer la persona més estressada de Catalunya, un vigilant que suposadament vigilava una màquina d’asfaltar.
El perill no es veia per enlloc, i vaig pensar en les famoses armes de destrucció massiva...

Amb una estona de pedalar i d’esquivar algunes vaques que miraven malament ja érem a Lliurona, i com sempre que s’arriba a un poble es va a veure l’edificació més emblemàtica, en aquest cas un vaixell. Algú devia somiar (entre el fum d’algun cigarret del riure) amb un altre diluvi universal. Ara nomes li falten els animals, tot i que alguna espècie singular ja corria pels volts.

Poc després ja estàvem dinant just on hi havia la carretera de la Mare de Deu del Mont, allà varem començar a tenir connexió via telefònica amb un ‘invencible’ que va agafant el rang de Superheroi, en Bananes.
S’havia d’afegir al grup a Cabanelles, ja que havia dormit poc... i com que ell ja hi era i nosaltres no havíem arribat, com aquell que es fuma un cigarro, per fer temps, es va enfilar a la Mare de Deu del Mont.

Havent dinat ens enfilàvem uns quants quilòmetres fins a trobar la carretera que ens portaria a Beuda , en arribar a l’encreuament hi va haver un cert dilema, arribar-nos a dalt o no. En Lluís era el que semblava que ho tenia més clar de pujar amunt, jo ja em veia mort, per si havia de tornar a aplicar aquella vella teoria .....
I em va tornar a passar pel cap la tornada amb un altre (trapa-flaix)
Al final en Lluís va entendre que ens ho passaríem mes ‘txatxi piruli’ baixant que pujant.
Es va trucar a en Bananes que estava esperant ordres a dalt que baixes a trobar-nos al trencant., en arribar, i després d’un d’aquells moments de joia compartida ens varem adonar que en Bananes també passa fred.
Potser la fredorada va fer que uns metres mes avall es fotés una gardela, per sort no va ser massa important.
Entre pujades i baixades arribàvem a l’hostal Can Siqués a Besalú amb un caminar de cowboys ens varem aproximar a la fonda per a demanar aigua per a netejar els ‘cavalls’, va costar però, finalment un noi molt voluntariós que es deia Jaume va agafar la mànega i una darrera l’altre les va deixar impecables.

La vesprada va ser inoblidable, passejar-se pels carrers de Besalú com ho feia la UE Figueres a Maçanet, per un moment vaig sentir-me titular i vaig entendre perquè el bons jugadors de futbol normalment son txulos.

Aquesta aire d’estage va quedar reflectit en tot el seguit de fotos que va fer en Bananes amb el Pont al darrera.
Vaig comentar que coneixia un noi que tenia un super per anar-hi a buscar aigua per l’endemà, va costar però finalment el varem trobar, un cop varem haver comprat ens esperàvem a fora que el noi que coneixia sortís i ens recomanés algun lloc per sopar, però no sortia mai i ,com era d’esperar, en Víctor va dir: ‘Bueno que”, jo ja me l’esperava el comentari.....
Però el millor estava per arribar, finalment va sortir, i després de parlar un parell de minutsamb ell i ja estavem a punt de marxa, en Víctor es troba un conegut i llavors el varem haver d’esperar nosaltres a ell.
L’escena potser escrita no te massa gracia, però va ser molt bona. Si continuem amb símils televisius: En el cas de ser una colla de barrufets, en Víctor segur que seria el barrufet rondinaire(de bon rollo,eh?)

Al lloc on varem sopar ( Can Quei) va costar que ens fessin cas, però varem sopar meravellosament bé, potser aquesta valoració queda subjectivada per les hores de bicicleta. Però encara millor que el sopar va ser la descoberta d’un Club BTT a Besalú , el nom va ballar una estona entre Desfrenats o Desemfrenats:
Un desenfrenat anomenat Josep va irrompre el sopar i va dir: ‘Cagum deu sou els Senglanassos de Maçanet..... jo vaig venir a fer un dels circuits marcats.... son collonuts... Va resultar que en Josep havia treballat a la guixera i parlava sovint amb un tal Riera..... que portava camions i que el seu gendre (¿?) era molt fort per la bicicleta....
Si hagués trigat una mica mes a marxar segur que haguéssim pogut ser parents o d’entrefamilia.

La veritat es que en Josep a part d’animar-nos el sopar, ens va ajudar a trobar el dret camí per anar de Besalú a Lladó.

Devíem dormir planers, cadascú amb la seva respectiva parella d’habitació, hi havia parelles primerenques com era el cas d’en Jaume i en Lluís o la d’en Tene amb mi, i en canvi d’altres de consolidades con en Víctor i en Bananes.

De l’endemà no en recordo tantes coses, recordo més o menys el trajecte: Besalú (En Lluís va tirar de dret cap a Figueres)-aeròdrom de Besalú-Maià- El Noguer de Sagaró (la casa pairal dels Vayreda)-carretera de Cabanelles-carretera de Lladó a l’Estela-Albanya- Sant Llorenç de la Muga ( En Víctor i la seva bicicleta.... va tirar de dret cap a Darnius)-COLL DE LA TRAPA-Sant Andreu d’oliveda ( Amb quatre gotes que donaven mes glamour a l’arribada)-Maçanet.

Però hi ha una cosa de la tornada que encara hi ha dies que em desperta per les nits: és el soroll de l’amortidor del darrera de la bicicleta d’en Víctor’.
Hauria preferit in Ipot amb nomes la cançó del Chiquiliquatre.

I només em resta dir una frase que la deia sempre l’avi Jepet i m’agrada repetir-la sempre que la cosa s’ho val:
En diades com aquestes i companys com vosaltres paga la pena ser viu.

Robert Oliva Urtós

Marató de Barcelona 2/3/2008

2008-03-07T23:46:00.002+01:00

“ Arribar és guanyar “
Aquesta dita podria ser aplicada a moltes curses en les que hem participat en els darrers mesos, però la veritat és que hi ha proves que són més especials i emblemàtiques que d’ altres…
La Marató de Barcelona segurament és un d’ aquests casos…
El passat diumenge 2 de març, dos senglanassos ens desplaçàvem a la capital per participar-hi…igual que 9017 corredors més… Érem en David (Pins) que repetia l’ experiencia de l’ any passat i jo mateix ( en Jordi, bé… en Bananes… ) que era la meva primera vegada…
Cal dir, que és una marató que ha agafat molta força dins aquest món i segurament ben aviat superarà en tots els sentits a la que es celebra a Madrid, i que de moment és la primera de l’ estat… A més, és una marató molt internacional ja que hi ha una participació estrangera molt gran…
El seu recorregut és plà i molt ràpid… Un dels seus atractius principals és que travessa per alguns dels llocs més emblemàtics de Barcelona : Plaça d’ Espanya, el Camp Nou, La Pedrera, La Sagrada Familia, l’ Hospital de Sant Pau, el Pont de Calatrava, la Torre Agbar, el Fòrum, el Port Olímpic, la Ciutadel.la, l’ Arc de Triomf, la Rambla,… i si a tot això hi afegim una bona climatología i una organització sensacional, l’ èxit estava assegurat…
Ens donàven la sortida a les 8:30h del matí i el temps màxim per fer-la era de sis hores… Nosaltres vam tenir la sort de començar-la i acabar-la junts, en un temps de 4:41h… Hi havien 8 punts d’ habituallament amb aigua, gatorade, fruita, fruits secs,… i 7 llocs adicionals amb esponges… Cal dir que tots aquests punts estaven perfectament ubicats i organitzats…
Com ja teníem previst, va ser una marató dura… amb trampa… com qualsevol cursa d’ aquest estil… T’ ho miris com t’ ho miris… i et preparis com et preparis… tot el teu esforç i entrenament no et pot garantitzar acabar la cursa… Pots arribar més o menys “fresc” al km 25 o 30, i a partir d’ aquell moment, fins el km 42, hauràs de posar-hi quelcom més…
Hi ha qui diu que els primers kms els corres amb les cames, i els darrers els corres amb el cap…
Desde aquest senzill escrit m’ agradaria aplaudir a la gent que es concentrava al voltant de tot el recorregut… encoratjant… aplaudint… cridant… en definitiva… donant el soport i ànims necessaris que moltes vegades ens ajuden en els kms finals…
Com a detall d’ algún d’ aquests moments, us diría que en més d’ un moment, el públic, les bandes de música,i l’ ambient en general,…em feien posar la “pell de gallina”…
Així doncs, gràcies Barcelona per oferir-nos una marató a tant alt nivell… Ens hi veiem l’ any vinent ¡!!
Fins aviat,
Jordi.

Camins de Ronda / Begur-Calella de Palafrugell

2008-02-10T22:41:00.021+01:00

Els Senglanassos anem a mar.

Amb moltes cares noves i vells coneguts que feia temps no venien d'excursió, aquest diumenge hem fet la caminada de Begur a Calella de Palafrugell. Després d'un inici una mica embolicat hem començat a caminar cap a dos quarts de 10, arribant a Calella després de 13,4 km i unes 3:30 hores d'agradable ruta. La major part del trajecte ha transcorregut arran de mar i tot i que el sol no s'ha deixat veure, hem gaudit d'un dels paisatges més bells de la Costa Brava.

veure fotos

Travessa Espolla-Portbou

2008-01-28T21:19:00.002+01:00

Primera sortida del 2008 i per mantenir la tradició hem començat per l´Albera. Aquest any hem innovat fent la travessa entre Espolla i Portbou. Tots plegats, suposo que ja estavem una mica tips de patir fred a dalt del Puig Neulós.
Vam quedar a dos quarts de vuit del matí davant de la piscina d´Espolla . Erem nou : en Martí Palomeras, en Jep Batlle, en Bananes, en Pins, en Tariro, en Robert, en Tene, en Víctor Puig i un servidor.
Vam sortir de fosc, vam passar pels camins d´Espolla fins a la carretera direcció a Banyuls. Al cap de 10 minuts vam trobar el trencant a mà dreta direcció a la Font del Conill (com bé va dir en Robert, a aquella hora encara no hi havien bolivians). Vam començar a enfilar-nos per la Serra d´en Gibert i vam trobar a dalt del primer puig el Dòlmen d´El Barranc. Seguidament vam seguir fins al coll de Belitres on encara hi ha passos per impedir el pas de bestiar boví. Vam agafar un corriol estret i amb molta pendent que puja fins al Puig d´en Cases, on vam poder contemplar a la nostra esquena la vista sobre Espolla, els Vilars, els Castellars i tota la plana.
Continuant la carena i sense perill de perdre´ns vam arribar fins al Coll de Plaja, punt de separació entre la vall de Sant Quirze i el mas Pils. Des d´aquí podíem observar el Coll de Banyuls, amb el refugi de muntanya que està un pèl més amunt i la torre de guaita de la Madaloc.
Vam seguir a la dreta per baixar cap al monestir, fent dressera a mig recorregut per un corriol molt nèt i cuidat, que va originar uns comentaris relatius a “ com se´ls gasten els calers a l´Albera”, i “..que n´està de desaprofitada les Salines..”.
Al cap de dues hores i seguint escrupulosament amb l´horari marcat per la guia , arribem a St Quirze. Vam fer el primer àpat del dia i vam aprofitar per anar a fer un cafè dins del restaurant que està al costat.
Després d´esmorzar, vam travessar el torrent de la perdiu en direcció a la font de l´Abat. Aquí vam poder obtenir les millors fotos i perspectives del conjunt medieval.
A partir d´aquí ens quedava aproximadament una hora de pujada forteta, per superar un desnivell aproximat de 600 m, passant pels colls de Pallerols i del Teixó. Aquest és el punt més elevat de tota la ruta i ens permet tenir bones panoràmiques de les valls de Banyuls de la Marenda; de Colera ; de la Valleta i de la de Portbou.
A l ´hora de baixar, es van posar tot davant en Víctor i en Tariro. La resta, els anàvem seguint fins que vam veure que el camí ens portava cap a Colera en comptes de Portbou. Gràcies als consells que ens van donar unes excursionistes franceses, vam poder canviar el rumb abans que no fos massa tard. En Víctor es va haver de sentir que “.. hi ha gent que no té poder de convicció...”.
Ja només faltava anar seguint les ratlles groga i blanca, i anar en direcció al castell de
Querroig que vèiem al fons. Abans vam passar pel Coll de Taravaus, on l´instint i les ganes d´arribar ens deien que havíem de fer dressera per un caminet de la dreta.
Al castell hi van pujar tots menys en Pins, en Martí i jo.
D´aquí fins al final només quedava anar carenant pel vessant nord, fins arribar als colls de la Farella i el dels Frares. En aquest punt a la dreta hi ha el corriol que davalla fins a les primeres cases de Portbou, punt final del nostre recorregut on ens esperaven la Montse Palomeras, la Joana i el cotxe d´en Pins.
Van ser 23 km d´excursió, amb un desnivell de 740 metres i una durada de sis hores i mitja caminant.L´any que vé en muntarem una de nova, que passi per llocs diferents i que ens permeti gaudir de paisatge i d´espais naturals diferents.

Lluís Genové

veure fotos